ENSENYAR
Una vegada era un forner. Assajava farines i més farines per a fer pans cada cop millors. Diàriament, enfornava milers de barres. Mentrestant, estudiosos diversos que no havien fet mai un trist llonguet, escrivien sobre el tema. Un dia demanaren al forner de fer la ponència inaugural d’un congrés sobre panificació. “No puc”, els va dir. “Estic molt enfeinat fent el pa que us menjareu tot parlant”.
Qui sap fer les coses, les fa; qui no les saps fer, només les explica; i qui no sap ni explicar-les, les ensenya. És un acudit maliciós que corre entre els estudiants, injust amb tants professors competents i esforçats com hi ha. Però descriptiu de la mediocritat real que, al llarg de la història, ha campat per càtedres, tribunals i acadèmies. ¿Qui ensenya què, avui dia?
¿Què en devien saber, d’astronomia, aquells ara obscurs inquisidors que condemnaren Galileu? A la Barcelona de fa un segle, el cardenal Casañas, posseïdor de sòlids desconeixements en biologia, féu apartar de la universitat el catedràtic evolucionista Odón de Buen a fi de preservar la seva pròpia ignorància. ¿Com es pot exercir el magisteri des de la ignorància? Doncs molt fàcil: amb aplom.
L’aplom amb què els analistes financers comentaven un món que no entenien abans que se’ls quedés als dits fa només quatre dies, per exemple. ¿Per què ens hem de continuar refiant de gent que s’equivoca tan clamorosament, siguin bisbes, banquers o catedràtics? Els forners d’obrador ja comencem a estar cansats de tanta errada exegesi de saló. Els postulats sostenibilistes l’han encertada fins ara; els desenvolupistes, no.
APRENDRE
Qui sempre ensenya mai no aprèn. Aprendre és una actitud. Una actitud lligada a l’experimentació, a més. Aquesta és la grandesa del mètode científic. Tot és revisable, qualsevol certesa provisional ha de ser recomprovada. Aprèn el bon forner que millora la mescla ja excel.lent assajada el dia abans. No aprèn l’acadèmic que refregeix especulacions. I si pares d’aprendre, comences a ignorar.
Aprendre, costa. Per començar, és un acte d’humilitat. En segon lloc, demana esforç. Esforç, sobretot, per a subvertir els propis convenciments. Per internet corre un vídeo molt divertit en el qual un monjo copista medieval, expert a escriure en rotlles de pergamí, s’enfronta a un llibre relligat. Es comporta com un aprenent d’informàtica davant el nou programa que desconeix. Aquesta és la gràcia de la facècia: no sap obrir el llibre, no sap sortir-ne, no sap girar full… Aprendre passa per desaprendre tics i mals costums, o bons costums obsolets.
Rebo un e-mail amb publicitat anglosaxona passada per un traductor automàtic: “Ahora usted no tiene la posibilidad de elegir entre su esposa y su satisfaccion bolsillo! Usted puede hacer cualquier reloj para ella, con su gusto y su presupuesto. Es sin duda gracias por su eleccion. Siempre estan listos para un muy importante.” Aprendre una llengua no és confiar-se a un deficient programa informàtic. L’aprenentatge de les llengües i de la panificació són “una llarga experimentació”, que deia Goethe.
Una llarga, laboriosa i humil experimentació. El de la sostenibilitat, també. Ho dic perquè és una de les coses més importants que ara hem de fer, sobretot els que ja ho saben tot sobre el que no s’ha de continuar fent. Si volem tirar endavant, és clar.
Ramon Folch
El Periódico 01/03/09
suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.