Tens un deure per complir. Fes qualsevol cosa, fes tantes coses com vulguis, ocupa tot el teu temps, però si no fas la teva tasca, tot el teu temps estarà perdut

Jalaludin Rumi

”El deure és la font dels nostres drets. Si assumim els nostres deures, veurem quins són els nostres drets”.

Gandhi

És freqüent avui observar com individus i col•lectius s’expressen amb gran vehemència, gasten molta energia exposant una gran varietat d’argumentacions per aconseguir, per defensar o per recordar a algú, els seus drets. Sentim a parlar molt de drets, però no se sent a parlar gaire de deures. Sembla com si fossin dues coses antagòniques, que no tinguessin res a veure entre sí i en canvi són germans siamesos.

L’estreta relació que hi ha entre drets i deures és perquè quan estem demanant un dret automàticament estem adquirint el compromís que està implícit en ell. Si volem ser coherents amb nosaltres mateixos, integres i honestos, si volem ser ètics, no podem anar exigint als altres que compleixin responsabilitats i per altra part no exigir-nos-les a nosaltres. Diria, doncs, que estem moralment obligats a ser coherents amb nosaltres mateixos i tenir molt clar que aquesta exigència cap els altres, cap a la societat, el reconeixement que volem d’ells, comporta de rebot, perquè creixen junts el dret i el deure, una exigència ètica cap a un mateix, és a dir, un deure, un compromís de la mateixa proporció que el dret que se’m reconeix. Acostuma a passar que anem molt apressa per la vida i no veiem ni el paisatge exterior ni l’interior, i no ens adonem que quan reclamem un dret, doncs, automàticament estem adquirint un deure, ho sapiguem o no, ens agradi o no, ho assumim o no, però això és el que succeeix. Podríem dir que quan tenim aquesta exigència cap els altres, oblidant-nos de la nostra, i en el cas que la vida fos comparable a un partit de football, faríem la porteria dels altres molt gran i la nostra molt petita.

A la nostra societat tots els seus components, del primer a l’últim, tenim uns deures que complir, ningú n’està absent, tot i que són diferents d’acord amb el rol que es desenvolupa. Ens podem escapar al lloc més amagat, però els deures ens acompanyen, malgrat els ignorem. La llibertat total, com se sent a dir a vegades a algú, quan es parla d’aquest tema, és pura innocència. El no compliment dels deures, a la curta o a la llarga, comporta haver de pagar unes conseqüències que a vegades poden ser doloroses. Els somnis, aquells simbolismes tan estranys, que ens envia l’ànima durant el nostre son, ens parlen moltes vegades, ens recorden els nostres deures no complerts, ens diuen que encara ens queden parts d’alguna factura pendent per pagar.

Avui tristament, es produeixen moltes situacions on la gent queda estranyada, protesta, etc., pel fet de que hi hagi reaccions cap a les seves persones, després de que hagin produït una transgressió, o dit d’una altra manera, l’incompliment d’un deure. Un exemple ben clar d’això el tenim en els centres educatius amb les reaccions de certs pares davant de les transgressions dels seus fills. Aquells no volen acceptar que s’ha de pagar una “multa” quan comets la infracció d’una “llei”. Llavors, si els pares es comporten com si anessin per la vida amb els sentits bloquejats, qualsevol petit avenç que pugui fer el fill cal ser tingut en gran estima.

En una família també tothom té uns deures per complir, cadascú d’acord amb la seva edat i amb el seu particular estat. Entre d’altres responsabilitats els pares estan obligats, pel fet de ser els responsables d’aquella llar, a posar deures als fills i a vetllar perquè aquells es compleixin. Els deures aniran variant amb el pas del temps, d’acord amb la responsabilitat i maduresa que vagin demostrant amb els seus actes.

Quins són aquests deures?
Els pares han d’intentar trobar un punt d’acord que sintetitzi les seves dues visions en relació al conflicte que estan dirimint. Podríem dir que una postura seria la tesi, l’altre la antítesi i d’aquestes dues n’ha de sortir la síntesi, que serà el deure a complir, i que per altre part comportarà també tenir uns drets, sempre i quan aquell es compleixi.
És per això que el fill que no compleix els deures amb la família, es queda sense drets, la qual cosa és moltes vegades interpretada com que s’infligeix un càstig al noi o noia. Però res d’això, aquí ningú castiga, sinó que el que succeeix, i així s’hauria d’entendre, és que es produeix una autoexclussió momentània del fill, per no assumir el què se l’hi ha dit. El mecanisme és el mateix que regula el funcionament de molts àmbits socials. En l’àmbit familiar, però, les coses són més complexes.
Anar a l’aula amb aquesta idea, diria que és disposar d’un bon ajut per poder donar respostes a situacions que hi ocorren.

