Índex:ÈticaTeoria del coneixement |
Immanuel Kant va néixer a Königsberg (avui Kaliningrad, Rússia) el 22 d’abril de 1724 i va morir també a Königsberg el 12 de febrer de 1804. En la seva primera època, es dedicà a problemes vinculats a diferents ciències, especialment a la geografia i la cosmologia (sobre l’origen del sistema solar).
El 1770, després de llegir a David Hume, qui el despertà del seu “somni dogmàtic”, inicia el seu període crític. En aquest període crític Kant intentarà establir els límits i condicions del coneixement humà. En molt pocs anys escriurà les seves principals obres. Les idees exposades en aquests llibres el convertiran en el màxim exponent de la Il·lustració i en un pensador molt influent en la filosofia contemporània.
Les seves obres més destacades en aquest període crític són:
- Crítica de la raó pura (1781): Aquesta obra és fonamental per a la filosofia moderna i estableix les bases de la seva teoria del coneixement. En aquesta obra es preguntà per què la filosofia, entesa com a metafísica, no havia encara emprès el “camí segur d’una veritable ciència”, a diferència de la física newtoniana.
- Fonamentació de la metafísica dels costums (1785): Kant estableix els principis fonamentals de l’ètica, introduint el concepte d’imperatiu categòric com la base de la moralitat.
- Crítica de la raó pràctica (1788): En aquesta obra, Kant desenvolupa la seva teoria moral basada en el concepte de l’imperatiu categòric.
- Crítica del judici (1790): En aquesta obra, tracta sobre l’estètica i la teleologia, abordant com avaluem la bellesa i el propòsit en el món natural.
Ètica
1. L’ètica de Kant és una ètica formal.
Kant es contraposa a les ètiques anteriors, a les quals considera ètiques materials. Aquestes ètiques no tenen validesa universal perquè les seves normes són empíriques, hipotètiques i heterònomes.
L’ètica formal no es limita a prescriure normes morals; la raó, en el seu propi funcionament, ja implica una llei moral. L’ètica formal es caracteritza per:
- Ser a priori: Sorgeix de la raó pura, sense necessitat d’experiència prèvia.
- Ser categòrica: Els seus imperatius són incondicionals, no depenen de fins particulars. Per a Kant, només les accions motivades pel deure tenen valor moral.
- Ser autònoma: L’individu s’autolegisla, sense sotmetre’s a normes externes. La llei moral és autònoma, imposada per la pròpia raó. Els éssers humans han d’emancipar-se de la tutela heterònoma, sigui moral, doctrinal o religiosa.
1 Kant: L’imperatiu és categòric i autònom
2. Imperatiu categòric
La llei moral expresa amb l’imperatiu categòric, i aquest té una validesa universal, per a tots els éssers racionals al marge dels seus sentiments, desigs i interessos. En la Metafísica dels Costums el formula de dues maneres:
- Formula universal, ens convida a actuar només segons màximes que desitgem que es converteixin en lleis universals. Això implica que hem de reflexionar sobre l’impacte global de les nostres accions. Ens pregunta: “Què passaria si tots fessin el que jo estic fent?” Si la resposta és que no voldríem viure en un món així, aleshores la nostra acció és moralment incorrecta. Ens diu: “obra només segons una màxima tal que puguis voler al mateix temps que es torni en llei universal”.
2 Kant: Imperatiu categòric: Formula universal
3 Kant: Mentir en cap circumstància és acceptable
Formula humanista, hem de tractar cada persona, inclosa nosaltres mateixos, sempre com un fi en si mateix i mai merament com un mitjà per a les nostres pròpies finalitats. Aquesta formulació subratlla la dignitat inherent a tot ésser humà i ens recorda que hem de respectar els drets i l’autonomia dels altres. Ens diu: “Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre al mateix temps com un fi, mai simplement com un mitjà.” Aquesta segona formulació, centrada en la humanitat, ens recorda que les persones no són simples eines per a les nostres pròpies finalitats, sinó éssers racionals i autònoms que mereixen respecte.
