EMBARÀS ADOLESCENT

És el que es produeix en una dona adolescent entre l’adolescència inicial o pubertat (edat fèrtil) i el final de l’adolescència. És embaràs adolescent quan et quedes embarassada abans dels 19 anys.

Cada vegada el nombre d’embarassos adolescents és més elevat i, en conseqüència, també el cas d’avortaments. Aquests embarassos tenen tants riscs per a la mare com per al nadó. Aproximadament 860.000 adolescents es queden embarassades cada any.

La primera causa és la falta d’educació sexual, ja que molts adolescents arriben a aquesta edat sense informació sobre la sexualitat, la relació entre sexes i com es poden prevenir els embarassos. La informació sobre els mètodes anticonceptius és escassa i moltes vegades errònia. Molts adolescents no en  fan ús, la qual cosa demostra una certa immaduresa per la seva part.

L’embaràs en aquestes edats provoca diferents possibilitats evolutives: com la continuació, la interrupció, l’avortament, el naixement viu amb la criança per part de la mare, el naixement viu amb lliurament a adopció i la situació de mortalitat a altres països amb vies de desenvolupament o taxes de mortalitat molt baixes. En són exemples: la República Democràtica del Congo, Burundi, Níger, Libèria, Afganistan, etc.

En aquests països, les adolescents estan amb les defenses més baixes del normal i, per tant, els és més difícil aquesta situació d’embaràs. Quan una nena es queda embarassada, el seu present i futur canvia  radicalment: pot acabar la seva educació, disminueixen les perspectives de treball i s’augmenta la seva vulnerabilitat davant la pobresa.

Segons les Nacions Unides, cada any moren 70.000 adolescents per complicacions de l’embaràs i el part, i hi ha més de 3 milions d’avortaments insegurs. En el nostre entorn, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, l’any 2012 es van produir a Espanya 9.837 naixements de mares menors de 20 anys.

Jessica Florin, Ànnia Massaguer (3B) i Eva Porta (3A)

ELS 15 MILLORS GUITARRISTES

DE LA HISTÒRIA DEL ROCK

 

En aquest article parlaré dels 15 millors guitarristes del rock i els seus motius.

Jimmi Hendrix

Va ser un guitarrista, cantautor i compositor estatunidenc. Tot i romandre només quatre anys a la fama, està àmpliament considerat com un dels guitarristes elèctrics més influents de la història de la música popular i com un dels músics més cèlebres del segle XX. La Rock and Roll Hall of Fame el descriu com a probablement el millor instrumentista de la història de la música rock.

Nascut a Seattle, Hendrix començà a tocar la guitarra als 15 anys. El 1961 s’allistà a l’exèrcit dels EUA; l’any següent rebé una baixa honorable. Poc després es mudà a Clarksville Tennessee i començà a fer actuacions pel chitlin’ circuit, guanyant-se un lloc al grup de teloners de The Isley Brothers i després amb Little Richard, amb el qual continuà treballant fins a mitjan 1965. Després tocà amb Curtis Knight and the Squires abans de mudar-se a Anglaterra a finals del 1966, quan Linda Keith el descobrí i al seu torn interessà al baixista de The Animals, Chas Chandler, en convertir-se en mànager seu.

En pocs mesos, Hendrix aconseguí tres èxits que assoliren el top 10 del Regne Unit amb The Jimi Hendrix Experience: Hey Joe, Purple Haze i The Wind Cries Mary. Guanyà fama als EUA després de la seva actuació al Monterey Pop Festival de 1967; l’any següent Electric Ladyland, el seu tercer i últim àlbum d’estudi, assolia la primera posició als Estats Units, esdevenint el seu treball més exitós comercialment i l’únic dels seus àlbums que seria número u.

Com a actuador més ben pagat del món, encapçalà el Woodstock Festival el 1969 i l’Isle of Wight Festival de 1970 abans de morir accidentalment el 18 de setembre de 1970, asfixiant-se amb barbitúrics a l’edat de 27 anys.

Ningú encara s’explica amb profunditat com va ser possible la fusió de l’art a la mà esquerra de Jimmy Hendrix.

 

Richie Blackmore

És considerat un dels guitarristes més grans de la història. Influït per la manera de tocar la guitarra elèctrica de Jimi Hendrix, la tècnica del qual va saber combinar amb tons clàssics en els seus solos de guitarra (Bach, Mozart, etc.) a causa de la formació de guitarrista clàssica que tenia.
Ritchie havia estat en contacte amb Ronnie James Dio, cantant d’ELF, grup que havia telonejat Deep Purple a la seva gira anglesa d’aquell mateix any, i amb ell decideix formar la seva pròpia banda i incorpora a la banda de Dio, a excepció del guitarrista i amb aquesta formació gravarà el que serà el primer disc de Rainbow: Ritchie Blackmore’s Rainbow.
És conegut per tocar amb desmesurada intuïció, el que no ha de portar a menysprear el seu bagatge teòric i la seva indiscutible tècnica. Majors, menors, disminuïts; qualsevol manera tonal sembla ser-li còmoda.

En les seves actuacions en directe se’l va arribar a acusar de tocar molt brut, ja que era freqüent que comencés a colpejar la guitarra a mitja actuació, trenqués el pont a cops de palanca o senzillament es dediqués a deixar sonar alguns grups de notes mentre variava el seu so a cops amb l’instrument. A l’àlbum en directe Made in Japan, que va gravar amb Deep Purple en els 70, hi ha una bona prova d’això.
És considerat també un dels pares del Heavy Metal, especialment després de formar equip amb el vocalista Ronnie James Dio, amb qui va fundar Rainbow. Ritchie Blackmore és sinònim de velocitat, tècnica, musicalitat i elegància posades en la seva justa mesura.

 

Jimmy Page

És un guitarrista anglès conegut per haver estat un dels líders del grup de rock Led Zeppelin des de 1968 fins a la seva dissolució el 1980, i és considerat un dels més grans, influents i versàtils guitarristes de tots els temps.
Page ha estat, al llarg de la seva carrera musical, músic de sessió i guitarrista de The Yardbirds, Led Zeppelin i The Firm. A més, ha col·laborat, en qualitat de músic de sessió, amb multitud de formacions i autors musicals, entre els quals destaquen The Rolling Stones, The Who, Queen, The Kinks, Eric Clapton o Jeff Beck.

Al seu torn, va gravar diversos àlbums amb artistes de la talla de David Coverdale, Roy Harper o Joe Cocker. L’any 2005, va ser guardonat com a membre de l’Ordre de l’Imperi Britànic per la seva tasca de caritat en ajuda de les persones més desafavorides de Brasil.

Page va ser el forjador del so més característic del rock dels setanta cap al present. Des de l’execució dels seus solos a la postproducció.

 

Eddie Van Halen

La biografia d’Eddie Van Halen va lligada a la de la seva banda, Van Halen. Els germans Van Halen, Eddie i Alex, van néixer a Holanda i l’any 1967 es van traslladar a Califòrnia. Aquí, el seu pare, un músic de jazz, de nom Jan Van Halen, els va incentivar que fossin músics i van ser, durant molts anys, concertistes de piano. No obstant això, en créixer, van ser captivats pel rock and roll, per la qual cosa van desenvolupar la seva passió per aquest gènere, que els va portar a aprendre a tocar nous instruments.

