fer anar la clepsa

La família està fonamentada en el matrimoni que és un compromís fidel i indissoluble d’amor i de comunió de vida entre un home i una dona. Això fa que siguem «una sola carn» i que, fruit d’aquest amor, acceptem els fills que ens naixeran. La família està recolzada per l’amor entre marit i muller, sostinguda per l’afecte i comprensió mútua, i la formem el conjunt de persones que vivim en un entorn més o menys llunyà: els pares, els fills i els avis.
Les persones no ens hem donat l’ésser a nosaltres mateixos. Tots hem rebut d’altres la vida. Home i dona hem sigut creats a imatge i semblança de Déu per estimar i ens ha donat un projecte d’amor per a cada u. A molts de nosaltres Déu ens ha cridat al matrimoni per tal de formar una família i col·laborar amb Ell per portar noves vides al món.
Avui s’exalta tant la llibertat de l’individu concebut com a subjecte autònom –com si es fes ell sol i es bastés a si mateix– que la vida social s’organitza en base a desigs subjectius i mutables al marge de la relació i la responsabilitat amb els demés i això fa que avui, tant el casar-se, com després tenir fills, sigui un dilema que es plantejen molts joves, sobre tot si són solters i han arribat al voltant dels trenta. Els espanta haver de deixar de fer moltes coses a les que estan acostumats, no poder continuar fent el que fan i un compromís que els lligui de per vida ho veuen com una càrrega gairebé insuportable. I les ciutats s’omplen de singles que viuen en lofts ben amoblats.
L’important és l’autorealització, la carrera professional, el triomf social. Si no es té ganes de viure sol, es viu en parella de forma temporal, sense cap compromís. Cad u fa la seva vida i l’únic que es comparteix són despeses i el pis. Viuen vides paral·leles: mai es troben. Si continua aquesta relació pot aparèixer un nou desig comú: tenir un fill. I això serà un aspecte més de la pròpia realització personal, serà un nou objecte de consum.
Els fills formen part de la família i si no n’hi ha per voluntat expressa dels pares, per l’egoïsme de no voler perdre llibertats personals en bé d’un nou ésser, o si es tenen com un bé al que s’hi té dret per satisfer els sentiments personals, a la llarga es paga amb soledat. Malgrat tot això la família, com tot el que ha dissenyat la naturalesa, es resisteix a morir, encara que el depredador humà s’entesti a acabar amb ella. Com l’au Fènix, s’alça de les seves pròpies cendres una vegada i una altra. I segueix, generant suport i esperança.
“Si no tinguessim fills, no hi hauriua un buit insoportable? No hi ha experiència igual a la de tenir fills. No es pot substituir per res. No es poden tenir amb un amic… És la manera d’arribar a ser plenament responsable d’un altre ésser humà i d’aprendre a estimar d’una manera molt profunda… Qui els ha tingut els tornaria a tenir, és una experiència que val la pena viure-la” diu Morrie a Mitch a Els dimarts amb Morrie.
“Sense la meva feina, no sóc jo; però sense ell i sense ells dos, jo no sóc res” diu Kate Reddy, a Temptació a Manhattan.
Cal recordar que la família:
• és l’àmbit privilegiat on cada persona aprenen a donar i rebre amor, i en aquest àmbit, a la llar, és on els fills tenen el dret fonamental a néixer, a tenir una llar on se’ls preservi d’insídies i amenaces i a ésser educats en la fe dels pares;
• és l’únic lloc on s’ofereix als fills una gran seguretat i s’els ensenya la bellesa de l’amor fidel i durador malgrat les dificultats;
• és un bé insubstituïble ja que l’amor entre el pare i la mare fa que els fills visquin la vida amb alegria i entusiasme;
• fa créixer en els fills el goig de viure i els ajuda a superar els obstacles que comporta la vida humana.
Les llars en pau i en harmonia asseguren un bé evident a la família, centre neuràlgic de la societat. La família és una escola d’humanització de l’home, perquè creixi fins a fer-se veritablement home. En aquest sentit, l’experiència de ser estimats pels pares porta als fills a tenir consciència de la seva dignitat de fills.
Aconseguir un matrimoni estable no és una meta impossible, ni una utopia exclusiva per als que practiquen determinades creences religioses. La fidelitat en l’àmbit matrimonial forma part de l’antropologia humana i és una cosa natural a ella. La fidelitat es fa dia a dia, minut a minut. Dificultats sempre n’hi ha. Són pròpies de tota relació humana. Però quan arriba la tempesta s’ha de salvar el vaixell: tirar llast i evitar el seu enfonsament. La fidelitat no està de moda, sona a carca, i si algú gosa defensar-la se’l titlla de ranci, primitiu i antiquat. Com si ser progre i modern fos sinònim d’infidelitat.
