EL BLOG DE LA UEC

Que la ciència pot ser divertida ho hem descobert en visitar la Setmana de la ciència del nostre institut. Us expliquem alguns dels experiments ( els que més ens van impressionar) que ens van ensenyar els alumnes de primer de batxillerat:

1. OUS SALTADORS QUE NO ES TRENQUEN

Per aquest truc ens van explicar que n’hi havia prou amb un ou, vinagre i molta paciència. Tan sols cal deixar submergit l’ou en vinagre (totalment cobert) durant 48 hores. En treure’l, l’ou ja havia canviat la seva composició i botava com una autèntica bola saltarina!

2. VAN FER VOLAR UN COET!

Gràcies a la reacció química entre un àcid (l’àcid acètic del vinagre) i una base (el bicarbonat) i amb una mica d’imaginació van aconseguir l’energia necessària per a propulsar un coet, que, efectivament va sortir disparat tan de pressa, que no vam poder ni fer la foto del moment precís en què s’enlairava!

3. PASTA DE DENTS D’ELEFANT!

Aquest experiment el vam veure en directe: En una proveta hi van abocar uns 20-30ml d’ aigua oxigenada. Tot seguit unes gotes de sabó i força colorant i una culleradeta de iodur de Potasi. Més tard hi van afegir el llevat, el qual va fer que l’ escuma fos molt espectacular i sorprenent, perquè l’ oxigen va sortir en forma  d’ escuma espessa. Impressionant!

Com a mostra us pengem algunes fotografies dels diversos experiments que ens van mostrar!

 

 

Aquí, a la UEC, no parem de fer coses!

Aquesta setmana hem anat a Palamós a la residència Gent Gran. Allà ens han cedit per unes hores una cadira de rodes per a cadascun i hem sortit als carrers de Palamós amb elles.

Diuen que si et vols posar a la pell dels altres has de caminar amb les seves sabates. Nosaltres ens hem posat a la pell dels que no poden caminar fent servir la seva eina principal: la cadira.

I, tristament, hem constatat coses que no ens han agradat gens ni mica:

1. – Les voreres no són adequades, són massa altes.
2. – Moltes voreres estan inclinades, la qual cosa fa que la cadira de rodes es desviï.
3. – Les pujades són massa altes.
4. – Volíem prendre un refresc a un bar…i no vam poder entrar: un escaló a l’entrada no ho va fer possible!
5. – Vam constatar que anar amb cadira de rodes és cansat!! Encara avui ens fan mal els braços de tan empènyer!
6. – Finalment, vam notar que la gent et mira molt, de vegades descaradament, però s’aparta amablement per cedir-te el pas.

Anècdota!! Gairebé atropellen en Sergi perquè es va posar nerviós i no se’n recordava com frenar!

 

No cal dir que, des de la UEC, hem enviat una carta al senyor alcalde de Palamós fent-li saber tots aquests inconvenients amb l’esperança que hi posi remei.

IZAN: PRÀCTIQUES A L’EMPRESA

DESMUNTANT MOTOS M’ENTRETINC I M’HO PASSO BÉ!

Des del mes d’octubre que faig pràctiques en una petita empresa anomenada MOTOS TENA, a Calonge. La meva feina és muntar i desmuntar peces de diferents tipus de motos, bicicletes i vehicles diversos de dues rodes.

Puc afirmar que estic aprenent molt, ja conec el nom de totes les peces que formen una moto i també les diverses eines que hem de fer servir. La majoria d’elles no les havia vist mai abans! En Jordi Tena i el seu pare m’ajuden i m’ensenyen amb molta paciència.

El que més m’agrada és poder muntar (més que desmuntar) motos, observar com estan fabricades, en quin estat de conservació es troben, veure què és el que es necessita per arreglar l’avaria… i no hi ha només un model!

Cap al taller que hi falta gent! Això és el que em dic cada dilluns i cada dijous quan, a les 9.00h., ben content, me’n vaig cap allà a treballar!

Ja fa més o menys un mes que faig practiques a la Planxisteria Calonge. Allà, tot i que només hi vaig dos dies a la setmana, he après a treure la pintura de la carrosseria dels cotxes amb una pistola amb compressor. També he après a marcar amb cinta aïllant les parts del cotxe que no es vol pintar.

Una de les coses que més m’agraden de la feina de planxista és la de muntar i desmuntar peces i després tornar-les a muntar.

Molt curiosa i entretinguda és la manera que m’han ensenyat a treure els adhesius de la carrosseria: Es mullen amb una pistola d’aire calent, com un bufador, i el paper queda dissolt de seguida. Després, per treure la cola que queda, es treu amb dissolvent.

Aquesta feina m’agrada molt més que estar-me tantes hores assegut en una aula de l’institut. Aquí no paro quiet i no deixo de fer coses en cap moment: no hi ha temps per avorrir-se!

M’estic plantejant la feina de planxista com la meva futura professió.

Des d’aquí moltes gràcies als treballadors de la Planxisteria Calonge que m’ensenyen cada dia alguna cosa nova!

Oscar.

Hola bloguers i blogueres!

Soc en Sergi i avui us explicaré que a la UEC hem fet un treball d’investigació. Hem indagat sobre la vida de El Langui, un actor i cantant espanyol.

Hem descobert que.

• En realitat es diu Juan Manuel Montilla Macarrón i té 40 anys
• Té una deformació física degut a una lesió cerebral provocada per falta d’oxigen durant el part.
• Tot i això va guanyar un premi Goya.
• És casat i té dos fills.
• A més a més d’actor, també canta HIP HOP i RAP.

Una de les coses que m’ha impactat més d’ell és quan diu això:

“Quan vaig veure que el meu somni de ser futbolista no s’anava a complir, vaig estar un parell d’anys sense res que em motivés. Per aquell temps, el rap estava arribant a Espanya. Al barri, els majors ho escoltaven al parc. Em va cridar l’atenció. Jo també podia rapejar i comunicar amb la música. I ser una altra vegada un més a la rotllana. El futbol era això, sentir-se útil, així que el rap va passar a fer la mateixa funció quan vaig veure que amb un llapis i un paper podia escriure rimes.”

De les seves cançons, la que més m’agrada és Trabajando en el barrio:

https://www.youtube.com/watch?v=XGSKII-8bcA

Felicitats al Langui pel seu exemple de superació!

Sergi.

Aquesta setmana hem rebut una visita molt interessant durant tot el matí. En Jordi i en Marc, membres de l’Associació POTS, ens han fet una xerrada per normalitzar la discapacitat dins les aules.

Escoltant les pròpies vivències d’en Marc, hem entès molt més els problemes dels discapacitats, ja que hem pogut conèixer de primera mà, com es senten. En Marc, que quan va néixer li va faltar oxigen i ara té les cames deformades, ha aconseguit caminar sense crosses ni caminadors, esforçant-se cada dia per millorar, sense defallir! També ens ha fet reflexionar sobre el fet que no és bo tenir prejudicis.

Donem les gràcies a l’associació POTS, per explicar-nos aquestes experiències. Aquesta associació ha iniciat uns projectes d’activitat física i salut, esportius, de lleure i inserció laboral destinats a persones amb discapacitat i/o en risc d’exclusió social.

Moltes gràcies de part de l’equip de mestres i de l’alumnat de l’UEC!