Al principi, Ed tocava la bateria i Alex la guitarra, però Alex, en els moments en què Ed treballava repartint diaris per pagar la seva bateria, Alex tocava fins que va arribar a ser millor que ell, per la qual cosa es van intercanviar els rols i aviat es podien veure en Eddie influències de guitarristes de hard rock com ara Jimi Hendrix, Eric Clapton, George Harrison o Jimmy Page.
Van començar a tocar el 1972 a reunions familiars i a l’escola, on van conèixer David Lee Roth, que cantava a The Red Balls Jet, ja que aquest llogava l’equip de so a Eddie i el seu grup i, per estalviar-se els diners, van preferir ficar-lo com a vocalista ja que Eddie odiava haver de cantar.
A l’escola secundària es van trobar amb Michael Anthony, que va dir: “tots a l’escola toquen guitarra o bateria, així que jo tocaré el baix”, i va treure dues cordes a la seva guitarra. Aquests quatre personatges van formar Mammoth el 1973, però com que el nom d’aquest grup ja estava registrat, David Lee Roth va suggerir posar el cognom dels germans: Van Halen ja que, segons ell, sonava “cool”.

 

Angus Young

Angus McKinnon Young (Glasgow, Escòcia 31 de març de 1955) és un músic australià nascut a Glasgow, conegut per ser un dels membres fundadors i el principal guitarrista del grup AC/DC, a part de ser l’únic membre que ha romàs en la banda des del seu inici.
Va ser introduït al Saló de la fama del Rock and Roll al costat dels membres actuals de la banda el 2003. És conegut pels seus salvatges i enèrgics moviments a l’escenari, i el seu peculiar uniforme de col·legial. A més, l’any 2014 se situa en el lloc número 96 dels 100 millors guitarristes de tots els temps, concedit per la revista Rolling Stone, 3 i en el lloc 24 en una nova edició de 2011 dels 100 millors guitarristes de tots els temps, també per la revista Rolling Stone, 4 i en el lloc número 20 de la llista “els 100 millors guitarristes”, de la revista Total Guitar.

Angus va adoptar l’uniforme d’escolar perquè les monges del col·legi on anava li deien que no triomfaria mai i, quan va triomfar, es va vestir d’escolar i això s’ha convertit en el seu uniforme de “batalla”. Aquesta indumentària acabaria convertint-se en la firma de la banda que juntament amb el pas de l’ànec (agafat de Chuck Berry) el convertirien en la gran icona del grup.

 

Mark Knofler

Neix el 12 d’agost de 1949 a Glasgow, Escòcia; és el guitarrista i cantant britànic més conegut per la seva feina amb la banda Dire Straits, que va liderar. Paral·lelament va llançar àlbums en solitari, va escriure bandes sonores i va muntar encara una altra banda (The Notting Hillbillies). També va participar en el treball d’altres artistes com Bob Dylan i B.B. King i va produïr àlbums per a Tina Turner, Randy Newman i, novament, Dylan. Al llarg de la seva carrera ha fet més de quatre-cents concerts a més de trenta països.

Brian May

Brian Harold May (Hampton, Londres, Anglaterra; 19 juliol 1947); és un músic i astrofísic britànic. És conegut mundialment per ser guitarrista, compositor, vocalista i en ocasions teclista de la reeixida banda britànica Queen.
Va compondre molts dels grans èxits de Queen i utilitza una guitarra elèctrica feta per ell mateix, anomenada Red Special. És considerat un dels guitarristes més grans i originals de la historia.

El 2003, la revista Rolling Stone el va posar al lloc 26 de la seva llista dels guitarristes més grans de tots els temps. El 2011, la mateixa revista en una nova llista, el va posicionar en el lloc número 26. El 2005 una entrevista de Planet Rock el va situar al lloc 7 dels millors guitarristes.
En 2005 va ser nomenat comendador de l’Ordre de l’Imperi Britànic pels seus “serveis a la indústria de la música”. May va obtenir un PhD en astrofísica a l’Imperial College, i des d’abril de 2007, va ser triat rector honorífic de la Universitat John Moores.

 

Slash

Saul Hudson, més conegut pel seu nom artístic Slash, és un guitarrista i compositor britànic-nord-americà. És el guitarrista principal del grup de rock nord-americà Guns N ‘Roses, tornant després de gairebé vint anys fora de la banda. El 2004, va cofundar el supergrup Velvet Revolver juntament amb els seus companys de Guns N ‘Roses, Duff McKagan i Matt Sorum, el guitarrista Dave Kushner (ex membre de Suicidal Tendencies i Infectious Grooves) i el cantant Scott Weiland.
El 1994 va formar la banda Slash s Snakepit amb el qual va gravar dos discos, un el 1995 i el segon el 2000, durant un període de descans en el qual no va compondre temes nous; temps després va formar Slash s Blues Ball, una banda estrictament per directes al que realitzava versions de cançons del gènere blues. Diverses revistes l’han situat al capdamunt dels seus rànquings de guitarristes

En el món de la música rock, Slash ha rebut elogis de la crítica com a guitarrista. Time el va nomenar primer en la seva llista dels 10 millors guitarristes elèctrics el 2009. Guitar World va classificar el seu solo a November Rain número 6 a la seva llista d’”Els 100 Solos grans de la guitarra” el 2008, i Total Guitar va posar el seu riff de Sweet Child O ‘Mine en el primer lloc en la seva llista dels 100 Millors Riffs el 2004. El 2012, va ser inclòs en el Rock and Roll Hall of Fame, juntament amb altres membres de Guns N’ Roses. La revista Rolling Stone va col·locar Slash en el lloc 65 de la seva llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps el 2011.

 

Keith Richards

Keith Richards (nascut el 18 de desembre de 1943) és un guitarrista, cantant, actor, compositor i productor britànic. Forma part de la banda de rock The Rolling Stones, estant ininterrompudament en l’agrupació des del 1962, i al costat del cantant Mick Jagger i el baterista Charlie Watts (únics elements que romanen de la formació original) són l’associació més llarga en la història del rock.

Malgrat que gairebé tota la seva carrera musical l’ha desenvolupat com a integrant d’aquest grup anglès, igual que Jagger, també ha realitzat treballs en solitari i es va unir a altres projectes musicals com The New Barbarians, juntament amb el seu company stone Ronnie Wood. Els seus materials solistes, de la mateixa manera que les composicions de la banda, se centren en temes rock amb influències en el rhythm and blues i el blues.

A partir de mitjans de la dècada dels 60 es va convertir, al costat de Jagger, en el motor creatiu dels Stones, component des d’aquesta època gairebé totes les cançons del grup i, en algunes ocasions, interpretant la veu principal, com You Got the Silver o Happy. Des de la dècada dels setanta va arrossegar grans diferències amb Jagger, situació que va arribar al seu punt màxim durant la meitat dels 80, que va coincidir amb l’edició de Talk is Cheap (1988) i posteriorment Main Offender (1992). Va ser triat per la revista Rolling Stone en el lloc número 4 de la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps.

 

Yngwie J. Malmsteen

De nom real Lars Johan Yngve Lannerbäck, va néixer el 30 de juny de 1963 a Estocolm, Suècia, i és un dels guitarristes que van revolucionar l’execució d’aquest instrument durant les dècades dels anys 80 i 90. Va formar part d’agrupacions com Steeler i Alcatrazz.

Hereu dels enamoriscaments neoclàssics de Ritchie Blackmore, la imatge, la força de Jimy Hendrix, la innovació de Steve Hackett i devot de Bach, Beethoven i Paganini, Malmsteen és sens dubte el responsable directe de l’anomenada escola neoclàssica i un dels guitarristes més influents dels últims anys. Compta amb una autèntica legió d’imitadors com Timo Tolkki, Roland Grapow, Tuca Turili, etc., i és sens dubte pioner d’un moviment que va compartir músics com Vinnie Moore, Tony MacAlpine, Marty Friedman i Jason Becker.