Malgrat els múltiples inconvenients que comporta haver d’afrontar les transgressions hem de procurar fer-ho perquè tot ajuda i és la nostra feina intentar, dintre de les nostres possibilitats, posar ordre en el planeta.

Hi havia una vegada un home que no podia trobar la seva destral enlloc, per més que la buscà. Ell sospità del fill del seu veí perquè el noi caminava com un lladre, mirava com un lladre, i parlava com un lladre.
L’endemà al matí l’home trobà la seva destral perquè recordà on l’havia deixat. Quan novament veié el fill del veí, el noi caminava, mirava, i parlava com qualsevol altre noi.
La destral perduda

El poder que debemos anhelar es ese poder que nos hará parecer nada a los ojos de los hombres.
Mabel Collins

Quan l’ambient a l’aula s’està començant a “complicar” és important intervenir perquè si el to puja massa llavors es fa cada vegada més difícil una intervenció positiva.
Una possible manera és llençar preguntes al grup classe o individualment, per tal d’implicar-los, i recordar-los que la disciplina és cosa de tots:
Som un problema o una solució quan estem dins d’un grup?
Estem contaminant el món o l’estem netejant?
Et sembla respectuós per als teus companys el què estàs fent?
Pensa per un moment que el teu pare o la teva mare et pogués veure, que et sembla que sentirien?

Les situacions problemàtiques només es poden resoldre sortint del problema, situant-s’hi fora, distanciant-s’hi, observant el què està passant, per exemple imaginant-se que s’està contemplant la situació a vista d’ocell. Si es fa així hi haurà serenitat, de manera que llavors, al no estar-hi involucrat emocionalment, és pot veure amb més claredat el què convé fer. Una de les moltes possibilitats que es pot utilitzar és la de teatralitzar l’enuig, si és que la situació a l’aula requereix mostrar-se ple de geni.

Un altre ajut que a mi m’havia fet molt bon servei, consisteix en proporcionar un “full de reflexió” a aquells alumnes que es considera que tenen un comportament distorsionador. L’alumne podrà respondre a les qüestions del full, on el mestre ho cregui més oportú. Aquest pot ser:
– a la mateixa classe
– a casa
– en un espai del centre que estigui habilitat per aquests efectes
– en una altra aula
L’ús dels dos últims espais vindrà condicionat perquè s’ha considerat que l’alumne s’ha comportat de forma tal que necessita ser apartat momentàniament del grup. La opció d’una altra aula requereix que prèviament s’hagi parlat amb algun company que estigui d’acord amb l’ús d’aquest recurs, per tal que tot resulti el més senzill possible. Aquesta immersió acostuma a ser força beneficiosa.

El full de reflexió pot ser més o menys així:
– Explica què ha passat: …..
– Quins pensaments t’han vingut que t’han portat a actuar tal com ho has fet?: ..
– Com et senties en aquell moment?: …….
– Ara ja més distanciat de la situació, et sembla que vas procedir correctament?: …..
– Com hauries d’haver actuat per tal de no enfadar-te?: ….
– Tens alguna proposta a fer per properes vegades?
Després és aconsellable tancar el tema parlant-ho amb l’alumne, però abans és necessària una lectura conjunta del full de reflexió entre alumne i mestre.

Per altra part el càstig és depriment i s’oposa a l’expansió del ser humà. Pot ser vàlid per algunes situacions extremes, però sempre ha de ser equivalent al perjudici causat i rebut com un efecte just i merescut. A vegades és necessari que vagi acompanyat d’una explicació.
Els alumnes que se’ls ha separat alguns dies del Centre, com a mesura disciplinària, haurien de presentar-se cada matí al centre per entrevistar-se amb el tutor, a la mateixa hora en què s’incorporen els seus companys, per tal de recollir la feina diària i comentar la del dia anterior. De no ser així, si no hi ha control, la separació de l’alumne del centre, enlloc de ser viscuda com una mesura necessària s’interpreta com un premi.

No quiero saber como te ganas la vida.

Quiero saber que es lo que te sostiene desde dentro cuando todo se desmorona.
Quiero saber si puedes estar a solas contigo misma,
y si verdaderamente disfrutas la compañía que mantienes en tus momentos vacíos.

