Parlar d’aquesta obra mestra i immensa de la literatura universal en poques línies és del tot impossible, com també és impossible deslligar La Divina Comèdia del seu autor, el Dant, home d’una figura tràgica, en estat de perpètua protesta, en batalla sense treva contra el món, amb una indignació implacable fruit de la seva implicació política, cultural i religiosa al bàndol dels güelfs blancs, apassionat, nerviós, violent, perseguit, desterrat… Aquest fervor personal, que farà d’ell un home desgraciat, amararà tota la seva producció literària. Però com tot gran creador de la història desperta respecte i simpatia.
La gran personalitat intel·lectual del Dant fa que sigui un filòfof-poeta, polític i teòleg. El seu geni ha arribat a l’alçada universal. El Dant pertany a l’Edat Mitjana i a l’Humanisme. Enamorat d’una dona amb la que no es casa, implicat en política fins a la mèdula –que el porta a l’exili, privació dels drets, exclòs d’una amnistia i condemnat a ésser cremat si tornava a la seva estimada Florència–, va ser capaç de convertir una llengua vulgar en una llengua literària i que fos la llengua d’Itàlia. I la seva gran capacitat creadora va aconseguir, encara que hagués escrit en vulgar, el grau de poeta summe per la seva “inventiva, expressió pura i bella, i gran saviesa”. La producció literària del Dant està lligada a la seva vida, a la terra, a la llengua, a la filosofia i a la política. Tota la seva obra, a exepció de La Vita Nuova, està escrila a l’exili.
Dante Alighieri neix a Florència el 1265 en una família, acomodada, arrelada a la Toscana i que estava vinculada al moviment dels güelfs (mercaders i burgesos) que defensaven el Papat davant el poder temporal. S’hi oposaven els gibel·lins (nobles), que volien més poder per l’Estat. La lluita per aquests poders venia des del segle XI, quan l’Església es va voler independitzar del poder tempopral que elegia els càrrecs eclesiàstics. El 1122 amb el concordat de Worms s’acaba aquesta lluita per les investidures.
Quan neix el Dant és l’època en la que güelfs i gibel·lins estan en guerra declarada. El 1260 els gibel·lins derroten els güelfs i passen per la pedra tots els güelfs que troben. El pare del Dant i la seva família no va ser venjada ni va haver-se d’exiliar, cosa que va donar-li certa posició a Florència. El conflicte s’acaba el 1289 quan els güelfs derroten definitivament els gibel·lins. Però entre els güelfs van sortit dues faccions: els blancs, que s’oposaven a la influència del papat de Bonifaci VIII, que volia tornar a elevar el poder papal per sobre del temporal, i els negres, que defensaven el Papat. El Dant estava amb els blancs i el 1302, quan els negres agafen el control, el Dant s’ha d’exiliar de la seva natal i estimada Florència i ja no hi va poder tornar mai més. Va “estar” (que no viure, ja que només podia viure a la seva estimada Florència) a Verona, Pisa, Sarzana, Lucca, i Ravenna, on mor el 1321, als 56 anys.
Als 9 anys coneix Beatriu, una nena que va veure un bon dia, de la que s’enamora a l’acte i per la que sent un somni passional que fa que li dediqui tot el seu amor. No la va tornar a veure fins nou anys després, pel carrer, quan ell en tenia 18. Ell la saluda i ella no li fa cas. Malgrat això el seu amor no defalleix i composa per a ella un primer sonet. Beatriu mor el 1290, als 23 anys. Però, fins i tot morta, Beatriu serà la musa que inspirarà tot el seu escriure. Els tres grans poetes d’aquesta època, els Tre Corone, se senten inspirats per les estimades a les que dediquen els seus poemes: Beatriu-Dante, Laura-Petrarca, Fiammetta-Boccacio.
Però la vida real del Dant no anava pel camí de Beatriu. Quan tenia 12 anys, la seva família va concertar el matrimoni de Dant amb Gemma Donati i es van casar quan ell en tenia 26. Van tenir quatre fills. Des del 1302, quan ha de marxar a l’exili, la seva dona cau en l’oblit.
Poc se sap de la formació acadèmica del Dant, però és molt probable que cursés, en llatí, totes les disciplines de les set Arts Liberals de les escoles medievals que componien el Trivium (gramàtica, dialèctica i retòrica) i el Quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música), així com estudis de teologia i filosofia. Als vint-i-pocs ja coneixia Aristòtil i Sant Tomàs.