Malmsteen va suposar una revolució tècnica com la que va ser en el seu dia Van Halen i són pocs els guitarristes contemporanis -amants de la distorsió- que, d’una o altra manera, no s’hagin vist influenciats per la manera de tocar d’Yngwie.

 

Joe Satriani

Joe “Satch” Satriani (Westbury, Nova York, 15 de juliol de 1956) és un guitarrista de rock instrumental. Ha rebut 13 nominacions als Premis Grammy i ha venut més de 10 milions de discos a tot el món.

Segons altres guitarristes, ha aconseguit dominar gairebé totes les tècniques d’execució del seu instrument, incloent tapping a dues mans, sweep picking, volume swells, tap harmonics, etc. A més, és reconegut com un gran professor de guitarra, entre els seus alumnes s’hi inclouen Steve Vai, Marty Friedman, Kirk Hammett, Alex Skolnick, Larry LaLonde i Reb Beach. Influenciat per: Jimy Hendrix, Jimmy Page, Jeff Beck, Eric Clapton, Brian May i Edward Van Halen.

 

Kirk Hammett

Kirk Hammett (Sant Francisco, 18 de novembre de 1962) és un guitarrista nord-americà, actualment membre de la banda de thrash metall Metallica.
Va substituir l’anterior guitarrista Dave Mustaine, després que aquest tingués problemes amb la banda i fos expulsat de Metallica. Està considerat el novè millor guitarrista del moment segons la revista Total Guitar i número 11 segons una llista de la revista Rolling Stone seleccionada el 2003 per David Fricke. Kirk és un dels deixebles més coneguts del llegendari guitarrista i mestre Joe Satriani. El 2011 la revista Rolling Stone va elaborar una nova llista basant-se en les votacions de reconeguts guitarristes, entre els quals es trobava el propi Kirk Hammett. L’octubre de l’any 2010, va col·laborar amb la banda aragonesa de Punk Rock amateur, Etter, durant les festes del Pilar en un concert a la plaça del mateix nom.

 

James Alan Hetfield

Downey, Califòrnia, 3 d’agost de 1963. És el cantant, guitarrista i membre cofundador del grup de thrash metal Metallica. És el compositor principal de la banda i va ser nominat el número 87 de la llista Top 100 Greatest Guitarist per la revista Rolling Stone.

Quan James tenia 9 anys va començar a fer classes de piano. Més tard, tocaria la bateria del seu germà David, per finalment dedicar-se a la guitarra en la seva adolescència. Durant aquests anys, James va crear la seva primera banda amb el nom d’Obssesion, inspirada en bandes com The Beatles, Black Sabbath, UFO, Aerosmith, Motörhead, Queen, Thin Lizzy. Obssesion està formada pels germans “ràpids” al baix i a la bateria, Jim Arnold en la guitarra principal i Hetfield a la veu.

És sabut que les tensions sorgides entre Dave i Hetfield van compoetar que el primer fos expulsat de Metallica el 1983; mesos més tard Mustaine va formar la seva Megadeth. Quan el grup es va preparar per gravar el primer disc a l’estudi, Kirk Hammet, primer guitarra de la banda Exodus, va viatjar a Queens York per integrar-se a Metallica després de la insistència de Hetfield i Ulrich perquè toqués amb la banda.

Des de llavors, James Hetfield va agafar la iniciativa creativa de la banda, des de la composició, melodia i harmonia fins a l’elaboració de les lletres i la producció de l’estudi. De fet, Hetfield va compondre i co-componsar totes les cançons de Metallica junt amb la participació alternada de Lars Ulrich, Kirk Hammet i Cliff Burton fins a l’album Master Of Puppets a excepció d’Anesthesia – Pulling Teeth, composta per Burton i Motorbreath acreditada únicament a James Hetfield.

El 1992 va participar en el concert d’homenatge a Freddie Mercury, una de les seves majors influències, tocant amb Metallica en la introducció del llarg Tribut, i després cantant estranyament sense guitarra acompanyat de Tony Iommi de Black Sabbath, i Queen tocant “Stone Cold Crazy“.

 

Randy Rhoads

Randall William “Randy” Rhoads, més conegut com a Randy Rhoads (Santa Mònica 6 de desembre de 1956-19 de març de 1982), va ser un guitarrista nord-americà de hard rock i heavy metal. És conegut pel seu treball amb la banda Quiet Riot a finals dels anys 70, i després amb Ozzy Osbourne a principis dels 80.
L’any 2003 la revista Rolling Stone el va situar en la posició 36 en la seva llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps. Els solos dels temes Crazy Train i Mr. Crowley se situen en la posició 9 i 28 a la llista dels 100 millors solos de guitarra de la història elaborada per la revista Guitar World.

És considerat un dels guitarristes més virtuosos de la història. Se’l considera un dels tres majors aportadors en la creació del subgènere conegut com a Metall neoclàssic, sent considerat un dels grans exponents de la tècnica shredding de la guitarra elèctrica durant la dècada dels anys 1980 així com innovador i perfeccionador de moltes tècniques de guitarra i sons. Va morir l’any 1982 en una gira al tenir un accident d’avioneta amb el conductor de l’autobús de la gira.

 

John  Frusciante

Va néixer a Nova York, el 5 de març de 1970, és un guitarrista, cantant, compositor i productor nord-americà. És conegut per haver estat el guitarrista dels Red Hot Chili Peppers, amb qui va gravar cinc àlbums d’estudi i en va ser membre, des de 1988 fins a 1992, i novament des de 1998 fins a 2008. També ha col·laborat amb altres artistes com The Mars Volta, amb qui va fer de guitarrista d’estudi (i de vegades en directe) de 2002 a 2008, i Josh Klinghoffer i Joe Lally, amb qui va llançar dos àlbums sota el nom d’Atàxia. També té una llarga carrera com a solista: ha llançat 12 àlbums i 5 EPs solistes, els seus enregistraments inclouen elements que van des del rock experimental i ambient, fins a new wave i música electrònica.
Frusciante es va unir a Red Hot Chili Peppers el 1988, després de la mort per sobredosi d’Hillel Slovak. La seva primera aparició va ser en l’àlbum de 1989 Mother’s Milk, per després gravar el clàssic Blood Sugar Sex Magik, que es va convertir en un autèntic èxit. La sobtada fama i les constants gires van fer que Frusciante abandonés la formació el 1992, i es va recloure a casa per tornar-se addicte a l’heroïna i gravar una sèrie de discos en solitari.

Ja el 1998, el guitarrista va completar amb èxit un procés de rehabilitació que li va permetre tornar al Red Hot Chili Peppers el mateix any i gravar amb ells el disc Californication. Va romandre com a membre estable de la formació fins al 2009, any en què decideix abandonar-la per centrar-se en la seva carrera en solitari.

Va ser triat per la revista Rolling Stone en el lloc número 72 de la Llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps i, segons l’enquestaThe Axe Factor, produïda per la BBC d’Anglaterra, ha estat nomenat el millor guitarrista que hagi existit en els últims 30 anys.

Jandro López (3A)

ELS MEUS MILLORS GRUPS

DE HEAVY METAL

 

Ara explicaré uns quants dels millors grups de heavy metal del món per a mi.

Deep Purple

És una banda britànica de hard rock formada a Hertford, Regne Unit, el 1968, que està considerada com una de les pioneres del hard rock i el heavy metal, tot i que durant la seva carrera també ha incorporat elements del rock progressiu, rock simfònic, rock psicodèlic, blues rock i de la música clàssica.

Deep Purple ha venut més de 120 milions de discos a tot el món. Un concert realitzat al Rainbow Theatre, de Londres, al juliol de 1972, va fer que fossin registrats com a “la banda més sorollosa del planeta” en els anys 70 pel llibre Guinness dels rècords.