Oriah “Montaña Soñadora” Invitation

El títol, “Invitació” i el contingut d’aquesta poesia d’Oriah poden ser una adequada introducció pel que vull explicar.
Aquest estiu una mare em parlava de la molt precària salut psicològica que arrossegava el seu fill, tot i estar en plenes vacances. És professor d’institut, i pels símptomes que la mare descrivia, em va fer pensar que si anés al metge li diagnosticaria estrès o quelcom semblant. Vaig experimentar un sentiment d’impotència, potser perquè estava especialment sensible, però aquella afectació encara la tinc ara present. Un altre fet, de caire molt diferent, m’ocorregué aquet més de setembre, i va ser que una amiga em va demanar que traduís el primer capítol de “The courage to teach” (El coratge d’ensenyar).
Aquests dos esdeveniments i d’altres menys significatius, m’han conduit cap a la “pretensió” d’intentar d’organitzar un grup de treball, un cercle format per professors i mestres que tinguessin el desig d’investigar, “d’explorar els paisatges interns de les seves vides”, d’acord amb les pautes que marca en Parker Palmer. La meva participació consistiria en intentar facilitar un espai i temps en que es pogués donar aquell moviment, el d’anar a l’encontre del mestre intern, a l’encontre de la nostra identitat i integritat. Em sembla que és un moviment, que en aquest moment social, es necessari.

Anoche cuando dormía
soñé, ¡bendita ilusión!
que una fontana fluía
dentro de mi corazón.
Di, ¿por qué acequia escondida,
agua, vienes hasta mi,
manantial de nueva vida
de donde nunca bebí?

Anoche cuando dormía
soñé, ¡bendita ilusión!
que era Dios lo que tenía
dentro de mi corazón.

Antonio Machado

Al meu entendre Parker Palmer en el seu llibre “The courage to teach”, (El coratge d’ensenyar. Explorant el paisatge intern de la vida d’un mestre), posa llum, clarifica molt, aquest tant antic i actual debat al voltant dels conceptes d’autoritat i poder, que aparentment semblen la mateixa cosa, però que com podrem veure, són molt diferents.
Aquesta diferenciació jo ja l’havia trobat en texts de Krishnamurti, però en el llibre de Parker Palmer es exposada de forma molt clara i senzilla:

“Escuchar al maestro interno ofrece también una respuesta a una de las preguntas más básicas a que los maestros se enfrentan: ¿Cómo puedo desarrollar la autoridad para enseñar, la capacidad de permanecer de pie en mi terreno en medio de las complejas fuerzas de ambos, la clase y mi propia vida?

Yo tengo perfectamente claro las veces que en mi propia enseñanza perdí el contacto con mi maestro interno y por consiguiente con mi autoridad. En esos casos trataba de ganar poder atrincherándome detrás del podio y mi estatus mientras blandía la amenaza de las calificaciones. Pero cuando mi enseñanza está autorizada por el maestro interno, no necesito ni armas ni armadura para enseñar. La autoridad viene cuando yo reclamo mi identidad e integridad, recordando mi ser y mi sentido de la vocación. Entonces enseñar puede venir de las profundidades de mi propia verdad –y la verdad que está en mis alumnos tiene la oportunidad de responder de igual manera”.

Parker Palmer en el seu llibre no es queda només amb aquesta clarificació conceptual sinó que va més enllà i dona moltes idees per tal d’anar coneixent cada vegada més aquest mestre intern que tots tenim a dins. Però, a més a més, als US d’Amèrica ell va crear, ja fa anys un programa per treballar i ajudar a descobrir aquest mestre intern.
El centre que es cuida de desenvolupar el programa és:
Center for courage and renewal
www.CourageRenewal.org

Un famós estrateg militar va remarcar, “Mai ataquis un enemic acorralat de seguida. Per salvar les vides, ells esdevenen brutals i intrèpids. Si ho fas, el nombre de baixes serà alt. Els hauries de fer saber la seva situació desesperada i després pacientment persuadir-los que s’entreguin. Si tens èxit, les teves baixes seran mínimes, si és que se’n produeixen”. Tot i que aquesta resulta ser una bona estratègia militar, pot també ser aplicada a les relacions interpersonals. Abans d’emetre un judici, sempre, amb molt de compte, has de sospesar les intencions de l’ofensor. Un sever càstig no és necessàriament la més eficient disciplina, i la seva ferocitat pot espantar d’altres. Per evitar similars càstigs, ells podrien cometre encara crims més horribles.
101 tales of chinese wit

En un moment determinat de la meva carrera acadèmica vaig creure convenient d’apuntar-me a un curs de teatralització per a mestres, que tenia com a objectiu ensenyar habilitats socials als alumnes per mitjà de teatralització. La meva realitat acadèmica en aquell moment em suggeria a “crits i amb insistència” que el fes. Va ser un èxit, i tingué una continuació al següent curs, però ara, amb molt contingut d’arteràpia, és a dir, encarat a procurar millorar la qualitat de vida dels professors, practicant i aprenent a teatralitzar situacions de la vida, en especial les de l’aula. El curs em va ser de molta Tots dos cursos em van ser de gran ajuda, en especial el segon, i el que exposo a continuació és una breu síntesi del curs.

