Una pel·lícula sincera, tendra, dura i, a la vegada, educativa. És una narració dramàtica que adapta una novel·la d’en Khaled Hosseini. Bona part dels diàlegs de la pel·lícula són en dari i pastun, dues de les llengües de l’Afganistan. Suposo que ho fan per a què sigui més realista: el doblatge al castellà és boníssim. Els paisatges i ambients no són pas d’estudi: semblen del mateix Afganistan.
Un resum de la trama, que us copio d’Internet: “San Francisco, año 2000. Amir, felizmente casado, recibe ejemplares de su primera novela; tal hecho coincide con una llamada desde Pakistán, lo que despierta recuerdos en parte sepultados, pero nunca olvidados. Corría 1978 y en Kabul, Afganistán, siendo un niño pastún, era amigo de Hassan, a pesar de que éste era de etnia hazara e hijo de Alí, un sirviente de su padre. Ya en esos años había empezado a apuntar su habilidad para imaginar historias, y los dos chicos disfrutaban sobremanera haciendo volar cometas. Pero un hecho traumático va a levantar un muro entre ellos… La invasión soviética de 1979 obligará a Amir y a su padre a intentar la huida del país, lo que tras varias peripecias conduce a Estados Unidos”. Adverteixo, però, que hi ha molt més.
Els temes són l’amistat, la justícia, la lleialtat, la redempció. M’ha impressionat com s’expressen les il·lusions pròpies de la infància, un dels períodes en què els humans som més grans, més dignes. Hi ha frases glorioses, d’aquelles que un diu: “jo, me la voldria escriure per a recordar-me’n sempre!!!”.
La pel·lícula parla de les equivocacions o – per ser més clars – dels pecats que comet fins i tot la gent normal, essent o no nens, i també del sentit de culpa i de la possibilitat de reparar les faltes i de redimir-se mitjançant el perdó i el lliurament als altres. Hi ha com una mirar de Déu, que es concreta en l’expressió: “Hi ha un camí per a tornar a ser bo”. Els nens i els altres actors, genials!!
Els film dura 122’, el director n’és en Marc Foster i va ser realitzada l’any 2007. La van haver d’enregistrar a la Xina, en llocs molt adients, i han protegit els nens que hi van participar per a evitar-los la possibilitat de represàlies. ÉS que la situació a l’Afganistan és, realment, dura, dura. Que bé que vivim a Occident, tot i que a vegades no ens ho sembli. Es troba fàcilment en DVD i, si no, demaneu-me-la.
No sé molt bé com contestar aquí al bloc. És un espai d’opinió i d’ajuda a la reflexió. Clarament Nietzsche, al teu costat, és un aprenent de vitalisme. Llàstima que no estic segur que ell anés pel bon camí…
Però, en fi, si et fa feliç veure les coses d’aquesta manera, no crec que cap raonament et faci canviar. En som de tossuts els humans en les nostres creences, fins i tot quan diem que no en tenim, de creences.
Dic que és menyspreu per la vida perquè es pretén que aquesta sigui un mer tràmit cap una vida perfecte, una vida sense dolor, una vida de veritats. Això ja és menyspreu en sí mateix (i no hauria de utilitzar aquesta expressió tenint en compte el que explicaré més endavant), és més, aquest anhel genera el ressentiment que sutilment es transformat pel propi dogma en la mala consciència (el sentit de culpa). Aquest és un menyspreu encara més gran.
Fàcilment podràs veure que estic totalment en desacord amb el que prossegueix a la teva rèplica, però deixem fer èmfasis en això que anomenes persona pura o verdadera, és més, deixem fer èmfasis en la fal•làcia de les veritats. Durant molt de temps es van buscar les veritats absolutes, inclús es pretenien crear mètodes pels quals observar objectivament la cosa en sí mateixa, absurd. En primer lloc perquè aquests mètodes buscaven la neutralitat més absurda, fins al punt de considerar que el propi anhel de conèixer despistava de conèixer. En segon lloc perquè les coses no s’expliquen en si mateixes, més aviat creant la il•lusió de explicar-se en si mateixes en la contraposició de perspectives que han sorgit precisament del interès i que per tant són, en essència, subjectives. En conclusió, que si parles de persones pures i/o verdaderes parles del teu concepte de persona, del teu concepte de pur i també del teu concepte de veritat, contradient qualsevol connotació objectiva que en aquest punt volguessis introduir.
M’agradaria també puntualitzar que no puc entendre el sentiment de culpa en qualsevol altre context que no sigui el del dèbil, doncs ell en primer lloc és el que posseeix el ressentiment que finalment acabarà redirigint cap a si mateix (creant així el sentiment de culpabilitat). Tampoc la culpa, ni la debilitat destrueixen valors (mai ho he donat a entendre així), tot el contrari, precisament n’estableixen per tal de ressentir els nobles de esperit i en última instància contagiar-los aquest sentiment de culpabilitat. Finalment i pel que respecte la pal•liació dels errors que comentes: si, hem de ser capaços de reconèixer els errors, però no per pal•liar-los, sinó per superar-nos, així doncs és necessari un criteri propi per distingir que és un error del que no és un error; no, la mala consciència i el sentiment de culpa sorgits dels ideals ascètics no són un criteri propi, ja que pretenen afirmar que tot ressentiment cap a la vida i que el sacrifici d’un mateix té la seva recompensa , una superació és inconcebible en aquesta negació d’un mateix.
No es desperdicia la vida! sino s’intenta aprofitar-la en el seu màxim esplender i gaudir-ne d’ella i aquest fi no es consegueix sino sent una persona pura i verdadera.
El sentit de la culpa no es debilitat i encara menys una destrucció dels valors de la propia persona, és simplement l’acceptació d’una errada comesa i l’intent de paliar aquesta equivocació.
El sentit de culpa i de pecat surgit dels ideals ascètics que intenta paliar al inofensiu malalt projectant tot el seu odi cap a un mateix. Aquest ardit de la religió que pretén que els incurables es destrueixin a sí mateixos, que els malalts lleus i els débils orientin en sentit invers el seu resentiment, que desvaloritza la noblessa i la fortalessa. Del vostre verí en preteneu dir curació, encara no sou concients de la malaltia? ¡Despreciar la vida! aquest és l’error més gran que heu comès, el vostre propòsit de curació no fa més que afirmar aquest ideal degredador de la existéncia.