Segons els savis del monoteisme, el primer pas necessari en el camí espiritual és la creença en la Unitat divina. Si la raó està sana, reconeix naturalment que és més lògic creure en un sol Déu que en molts.
Si per Déu entenem un Ésser omnipotent, amb poder i llibertat absoluta i no limitat per cap altra voluntat o poder, aleshores la creença en varis déus (politeisme) és incompatible amb aquesta definició.
Si hi haguessin altres déus, la llibertat d’uns es veuria limitada per l’acció dels altres, i això és incompatible amb la definició de Déu com a Ésser amb poder absolut.
Un text sagrat diu el següent:
“Si hi hagués hagut en ells [en els cels i en la terra] altres objectes d’adoració diferents de Déu s’haguessin corromput [cels i terra, doncs n’hauria seguit el caos]” [Alc., 21:22]
És a dir, les voluntats de molts creadors xocarien i s’anul·larien, no permetrien que res existís o succeïs. Per tant, si nosaltres i tota l’existència existim, és perquè l’Únic Creador existeix i no té a ningú associat amb Ell.
Des d’aquest punt de vista els déus grecs o romans serien aspectes o “rostres” del Déu únic. Per exemple Afrodita, la deesa grega de la bellesa, seria l’aspecte del Déu Únic relacionat amb la seva Bellesa, que es reflexa o apareix en els objectes i éssers bells del món.