Quan ens impliquem en un conflicte acostumen a aflorar, quasi instantàniament, per qüestions emocionals, uns pensaments distorsionadors que parlen de nosaltres mateixos, pensaments de naturalesa negativa, associats moltes vegades a algun tipus de por i que són la guspira del comportament conflictiu, el qual es caracteritza per ser descontrolat.
Si quan ens trobem en una situació “delicada”, que podria derivar en conflicte, no “envestim”, no ens deixem portar per l’impuls, podem disposar en aquell moment d’un gran ventall de possibilitats, de recursos, d’entre els quals haurem de decidir quin fer servir.
Un dels recursos que es pot utilitzar per poder resoldre satisfactòriament aquestes situacions és la teatralització, entesa en el seu millor bon sentit. Per això serà necessari no identificar-se amb el paper que es representa en un moment donat, o sigui, que no ens domini l’emoció perquè si és així, no es podrà administrar de forma correcta el personatge que s’ha decidit interpretar. Si no ens identifiquem, si no ens reconeixem que som aquell personatge, podrem ser bons actors.

El vertader actor és qui continua sent ell mateix independentment d’allò que interpreta. Continua tenint una identitat profunda d’ell mateix, sense que aquesta identitat es perdi; i a la vegada expressa sincerament els seus sentiments, els seus estats, les seves idees, sempre com a personatge.
Aquests són els requisits bàsics d’una correcta i eficaç actuació. És necessari mantenir la vivència d’identitat, perquè quan es perd ens convertim en algú governat per les emocions.
S’ha de ser sincer en l’expressió del què s’està representant, ni que es tracti d’un paper que realment no s’és, ja que qui interpreta està apart del personatge. S’ha de fer aquesta representació amb la millor predisposició, amb molt d’afecte i entrega, però sense deixar mai de ser un mateix. És un jugar amb sinceritat.
Si s’és conscient d’això es viu la identitat amb el personatge representat amb total plenitud i a la vegada es juga el rol que cada situació requereix, de la millor manera possible.

Cal que els mestres ens convertim en actors que interpreten el paper que correspon a cada moment, i en “autors” que dissenyen a consciència els personatges que volen representar, segons calgui.
En la mesura que es posa un distanciament entre persona i personatge, els pensaments distorsionadors no influeixen les “actuacions” i no “controlen” les situacions.
Aquesta manera de fer augmenta la capacitat creativa perquè cada situació de l’aula a la que s’ha de donar resposta és nova i diferent. Així es viu amb més plenitud i s’és més protagonista de la vida.

Naturalment no és fàcil fer això, perquè es requereix no quedar involucrat en les situacions, però sí que val la pena començar a aplicar-ho, val la pena!

L’Isaac Jauli em va explicar la següent història:
“Hi havia un home que estava a l’hospital, en estat per morir-se i que era la sorpresa de tots els metges. Tots els paràmetres vitals els tenia de manera tal, que el que s’esperava era que estigués mort; no se’n sabien avenir!
Un dia, va venir la seva dona, de la qual s’havia separat feia ja algun temps, i va demanar que els deixessin sols. Es va asseure al costat del moribund i es va sincerar amb l’home que havia estat el seu marit. Després d’una bona estona d’estar allà plegats, la dona se’n va anar i al cap de poc d’haver marxat, l’home es va mori”r.

Passa sovint que es porten ressentiments durant anys. Si fóssim capaços de veure el mal que això fa! Cada vegada hi ha més professionals del camp de la salut que coincideixen en què la majoria de malalties que tracten tenen la causa generadora amb problemes emocionals, amb conflictes no resolts, especialment amb el ressentiment.
Referent a aquest tema existeix una investigació, diria que molt seriosa, per part del Dr. Hamer i “La nova medicina alemanya”, que relaciona molt directament els traumes emocionals no resolts amb el càncer.