4 Kant: Imperatiu categòric: Formula humanista
 Estàs d’acord amb Kant que mentir en qualsevol circumstància és inacceptable moralment? Com justificaria Kant la seva postura utilitzant les dues formulacions del seu imperatiu categòric? |
3. La bona voluntat
La bona voluntat és l’única cosa indiscutiblement bona. Totes les qualitats humanes poden conduir al mal si no van acompanyades de bona voluntat.
6 Kant: La bona voluntat és l’única cosa indiscutiblement bona
La voluntat serà bona quan porti a una acció feta per deure. No és bona per la fi que pretén, o pel bé que aconsegueix. La bona voluntat es dona quan els incentius racionals li importen més que les seves inclinacions personals.
7 Kant: La bona voluntat no es fonamenta en la utilitat
| Si, com diu Kant, la bona voluntat és l’única cosa que és bona en si mateixa, independentment de les seves conseqüències. Podem saber si una acció realment prové d’una bona voluntat i no d’un desig o interès ocult? |
4. Tres postulats de la raó pràctica
A la ‘Crítica de la raó pura’, Kant posa de manifest la impossibilitat de la metafísica com a ciència. Segons Kant, és impossible arribar a conèixer l’ànima, Déu o la llibertat, ja que aquestes idees van més enllà de l’experiència i no són demostrables. No obstant això, és necessari admetre-les per fer possible la moral.
Els tres postulats de la raó pràctica són els següents:
- La llibertat de la consciència: És condició indispensable per a la moralitat, ja que només podem parlar de bé i de mal allà on hi ha elecció lliure. L’autonomia de la moralitat exigeix una voluntat lliure.
- Immortalitat de l’ànima: La voluntat humana persegueix un fi que no aconsegueix en aquesta vida, per tant, cal admetre la immortalitat de l’ànima.
- Existència de Déu: En el món, l’ésser i l’haver de ser no coincideixen. Per això, cal admetre l’existència de Déu com la instància on aquestes realitats s’identifiquen.
8 Kant: La llibertat és una pressuposició necessària de la raó pràctic
Teoria del coneixement
1. Objectius:
- Demostrar que el coneixement necessari i universal és possible (superar l’escepticisme de Hume)
- Demostrar la impossibilitat de la metafísica (el límit del coneixement)
2. Estètica transcendental (Sensibilitat):
2.1. Estudia la sensibilitat: Capacitat que tenim de ser afectats per les impressions sensibles.
2.2 Formes a priori de la sensibilitat: Espai i Temps. Fenomen: sensacions estructurades en l’espai i el temps.
2.3 Fonament de les matemàtiques com a ciència. L’objectiu de la geometria és l’espai, i el de l’aritmètica és el temps. En la sensibilitat es produeix la matematització de la realitat que podem observar en el món fenomènic.
3. Analítica transcendental (Enteniment):
3.1 Estudia l’enteniment: Capacitat d’emetre judicis.
3.2 Conceptualització (formulació de judicis): Conceptes a posteriori, conceptes a priori (Categories). Les categories s’apliquen a tots els fenòmens que l’enteniment coneix; imprimint una determinada configuració al món fenomènic.
3.3 Fonament de la física com a ciència
4. Dialèctica transcendental (Raó):
4.1 Estudia la raó: Capacitat de relacionar judicis fins a arribar a raonaments cada vegada més abstractes.
4.2 La impossibilitat de la metafísica com a ciència: l’experiència sensible és el límit del coneixement. Us il·legítim de les Categories: aplicar a les coses en si mateixes el que només pot ser referit als fenòmens.
4.2.1 La raó: la recerca d’una unitat sistemàtica. La il·lusió comença quan la generalització es completa: incondicionat
4.2.2 Idees transcendentals. Tres tipus d’unitats absolutes:
Jo (paralogismes), Món (antinòmies), Déu.
4.5 L’ús legítim de la raó:
4.5.1 Utilització de la sil·logística per ordenar progressivament i sistemàticament els judicis.
4.5.2 Utilització de les idees de la raó com objectes límits als quals hem d’aproximar-nos sense arribar mai.
5. “Gir copernicà”:
De la mateixa manera que Nicolau Copèrnic ens va fer veure que el moviment dels astres era un moviment aparent, que depenien del moviment de la terra; Kant va considerar que tot el saber humà era configurat per les estructures apriòriques de la sensibilitat, enteniment i raó.
|
