Bon dia,
Ahir estava parlant amb la Gemma sobre l’estat de comptes de les sortides. Se’ns va aproximar una noia amb un cartell que deia que el seu marit l’havia disparada amb una escopeta. L’actor-agressor l’acompanyava per darrere amb l’arma.
No sé si representava que era viva o morta, però la qüestió és que la nostra reacció va ser deixar per un instant el que estàvem fent, la nostra quotidianitat, vaig mirar la noia amb cara compungida, lamentant la seva situació, i vaig fer un gest que s’apropava a la lamentació. I com vaig reaccionar? De cap altra manera. No vaig fer res. No li vaig dir res. No li vaig oferir ajuda. No li vaig preguntar què podia fer per ella. No li vaig donar la mà i la vaig apartar del seu agressor.
Quan van marxar, la Gemma i jo vam dir una frase de comentari i vam seguir parlant de diners…
Era una performance, sí, però m’ha fet reflexionar sobre si tot plegat no era una metàfora de la vida mateixa: algunes desgràcies passen al nostre voltant i restem inactius.
Pedro, ja ens explicareu si algú els va dir alguna cosa o si tothom va “respectar” el silenci en una situació en la qual l’havíem d’haver trencat. Segur que si haguessin reivindicat alguna altra cosa, més d’una persona hauria fet algun comentari, a favor o en contra, però hauria alçat la veu per qualsevol bajanada. Ara que calia implicar-se, només vam mirar amb cara de pena.
Escrit per Irene Reina, coordinadora de 3r d’ESO
Moltes gràcies a l’alumnat de 1rCFGS, al professor de l’assignatura i al Paton per fer la gravació i l’edició del vídeo.