“No perdonar és ser presoner del passat”. A l’evangeli Jesús ja encoratjava a “perdonar setanta vegades set”, perquè no perdonar implica que un es rendeix, sense saber-ho, al control de l’altre, ja que qualsevol iniciativa de l’altre és presa com una provocació que genera conflicte.
Per altra part, no podem llençar damunt dels altres les nostres emocions negatives. Si a més aquestes van molt carregades d’energia, encara ens l’hauríem d’estar més, perquè les vibracions s’escampen com un virus.
Ens pot haver passat en alguna ocasió de generar o ser part d’un conflicte, com podria ser el d’haver faltat, per les raons que siguin, el respecte als alumnes, a tot el grup o a algú en concret. Aquestes situacions ens produeixen malestar, i l’indicador, l’aparell de mesura d’aquest malestar, es troba dins nostre. Sempre que actuem de manera impròpia veurem, si ens observem, que tenim com un pes, un bloqueig, que ens recorda que no hem actuat d’acord amb la nostra consciència i que hem transgredit l’equilibri; llavors el que cal és tornar a restablir-lo.
El primer pas per restablir-lo passa per fer les paus amb els alumnes, és a dir, disculpar-se i explicar breument el què t’ha passat. Amb aquest gest es posa de manifest als alumnes que s’és capaç de reconèixer els propis errors, que tots estem aprenent. Això enlloc de fer perdre, diguem-ne, autoritat, produeix tot el contrari; ajuda a enfortir-la, però ja no és una autoritat basada en la por, sinó que és una autoritat moral, guanyada per aquesta manera de fer, que als ulls dels alumnes es transforma en una espècie d’admiració.

Durant la 2ª guerra mundial, un professor de l’American Sunday School que estava en el Pacífic va capturar un soldat japonès. Anant cap el campament, l’americà va comprovar que aquest presoner parlava anglès.
“Saps què?”, va dir el soldat japonès. “Jo havia estat cristià”.
L’americà va rumiar una estona i digué:
“Per què vas abandonar el cristianisme?”
Una mirada de sorpresa es mostrà en el soldat japonès, i ell replicà amb cara desconcertada:
“Com puc ser soldat i encara continuar sent cristià?”
Extret del llibre “Peace pilgrim”

Si el planeta Terra és un camp d’aprenentatge, llavors tots els humans som imperfectes, en més o en menys grau, ningú se n’escapa. Com a conseqüència d’això, si ens observem una mica a nosaltres mateixos, veurem que tenim una vida plena d’incoherències. Els alumnes tampoc s’escapen d’aquesta regla.
Els adolescents són molt exigents amb els adults i s’oposen i es resisteixen quan creuen que se’ls vol sotmetre, dominar; però en canvi accepten de gust i amb gratitud l’ajuda de qui desitja elevar-los cap al millor.
Aquesta severitat només la tenen amb els mestres i amb els pares, perquè entre ells es reconeixen una tolerància totalment impensable cap a un adult.
Aquesta exigència cap els adults es veu en el cas dels mestres. El que ells demanen d’un mestre a l’aula és que no defalleixi ni abdiqui de les seves responsabilitats quan les coses no van bé. Els adolescents moltes vegades no s’adonen de les seves responsabilitats en relació al treball i l’ordre de l’aula, a no ser que se’ls faci reflexionar sobre això.
Volen ser tinguts en compte individualment, de manera que el mestre demostri a cadascú que compta amb ell, que el té en consideració. Això és difícil que en el temps d’una classe es pugui donar de forma individual, però col•lectivament es pot transmetre aquesta calidesa humana, per exemple, amb un somriure, amb una afectuosa salutació, etc.
Desitgen també els alumnes que en l’àmbit de l’aula es doni una bona comunicació entre companys i professorat i esperen ser tractats amb empatia i calidesa afectiva.
Volen del mestre autoritat amb fermesa i a la vegada tolerància. Volen allò tan bonic, però a la vegada tan difícil de portar a la pràctica per tots aquells que estan immersos dins d’un grup d’alumnes adolescents: disciplina amb amor.

Ni autoritarisme ni permisivisme, sinó que em sembla que es tracta de trobar el terme mig, en aquesta i en totes les situacions perquè els extrems no són aconsellables. L’autoritarisme aixafa i el permissivisme ofega.
Només una actitud ferma i respectuosa permetrà als alumnes confiar en la nostra idoneïtat.

I també volen coherència en els nostres actes, com la del soldat japonès del conte.