La Vita Nuova (1292-93) és primera obra coneguda del Dant. Va ser escrita en poesia poc després de morir Beatriu, la seva “estimada”. El tema de l’obra és l’amor platònic que sent per Beatriu que li durarà tota la vida. La Vita Nuova és la renovació vital que experimenta el Dant davant la bellesa de Beatriu i el seu enamorament. La Vita Nuova és un prosímetre, una obra escrita en vers i en prosa. Consta de 31 poemes lírics i 42 capítols en prosa, afegits més tard, que il·lustren els poemes amb les etapes del seu amor des que coneix Beatriu fins la seva mort. La bellesa de la persona estimada és exalçada i retratada pel poeta. Els poemes estan escrits sota els cànons del dolce stil nuovo. Aquest moviment es diferencia dels poetes anteriors perquè és més intel·lectual i fa una poesia més refinada, de més qualitat, metafòrica i de doble significat. Serà Francesco Petrarca qui doni forma definitiva a aquest incipient moviment que, a banda de ser la primera manifestació de la veritable tradició literària a Itàlia, s’origina en les obres dels trobadors de Provença i va ennoblir la llengua vernacla toscana, destinada a convertir-se en l’idioma nacional italià.
Convivio (1304-07) és la primera de les obres del Dant escrita després de l’expulsió de Florència. Està escrita en llengua vulgar, que l’entenien precisament aquells que no havíen tingut l’oportunitat d’aprendre ciència. El Convivio neix d’un acte d’ambició generosa: brindar un “banquet de saviesa” a tots els que desconeixien el llatí i compartir amb un públic laic els coneixements reservats als ambients universitaris i clericals. La llengua vulgar és l’instrument necessari per aconseguir aquesta finalitat. Es dirigeix als nobles que viuen fora de les ciutats, als senyors feudals, a les grans famílies de la Itàlia del centre-nord que li donen hospitalitat. Dant, al Convivio, comparteix amb Ramon Llull la pràctica de l’autoreferència i de l’autocitació. Dant es queda sol: només ell podia fundar una prosa doctrinal digna d’igualar el llatí universitari. L’únic poeta vulgar que hi troba lloc és el propi Dant: al Convivio no queda espai per a cap altre poeta vulgar que no sigui ell. És una obra inacabada.
De Vulgari Eloquentia (1305-07) és un assaig escrit en llatí en el que vol donar importància a les llengues vulgars, la mateixa dignitat que s’atorgava al llatí. Dante vol unificar la llengua en una Itàlia sorgida de la desfeta de l’Imperi Romà, amb dotzenes de petits estats que no compartien ni llengua ni cultura. Fins a catorze idiomes es parlaven des del vulgar de Sicília al friülà (furlan en friülès). Dante diu que els rimatori, els versaires en vulgar, es podien comparar amb el litterati, els poetes llatins i grecs, els únics que fins a aquell moment havien tingut dret al títol de poetes. Volia promoure la llengua vulgar en uns ambients que feien servir el llatí i volia arribar al que ell deia el vulgar il·lustre, una llengua que pogués convertirse en l’idioma de tots els estats d’Itàlia. És l’altra obra inacabada del Dant.
De Monarchia (1309?-1318?) és la millor de les obres doctrinals de Dant. És un tractat polític en tres llibres, escrit en llatí, i del que no se’n sap la data exacte que el va escriure. Vol demostrar que la monarquia temporal, denominada Imperi, és un principat únic, necessari per al benestar, la pau i l’harmonia del món i per a poder complir el fi terrenal dels homes. La filosofía i la Revelació son els mitjans per tal d’aconseguir la felicitat terrena i la celestial. Afirma que l’autoritat de l’emperador deriva directament de Déu però proclama la independència de l’Imperi i de l’Església. Si bé l’emperador ha de reverencial el Papa, aquest no pot usurpar l’autoritat de l’emperador. El 1329 es va fer cremar públicament el llibre per herètic.
Les tretze Epistolae (1310-15) que es conserven només són una petita part de les que va escriure. N’hi ha que les escriu per ell mateix: en una exulta per l’anunci de l’arribada del príncep Enric de Luxemburg; en una altra renuncia a acceptar l’amnistia amb les condicions que li oferia Florencia per tornar a la seva estimada ciutat; en una tercera fa uns comentaris sobre la Commedia. Un parell les va escriure en representació dels desterrats de Florencia. Les dues Eglogae (1319?) les va compondre a Ravena. Són d’imitació virgiliana i en elles defensa la seva posició a utilitzar la llengua vulgar en comptes del llatí.
Queda Questio de situ et forma aque et terre (1320), un tractat de física, escrit a Verona, per demostrar que l’esfera de l’aigua i de la terra no són concèntriques.
