EL BLOC D’EN “METRALLETA”
Un altre article del següent enllaç, que correspon a un bloc del que us he parlat anteriorment, molt interessant:
El “balonmano” a Sarrià de Ter
Els inicis. El “G. D. Ntra. Sra. de Montserrat” (II)
Les finalitats perseguides al fundar el “Grupo Deportivo Ntra. Sra. de Montserrat” van restar sintetitzades en els punts següents:
“La pràctica de les virtuts fonamentals de la joventut: disciplina, cavallerositat, lleialtat, correcció i esperit d’equip, adquirides a través de l’esport.”
A jugadors i simpatitzants es manifestava:
“No s’admet el fanatisme ni la passió exhaltada, símbol de pobles primitius i endarrerits. Hem de saber guanyar amb noblesa i perdre amb dignitat.”
Els joves que van començar a participar d’aquesta iniciativa (una quinzena) eren d’edats compreses entre els 10 i els 14 anys. Molt aviat, la majoria es van engrescar i a base de pràctica dirigida per jugadors i ex-jugadors, pioners d’aquest esport a Girona, tant de “balonmano” a 11 com a 7 (entre ells hi havia en Rueda, en Cortada, en Bosc, els germans Julià, l’Oller,… i com ídol, en Paco Vilar), es va anar teixint l’embrió del que avui és i representa el “balonmano” a Sarrià de Ter.
Podem considerar els primers encontres com de “fogueig”, el que avui anomenem partits amistosos, per aconseguir una adequada adaptació al nou esport i conèixer els seus secrets. Per aquesta raó el mateix Lluís Julià va organitzar dos partits d’exhibició a la plaça de l’Església amb jugadors del “San Fernando”, l’ “Ademar” i “la Salle”.
Des de llavors, d’aquests primers moments d’introducció, de coneixement i d’aprenentatges d’aquesta nova modalitat d’esport, va començar la participació activa en torneigs i competicions. S’enfrontaren contra “La Salle”, el “San Fernando”, l’ “Ademar”, l’ “Infanteria”, l’ “E.N.S.E.”, el “Tampir”, el “Coma i Cros” de Salt i el “Celrà”. Més endavant sorgirien altres equips de la província, però cal fer esment que al poc d’edificar-se els nous habitatges a Sarrià de Dalt, es va iniciar un nou equip en el poble que permeté esperonar i engrandir l’afecció pel nostre esport en el municipi. Passat un temps, també s’hi afegiren els nostres veïns del Pont Major, completant d’aquesta manera, un cicle de rivalitat i caliu.
Com que els partits de Girona es celebraven d’hora i els autobusos començaven a circular els diumenges més tard que entre setmana, l’equip s’havia de desplaçar a peu moltes vegades, passant pel Pont Major i Pedret, cosa que ajudava a mantenir una constant preparació física.
Els àrbitres no cobraven. Es cercàven els que sentien estima per aquest aquest esport i desitjaven la seva pervivència. A vegades se’ls oferia 25 pessetes per ajudar-los en el seu desplaçament. Entre els primers, i segur que n’oblido algun, hi havia els senyors Rueda (pare i fill), en Lluís Julià, en Joaquim Bosch, l’Arcadi Masó, l’ “Alumini”, en Ferrer, en Jordi Julià, en Josep Bosch, …
La primera plantilla de jugadors va estar formada pels alumnes i ex-alumnes de l’escola: l’ “Emilín” Rodríguez, en Josep Talleda, en Joan Celis, en Diego Muñoz, en Josep Gelada, en Llorenç Galay, en Xavier Garriga, en Santiago Capellades, en Rodrigo Pérez, en Narcís Vila, l’Andreu Torrent i en Joan Mª Morcillo.
Aviat arribarien importants reforços: en Jordi Julià, l’Emilio Saguer, l’Alfonso Álvarez, en Jaume Morcillo, en Diego Albarracín, en Josep Palomeras, en Pere Oliveras, en Pere Jordà, en Josep Cortada, l’Alfons Oller, en Josep Bosch i en Paco Vilar.
EL BLOC D'EN METRALLETA
