Més de mig milió de persones, entre civils i militars, passaren a territori francès, en un dels èxodes de més gran amplitud vist a Europa fins aleshores. Ni durant la batalla de l’Ebre ni durant l’ofensiva de Catalunya no feren res de seriós les tropes de la zona Centre-Llevant-Sud per distreure les forces enemigues. I, de fet, les batalles s’havien acabat: Negrín tornà a València, però Azaña dimití la presidència de la República en territori francès (27 de febrer de 1939).

Negrín, amb el suport dels comunistes, preconitzava la resistència, però evidentment l’esperit de les forces armades i de la població civil no participava d’aquesta determinació. I, així, el cap del front del Centre, coronel Segismundo Casado, en col·laboració amb el polític socialista Julián Besteiro, formà a Madrid (6 de març de 1939) un Consell de Defensa que intentà una pacte amb l’enemic. Aquest fets provocaren que a Madrid, comunistes i casadistes lluitessin pels carrers, fins a la derrota d’aquests el 12 de març. El 26 de març de 1939 les tropes de Franco trencaren el front gairebé sense oposició; el 28 entraren a Madrid i el 30 a València; l’1 d’abril de 1939 el general Franco donà el darrer i victoriós comunicat de guerra.