Centre d'Educació Especial l'Àngel (Amposta)

Hi havia una vegada un xiquet que es deia Dídac i tenia 8 anys. Anava de viatge amb els seus pares però se’n van adonar que estaven perduts. Llavors, van decidir parar-se a un bar per a preguntar on estaven i per a prendre alguna cosa, perquè el pare feia moltes hores que estava conduint. L’amo del bar els va donar un mapa en el que hi havia un camí senyalat. Dídac i els seus pares van seguir el camí marcat. Seguint aquest mapa, van arribar al poble que estaven buscant, però llavors no trobaven l’hotel. Es van trobar una persona pel carrer i li van preguntar on estava l’hotel però aquest home no era del poble i no ho sabia. Després, van trucar al telèfon de l’hotel i una noia que treballava allí els va anar guiant per a que poguessin arribar fins allí. Quan van arribar no trobaven l’entrada i va començar a nevar. La família, al final va aconseguir entrar a l’hotel però va dir als treballadors que ja tornarien més tard perquè volien anar a veure la neu.

Primer, van anar a passejar pel poble, estava tot nevat i hi havia molts de nens jugant amb la neu: feien boles i se les tiraven, feien ninots de neu… També hi havia moltes botigues: tendes de roba de neu, sabateries, supermercats… De tant de caminar al pare de Dídac li va agafar moltes ganes de beure i va voler entrar a un bar per a comprar-se una ampolla d’aigua. Dídac li va dir que anessin a comprar-la a un supermercat perquè les begudes són més barates que a un bar. Tot i que només havien de comprar una ampolla d’aigua, al final van acabar comprant més coses: una colònia, patates de bossa, un suc de pinya i protecció solar per als llavis. Quan van anar a pagar, se’n van adonar que s’havien deixat la cartera a l’hotel i no portaven diners. Llavors, el pare va anar corrents a l’hotel a buscar-la, mentre Dídac i la seva mare s’esperaven al supermercat. Quan va arribar el pare, van pagar i ja van poder marxar.

Una estona després, es van trobar una pista de gel molt gran, van preguntar si podien entrar a la pista per a patinar i els van dir que sí però havien de pagar 1,50€ per persona. La família va decidir entrar i patinar però Dídac va caure al terra i es va fer mal a l’esquena. Llavors, van tenir que marxar per anar al metge i li va dir que havia de descansar molt per a recuperar-se. Quan van acabar del metge, la família va tornar a l’hotel per a descansar i van sopar al buffet lliure de l’hotel. Van menjar macarrons de primer plat, pizza de segon i pinya de postres. A més, quan van acabar de sopar, també es van beure un cafè. Després, van marxar a dormir en la panxa plena.

Quan es van despertar, Dídac va dir que ja no li feia mal l’esquena i van anar a esmorzar. Després van fer les maletes perquè ja se’n havien d’anar. Van tornar a agafar el cotxe i van marxar cap a casa seva. Quan van arribar a casa Dídac va dir que no li havia agradat molt el viatge perquè s’havia fet mal i no havia pogut patinar tantes hores com ell hagués volgut. Els seus pares li van dir que no es preocupes que l’any següent tornarien a patinar.

Hi havia una vegada un cavaller que es deia Desmon i tenia 17 anys. Vivia a un castell medieval que era molt gran i molt bonic. Allí tenia un cavall que es deia Olaf i l’estimava molt. Olaf era un cavall de color blanc, gran i molt bo. Desmon sempre li donava pastanagues per a menjar i un dia es va menjar tantes pastanagues que es va inflar tot. Desmon es va preocupar molt i el va portar al veterinari. El veterinari li va dir que es prengués un xarop d’enciam per a que es desinflés una mica. Quan es va prendre el xarop, Olaf va passar de ser de color blanc a color verd. Desmon es va tornar a preocupar i va tornar a trucar al veterinari per a explicar-li el que havia passat. Aquest li va dir que s’havia equivocat i que no li volia donar aquest xarop, sinó que un altre. Llavors, el veterinari li va receptar un xarop nou, aquest de macedònia. Quan Olaf es va prendre aquest xarop, ja li va anar millor i es va recuperar. Desmon es va posar molt content de que Olaf es curés.

