El final de la Guerra Civil Espanyola, el 1939 va significar la instauració de la dictadura franquista, i va provocar que uns 460.000 republicans haguessin de marxar a l’exili, entre el 28 de Gener i el 12 de febrer de 1939, instal·lant-se majoritàriament a França. El pas es va produir en unes condicions extremadament dures, amb un dels hiverns més freds del segle; alguns van morir camí de l’exili, i els que van aconseguir arribar van ser duts a camps de concentració, que eren una situació transitòria, davant la qual el govern francès va presentar tres opcions: la conservació d’ una minoria d’espanyols com a treballadors , la re emigració a altres països, i la repatriació.

La repressió que va tenir lloc a Espanya després del triomf franquista – amb al voltant de mig milió de persones en presons i camps de concentració, i més de 50.000 executats durant els deu anys posteriors al final de la guerra- va frenar el retorn dels refugiats, tot i que molts van decidir tornar a Espanya, sobretot a causa de les condicions de vida que hi havia a l’exili. De fet, es calcula que el nombre d’espanyols refugiats a França al Juny de 1939 era d’uns 278.500, i a finals d’any només en quedaven 180.000, i aquesta disminució es devia bàsicament a les repatriacions.

L’inici de la Segona Guerra Mundial, el 1 de Setembre de 1939, va significar per als refugiats espanyols que estaven a França una sèrie de canvis. Després que l’Alemanya nazi envaís Polònia, França i el Regne Unit van declarar la guerra el 3 de setembre de 1939, però al maig de 1940, l’exèrcit alemany va envair França. La derrota francesa va donar lloc a la firma d’un armistici entre els dos països, subscrit el 22 de juny de 1940, que va significar la divisó del territori francès en dues parts: la del govern de Vichy, encapçalada pel mariscal Pétain, i la zona ocupada, controlada directament pels nazis. En aquestes dues parts es trobaran els refugiats espanyols.

En el territori francès ocupat pels alemanys, el govern franquista va col·laborar amb la Gestapo, que era la policia oficial secreta de l’alemanya nazi. Un exemple d’aquesta col·laboració és que després de la captura de diversos milers de republicans espanyos a la ciutat francesa d’Angulema, l’ambaixada Alemanya a Madrid va preguntar al Ministeri d’Assumptes Exteriors espanyol si volia fer-se càrrec d’aquests refugiats. Finalment, davant la manca d’una resposta, els aproximadament 12.000 presoners a Angulema van acabar als camps de concentració nazi.

A part, el govern franquista va començar un procediment per aconseguir l’extradició de diverses personalitats polítiques del període republicà, per tal de detenir-les, i traslladar-les a Espanya per condemnar-les. La persecució va començar per destruir totes les organitzacions que els refugiats tenien a l’exili. El 2 de juliol de 1940, el ministre de Governació, Ramón Serrano Suñer, també conegut com el ‘’cuñadíssimo’’, va enviar el secretari general de la Direcció General de Seguretat, Coronado a la zona ocupada per tal d’aconseguir informació de diversos exiliats i detenir-los. En total, es va sol·licitar a les autoritats d’ocupació l’entrega de més de sis-cents refugiats espanyols que havien exercit càrrecs democràtics durant República Espanyola, i el 10 de juliol aconseguiren fer detenir diverses personalitats que foren immediatament enviades a Espanya.

Coronado també va examinar tot el material que hi havia als locals de les organitzacions dels refugiats, entre el qual hi havia documentació personal, així com la localització exacta de cada refugiat. Precisament la confiscació d’aquella documentació, va ser bàsica per poder detenir el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. La Gestapo va realitzar la seva detenció el 13 d’agost de 1940, a la població de La Baule-les-Pins, on s’havia traslladat després de fugir de París, renunciant a marxar cap a Mèxic en un intent de no perdre el contacte amb el seu fill que patia una greu malaltia mental. Després de la seva detenció, va ser traslladat a París, i empresonat a la Santé. El 27 d’agost va partir cap a Espanya, on va ser jutjat davant les autoritats franquistes, que el van sentenciar per adhesió a la rebel·lió militar. Finalment, el 15 d’octubre de 1940, va ser afusellat al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuic.

El cas d’extradició de Companys, així com el d’altres dirigents com Peiró o Zugazagoitia, són clars exemples de col·laboració que hi havia entre el govern nazi i les autoritats franquistes, que no van utilitzar tractats d’extradició, sinó que van dur a terme la repressió contra ‘’los rojos espanyoles’’ de forma clandestina.

D’altra banda, a la zona lliure francesa de Pétain, la situació no va ser tan favorable per als agents franquistes, ja que entre l’estat francès i l’espanyol sí que existien una sèrie de tractats d’extradició que el govern de Vichy exigia que es complissin. El govern de Franco va realitzar nombroses demandes d’extradició contra personalitats polítiques catalanes, que van ser localitzades per la policia franquista i empresonades. Però gràcies a l’actuació del govern mexicà, i a diferents protestes i mobilitzacions, es van poder impedir les extradicions d’ aquests polítics catalans, i juntament amb la negativa del govern de Vichy a concedir cap extradició, es va permetre que aquestes cessessin.

En definitiva, totes les demandes d’extradicions per part del Govern franquista, posen de manifest la obsessió que aquests tenien per perseguir els dirigents republicans, ja que la repressió no es va limitar al territori espanyol, sinó que van anar més enllà, fins al punt de crear una xarxa de policia en territori francès dedicada a la recerca de totes les personalitats republicanes exiliades, aconseguint les seves execucions, com ara la de Lluís Companys, l’únic president democràticament elegit, que va ser executat pel feixisme.