L’any 2013 una enquesta realitzada per l’estació de ràdio britànica Planet Rock va classificar Deep Purple en el 5è lloc entre les “bandes més influents de la història”.

La banda ha sofert múltiples canvis en la seva alineació al llarg de les dècades, encara que va romandre inactiva des de juliol de 1976 fins a la seva reunió, a l’abril de 1984. Les seves quatre primeres alineacions són sovint etiquetades com a Mark I, II, III i IV. La Mark II, formada per Ian Gillan (veu), Ritchie Blackmore (guitarra), Jon Lord (teclats), Ian Paice (bateria) i Roger Glover (baix), és considerada l’alineació més reeixida, i la que més vendes ha fet, la qual es va mantenir en actiu des de 1969 a 1973, de 1984 a 1989, i novament de 1992 a 1993, quan la relació entre Blackmore i la resta dels músics es va tornar insostenible. La seva alineació actual, que compta amb Steve Morse en lloc de Blackmore, i amb Don Airey en lloc del mort Jon Lord, porta en actiu des de 2002.

Rainbow

Banda britànica de hard rock i heavy metal, liderada per un dels millors guitarristes, Ritchie Blackmore. El període d’activitat va tenir lloc entre 1975 i 1984 i entre 1994 i 1997. Encara que originalment estava composta per Blackmore i els components del grup Elf, Rainbow va patir diversos canvis en la seva formació i cap d’elles va gravar més d’un disc.
Originalment, la seva música barrejava lletres èpiques amb el so del metall neoclàssic. Rainbow ocupa el lloc noranta de la llista 100 millors artistes d’hard rock dissenyada per VH1.

Jimi Hendrix

Guitarrista nascut a Seattle, cantautor i compositor estatunidenc. Tot i romandre només quatre anys a la fama, està àmpliament considerat com un dels guitarristes elèctrics més influents de la història de la música popular i com un dels músics més cèlebres del segle XX.

La Rock and Roll Hall of Fame el descriu com a probablement el millor instrumentista de la història de la música rock als anys 60. Va formar el grup The Jimi Hendrix Experience i els millors temes que va fer amb el grup van ser Voodoo Child, Hey Joe, Fire, Purple haze. Jimi Hendrix va morir el 18 de desembre del 1970 asfixiat per culpa dels barbitúrics.

 

Led Zeppelin

Va ser i és un grup de rock dur considerat un dels més importants d’aquest gènere i un dels més coneguts i populars durant la dècada del 1970. Fou fundat l’any 1968 per Jimmy Page, que ja havia estat a The Yardbirds, quan inclogué a la formació el vocalista Robert Plant, John Paul Jones com a baixista i teclista i John Bonham a la bateria.

La banda es mantingué en actiu des que va començar l’any 1968 fins a l’any 1980, que es dissolgué per la mort accidental de John Bonham. Tot i considerar-se Led Zeppelin principalment com un grup de rock dur, el grup gaudia d’una gran diversitat musical, tocant tot tipus de gèneres, com blues, rock & roll, soul, música celta, música àrab, música índia, folk, country i fins i tot, reggae.

Tot i haver-se dissolt fa dècades, el 1980, Led Zeppelin continua venent àlbums i gaudeix d’una gran difusió radiofònica. Ha venut més de 300 milions d’àlbums en tot el món,[1] dels quals 111 milions només als Estats Units, cosa que els situa com una de les bandes de rock amb les vendes més elevades de la història. També és la segona banda amb més discos de diamant de la història (concedits cada 10 milions de vendes als Estats Units), només per darrere de The Beatles. Els discos amb aquesta certificació són: Led Zeppelin IV (23 milions), Physical Graffiti (15 milions), Led Zeppelin II (12 milions), Houses of the Holy (11 milions) i Box Set (10 milions).

 

Black Sabbath

És un grup britànic creat a Birmingham el 1968, de heavy metal format als darrers anys 60. La seva música va ser influenciada en gran mesura pels Beatles, convertint-se en el grup de heavy metal més important de tots el temps. Els seus integrants originals van ser Ozzy Osbourne veu i harmònica, Tony Iommi guitarra, Geezer Butler baix i Bill Ward bateria.

Es pot dir que Black Sabbath va ser el primer grup en tocar heavy metal i van tenir diferents formacions, les més destacades són: Ozzy Osbourne veu i harmònica, Tony Iommi guitarra, Geezer Butler baix i Bill Ward bateria, i la segona més destacada i per a mi la millor Tony Iommi, Jimmy Bain, Dio i Vinny Appice

 

AC/DC

És un grup australià de hard rock que va sorgir l’any 1973, creat pels germans d’origen escocès Malcolm i Angus Young. El nom del grup fou idea de la germana de Malcolm i Angus que va veure’l escrit en un aspirador, l’acrònim “AC/DC” significa “Alternating Current/Direct Current”. Després d’algunes variacions AC/DC va quedar format per Angus i Malcolm a les guitarres, Mark Evans al baix, Phil Rudd a la bateria i Bon Scott de vocalista substituint a Dave Evans.

Encara que van arribar a la Gran Bretanya en ple auge del punk rock, en poc temps van obtenir una enorme acceptació del públic. L’àlbum Back in Black (1980) va aconseguir el primer lloc en la llista dels discos més venuts del país i els va catapultar als Estats Units. En la segona meitat de la dècada de 1980, una sèrie d’esdeveniments personals van fer creure que el grup ja havia passat els seus millors moments, encara que els seus discos es van mantenir en les llistes d’èxits fins a la dècada de 1990. El 1993, el senzill Big Gun, que van utilitzar per a la banda sonora de la pel·lícula L’últim gran heroi, de John McTiernan i interpretada per Arnold Schwarzenegger, va aconseguir de nou les llistes dels més venuts a la Gran Bretanya. El 1995, van gravar el disc Ballbreaker i el 2000 van llançar Stiff Upper Lip, en el qual proclamen la seva fidelitat al rock més rebel.

Han venut més de 150 milions d’àlbums en tot el món, i uns 68 milions han estat venuts als Estats Units. Back in Black ha venut aproximadament 42 milions d’unitats al món i 22 milions només als Estats Units, de manera que és el 5è àlbum de major venda de tots els temps als EUA i entre els àlbums més venuts de tota la història darrere de Thriller al món.

 

Queen

És un grup de rock britànic format després de la ruptura del grup Smile el 1970. A aquest grup, del que van quedar el bateria Roger Taylor i el guitarrista Brian May, decideix unir-se després Freddie Mercury, posseïdor d’una veu amb un registre poc comú i un timbre excepcional.

L’any següent, després de buscar per un temps un baixista per al grup, s’hi incorpora John Deacon, que seria el baixista definitiu del grup, conformant així la formació definitiva del grup Queen (nom suggerit per Freddie Mercury) a la ciutat de Londres, Anglaterra, el1971.[1]

Queen és considerat com un dels millors grups musicals de la història. El grup és conegut per la seva gran diversitat musical, tant vocal com instrumental, així com pels seus multitudinaris concerts.

Després de la mort de Freddie Mercury, el baixista John Deacon va anunciar la seva retirada de la música el 1997, mentre que Roger Taylor i Brian May es van unir a Paul Rodgers formant el projecte Queen + Paul Rodgers, amb el qual van enregistrar el seu setzè disc, que va ser publicat el 2008 sense gaire èxit.

D’entre les cançons de Queen de més èxit comercial i popular, se’n poden destacar We Are the Champions, We Will Rock You, Bohemian Rhapsody, Don’t Stop Me Now, Another one Bites the Dust, I Want to Break Free, A Kind of Magic i Radio Ga Ga.

