Des del claustre del centre ens adrecem a les famílies perquè considerem que és honest i necessari explicar-vos per què el proper 11 de febrer fem vaga. No és una decisió còmoda ni fàcil. És, però, una decisió inevitable.
Fa temps que l’educació pública es manté gràcies a un equilibri fràgil: el sobreesforç constant del professorat i del personal d’atenció educativa. Un sobreesforç que ja no és sostenible. No podem continuar suplint amb vocació i compromís allò que l’administració no garanteix amb recursos i polítiques responsables.
Als centres educatius hi arriba tot: la diversitat social, emocional i educativa del país. Aquesta diversitat és un valor, però també exigeix condicions reals per ser atesa. Les aules són cada vegada més nombroses, les necessitats més complexes i les demandes més elevades, mentre els recursos humans i materials continuen sent insuficients. Això no és una percepció: és el nostre dia a dia.
Es parla molt d’inclusió, però no hi ha inclusió sense inversió. No és inclusiu treballar amb ràtios excessives. No és inclusiu assumir necessitats educatives cada vegada més diverses sense personal especialitzat suficient. No és inclusiu delegar en els centres i en el professorat una responsabilitat que correspon al Departament d’Educació.
Davant d’aquesta realitat, els claustres ens reorganitzem, assumim més tasques de les que ens pertoquen i intentem compensar les mancances del sistema. Però aquesta resposta té un límit. La implicació del professorat no pot suplir les mancances estructurals d’un sistema infradotat.
A tot això s’hi afegeix un deteriorament progressiu de les condicions laborals. Plantilles inestables, càrregues burocràtiques excessives i uns salaris que han perdut poder adquisitiu any rere any, malgrat l’augment del cost de la vida i la responsabilitat creixent de la nostra feina. No es pot demanar compromís infinit sense reconeixement ni condicions dignes.
Aquesta situació té conseqüències clares: frustració, esgotament i la sensació constant de no arribar allà on l’alumnat necessita. Quan no podem atendre com cal, no falla el professorat: falla el sistema. I això afecta tant els infants i joves com les persones que treballem als centres.
Per tot això, la vaga no és un gest simbòlic ni una protesta puntual. És una crida d’alerta. És dir prou a la precarització de l’educació pública. És exigir que l’Administració assumeixi la seva responsabilitat i garanteixi les condicions necessàries perquè els vostres fills i filles tinguin l’educació que mereixen.
Fem vaga pel futur de l’educació pública. Fem vaga perquè així, no podem continuar.
Gràcies per la vostra comprensió i suport.
Comunitat educativa adherida a la vaga