Una vegada un rei s’estava en el seu balcó menjant mel i pastes d’arròs juntament amb el seu conseller. El rei estava de molt bon humor aquell dia i mentre proferia una riallada, una gota de mel li va caure de la pasta a la barana.
“Senyor, us ha caigut mel. Permeteu-me que ho netegi”, es va oferir el seu conseller.
“Oh, deixa-ho estar”, va dir el rei. No és de la nostra incumbència. Els servents ho netejaran més tard.
Continuaren menjant i enraonant. Mentre, la gota de mel s’anà escalfant i lentament relliscà i caigué fins al carrer.
Atreta per la dolça olor, una mosca hi anà i començà a menjar-ne.
“Altesa”, va dir el conseller, “la gota de mel ha caigut al carrer i atrau mosques. Potser hauríem d’avisar a algú per tal de que ho netegi”.
“Deixa-ho córrer”, respongué el rei alegrement. “No és de la nostra incumbència”.
De cop un ocell si llençà i es menjà les mosques.
Un gat que rondava per allà envestí l’ocell.
El gat amb el seu aliment en mig del carrer, captà l’atenció d’un gos que l’atacà.
“Ara, altesa hi ha un gat i un gos barallant-se al mig del carrer. Hauríem de fer-hi anar algú per tal d’aturar-ho”, implorà el conseller.
“Oh, deixa-ho estar”; va dir el rei. “Ara estant venint els amos del gat i del gos i segurament que ho pararan. No cal que ens hi involucrem nosaltres”.
Així ells continuaren amb els seus pastissos d’arròs amb mel.
Però en el carrer, aviat els propietaris dels animals es barallaren entre ells.
El bon humor del rei es convertí amb fúria al veure l’escena del dessota seu: “No vull baralles als meus carrers”. Va cridar. “Fes venir la guàrdia per reprimir aquesta baralla”.
Quan es presentà la guàrdia la baralla havia crescut i era ja una batalla, doncs els amics de cadascun d’ells s’hi havien afegit. Amb la implicació de la guàrdia, la batallà es transformar en una guerra civil. Cases cremades i el mateix palau fou també cremat i destruït.
Una gota de mel “Doorways to the soul”

Hem de procurar estar atents. Estar atents a tot, el què passa a fora i el què passa a dins nostre. El què passa a l’aula i a la vegada observar-nos a nosaltres, vigilant els pensaments, emocions i actes, perquè segons com siguin es produirà en nosaltres un consum de la nostra energia molt diferent.

Si tenim pensaments d’estimació cap als alumnes, si quan sorgeixen conflictes no ens enfadem, sinó que ens els mirem amb un cert distanciament, posant temps per respirar i reflexionar, si els nostres actes són d’harmonia, el dispendi d’energia per part nostra serà ínfim i les respostes que es donaran a les situacions seran més equànimes.

Tot al contrari succeeix quan actuem sense pensar prèviament, portats per l’impuls irreflexiu, i per la tan perillosa ira. En aquestes condicions acostumem a anar d’un cantó a l’altre per la vida i això comporta un gran desgast energètic, perquè llavors en tot el que fem hi posem molta més tensió de la necessària, amb els conseqüents bloquejos i contraccions musculars. La manca d’harmonia en els actes quotidians es paga amb una pèrdua de salut, per això és tant important el “com ho fem”.

Hi ha, però, a més, un altre factor que ens obliga a actuar amb prèvia reflexió: sabem que tot està en interrelació, que tot influeix i repercuteix en els altres. De la mateixa manera que quan es llença una pedra en un estany, l’ona produïda en un punt es propaga en totes direccions, amb uns efectes que alteren l’estat de quietud que tenia l’aigua inicialment; així mateix, tot el que es faci, senti i pensi en negatiu dels nostres alumnes es va propagant i actuant sobre els altres, produint un dany irreparable, perquè aquell ja s’ha produït.
Fem una possible suposició de la propagació d’una energia negativa: Imaginem-nos un docent que en llevar-se al matí es discuteix amb algú de casa seva, o que s’enfada amb ell mateix, perquè la responsable de les males passades , al cap i a la fi, és la ment o “la loca de la casa” com deia Teresa de Jesús. Bé, aquesta energia negativa, el docent se l’emporta “posada”, i potser que quan es trobi dins l’aula, qualsevol petita insignificança que succeeixi, degut al seu estat negatiu, ell la percep exageradament, com multiplica per dos, per tres o per quatre, i els alumnes d’aquell petit conflicte queden carregats amb el “regal” d’energia negativa que els ha entregat el seu professor. Aquests alumnes a l’hora del descans, o potser abans ja hauran traspassat una part d’aquella energia negativa a uns quants nois més. Quan marxin a casa tots aquests nois carregats amb el “regal” del seu professor, a qui la transmetran serà als seus familiars, i així successivament.

La positivitat també es dispersa però els seus efectes són balsàmics per aquells que la reben.