 

Judas Priest

És una banda britànica de heavy metal, fundada l’any 1967 a Birmingham per Al Atkins, K. K. Downing i Ian Hill.

Judas Priest és considerada la primera banda completament heavy metal, fent evolucionar les pautes iniciades per Black Sabbath i convertint-se en un dels grups més influents, desfent-se dels darrers vestigis de blues que hi quedaven, introduint la segona guitarra elèctrica en el conjunt i el vestuari amb cuir negre i tatxes metàl·liques.

L’any 1990 va anar a judici acusat d’introduir missatges subliminals en les seves lletres que podien haver provocat el suïcidi d’un jove i l’intent del seu amic el 1985. El cas no va prosperar i va quedar arxivat.

 

Iron Maiden

És un grup de heavy metal i metal progressiu d’Anglaterra (Regne Unit) format el 1975 pel baixista Steve Harris. Les seves principals influències són Thin Lizzy, UFO i Deep Purple entre d’altres. La mascota del grup, Eddie, és protagonista de la imatgeria del grup, de temàtica de terror, i també dels seus muntatges escènics. Eddie fou creat pel dibuixant Derek Riggs i ha tingut diverses encarnacions a càrrec d’altres artistes com Melvyn Grant. Iron Maiden és un dels grups de heavy metal més influents amb gairebé 90 milions de còpies venudes arreu del món. Va ser un grup clau de la NWOBHM (New Wave of British Heavy Metal).

La formació inicial de la banda, amb Paul Di’Anno (veu), Dave Murray (guitarra), Dennis Stratton (guitarra), Steve Harris (baix) i Clive Burr (bateria) va enregistrar el seu primer disc i, amb la substitució de Stratton per Adrian Smith van enregistrar el segon disc de la banda, Killers. L’any 1982 incorporen Bruce Dickinson com a nou cantant i l’any següent Nicko McBrain com a nou bateria.

Aquesta formació enregistrarà el gruix de la discografia del grup. L’any 1990 Adrian Smith decideix abandonar la banda i és substituït per Janick Gers. Aquesta formació enregistra dos discos (No Prayer for the Dying i Fear of the Dark) fins que l’any 1993 Bruce Dickinson també abandona el grup.

El nou cantant d’Iron Maiden fou Blaze Bayley, amb qui van editar dos discos més, The X Factor i Virtual XI. L’any 1999 Bayley abandona Maiden i la banda reincorpora Bruce Dickinson i Adrian Smith, alhora que conserva Janick Gers. Aquest sextet és la formació actual d’Iron Maiden i ha editat fins ara Brave New World, Dance of Death, A Matter of Life and Deat i The Final Frontier.

 

Motorhead

Fou un grup de heavy metal i hard rock britànic. És un dels grups de heavy metal més influents amb més de 40 milions de còpies venudes arreu del món. Normalment denominada com un power trio, Motörhead en els anys 80 va tenir un gran èxit amb molts singles als UK Top 40 chart. Els àlbums Overkill, Bomber, Ace of Spades, i particularment No Sleep ‘til Hammersmith, donen a Motörhead la reputació d’una les millors bandes de heavy metal britànic.

Influent grup comunament classificat com a rock and roll o heavy metal (i, sovint, considerat com una referència fonamental en els dos últims estils), Kilmister ha rebutjat l’última etiqueta preferint descriure l’estil de Motörhead com rock and roll. Entre els seus temes més coneguts hi ha Ace of Spades, que es refereix a la vida d’un jugador de cartes que prefereix dur una vida intensa a una de tranquil·la i avorrida, Overkill, Orgasmatron, Born to Raise Hell i Bite the Bullet.

Motörhead ha estat referent del metal des de la seva aparició fa més de trenta anys, influenciant bandes com Metallica, Megadeth, Slayer i Sepultura, entre d’altres, que han declarat públicament la seva admiració per aquest trio.

Durant agost de 2005, quan celebraven els seus trenta anys de carrera artística es va llançar un documental titulat Live Fast, Die Old, que evidenciava la història d’aquesta banda, i el 2006 va ser llançat a través del segell Sanctuary Records, Kiss of Death, successor d’Infern (2004), l’àlbum que conté dotze temes inèdits i manté l’essència de la banda durant la seva trajectòria musical, conservant fins i tot les lletres entretingudes amb les quals ha crescut tres generacions de heavy metal.

Lemmy Kilmister, líder i fundador de la banda, va morir de càncer el 28 de desembre de 2015. En assabentar-se de la seva mort, el bateria Mikkey Dee va confirmar la dissolució del grup.

 

Guns N’ Roses

Grup de hard rock estatunidenc que va néixer l’any 1985 a Los Angeles (Califòrnia).

Ha estat una de les bandes més famoses a escala mundial, venent aproximadament 90 milions de discs per tot el planeta. El març del 1985, Axl Rose i Tracii Guns van crear el grup, amb el guitarrista Izzy Stradlin i un baixista i bateria.

Quan en un concert, Tracii Guns i el bateria no van poder assistir-hi, Stradlin i Rose van agafar al guitarrista Slash i al bateria Steven Adler per al concert. Van integrar-se a la formació definint així a principis de 1986 els membres del grup: Axl (veu), Izzy Stradlin (guitarra rítmica), Slash (guitarra solista), Duff McKagan (baixista) i Steven Adler (bateria).

En un moment on destacava el glam metal, la banda va optar per un glam rock basant-se més en les tradicions del país i utilitzant una base molt de blues i rock’n’roll.

Aquest còctel va ser la tònica del seu primer disc debut, Appetite for destruction, l’any 1987. En aquest disc la banda oferia un hard rock, amb riffs agressius de guitarra, influències punk i un so molt contundent. D’aquest àlbum destaquen diversos temes que han arribat al capdamunt de les llistes d’èxits, com Welcome to the Jungle, Paradise City o Sweet Child O’ Mine.

El següent any van gravar G N’R Lies, on trobem quatre temes d’una anterior gravació de l’any 1986 (Live Like A Suicide) i quatre temes acústics. Destaquen cançons com la polèmica One in a Million, on per les lletres s’acusava Axl Rose de racista i homòfob, i la balada Patience.

El 1989 Axl Rose va amenaçar en dissoldre el grup si no controlaven la seva drogoaddicció. Tots van acceptar i ho van aconseguir, a excepció del bateria Steven Adler, a qui van fer fora del grup i van substituir per Matt Sorum. També va entrar el teclista Dizzy Reed, antic amic de la banda.

La nova formació es va posar a treballar en el seu àlbum més madur, el doble disc anomenat Use Your Illusion, on va assolir la seva màxima esplendor. Destaquen temes com Don’t Cry, Estranged, November Rain, Civil War, You Could Be Mine, usada a la banda sonora de la pel·lícula Terminator II, entre molts altres. El llançament de l’àlbum el va acompanyar una exitosa gira mundial amb múltiples concerts a tots els continents, quan Izzy Stradlin ja havia marxat i Gilby Clarke el va substituir.

L’any 1993 van treure el seu últim disc, titulat The Spaghetti Incident? que incloïa tot de temes versionats, com New Rose de The Damned, i It Ain’t Fun de New York Dolls; destaca el tema Attitude, que han tocat molts cops en diversos concerts.

Després, els membres van anar marxant menys l’Axl i va fer un disc anomenat Chinese Democracy.

 

Dio

Va ser una banda nord-americana de heavy metal formada el 1982 i liderada pel vocalista Ronnie James. Després d’haver deixat Black Sabbath amb intencions de formar una nova banda amb l’ex company Black Sabbath, el bateria Vinny Appice. El nom va ser triat perquè tenia sentit des d’un punt de vista comercial i ja era conegut en aquest moment.

