Author Archives: jmonso

Francisco Sabatés Esperanza, el tercer represaliat (article editat a la revista escolar Cadena Perpètua núm. 47)

Els últims anys s’ha parlat molt de la necessitat de recuperar la memòria històrica de molts aspectes del nostre passat més recent, la Llei 52/2007, de 26 de desembre, por la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures en favor dels que patiren persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura, n’és un bon exemple de la plasmació legal d’aquesta preocupació.

Aquesta preocupació no és nova per nosaltres. El curs 1998-1999 el nostre centre feia quatre cursos que funcionava i ho havia fet sota el nom d’Extensió IES Santa Perpètua. Érem molts els que pensàvem que ja era arribada l’hora de trobar un nom més adient pel centre, un nom que el dotés de una major personalitat i l’integrés plenament en la localitat i la seva realitat social.

La direcció va obrir un concurs per fer propostes i, certament en van sorgir moltes (Frederica Montseny, Montserrat Roig, Can Folguera, Fermí Vinyals, Tierno Galván i un llarg etcètera). Aquells dies es celebrava a Santa Perpètua un acte en reconeixement als deportats als camps d’extermini nazis i també es va erigir un monument en memòria d’aquestes persones. D’aquí va sorgir la idea de proposar com a nom del centre el d’algun habitant de Santa Perpètua que hagués mort en un camp d’extermini i des de l’associació Amical Mauthausen ens van proporcionar els noms de Josep Rovira i Projecte Forns, de forma que també es va incorporar la proposta de posar al centre el nom de Rovira-Forns.  Finalment es va realitzar una votació entre el professorat i l’alumnat del centre i es va decidir adoptar aquest últim nom.                   

 

Actualment hem descobert que existeix un tercer perpetuenc represaliat  en el camps d’extermini nazis. És tracta de Francisco Sabatés Esperanza, que pel que sembla va néixer a Santa Perpètua de Mogoda el 9 de setembre de 1903.

 

En el llibre Els Catalans als camps nazis l’escriptora Montserrat Roig no el nomena i segurament, Amical de Mathausen no el va proposar com a nom per l’institut perquè en alguns llistats consta com a sabadellenc. No en sabem molt més d’ell, i és possible que de ben petit marxés a viure a Sabadell. En qualsevol cas creiem que és una obligació rescatar-lo de l’oblit i fer el possible per saber-ne alguna cosa més de la seva història personal. Pel que sabem tenia el número 3396 al camp XI-A (Altengrabow) i que va morir l’11 de novembre de 1941 al camp d’extermini de Gusen (Austria)[1]

 

La recuperació de la memòria històrica ha de passar obligatòriament per rescatar de l’oblit homes i dones com Francisco Sabatés que foren víctimes de la barbàrie nazi. No oblidar-los és necessari per posar unes sòlides bases per construir el futur.

 

Des d’aquestes pàgines volem fer una crida a qualsevol persona que pugui aportar més informació sobre Francisco Sabatés Esperanza.


[1]    Journal Officiel de la République Française. Secrétariat d’État aux Anciens Combattants et Victimes de Guerre. 24 mars 1993.

 

¡Quieto todo el mundo! (Cadena Perpètua, n. 35)

Ara fa 25 anys, un 23 de febrer de 1981, es produïa a Espanya el que podem considerar l’últim cop d’estat militar de la història contemporània del nostre país. Una història que es repetia, la història de la constant intervenció dels militars en la vida política espanyola. Aquell dia de febrer es tancava una llarga tradició d’intervencionisme dels militars en la vida política i social que es va iniciar un dia llunyà de 1820 amb el  pronunciament del Tinent Coronel Riego i que tindria una llarga continuïtat al llarg dels segles XIX i XX. La llista dels protagonistes és llarga: Narváez, Espartero, O’Donell, Serrano, Pavía, Primo de Rivera, Sanjurjo, i un llarg etcètera que palesaria el fet inqüestionable d’una societat civil deixada de banda i d’un poder polític prou oligàrquic i dèbil com per haver de recórrer constantment a l’estament militar per mantenir-se en el poder. Cal no oblidar que la guerra civil espanyola (1936-1939) s’havia iniciat precisament, un cop més, a partir del cop d’estat d’un grup de militars contra el govern legítim de la República i que la seva conseqüència final fou la dictadura militar del general Franco.