Per a celebrar-ho, van anar al jardí del castell a jugar. Mentre estaven jugant a pilota, Olaf va tirar tant fort que la pilota es va encallar al castell del costat. Desmon va anar a tocar el timbre del castell per poder entrar a recollir la pilota i li va respondre la princesa Cenicienta. Tenia els cabells rossos i llargs, era alta i portava un vestit llarg de color blau clar. Desmon al veure-la es va quedar de pedra perquè li va agradar molt i es va enamorar d’ella. Llavors, Cenicienta va invitar a Desmon a entrar a casa seva. Li va ensenyar que tenia una biblioteca molt gran i mentre estaven allí, la biblioteca es va convertir en una pista de ball i va començar a sonar la música. Ells es van posar a ballar i mentre ballaven es van besar. Van ser feliços i van menjar anissos!

Luck és un noi que té 16 anys. Ell viu a un planeta que es diu Tatonit amb els seus oncles perquè el seu pare no volia cuidar d’ell, era un pare molt dolent. El seu pare és un home que sempre porta una màscara.

El seu oncle es deia Analakin i quan era petit fabricava robots per a regalar-li al seu nebot quan es fes més gran. Quan li va regala a Luck li van agradar molt i els va posar un nom a cadascun: C3 peó, R2 dedos… Luck es va fer molt amic d’ells i anaven a viure aventures pel planeta.

Luck un dia va anar a buscar al seu pare per a dir-li que volia que es tronés més bo però el seu pare li va dir que no. Llavors, va aparèixer Darth Vader, l’amo de l’empresa “La Estrella de la muerte”, que és on treballa el pare de Luck, i va electrocutar a Luck. El pare de Luck va reaccionar i li va donar una espenta molt forta a Darth Vader i es va morir. Llavors, Luck va anar a buscar una nau i la va portar fins on estava Darth Vader mort i el pare li va dir: Luck, ajuda’m a llevar-me la màscara!

Luck el va ajudar i quan se la va treure es va convertir en un pare bo.

Hi havia una vegada un noi que es deia José i tenia 15 anys. El dia de Nadal, sempre es reunien tota la família per a menjar, estaven els oncles, els cosins, els seus pares i ell. Aquest any van anar a menjar a un restaurant xinés perquè els agrada molt aquest menjar. Van menjar arròs tres delícies, rollets de primavera, pollastre en llima, anques de granota i de postres un xupito de licor. Quan van acabar de dinar, van marxar a casa dels oncles a continuar la festa. Van posar música electrònica una mica forta i el veí del pis de baix va venir a tocar el timbre per avisar-los que l’estaven molestant amb la música tant alta. Llavors, la van baixar per a no molestar més i van continuar amb la festa.

El dia següent, tota la família va anar a esmorzar a una xurreria d’un oncle, i van menjar xocolata bullida en xurros. Llavors, mentre estaven tots esmorzant va arribar Carmen, una cosina de José que viu a Murcia i feia molts d’anys que no es veien. Carmen els va voler donar la sorpresa a tota la família i també els va presentar a la seva parella, Joan.

Després, quan ja estava tota la família reunida, es van posar a parlar sobre l’àvia perquè està malalta. Ella viu sola però com s’ha posat malalta ara necessita a algú que la cuidi. Els dos fills (el pare de José i el seu oncle) van decidir que estaria una temporada en cadascun d’ells.

Llavors, van anar tota la família a casa de l’àvia i quan van arribar es van trobar la taula parada per a tots, l’àvia havia cuinat el dinar. Segurament, l’àvia ja no es trobava tant malament.

Van dinar tots junts i s’ho van passar molt bé! Tots van dir que havien estat els millors Nadals de la seva vida!

Hi havia una vegada un xiquet que es deia Àlex i una xiqueta que es deia Sara. Àlex estava menjant espaguetis quan va arribar la seva germana Sara amb la seva parella. Llavors, Sara, sense voler, va tirar-li el plat d’espaguetis al damunt de la roba d’Àlex i es va tacar tot. La seva germana li va dir a Àlex que es canviés els pantalons i la samarreta per a que no anés tacat. Llavors, la parella de la seva germana va posar la roba a la rentadora, va posar el sabó i després va posar en marxa la rentadora. Seguidament, va arribar la mare de l’Àlex i la Sara i va renyar a la seva germana per haver tirat el plat d’espaguetis damunt d’Àlex. Sara es va posar molt trista perquè la seva mare l’havia renyat i es va posar a plorar.

Per la nit, la germana de l’Àlex li va regalar un smartwatch per a demanar-li perdó i Àlex es va posar molt content.