La banda va llançar deu àlbums d’estudi i tenia nombrosos canvis de formació en els últims anys amb Ronnie James, que va ser l’únic membre constant. Guitarristes: Craig Goldy (guitarrista més recent), Doug Aldrich, Vivian Campbell, Warren DeMartini  Tracy G, Jake E. Lee i Rowan Robertson.

La banda es va dissoldre el 2010, quan Ronnie James va morir de càncer d’estómac a l’edat de 67. La banda ha venut més de 10 milions de còpies de discos arreu del món.

 

Metallica

Grup de música estatunidenc actiu des de principis de la dècada dels 80. Va ser creat el 1981 a Los Angeles pel danès Lars Ulrich i James Hetfield, als quals se’ls unirien Lloyd Grant i Ron McGovney. Aquests dos músics van ser després substituïts pel guitarrista Dave Mustaine i el baixista Cliff Burton, respectivament. Mustaine va ser acomiadat un any després d’ingressar en el grup a causa de la seva excessiva addicció a les drogues i a l’alcohol (creant a continuació el grup Megadeth), sent substituït a Metallica per Kirk Hammett.

Per una altra part, el 1986, la mort de Cliff Burton en un accident d’autobús a Suècia va provocar l’entrada al grup de Jason Newsted, que, quinze anys més tard, seria substituït després de la seva deserció pel baixista actual del grup, Robert Trujillo.

Després de participar en el desenvolupament del thrash metal durant la dècada dels 80, el grup va ampliar la seva audiència a principis de 1990 per incloure molts seguidors nous. Consegüentment, el grup va esdevenir l’exemple comercial més visible del gènere del metal durant la major part de la dècada.

Entre la seva discografia destaca el seu cinquè àlbum, epònim al grup però conegut com a The Black Album, que va debutar al número 1 de la llista estatunidenca d’àlbums. Amb aquesta publicació va ampliar la seva direcció musical apel·lant a una audiència més convencional. Tanmateix, l’èxit comercial de Metallica va anar acompanyat de canvis estilístics que van portar a crítiques per part dels seguidors més antics.

Metallica ha publicat nou àlbums d’estudi, a més de diversos compilacions, àlbums en directe i EPs, dels quals se n’han extret un total de 37 senzills. La banda ha estat guardonada amb nou premis Grammy i cinc dels seus treballs han debutat en el número 1 de la llista estatunidenca d’àlbums. Es calcula que ha venut més de 110 milions de còpies dels seus treballs arreu del món. Juntament amb Megadeth, Anthrax i Slayer, Metallica és considerat com un dels Quatre Grans del thrash metal. L’any 2009 fou inclosa en el Rock and Roll Hall of Fame.

Megadeth

Grup de thrash metal, heavy metal (actualment), creat l’any 1983 pel guitarrista i vocalista Dave Mustaine després que aquest fos expulsat de Metallica.

Juntament amb Metallica, Anthrax i Slayer, Megadeth és considerat com un dels Quatre Grans del thrash metal.

Quan Dave Mustaine va ser expulsat de Metallica pels seus problemes amb l’alcohol i les drogues, juntament amb el baixista David Ellefson, el guitarrista Greg Handevidt i el bateria Dijon Carruthers van formar Megadeth.

Després d’una cerca de sis mesos sense èxit per trobar un cantant, Dave Mustaine va decidir posar-s’hi ell mateix. Carruthers va ser reemplaçat per Lee Rausch i el guitarrista Greg Handevidt va deixar el grup a finals de l’any 1983 per formar Kublai Khan. A principis de l’any 1984 Megadeth va gravar una maqueta que contenia unes primeres versions de tres temes que més tard s’inclourien en el primer àlbum. Megadeth va comptar amb el guitarrista Kerry King (Slayer) com a membre provisional mentre es cercava un guitarrista permanent. Després d’uns quants concerts de l’any 1984, Lee Rausch va ser reemplaçat pel bateria Gar Samuelson. Gràcies a la maqueta que havien gravat l’any anterior, Megadeth va signar un contracte amb la companyia independent Combat Records. Al desembre del 1984, Megadeth va afegir un segon guitarrista, Chris Poland, un amic del bateria Gars Samuelson.

Jandro López (3A)

L’HOMOSEXUALITAT

 

L’homosexualitat és l’orientació afectivosexual de les persones que senten una atracció per una altra persona del seu mateix sexe. També poden ser bisexuals, si els agraden les persones dels dos sexes; també hi ha persones asexuals, que no senten cap atracció per cap persona.

Així com no escollim el sexe, tampoc podem escollir l’orientació sexual. Per tant, no hauríem de seguir considerant l’homosexualitat, la bisexualitat i l’asexualitat com una perversió. Sovint, es jutja els homosexuals, els bisexuals i els asexuals amb estereotips i prejudicis, sense tenir en compte que són persones normals, però amb una orientació afectivosexual diferent de la de la majoria. Davant aquesta realitat hauríem de tenir una actitud respectuosa: ni riure’ns-en ni aplaudir, sinó acollir, comprendre i estimar.

Abans, per als grecs, el tema de l’homosexualitat era natural i, fins i tot, formava part de la seva cultura. Es feien rituals d’iniciació homosexual en els adolescents per a passar a formar part del món dels adults i, al final, es casaven.

Els romans també tractaven aquest tema amb total naturalitat, ja que se sabia que a l’exèrcit es mantenien relacions homosexuals. També en la societat romana, les classes socials elevades podien dur a terme aquestes pràctiques amb persones de nivells socials inferiors.

Amb l’arribada del cristianisme, la tendència homosexual fou condemnada i perseguida fins als nostres dies.

 

 

Cas recent

Hi ha hagut una agressió a dos nois homosexuals a Berga per fer-se petó en públic, al costat d’una discoteca, al voltant de les 4 de la matinada d’un diumenge, quan un o més nois els van atacar. Al dia següent es va convocar una concentració per donar suport als dos nois homosexuals.

Marta Roldán i Alan Zamorano (3A)

ALGUNES MALALTIES

Malalties infantils

Poliomelitis: És un virus que causa greus problemes musculars que poden provocar paràlisi muscular (els músculs deixen de funcionar).

Xarampió: És una malaltia molt contagiosa. Els símptomes són tos, febre, llagrimeig, esternuts i petites taques de color vermell escampades per tot el cos. Tenia complicacions com pneumònies, diarrea o infeccions a l’oïda.

Diftèria: Forma plaques al coll que donen problemes per empassar i respirar. Causa sovint problemes de cor i de nervis.

Tos ferina: Afecta l’aparell respiratori i dona molta tos que pot dificultar menjar, beure o fins i tot respirar. Els vòmits freqüents provoquen pèrdua de pes. Pot causar pneumònia i alteracions en el cervell.

Tètanus: Es produeix per un bacteri que penetra al cos per les ferides i ataca el sistema nerviós. Dóna febre molt alta i dolors molt forts als músculs. Convé estar-hi vacunat perquè el bacteri s’escampa fàcilment per terra i per la pols.

Parotiditis (galteres): S’inflama la paròtide, la glàndula salival més gran del cos a prop de la mandíbula. Abans de la vacunació, aquesta malaltia provocava moltes sordeses en nens.

Hepatitis: Afecta el fetge. Es transmet per via sanguínia quan la sang d’una persona que té el virus contacta amb la sang d’una persona sana.

Varicel·la: És infecciosa i contagiosa, causada pel virus del varicelozóster, una infecció molt freqüent. Surten molts grans.

L’impetigen: És una malaltia cutània infecciosa. Apareixen vesícules que formen crostes groguenques. La infecció és produïda per l’estafilococ i l’estreptococ i pot ser localitzada o generalitzada per tot el cos.

