Encetem aquest curs amb una notícia important de la que ja en deveu estar assabentats: la promulgació que ha fet el Sant Pare Benet XVI d’un Any de la Fe. Ho ha fet amb una carta que es titula: La Porta de la Fe. S’inicia el proper dijous, 11 d’octubre d’enguany i acabarà el diumenge 24 de novembre de 2013, festa de Crist Rei. Un any per tal que els cristians no ens avergonyim de ser-ho i siguem més conscients de la fe que professem.
La fe és companya de la nostra vida. La fe és creure en allò que no coneixem, o no podem conèixer, per la confiança que tenim amb qui ens ho diu. Hi ha qui pensa que no es pot tenir fe, que jo no puc creure una cosa que no puc arribar a saber, ja que va contra la racionalitat de la persona. Doncs no és pas així, la fe no repugna la raó. Hi ha molts moments al llarg de cada dia de la nostra vida que fem un acte de fe, que ens creiem allò que ens diu un amic, un company, l’espòs o l’esposa. Fe humana, certament, peró que ens demostra que la fe tothom la practica. Qui no ha estat ni al pol nord ni al pol sud, ni a al Xina, però creu que existeixen, fa un acte de fe en aquelles persones que hi han estat; qui creu que el seu pare és el seu pare… fa un acte de fe a allò que li diu la seva mare. Per tant la fe no és irracional i cada dia en fem un munt, d’actes de fe. I no diguem quan ens creiem tot el que diuen els mitjans de comunicació (ho ha dit la tele!…) encara que dies després ho hagin de desmentir.
Avui parlarem de la fe en la religió, en l’existència de Déu, en aquella fe per la qual creiem, per la revelació, que hi ha un Déu, que es va fer Home, Jesucrist, que va morir i va ressuscitar per salvar-nos. La fe és un do de Déu que ens permet distingir, amb ulls sempre nous, les meravelles que Ell fa per nosaltres. La Fe és un camí que dura tota la vida, des del Baptisme –passant per la mort– fins la vida eterna. La fe vol dir creure en un sol Déu: amb el Pare, amb Jesucrist i amb l’Esperit Sant. La nostra fe, a més, assegura el dret de ciutadania de l’Eucaristia: Crist realment present entre nosaltres. La fe no la podem tancar a la llar, és un acte personal i comunitari: és un do de Déu que l’hem de poder comunicar al món respectant la fe d’aquells que no creguin com nosaltres.
La fe viva dels cristians ha deixat mostres pal·leses en el teixit de la societat. Les catedrals són fruit del desig d’adorar Déu; les universitats, de l’anhel de conèixer el Creador i el món creat per Ell; els hospitals son expressió de la misericòrdia… Mitjançant l’art, la ciència i totes les altres disciplines humanes els crtistians transformen la fe en cultura i la mostrem tal com és: formosa, amable i raonable. Una fe que no es fa cultura, no és plenament acollida, ni totalment pensada, ni fidelment viscuda.
Benet XVl no ha convocat aquest Any de la Fe perquè sí, està convençut de la seva necessitat i pensa que és en la família el lloc on es pot fer molt en aquest camp ja a que avui la societat s’ha tornat racionalista, laïcista i incrèdula. En una època de confusió doctrinal com l’actual s’ha de vetllar per tal de no cedir en el contingut de la fe. Aquesta actitut ja la denunciava un autor del segle V: “Si es cedeix en qualsevol punt del dogma catòlic, després caldrà cedir en un altre, i després en un altre més, i així fins que aquestes abdicacions es converteixin en una cosa normal i lícita. I si s’ha rebutjat el dogma trocet a trocet, al final el repudiarem en la seva totalitat”.
Avui massa gent tenim la fe –que hem rebut dels pares i que hem practicat durant tants anys– com arraconada, oblidada, sense practicar. Ja sigui per comoditat, per deixadesa, o per por de quedar “marcats” davant d’altres persones si ens confessem creients. Hem de ser conscients que avui ens toca nedar contra corrent, persuadits que aquest és el senyal que ens indicarà que tenim vida. El Sant Pare ens diu: “hem de cercar la fe com quan érem nens, que sigui companya de la nostra vida, no ens podem tornar mandrosos, hem d’obrir el desig de Déu al cor i a la ment dels familiars, amics i companys.”
Els avis veiem que avui, molta gent és capaç de dir qualsevol bestiesa o de fer el ridícul sense cap mica de pudor, penjant imatges fins i tot a internet! No pot ser que nosaltres ens quedem quiets i callats, quan tenim la convicció que les nostres creences són les veritables i que ens duen a la llibertat, llibertat que s’adquireix quan s’exercita en servei de la veritat, quan es busca l’Amor de Déu, que ens deslliga de tota servitud.
Parlar de la fe és un tema important i difícil a la vegada. Però no pot ser que la nostre fe la penjem d’un penja-robes com qui deixa un abric a l’entrar a una casa i l’agafa al sortir. Hem de ser valents i aquest Any de la Fe és com una nova crida a cada un dels cristians per tal que prenguem consciència viva de la fe, ens esforcem per conèixer-la millor, la posem en pràctica i la difonguem, amb l’exemple i la paraula, a aquelles persones que han deixat de tractar Jesucrist.
Recordem aquelles paraules del bisbe Torras i Bages: Catalunya serà cristiana o no serà!, per això hem de ser conscients que avui un dels àmbits més amenaçats per la creixent onada d’hedonisme és la família. La infidelitat matrimonial, que causa veritables estralls tant als pares com als fills, té l’origen, moltes vegades, en la pèrdua de la fe. En aquesta comesa juguen un paper insubstituïble els pares i les mares de família: el seu afany per imprimir un to profundament cristià a casa i en l’educació dels seus fills, farà d’aquestes famílies focus de conducta cristiana que influiran en molts matrimonis.
I ho hauran de fer sabent-se responsables de la difusió de la recta doctrina sobre el matrimoni i la família, i actuant en tot l’àmbit familiar: en l’ús del temps lliure, al lleure, a la diversió, en els viatges, en els llocs de vacances, a l’escola… i en la promoció d’espais on filles i fills puguin anar madurant humana i espiritualment. Les mares i els pares de família, hem de viure aquesta fe tant a casa com en la professió, als carrers de la nostra terra, en la vida pública i arreu del món. Hem de donar exemple de fe en el nostre actuar dins la família, sabent agrair cada dia aquest do i transmetent aquest gran tresor als demés: a fills i néts (grans i petits, cada u al seu nivell), a d’altres famílies, a les amistats…
Moltes persones creuen saber què és el cristianisme, però realment no el coneixen, ignoren els elements i les nocions fonamentals de la fe, fins i tot entre molt batejats.
Suggerim tres coses:
• donar a conèixer el Catecisme de l’Església Catòlica o el seu Compendi. Allò que es presenta al Catecisme no és una teoria, és l’encontre amb una persona, amb Crist, que amb la seva mort i resurrecció redimeix el món
• recitar el Credo sovint, recordar-lo, aprendre’l de memòria, retenir-lo en la ment…
• intensificar la fe en l’Eucaristia i la Reconciliació
D’aquesta manera contibuirem eficaçment a allò que ens demana el Sant Pare:
• afavorir el joiós redescobriment i el renovat testimoniatge de la fe, i
• comprometren’s perquè aquest any sigui una ocasió privilegiada per a compartir allò més valuós que té el cristià: Jesucrist, redemptor de l’home, rei de l’univers