Molts encara tenim retinguda a les nostres retines la imatge d’aquell guàrdia civil, el coronel Tejero, que pistola en mà va irrompre al Congrés dels Diputats i va cridar aquelles paraules que passarien a la història: ¡Quieto todo el mundo, todo el mundo al suelo! Efectivament, un cop més, un grup de militars pretenia decidir per tot un poble, i un cop més el missatge era clar: tothom havia de quedar-se quiet, de genolls al terra davant les metralladores i els tancs. Tejero no estava sol, a València el general Milans del Bosch va treure els tancs al carrer i a Madrid la Divisió Cuirassada Brunete també va ser desplegada. Els colpistes pretenien que el seguiment fos massiu per part dels seus companys d’armes, però el cert és que 17 hores més tard el cop fracassava. Els partits democràtics, els sindicats i les institucions de l’Estat saberen resistir i la majoria de l’Exèrcit, segurament més per disciplina que per propòsit democràtic, romangué al costat de la Corona i el govern. Pocs dies després la societat civil expressava la seva resposta contrària al cop a través de manifestacions massives als carrers de les principals ciutats. Però, malgrat el fracàs del cop, les conseqüències es feren notar. Poc després, malgrat l’obtenció de la majoria absoluta per part del PSOE en les eleccions de 1982, des del govern s’iniciava un procés de retallada de les competències autonòmiques que havien estat un dels motius al·legats pels colpistes.

Ara, 25 anys després, quan ha passat molt de temps i ens hem volgut convèncer que fets com aquells ja són impossibles al nostre país, un cop més, en ple procés d’aprovació d’un nou estatut per a Catalunya, es torna a sentir la remor dels sabres i hem de passar per la vergonya democràtica d’haver de sentir les paraules pronunciades durant la Pasqua militar pel Capità General José Mena Aguado, recordant-nos que, sinó fem bondat, aquí està l’exèrcit per posar–hi ordre. Confiem que només es tracti d’una opinió minoritària, però recordem que davant dels Tejero i els Mena només hi ha una opció, no quedarnos quiets, ni atemorits, ni de genolls.

Bicentenari de la Guerra del Francès (art. revista escolar Cadena Perpètua n. 43)

Aquest any es compleix el dos-cents aniversari de la Guerra de la Independència Espanyola, o Guerra del Francès, com és coneguda a Catalunya, que enfrontà Espanya amb les tropes napoleòniques, entre el 1808 i el 1814.
El 1806 Napoleó va declarar el Bloqueig comercial a la Gran Bretanya, però Portugal, no el respectà. L’any següent, la corona espanyola i la França napoleònica van signar el Tractat de Fontainebleau, pel qual acordaven, en un futur, repartir-se Portugal i pel qual es permetria l’entrada de tropes franceses a la península de camí a Portugal, i així ho feren comandades pel general Junot, mentre altres tropes franceses es dirigien cap a Cadis i La Corunya.
Aviat es va fer evident que l’entrada consentida de les tropes franceses es va convertir en un invasió de facto i, conscient d’aquest fet, el primer ministre Godoy preparà la fugida de la capital de la família reial i el trasllat de la cort a Aranjuez, on el 19 de març de 1808 esclatà un motí popular contra el rei Carles IV, organitzat pels partidaris del seu fill Ferran. El Motí precipità la caiguda de Godoy i obligà Carles IV a abdicar en el seu fill.

Napoleó es convertí en l’arbitre de les disputes entre pare i fuill i els cridà tots dos a Baiona (França) on, finalment, els força a abdicar tots dos en el seu germà Josep Bonaparte.

Davant l’evidència de la invasió francesa i els abusos de la tropa, el descontentament popular acabà per provocar una insurrecció a Madrid el 2 de maig de 1808, reprimida violentament per les tropes napoleòniques.

Els dies posteriors els aixecaments s’estengueren per tot el país. S’iniciava la Guerra de la Independència i, davant el buit de poder es constituïren Juntes Provincials, que assumiren el poder i acabaren constituint la Junta Central Suprema.

Després de l’aixecament contra els francesos, les tropes espanyoles aconseguiren algun triomf important com la batalla de Bailén (juliol 1808), però el mateix Napoleó, acabarà per venir a la península, amb un exèrcit de 250.000 homes, ocupant la major part del país. En l’àmbit militar, no es existí en general un enfrontament directe entre els exèrcits francès i espanyol, sinó que existí una important presència de la guerra de guerrilles, en una dimensió desconeguda fins el moment.

La guerra durà sis anys durant els quals l’exèrcit francès, recolzat pels afrancesats, s’enfrontà a la guerrilla (formada per antics militars espanyols i camperols), ajudada per l’exèrcit britànic.

