Una de les principals funcions de l’intel·ligència és la de distingir entre allò real i allò il·lusori. Però si l’intel·ligència es troba sota el domini de l’egoïsme, de les passions negatives, aleshores es converteix en un vel que amaga el fonament injust de les pròpies accions. La raó és així un instrument, i com a tal pot utilitzar-se al servei de causes nobles o bé per a satisfer interessos i desitjos egoïstes.

Imaginem una situació per a entendre-ho millor: un mafiós es proposa extorsionar els comerciants de tot un barri, i a partir d’aquest mal propòsit inicial comença a utilitzar la seva raó per tal d’elaborar estratègies que el portin a assolir el seu pla delinqüent. En aquest exemple veiem un us de la raó parcial, ja que la capacitat de raonar està al servei d’un propòsit injust i està desconectada de la veritat. És, en llenguatge simbòlic, ‘una branca tallada del cep’. O podem imaginar un advocat que defensa aquest mafiós en cas de que sigui atrapat per la justicia; un advocat així està utilitzant tots els seus anys d’estudi a la universitat, la seva experiència i la seva capacitat de raonar al servei d’una causa injusta. En sentit contrari, un advocat que defensi causes justes estarà utilitzant la seva raó per fer valer la justicia per damunt de la injusticia.

Amb aquests i molts d’altres exemples podem entendre, per tant, que l’us de la raó s’ha de fonamentar sempre sobre la justicia, la veritat i els drets humans, i mai sobre interessos o desitjos parcials i egoïstes. D’aquesta manera, la intel·ligència acompleix el seu objectiu i raó de ser, deixant de ser parcial i interessada per a esdevenir universal.