En tot aquest camp hem de garantir l’afecte i la tendresa que tot ésser humà necessita donar i rebre; podem aconsellar a qui veiem que fa aigües…; podem donar als petits la perspectiva del temps, i hem d’aconseguir que mai ningú sigui exclòs del cercle familiar.

Sine cera. Aquestes dues paraules llatines tenen, en català, el sentit de sencer, si ens referim a les coses, i sincer, sense dissimulació, veraç, si fem referència a les persones. La sinceritat és, doncs, una virtut relacionada íntimament amb la veritat.
¿I d’on li ve aquest sentit? Conta la tradició que els romans quan feien una escultura o una peça de ceràmica per a ús de la casa, com una copa o una gerra, si se’ls hi esquerdava hi posaven cera per tal de dissimular l’esquerda. Així hi havia peces esquerdades dissimulades amb cera i peces sense esquerdes, sense cera (sine cera), senceres, íntegres.
La sinceritat, per tant, és el dir sempre la veritat, és el ser veraç en tots els aspectes de la vida, és mostrar-nos externament tal com som per dintre, manifestant la veritat en paraules i en fets, en pensaments, obres i actituds, evitant la duplicitat, la simulació o la hipocresia. Es tracta d’explicar allò que és prudent, en el moment oportú, a la persona adequada. Ser sincer és ser honrat, ser just. És el contrari de la mentida, que consisteix en dir una cosa falsa amb la intenció d’enganyar qui ens escolta.
Ser sincer és:
• tenir amor a la veritat
• no tenir por a quedar malament
• no mentir, corregir petites mentides
• ser autèntics, d’una peça
• saber rectificar
Ja Aristòtil, en la seva Ètica a Nicòmac, ens parla de la sinceritat. Parla de l’home vanitós, aquell que vol fer creure als demés que posseeix unes qualitats que no té o que les té en major grau del que realment són, i del pusil·lànime, aquell que rebaixa o amaga les qualitats que té. I ens diu que l’home sincer és el que es troba enmig d’ambdós, aquell que es presenta tal com és, tan veraç en la seva vida com en el seu llenguatge; quan parla d’ell mateix s’atribueix les qualitats que té, però ni les engrandeix ni les rebaixa. Aquest home –veraç, sincer– és digne de lloança.
De vegades la sinceritat ens espanta ja que si demanem a algú que sigui sincer amb nosaltres, i ho és, ens sentim ofesos si ens diu la veritat crua sobre algun aspecte important de la nostra manera de ser. Així no cerquen la veritable sinceritat, sinó una opinió que reforci la nostra. Reclamem la opinió com una cosa bona i necessària, però la castiguem si no ens agrada, si no encaixa amb el que volem sentir. Hi ha qui, quan diu que vol que li diguin la veritat, el que en realitat vol és que li diguin la seva veritat. I això és demanar que li diguin una mentida.
Avui el jovent tributa un apassionat culte a la sinceritat, la qual cosa és positiva, però generalment es confon amb l’espontaneïtat. S’identifica espontani amb sincer, però moltes vegades aquesta espontaneïtat és una falsa manifestació de la sinceritat. La veritable sinceritat neix del servei al proïsme, no vol escandalitzar, no vol ofendre. És modesta, desinteressada i difon pau. La falsa sinceritat sembra inquietuts. Amb aire de sinceritat es ven arrogància, grollería, provocació, exhibicionisme, desesperacions, desfogament dels instints… Són figures tristes de persones sense fre que es deixen portar pels instints més primitius, que no han assolit la maduresa de la seva personalitat.
Des de Freud es parla dels efectes patològics de tota repressió i es jutja saludable qualsevol explosió instintiva que desvetlli intimitats. Un psicoanàlisi barat i vulgar qualifica de “natural” tot alliberament i satisfacció d’instints, i com a “tabú” i contrari a la naturalesa, tota repressió o fre dels mateixos. Qualsevol desmesurament serà titllat d’autèntic, natural i sincer, mentre que la continència, el domini o la temperança seran relegats al pla de lo antinatural i hipòcrita. L’autoalliberament de complexes i la destrucció de tabús avui es cotitzen a l’alça.
Per tal de viure la sinceritat cal que tinguem ben formada la consciència que ens durà a cercar la veritat i viure d’acord amb ella, encara que ens costi; ens durà a no acceptar la mentida ja sigui per comoditat o per mandra; a no ser hipòcrites; a no vantar-se d’un mateix… La sinceritat garanteix les amistats, ens fa honestos, dignes de confiança, autèntics. La sinceritat és necessària per a tenir equilibri.