El 1812 l’exèrcit britànic, comandat pel Duc de Wellington, amb el recolzament d’espanyols i portuguesos, infringí diverses derrotes als francesos (Arapiles, San Marcial, etc.) i, després de la derrota dels exèrcits napoleònics a Rússia, Napoleó, ja molt debilitat, acabarà retornant la corona a Ferran VII (Tratat de Valençay, 1813). A Catalunya, les tropes franceses, restarien fins al final del conflicte. El general Habert va mantenir el domini de Barcelona fins després de la caiguda de Napoleó. Finalment, el 28 de maig de 1814, Barcelona és deslliurava dels francesos.

Les Corts de Cadis
En plena guerra del francès es van convocar, el 1810, a Cadis les Corts Generals, que pretenien representar la nació espanyola i que estaven formades per 184 diputats, la majoria d’ells il•lustrats o de posicions liberals.
El 19 de març de 1812, després de dos anys de treballs, les Corts van proclamar la primera Constitució democràtica de la història espanyola, a més d’un decret que abolia les senyories jurisdiccionals.
Aquesta constitució va ésser la primera constitució liberal espanyola i va ser de gran transcendència europea. Incloïa una declaració de drets humans, el reconeixement de les llibertats polítiques (expressió, associació, etc.), el dret a vot dels homes més grans de 25 anys i l’establiment de la divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial). Aquesta constitució va suposar el primer pas de la introducció del liberalisme a Espanya.
El retorn, acabada la guerra, de Ferran VII al tron va significar un retorn al règim absolutista i la no aplicació d’aquesta constitució que hagué d’esperar fina al trienni liberal (1820-1823) per a ser posada en pràctica.

60è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz (article revista escolar Cadena Perpètua n. 32)

El tristament famós camp de concentració d’Auschwitz, fou creat el 1940 pels nazis i, si bé en un primer moment es va destinar a l’acollida de presos polítics polonesos, aviat va ser l’última destinació d’homes, dones, nens, ancians, famílies senceres d’arreu d’Europa víctimes de la segregacions racials, polítiques i socials.  

Auschwitz es convertí en un dels llocs on l’extermini de tots aquells que eren considerats “inferiors” o diferents (jueus, gitanos i homosexuals entre d’altres) van ser víctimes d’un dels projectes d’extermini sistemàtic i planificat més frapants del segle XX. Ara, seixanta anys després, en són ben pocs els que poden explicar en primera persona l’horror que van patir al camp d’extermini i foren precisament alguns d’aquests, junt amb mandataris de tota Europa, els qui protagonitzaren el gener passat un emotiu acte on es recordà les víctimes de l’holocaust i la barbàrie nazis, celebrat precisament a les instal?lacions del camp. 

Costa imaginarse,des de la comoditat de les nostres vides, la situació d’unes persones, arrencades de les seves vides quotidianes, detingudes i transportades en vagons de trens com a bestiar i que, un cop al camp, si aconseguien passar una primera selecció, eren obligades a treballar, explotades fins al més absolut esgotament. Algunes d’aquestes persones, nens inclosos, van patir vexacions inhumanes i van ser utilitzats com a conillets d’índies en experiments cruels que no van servir per res més que per torturar les víctimes i per satisfer la crueltat de metges que no feien honor a la seva professió. Sinó morien abans, quan ja no eren útils, eren finalment exterminats en llòbregues cambres de gas.  

El fet que hagin passat seixanta anys des que les tropes soviètiques alliberessin el camp i acabessin amb l’horror no ens ha de fer oblidar que no estem tant lluny que situacions com les viscudes a Auschwitz es puguin repetir. No existeixen vacunes  contra el racisme o la xenofòbia però si d’alguna cosa ha de servir que un milió i  mig de persones morissin a Auschwitz es per a recordar que fets com aquests no s’han de repetir i per extreure de cadascun de nosaltres un compromís amb la defensa dels drets humans i la pau.

La història es repeteix…

Pot semblar tòpic insistir en que la història és quelcom que es repeteix i de la qual sovint no hi aprenem prou… potser cal matissar aquest tòpic i insistir en la idea que el mer coneixement del passat només pel gust de saber com vivien els nostres avantpassats no serveix de gran cosa. Si el coneixement  del passat ha de tenir alguna utilitat, aquesta ha de ser la de servir per a poder aribar a conèixer i comprendre el nostre present.

Només un fina pel·lícula ens separa del retorn a la barbàrie i cal tenir l’esperança que el coneixement històric serveixi per no fer bones les paraules de Levi-Strauss: “El món ha començat sense l’home i acabarà sense ell”.