 

Malalties d’adolescents

Anorèxia: És la disminució de la sensació de gana. També pot ser un trastorn psíquic ja que veuen el seu cos diferent de com és en realitat, no mengen i vomiten.

Bulímia: Qui la pateix menja en excés i després tracta de compensar-ho amb mesures dràstiques: vomitant o  fent exercici físic excessiu per evitar pujar de pes.

Ansietat: L’ansietat és un símptoma molt freqüent i, sovint, ve acompanyat de depressió. L’ansietat és una vivència de por, neguit, i generalment presenta símptomes físics, com tremolor, agitació, palpitacions, sudoració, sequedat de boca, etc.

Depressió: Normalment apareixen canvis d’humor, les persones que la pateixen se senten tristes o “adormides” emocionalment, sense poder gaudir dels seus interessos habituals i de les seves activitats. És com un increment de l’ansietat i de la irritabilitat.

Trastorn bipolar: Es caracteritza habitualment per crisis de depressió i d’eufòria, no cursa en la majoria amb deteriorament mental.

Paranoia: Pot seguir la seva vida normalment excepte el deliri paranoic (de prejudici o persecutori, de grandesa, de gelos, eròtic, etc.). El patiment i la certesa delirant fan que la convivència sigui impossible. La persona no té consciència que li passi res, està convençut de la seva creença i actua en conseqüència.

Retard mental i demència: És un trastorn que afecta les funcions cerebrals. El dèficit d’intel·ligència acompanya una afectació global de la personalitat de l’infant. La demència és un trastorn causad per causes variades i es caracteritza per la pèrdua permanent i progressiva de la memòria i altres funcions.

Migranya: És un tipus de mal de cap que es caracteritza pel fet que sol durar hores o fins i tot diversos dies. És una malaltia tres vegades més comuna en dones que en homes i, generalment, s’inicia abans dels trenta anys i no més tard dels cinquanta.

Trastorn obsessiu compulsiu: Es caracteritza per la presència d’idees repetitives que no es poden evitar (de neteja i escrupolositat, de sexe, de por a morir o a matar algú, d’ordre, etc.) que són les obsessions i per la presència d’impulsos irreprimibles que no es poden deixar de fer (per exemple, verificar diverses vegades si s’ha deixat el gas encès al sortir de casa, netejar-se moltes vegades al dia les mans, etc.) que són les compulsions.

Dislèxia: És una dificultat en la forma escrita del llenguatge, que és independent de qualsevol causa, cultura i emoció i que, per tant, apareix malgrat tenir una intel·ligència adequada, una escolarització i una situació dintre de la normalitat.

 

Malalties d’ancians/adulets

Ictus: Es produeix pel taponament d’una artèria al cervell i es pot manifestar de diferents maneres, en forma de pèrdua de força d’una extremitat, manca de sensibilitat, caiguda de la comissura de la boca, visió doble o incapacitat per parlar o comunicar-se…

Alzheimer: L’Alzheimer és una malaltia celebrar que causa problemes en la memòria, la forma de pensar i el caràcter o la manera de comportar-se. Aquesta malaltia no és una forma normal d’envelliment.

Arteriosclerosi: És un engruiximent i enduriment de les parets de les artèries, una disminució de la seva elasticitat. És un procés natural, però es pot accelerar amb la ingestió de massa àcids grassos saturats o colesterol.

ELA (esclerosi lateral amiotròfica): És una malaltia neurològica progressiva, invariablement fatal, que ataca les cèl·lules nervioses (neurones) que controlen els músculs voluntaris. Aquesta malaltia pertany a un grup de dolències (malalties de les neurones motores), que són caracteritzades per la degeneració gradual i mort d’aquest tipus de neurones.

Colesterol elevat: Tan important és tenir baix el colesterol LDL com tenir elevat el colesterol HDL, ja que aquest últim protegeix de les malalties cardiovasculars. Per controlar-lo, cal fer exercici, perdre pes i seguir una dieta mediterrània…

Diabetis: Es produeix perquè al cos li falta insulina o perquè la insulina que fabrica no funciona bé. La diabetis de tipus 2 és la típica dels adults i apareix a partir dels 40-50 anys. La persona que la pateix s’ha de punxar (injectar) insulina, vigilar amb el que menja, etc.

Jèssica Florín, Ànnia Massaguer (3B) i Eva Porta (3A)

MAXI IGLESIAS

Maxi va néixer el 6 de febrer de 1991 a Madrid. És actor i model.

La primera pel·lícula que va fer va ser als 6 anys, i es titula La pistola de mi hermano.

Al 2008 va fer la segona, 8 citas. L’any 2009, Maxi va participar en dues pel·lícules molt conegudes, Mentiras y gordas i After. Al 2010 li van oferir també un paper en la pel·lícula El diario de Carlota. Després va fer la pel·lícula XP3D, acompanyat de Luis Fernàndez, Úrsula Corberó i Amaia Salamanca (tres actors molt coneguts) i El secret dels 24 esglaons.

A la pantalla petita, va començar fent papers secundaris en algunes sèries com Amar en tiempos revueltos, Hospital Central o Cuéntame cómo pasó. Al 2008 va fer la sèrie de Física o Química, una sèrie d’adolescents que va tenir molta fama durant les set temporades que va tenir; ell feia el paper de Cèsar Cabbano i va durar fins al 2011. Llavors li van oferir un paper protagonista a la sèrie Los protegidos com a Ángel.

Al 2012 va fer la producció Toledo, cruce de destinos, on feia el personatge de Martín Pérez de Ayala; al 2013, va sortir a la sèrie Fenómenos i, al 2014, a Galerías Velvet. També ha sortit en molts programes de televisió.

Nerea Fernández (3B)

MARIO CASAS

És un actor gallec que va néixer a la Corunya l’any 1986, té 30 anys i viu a Espanya. Té tres germans i una germana.

El 1994 va anar a viure a Barcelona i va començar a treballar en l’àmbit de la publicitat i l’any 2003 va anar a estudiar a un teatre de Madrid.

Durant els primers anys de la seva vida li agradava molt el futbol, però es va adonar que el que més li agradava era donar vida als personatges i el 2004 va realitzar un curs a l’escola Cristina Rota.

La primera experiència a la pantalla va ser el 2005 amb una telenovel·la que es deia Obsesión, com a Nico. Una mica més tard, va actuar amb Miguel Ángel Silvestre a Motivos personales.

El 2006 va arribar com a Javi amb SMS, Sin Miedo a Soñar, emesa a La Sexta. Aquest va ser el seu primer paper principal, on va conèixer l’actriu protagonista Amaia Salamanca.

Aquest mateix any va fer la seva primera pel·lícula, El camino de los Ingleses com a Moratalla, acompanyat per Antonio Banderas.

El 2007 la sèrie que va tenir molt èxit Los hombres de Paco d’Antena 3, de vuit temporades, on Casas feia d’Aitor, un policia novell.

Més tard, va tornar a coincidir amb Amaia Salamanca a Fuga de cerebros, una comèdia romàntica on feia d’Emilio i l’any 2009 va fer la pel·lícula Mentiras y gordas, acompanyat pels actors i actrius Yon González, Maxi Iglesias, Ana de Armas i Ana Polvorosa.

Aquest mateix any va estrenar la pel·lícula La mula, acompanyat per María Valverde. En el rodatge d’aquesta pel·lícula es van enamorar i van tenir una relació de 4 anys.

El 2010 va participar a Tres metros sobre el cielo, on feia de H (Hugo), acompanyat per l’actriu María Valverde; va ser una pel·li de drama i romanticisme que va tenir molta fama i, aquest mateix any, va fer la pel·lícula Carne de Neón, de Paco Cabezas, on ell feia de Ricky. El 2011 va fer la sèrie El barco, acompanyat per Blanca Suárez, una sèrie molt famosa. El 2012 va fer la famosa pel·li Tengo ganas de ti i Grupo 7.

