Ara fa 25 anys, un 23 de febrer de 1981, es produïa a Espanya el que podem considerar l’últim cop d’estat militar de la història contemporània del nostre país. Una història que es repetia, la història de la constant intervenció dels militars en la vida política espanyola. Aquell dia de febrer es tancava una llarga tradició d’intervencionisme dels militars en la vida política i social que es va iniciar un dia llunyà de 1820 amb el  pronunciament del Tinent Coronel Riego i que tindria una llarga continuïtat al llarg dels segles XIX i XX. La llista dels protagonistes és llarga: Narváez, Espartero, O’Donell, Serrano, Pavía, Primo de Rivera, Sanjurjo, i un llarg etcètera que palesaria el fet inqüestionable d’una societat civil deixada de banda i d’un poder polític prou oligàrquic i dèbil com per haver de recórrer constantment a l’estament militar per mantenir-se en el poder. Cal no oblidar que la guerra civil espanyola (1936-1939) s’havia iniciat precisament, un cop més, a partir del cop d’estat d’un grup de militars contra el govern legítim de la República i que la seva conseqüència final fou la dictadura militar del general Franco.

Molts encara tenim retinguda a les nostres retines la imatge d’aquell guàrdia civil, el coronel Tejero, que pistola en mà va irrompre al Congrés dels Diputats i va cridar aquelles paraules que passarien a la història: ¡Quieto todo el mundo, todo el mundo al suelo! Efectivament, un cop més, un grup de militars pretenia decidir per tot un poble, i un cop més el missatge era clar: tothom havia de quedar-se quiet, de genolls al terra davant les metralladores i els tancs. Tejero no estava sol, a València el general Milans del Bosch va treure els tancs al carrer i a Madrid la Divisió Cuirassada Brunete també va ser desplegada. Els colpistes pretenien que el seguiment fos massiu per part dels seus companys d’armes, però el cert és que 17 hores més tard el cop fracassava. Els partits democràtics, els sindicats i les institucions de l’Estat saberen resistir i la majoria de l’Exèrcit, segurament més per disciplina que per propòsit democràtic, romangué al costat de la Corona i el govern. Pocs dies després la societat civil expressava la seva resposta contrària al cop a través de manifestacions massives als carrers de les principals ciutats. Però, malgrat el fracàs del cop, les conseqüències es feren notar. Poc després, malgrat l’obtenció de la majoria absoluta per part del PSOE en les eleccions de 1982, des del govern s’iniciava un procés de retallada de les competències autonòmiques que havien estat un dels motius al·legats pels colpistes.

Ara, 25 anys després, quan ha passat molt de temps i ens hem volgut convèncer que fets com aquells ja són impossibles al nostre país, un cop més, en ple procés d’aprovació d’un nou estatut per a Catalunya, es torna a sentir la remor dels sabres i hem de passar per la vergonya democràtica d’haver de sentir les paraules pronunciades durant la Pasqua militar pel Capità General José Mena Aguado, recordant-nos que, sinó fem bondat, aquí està l’exèrcit per posar–hi ordre. Confiem que només es tracti d’una opinió minoritària, però recordem que davant dels Tejero i els Mena només hi ha una opció, no quedarnos quiets, ni atemorits, ni de genolls.