* * *
La gran obra del Dant és la Commedia (1304-21). Dins del sistema medieval dels gèneres, comèdia indica una narració que comença amb una situació dolenta i s’acaba de manera feliç. Així, Commedia, l’anomena Dant en el propi text. I serà batejada, pocs anys més tard, com divina per Boccacio que en serà el seu primer editor. És una de les creacions més altes de l’esperit humà, una de les obres bàsiques de la literatura universal, un poema narratiu escrit en tres llibres en el qual el Dant –l’home– entra al reialme dels morts. De la mà de Virgili –la raó humana, la filosofia– es passeja per l’Infern i el Purgatori, i de la mà de Beatriu –la fe, la gràcia, la teologia– pel Paradís.
La Commedia és el llegat d’una aventura interior, individual, d’horror, de salvació, de mort i de vida, que ens ha deixat el Dant. És un poema sacre, un viatge per descobrir i ordenar el món sencer i la pròpia vida. Un llibre com no n’hi ha d’altre comparable. És una obra important i absoluta. Escrita en llengua vernacle, no en llatí, i influit per poetes de la Provença, de la Toscana i de Sicília.
La gran empresa ligüística del Dant va ser convertir les llengües “vulgars”, la que es parlava a cada territori de la península, diversa, fruit de la fragmentació dialectal d’una llengua parlada sense fixacio literària, en una llengua literària i que fos la llengua d’Itàlia. Va construir un monument de veritable humanisme amb arquitectura medieval i posà les bases de l’italià modern. La seva gran capacitat creadora va aconseguir, encara que hagués escrit en vulgar, el grau de poeta summe per la seva “inventiva, expressió pura i bella, i gran saviesa”.
La seva Commedia no deixaria de ser una crònica del segle si el seu geni poètic no l’hagués transfigurat, si la seva inspiració no l’hagués elevat a l’alçada de sublim creació. Als 18 anys Dant ja és un gran poeta, és l’encarnació de la poesia. La multitud de personatges que omple la Commedia conserven la seva humanitat: terrible, purificada, angelical, però humana. Poeta de les ombres i dels morts, la mort no surt per enlloc. No es veu la mort física, la putrefacció dels cossos. Els morts del Dant posseeixen un cos sòlid, sencer, s’assemblen en gairebé tot als vius: parlen, recorden, ploren el passat, profetitzen, ensenyen… Dant tracta tots els morts com si fossin vius.
La Commedia consta de 100 cants, un d’introducció i 33 per cada un dels regnes dels morts, Infern, Purgatori i Paradís. Ni el 100, ni el 3, ni el 33, ni el 9 són arbitraris: el cent és perfecte i conclús, el tres és símbol de la Trinitat, el nou múltiple de tres. Tres són els personatges principals, tres els càntics, tres els versos de cada estrofa, tres les rimes de cada estrofa. Nou són els cercles de l’Infern, nou els cercles del Purgatori i nou els cels del Paradís… En total poc més de 14200 versos en tercines encadenades –versos inventats pel Dant– més o menys enigmàtiques i que si no t’expliquen alguna cosa pots quedar sense entendre res de la història de la Roma antiga, de la Florència i dels estats de la península italiana del segle XIII, del món de la filosofia de l’Antiguitat clàssica, dels principis del cristianisme, de la mitologia, o de la ciència i la cosmologia de l’època.
La paraula “estrelles” acaba el darrer cant de cada regne. El Dant i Virgili surten de l’Infern per un forat, per tornar a la claredat del món, “on sortírem a reveure les estrelles”. Del Purgatori, quan Virgili ja l’ha deixat, el Dant en surt renovat i purificat per pujar al cel, “net i a punt d’enlairar-me a les estrelles”. Al Cel, després de ser ferit per un llamp que li deixa veure de manera clara la unió hipostàtica, ens diu que el seu desig i la seva voluntat giren com una roda per “l’Amor que mou el sol i les estrelles”.
Hi ha set traduccions al català: Mossèn Andreu Febrer (1429, segueix l’estrofa, mètrica i rítmica de l’original i hi abunden els italianismes i els provençalismes, per això se l’ha criticat molt, però Martir de Riquer n’és un acèrrim defensor i diu que “l’ha traduït d’una manera francament meravellosa, malgrat recorri a italianismes”), Antoni Espona i de Nuix (primeria del segle XX), Antoni Bulbena i Tusell (a. Antoni Tallander, 1908), Narcís Verdaguer i Callís (1921), Llorenç de Balanzó i Pons, Marquès de Balanzó (en vers i en prosa, 1923-24), Josep M. de Sagarra i Castellarnau (1947-52, amb el mecenatge de Francesc Cambó, amb uns comentaris que situen personatges, llocs i situacions que fan molt intel·ligibles els versos del poeta) i Joan F. Mira i Casterà (2000).