El 2013 va fer la pel·lícula de Las brujas de Zugarramurdi, acompanyat per Hugo Silva i també la pel·li Ismael, acompanyat per Belén Rueda.

El 2015 va fer la gran pel·li Mi gran noche i una de molt bonica acompanyat de la seva nòvia actual, Berta Vàzquez, titulada Palmeras en la nieve. L’última estrenada va ser El toro, una pel·lícula de molta acció.

Nerea Fernández (3B)

ARCÁNGEL LA MARAVILLA

Va néixer a Nova York (Estats Units) el 23 de desembre de 1985, però va créixer a Puerto Rico. El seu nom real és Austin Santos, però el seu nom artístic és Arcángel la Maravilla.

És un cantant de reggaeton i rap que va començar sent un cantant individual però al cap del temps va fer un grup de música de reggaeton, un grup de dues persones, Arcangel & De la Ghetto.

Arcángel escoltava la música que feien cantants com Tego Calderón i Tempo, que el van animar a seguir la carrera de cantant de reggaeton a Puerto Rico.

Els seus àlbums són La maravilla, que va sortir al 2007; El fenómeno, que va sortir al 2008; Sentimiento, Elegancia & Maldad, que va sortir al 2013; i Historias de un Capricornio, que va sortir al 2016.

Aquest artista ha treballat amb els cantants De La Ghetto, Dyland & Lenny, Ivy Queen, Daddy Yankee, Farruko, Cosculluela, Voltjo, Don Omar, Wisin & Yandel, Tito El Bambino, J. Álvarez, Zion & Lennox, Baby Rasta & Gringo, Nicky Jam, Jowell & Randy, Plan B., Kendo Kaponi…

Alba Toro (3A)

FERNANDO TEJERO

Fernando Tejero és un actor de cinema espanyol que va néixer el 24 de febrer de 1967 a Andalusia, Còrdova.

Durant la seva infància, treballava a la peixateria dels seus pares i, quan va començar a fer-se més gran, va marxar a Madrid a començar la seva carrera d’actor.

Les sèries mes destacades en les quals ha sortit són Aquí no hay quien viva, fent d’Emilio Delgado i La que se avecina, fent de Fermín Trujillo.

L’any 2003 va tenir l’oportunitat de protagonitzar la pel·lícula Días de fútbol; gràcies a aquesta pel·lícula va guanyar el Premi Goya al Millor actor revelació.

Després d’aquesta pel·lícula, va fer el càsting per a la sèrie Aquí no hay quien viva. Al principi, anava a fer el personatge d’en Paco, un dependent d’un videoclub, però més tard li van oferir el paper d’Emilio, el porter de la casa, perquè allà tenia més protagonisme.

Gràcies a la seva popularitat, aquest actor va poder ser protagonista en diferents pel·lícules, com a El penal més llarg del món. Va interpretar un cec a la pel·lícula Deu ser que ningú és perfecte. L’any 2007 va protagonitzar la sèrie Gominolas.

Alba Toro (3A)

CLARA LAGO

Clara Lago és una actriu que va néixer el 6 de març de 1990; ara té 26 anys i viu a Espanya.

Va començar a ser actriu al 2000 perquè li van oferir un paper en el llargmetratge Terca vida, al mateix temps que va participar a la sèrie Manos a la obra.

L’any 2001 va participar a la sèrie Raquel busca su sitio. Més tard, l’any 2002, va fer el paper principal a la pel·lícula El viaje de Carol. A partir d’aquesta pel·lícula, la van considerar una de les millors actrius del cine espanyol.

L’any 2004 va treballar en una pel·lícula de Manuel Gutiérrez que es diu La vida que te espera i va participar a la sèrie Hospital central, fent el paper de Candela Rodríguez.

L’any 2006 va participar en la pel·lícula Arena en los bolsillos i l’any 2007 va actuar a El club de los suicidas. A més, es va incorporar a los Hombres de Paco, fent el personatge de Carlota Fernàndez, la germana secreta del personatge Lucas.

El 2008 va protagonitzar la sèrie LEX. El 2009 va treballar en una producció d’Alejandro Amenábar, El mar ajeno. L’any 2011 va participar en la pel·lícula Los primos i en La cara oculta. El 2015 va fer de protagonista de la pel·lícula Ocho apellidos catalanes.

També ha treballat en la pel·lícula Tengo ganas de ti, en la sèrie Las chicas de oro i en la minisèrie El corazón del océano i va participar en el videoclip No sé dónde voy.

Malgrat la seva curta carrera, Clara Lago ha aconseguit premis i nominacions molt importants: el 2003 va ser nominada al Premi Goya a la Millor actriu revelació pel seu paper a El viaje de Carol.

Alba Toro (3A)

FARRUKO

Carlos Efren Reyes Rosado, el famós cantant de reggaeton, més conegut com a Farruko, va néixer el 2 de maig del 1991 a Bayamón, Puerto Rico. És un  cantant que des de petit ja tenia en ment ser artista amb una de les seves primeres cançons que el va portar als primers escenaris. Des de llavors, la seva fama ha anat augmentant més amb els seus àlbums:

→ 2010: El Talento del Bloque

→ 2012: The Most Powerful Rookie

→ 2013: Imperio Nazza Farruko Edition

→ 2014: Farruko Presents Los Menores

→ 2015: Visionary

→ 2016: TrapXficante

Han resultat ser cada cop més famosos sobretot els més recents, que ha cantat amb diferents cantants com ara Daddy Yankee, J. Balvin, De La Ghetto, Baby Rasta & Gringo, Wisin, Yandel, Arcángel, Nicky Jam, Pitbull, Shaggy, Sean Paul, Chino & Nacho i molts més…

Kadyatu Balde (3A)

CHRIS BROWN

Christopher Maurice Borwn, més conegut com a Chris Brown, és un cantant nord-americà de gènere R&B, hip hop, pop i urban; també es compositor, productor, actor i ballarí. Va néixer el 5 de maig de 1989 a Tappahannock, Viginia.

Des de la seva infància, la seva passió ja era la música; solia escoltar àlbums dels seus pares i des d’allà va començar a mostrar més interès per la música pop i el hardcore. Va aprendre a ballar i a cantar quan era molt petit encara; una de les seves inspiracions va ser Michael Jackson.

Llavors va començar a actuar al cor de l’esglèsia i en varis concursos de talent. La seva mare va escoltar una de les seves imitacions a Usher, va veure que tenia talent vocal i van començar a buscar oportunitats de contractes de gravació.

Als 13 anys un equip producció el va trucar i va començar la seva carrera; es va haver de mudar a Nova York i a l’any 2004 va gravar el seu primer àlbum, que va tenir un gran èxit.

El 14 de desembre de 2006, va publicar un DVD titulat Chris Brown Jurney’s on hi havia imatges de quan va viatjar cap a Anglaterra i Japó, de la seva preparació per a la seva primera visita als Premis Grammy i, fins i tot, del making off dels seus vídeos musicals. El 17 d’agost de 2006, va començar la seva gira The Up Close and Personal Tour.

La seva carrera d’actor, la va començar l’any 2007 quan va actuar amb Ne-YO, Megan Good i Columbus Short en una pel·lícula anomenada This Christmas, produïda per Rainforest Film i distribuïda per Screen Gems. Des de llavors, no n’ha fet gaires, a part de La Batalla del Año, que és la més recent (2013). Ara es dedica és a fer nous àlbums, a estar amb la seva filla Royalty i a fer gires.

Kadyatu Balde (3A)