Hi havia una vegada, un ramat de guatlles que estava alimentant-se en l’herba a l’extrem d’un prat, picotejant per sobreviure. Un caçador vingué i amb un ràpid moviment de la seva xarxa va atrapar les guatlles.
Darrera la casa del caçador hi havia una gàbia, doncs el caçador era també un comerciant. Va posar les guatlles dins la gàbia. Elles intentaven volar, però colpejaven el sostre. Tractaven de picotejar, trobant només la dura fusta. Amb els caps abaixats caminaven en cercles dins la gàbia, cridant; Una guatlla però, estava quieta en un racó, els ulls fixos en un tros de cel.
El mercader vingué i ficà el braç dins la gàbia per palpar les guatlles.
“Massa prima”, murmurà, i escampar llavors i gra a dins.
Les guatlles s’abalançaren furiosament picotejant, empenyent-se, cadascuna desesperada per aconseguir la seva part. Totes excepte una, la qual semblava viure del cel i de la llum del sol.
Cada dia el mercader venia i allargava el seu braç dins la gàbia, i arrufant les celles, llançava més llavors. Fins que un dia el caçador digué:
“Llestos pel mercat”.
Però llavors veié l’ocell Cel Blau i murmurà:
“Què és això? Tot ossos!”
Atrapà l’ocell Cel Blau i el tragué a fora, obrint la seva mà per examinar-lo. Sospesant el moment, l’ocell Cel Blau volà cap a una pròxima i segura branca, lluny de l’abast del caçador.
Les altres guatlles miraren enlaire cap a ella i suaument xerrotejaren, “Com?”
L’ocell Cel Blau tristament els respongué:
“Menjareu l’aliment del vostre capturador, i ara morireu. Vaig refusar l’aliment del meu capturador i ara estic lliure”. I volà enllà. conte Jataka

Explicava a la Pilar Quera, coordinadora del programa “Valors per viure”, una situació que m’havia succeït a l’aula relacionada amb el control de les situacions que allà es produïen. No recordo exactament el què em digué, però possiblement fos semblant a això: “Quan s’està a l’aula es pot caure molt fàcilment en el parany, en el desig, de voler controlar tot el que allà hi passa. Aquest afany de control desemboca, quasi sempre, en un ambient ple de tensió, crits, desordre i d’enuig. I el malestar que s’experimenta és el resultat d’aquest afany negatiu perquè en realitat no es pot controlar tot.
Del que es tracta és d’ocupar-nos de les coses, una darrera de l’altra segons la seva importància.

Vaig poder comprovar posteriorment que quan volem controlar la situació, o sigui, fer que no se’ns escapi res del que passa a l’aula, ens posem en situacions estressants que provoquen tensió.
Pot passar també, que a més d’aquest aferrissat control de l’ordre a l’aula, es vulgui encara controlar més coses. Em va passar, que arran de la lectura d’un article molt interessant sobre avaluació, vaig voler portar a la pràctica el què allà es suggeria i que era el d’avaluar molts ítems dels treballs acadèmics i aspectes actitudinals dels alumnes durant la pròpia classe. Aquella situació va fer que em sentís jo una mica neuròtic. Però el més important de tot era que m’estava perdent la riquesa de la classe.

Pel contrari, quan simplement ens ocupem de les coses, sense ànim d’aconseguir res, sinó perquè és el que cal, llavors ens movem més relaxats per l’aula, i les podem atendre millor. Això, però, és més difícil en grups on els problemes de disciplina es succeeixen, perquè els esdeveniments van tan apresa, que el mestre no dóna l’abast i mentre s’ocupa d’un succés, ja n’han passat tres més. La clau de l’èxit però, es el lema de l’article anterior: “No posar-se nerviós passi el què passi”.

Aquestes dues maneres diferents d’entendre la nostra relació amb els alumnes, en realitat encobreixen dos estats interns diferents: Quan volem controlar hi ha força desconfiança vers els alumnes, hi ha por; mentre que quan ens ocupem de les coses hi ha més confiança amb ells i amb un mateix.