* * *
INFERN (1304-1307)
El Cant primer és un proemi, una introducció de l’obra, en la qual el Dant insinua el que passarà. Amb els tres primers versos del poema:
Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi rotrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita
el Dant ens situa pels volts de l’any 1300, quan té 35 anys i ja està exiliat, i ens diu que la seva vida està en una selva obscura. Sembla ser que aquest estat d’ànim es degué a l’adonar-se de la corrupció i misèria de l’època que commogueren els seus sentiments pietosos i el dugueren a canviar la seva vida.
L’infern el visita de nit i és una terra sofrent, desesperançada. Comença el viatge ultramundà enmig d’un bosc espès i sense llum, entre el pecat i l’error. El to que fa servir el Dant a l’Infern és realista i moral i el llenguatge és vulgar. L’Infern és un profund abisme en forma d’embut, sota l’hemisferi septentrional, únic habitat de l’esfera terrestre. Quan es troba aquí Dant vol fugir però no pot, i quan recula se li apareix Virgili, el poeta més gran entre els antics, el punt d’intersecció de la cultura cristiana i la pagana. A ell el Dant dedica els millors elogis: tu duca, tu segnore, e tu maestro… Tu ets el meu mestre i el meu autor / i és de tu sol que he tret a almostes plenes / el bell estil que m’ha vestit d’honor, i l’anomenarà savi famós.
Travessant un vestíbul, on hi ha els indiferents o neutrals que no han fet mai res ni malament ni bé, i cap als que manifesta el poeta el seu màxim menyspreu, Virgili i el Dant arriben plegats a la porta de l’infern que té esculpida aquesta inscripció, amb lletres capitals en gairebé totes les edicions, dirigida als condemnats que la travessen:
PER MI ANIRÀS A LA CIUTAT SOFRENT,
PER MI ANIRÀS CAP A L’ETERN DOLOR,
PER MI ANIRÀS AMB LA PERDUDA GENT.
LA JUSTÍCIA MOGUÉ EL MEU ALT FACTOR:
VA FER-ME LA DIVINA POTESTAT,
LA SUMMA SAVIESA, EL PRIMER AMOR.
ABANS DE MI RES NO VA SER CREAT
QUE ETERN NO FOS, I DURO ETERNAMENT.
DEIXEU TOTA ESPERANÇA ELS QUE HEU ENTRAT!
Virgili diu al Dant que a l’Infern “veuràs generacions recloses que varen perdre el bé de la raó”, el bé de la raó és la Veritat, la visió de Déu. Aquí hi viuen els que han caigut en els set pecats capitals: luxuria, gola, supèrbia, peresa, ira, enveja, avars, a més de pròdigs, heretges, lliure-pensadors, materialistes, violents, fraudulents i traïdors. És natural que les mesures físiques i morals de l’ésser humà es perdin o deformin sovint en l’Infern. Per això apareix la infrahumanitat fastigosa i nauseabunda, la monstruositat, la bestialitat, la metamorfosi i la hibridesa. En aquests casos el lector sent la tremenda eficàcia de les paraules del poeta, sense pudors ni vels intermedis. Llegit l’Infern s’entén perfectament l’adjectiu dantesc.
Al primer cercle de l’Infern, abans dels turments infernals, hi ha els llimbs, lloc de serena i malenconiosa meditació, on es troben els grans poetes i personatges de l’Antiguitat, no batejats però virtuosos: “La nostra pena és no poder veure Déu”. Allà s’hi troben Aristòtil, “el mestre de tot el saber”, Sòcrates, Plató, Demòcrit, Diògenes, Anaxàgoras, Thales, Heràclit, Zenó, Dioscòrides, Orfeu, Euclides, Ciceró, Sèneca, Ptolomeu, Hipòcrates, Avicenna, Galè, Averrois… (Dos-cents anys després, en ple Renaixement, quan Rafael pinta l’Escola d’Atenes, hi trobem gairebé els mateixos personatges). Virgili i el Dant surten dels llimbs i entren “a l’imperi de la fosca.”