La gent no es dona compte que la noviolència pot ser aplicada en totes les situacions, fins i tot en la 2ª guerra mundial. Vaig trobar quatre danesos que utilitzaren la noviolència i amor en la 2ª guerra mundial, i és una història meravellosa.
Quan els alemanys ocuparen França, els francesos sovint mataven soldats alemanys quan aquests patrullaven, i llavors els alemanys per revenjar-se mataven un grup de francesos.
Quan els alemanys ocuparen Dinamarca, els danesos començaren un programa de no-cooperació. Sabeu, ells diuen que el camí per arribar al cor dels homes és a través del seu estómac – molts danesos van portar a la pràctica aquella dita.
Ells deien als soldats alemanys que patrullaven: “Com a representants del govern alemany, teniu el mateix dret d’estar aquí que el que tenim nosaltres d’estar al vostre país, però sou joves que esteu lluny de casa vostra. Potser esteu enyorats, i si com a sers humans us traieu l’armament i munició i voleu entrar a compartir el nostra sopar amb nosaltres, sou benvinguts”.
Normalment només era necessari un sol intent. Després d’això els soldats alemanys segur que pensaven: “Aquesta és una gent molt maca. Què fem nosaltres aquí?”
Els danesos també utilitzaren la no-violència per protegir els jueus que hi havia a Dinamarca.
Peace pilgrim

El títol d’aquest article és un lema molt senzill, però a la vegada és tant simple que se’ns fa difícil de posar-lo a la pràctica. Ens sembla tant evident, que no li concedim cap mena de credibilitat, i en canvi ens pot ser de molta utilitat tenir-la present abans d’entrar a una aula. Si som capaços, de veritat, de portar endavant aquesta idea, quedaríem parats de lo poderosa que realment arriba a ser. I si reflexionem sobre què representa la seva posada en pràctica, veurem, una vegada més, que a qui s’ha de posar disciplina és a nosaltres mateixos.

Quan s’entra a l’aula a última hora d’un divendres, com es troba la classe? Doncs possiblement tots els alumnes estiguin drets, voltant per l’aula, llançant-se guixos, cridant, etc., etc. Si un ja ha decidit que no es vol infringir més dolor, llavors no s’espanta, ni es deixa portar pel pessimisme, ni tampoc s’enganxa amb cap pensament distorsionador que es pugui presentar a la ment. En no identificar-se amb aquell esdeveniment extern, i en seguir en contacte amb l’espai intern, es veuen ben diferenciats dos móns: l’espai interior tranquil i serè; i a fora, com si d’un altre país es tractés, totes les situacions imaginables, pròpies de nois que estan ja molt cansats.
Tal com ja s’ha dit, des d’aquesta calma, des d’aquesta consciència del moment present, sorgiran múltiples possibilitats, molts recursos, tots ells sempre dins del respecte total cap a aquells nois. No serà una reacció condicionada pels pensaments negatius, influenciada, per exemple, per la por del què diran: “¡és un mal professor!”, “¡no ensenya!”, “¡va molt endarrerit de programa!”, etc.; sinó que serà una resposta intuïtiva.

Un dels recursos a utilitzar pot ser el de posar ordre de forma individual. Es comença pel primer alumne que tens al davant, donant-li un missatge clar i precís, després a un altre, i així successivament. Es podrà comprovar que poc a poc l’ambient es va calmant, i llavors els líders, com que no tenen comparses, van també tranquil•litzant-se. També, si els alumnes líders de la classe són de tarannà positiu, el procés s’agilitza molt.

Una altra possibilitat pot ser de posar-se davant els alumnes i mirar-los en silenci, sense dir ni una paraula, només mirar-los sense immutar-se, sense exterioritzar cap sentiment. Pot ser d’ajuda pel professor i pels mateixos alumnes, que internament, mentre es van mirant els alumnes, es digui una oració, una ofrena, o simplement unes frases positives que propiciïn la calma.
Aquest recurs és d’èxit garantit si el professor no valora els pensaments negatius que li puguin anar sorgint. Igualment és d’èxit garantit si és un grup amb líders positius.

Penso encara en un altre recurs, el de teatralitzar un fort enuig. És important el teatralitzar, perquè si cridem o ens enfadem portats per la ràbia, segurament serà perquè haurem connectat amb algun pensament de por. Por a perdre el prestigi, al què diran, etc. Quan hi ha por, ràbia, ja no eduquem, només sobrevivim.

Existeix una breu poesia de Rudolf Steiner que ens pot ajudar a mantenir la serenitat i confiança, dient-la mentalment, abans o durant la classe:

Serenitat porto dins meu.
Duc interiorment el poder de fer-me fort.
Ara seré impregnat amb la seva brillant escalfor.
Ara m’ompliré amb les resolucions de la pròpia voluntat.

I sentiré la serenitat penetrant tot el meu ser.
Quan amb l’esforç constant arribi a ser fort
per trobar en mi mateix la font de la força
la força de la serenitat interior.

Podem veure que la feina d’educador és de tal importància que s’ha d’afrontar, cadascú amb la seva història, sense presses, però sense pauses. Ens hi va la salut!