PURGATORI (1308-1313)
El Purgatori el visita a l’alba i té un paisatge d’esperança, de terra de llibertat, és un lloc de nostàlgia terrenal i anhel paradisíac, on s’hi manifesten els afectes normals i el plaer de l’amistat. El to del Purgatori és al·legòric, és de l’ànima i la raó, de la cosmologia, de l’astronomia i de la ciència i en ell la filosofia s’hi ageganta. El text del Purgatori és ple de cites bíbliques. El Purgatori és una muntanya plana, amb vessants escalonades i rodones, simètriques a l’Infern però en direcció inversa, en forma de turó troncocònic, que es troba a l’hemisferi sud terrestre (que en aquella època es creia sota les aigües). Entre la muntanya i el mar hi ha una platja i aquesta i la base de la muntanya constitueixen l’Antepurgatori, dividit al seu torn en dos replans: el primer per als excomunicats, que seguiran aquí 30 vegades el temps que van estar fora de l’Església, i el segon per als negligents o tardans en penedir-se, que s’hi quedaran el temps que van viure. Entre les ànimes purgants trobarà el poeta als seus millors amics.
El Purgatori pròpiament dit es troba dividit en set cercles, d’acord amb els pecats capitals, disminuint la gravetat, des de la supèrbia a la luxúria, però els que són aquí estan contents perquè posseeixen l’esperança d’arribar al Paradís. Dant aprofita aquest viatge per purificar-se dels seus pecats ja que un àngel li ha marcat set “P” al front i en cada nivell un àngel n’hi esborra una. A la setena cornisa han de travessar un mur de foc, després del qual hi ha una escala per la que s’entra al Paradís Terrenal. El Dant es mostra espantat i és confortat per Virgili. Allà, on van viure Adam i Eva, abans del primer pecat, Virgili i el Dant han d’acomiadar-se, perquè el poeta llatí no és digne de conduir-lo pel Paradís. Els últims cants descriuen una processó simbòlica que representa la història de l’Església, amb trossos de gran valor poètic i emocional.
PARADÍS (1314-1321)
Al Paradis hi arriba al migdia i té un paisatge d’eternitat, immortal, poètic, ple de llum i de salvació. Allí s’hi troben els que han viscut les virtuts teologals i morals: fe, esperança, caritat, prudència, justícia, fortalesa i temperança. El to que trobem al Paradís va in crescendo. Beatriu, que substitueix Virgili en acompanyar al Dant pel Paradís, és teologia pura, i el portarà per un món espectral il·luminat pels sants, els escollits i la glòria de Déu. El text del Paradís està ple d’himnes i cants litúrgics.
Des d’un punt de vista poètic el Paradís és el gran descobriment de la crítica del segle XX. La creació lingüística i metafòrica necessària per parlar del misteri diví arriben a un clímax que cap altre poeta ha estat capaç d’aconseguir. Ja a l’inici, el poeta recomana al lector que si no sap ciència teològica i filosòfica més val que no el segueixi per tal de no perdre el temps: “no us endinseu en ones que podrien esgarriar-vos”, doncs mai ningú, abans d’ell, ho ha fet com ell ho pensa fer: “mai les rutes que faig no es recorrien”.
En la concepció dantesca, el Paradís es troba fora de l’esfera terrestre, al voltant de la qual, segons la doctrina ptolemaica, giren nou cels concèntrics, els set primers regits pels planetes, des de la Lluna a Saturn, el vuitè amb les estrelles fixes i el novè el del primer mòbil. Però, a més, el Dant en posa un altre que abraça els anteriors i que és el tabernacle de Déu i dels benaurats, és a dir, l’Empiri.
A mesura que Dant puja pels diferents cels, va trobant diversos personatges amb una gradació de benaurança, benaurats que no tenen rostre que els defineixi. Només la major lluminositat, transparència i bellesa de Beatriu indicaran al poeta que ha pujat d’un cel a un altre. La més alta expressió poètica correspon a l’Empiri, en el qual, després d’una anticipada visió d’un riu de llum, amb espurnes i fulgors, entre ribes amb flors d’or i robins, s’arriba a la immensa rosa blanca dels benaurats. Allà, sant Bernat demanarà a la Verge que el Dant pugui contemplar Déu i el poeta s’esforça a transmetre les seves tres intuïcions de l’essència divina: la Unitat, la Trinitat i l’Encarnació.
El Dant, que veu tot això, no pot expressar-ho en paraules, se sent transformat, més, se sent transhumanat, més que humà, amb una sensació de volar amunt. Per Beatriu aquesta ascensió és la mostra de l’ordre universal al que tendeixen tots els éssers. El viatge acaba quan el poeta arriba, en carn mortal, a la presència de Déu.