El dia següent, quan Àlex es va despertar es va trobar al Pare Noel a la seva habitació, no se’n recordava que era dia 25 de desembre i que era Nadal. El Pare Noel va portar molts regals per a tota la família: a la seva mare li va portar un anell, al pare un ordinador portàtil, a Àlex una moto, a la parella de la seva germana una gosseta que li van posar Sia i per últim, a Sara li van portar carbó.

Sara quan va veure el carbó es va posar molt trista però després va veure que hi havia una nota que posava que era una broma. La nota l’havia escrit Àlex perquè el dia anterior Sara li havia tirat els espaguetis al damunt. Després, Sara va veure que a baix de l’arbre de Nadal hi havia un regal que posava el seu nom. Quan el va obrir es va trobar un patinet elèctric. Sara es va posar molt contenta i va dir que li aniria molt bé per anar a treballar, que arribaria molt ràpid

Hi havia una vegada una noia que es deia Mariona i tenia 16 anys. Ella vivia amb els seus pares a les Terres de l’Ebre, a un poble que es diu Sant Carles de la Ràpita. Un dia, va anar a la platja en les seves amigues i va veure un noi que li va agradar molt, però no sabia res d’ell. Llavors, les noies van entrar a l’aigua a jugar a pilota però la Mariona no parava de mirar a aquell noi. Ell estava a fora de l’aigua prenent el sol. Era un noi molt guapo, tenia els cabells rossos, era alt, se li marcava la tableta d’abdominals, tenia molts de músculs i estava molt bronzejat.

Les noies van sortir de l’aigua i van recollir totes les coses que tenien per a marxar. Mariona, quan va arribar a casa i va desfer la motxilla va adonar-se’n que no portava el seu mòbil. Es va posar molt trista i li va demanar el mòbil a la seva mare per a poder trucar al seu número. Quan va trucar, li va respondre una veu de noi:

Mariona: – Hola, sóc Mariona i he perdut el mòbil, qui ets?

Carlos: – Hola, em dic Carlos i he trobat aquest mòbil a la platja “Les Delícies” de la Ràpita.

Mariona: – El mòbil és meu. Quan t’aniria bé quedar per tornar-me el mòbil?

Carlos: Et va bé aquesta nit?

Mariona: Sí! Quedem a les 22:00 h a la gelateria que hi ha a la plaça de l’Ajuntament.

Carlos: Perfecte! Fins la nit.

Es van fer les 22:00 h i els dos van fer cap a la gelateria. Ell va arribar en moto i portava dos cascs. Mariona es va sorprendre molt perquè va veure que Carlos era el noi que li havia agradat a la platja. Llavors, es van asseure a la gelateria i van menjar un gelat de fresa i nata. A l’estona d’estar allí, van decidir marxar per anar a fe un passeig.

Van aparcar la moto a la vora de la platja i van començar a passejar per la sorra agafats de la mà. Mentre caminaven van començar a explicar-se coses de la seva vida. Carles li va donar el mòbil a la Mariona perquè se’l guardés. La Mariona molt contenta, li va començar a explicar moltes coses. Li va contar que quan ella era petita i anava a l’escola els seus companys i companyes de la classe, la feien patir molt. Quan sortien al pati, alguns companys aprofitaven que els mestres no estaven per a donar-li cops, tirar-li pedres i pegar-li. Però mentre li estaven fent això, sempre venia una xiqueta que la defensava. La Mariona li va explicar que es sentia molt trista i que li hauria agradat tornar-se invisible per poder desaparèixer del mapa. Per culpa d’això, no tenia ganes d’anar a l’escola. Llavors va ser quan la seva mare va veure que a la Mariona li passava alguna cosa. Els seus pares van decidir ajudar-la i van anar a parlar en la seva mestra i en la directora del centre. Aquestes es van portar molt bé i els van recomanar que canviessin a la Mariona d’escola. Carles quan va acabar de sentir la història de la Mariona li va dir que a partir d’ara es quedés al seu costat, que ningú més li faria mal.

AUTORS: Àlex Manzanares, Aleix Baron, Josep Cruz, Estela Roque, David Picot, Natàlia Hernàndez, Mateo Martínez,  Pau Martínez

Hi havia una vegada en una selva una família de zebres, que estava formada per un pare que es deia Adek i una mare que li deien Eks que tenien tres fillets. Adek per mantenir a la seva família va cada dia a treballar collint pomes roges per vendre-les als habitants de la selva. Les cull i després les carrega al seu camioneta que les distribuirà per tot el poblat.

Però un dia va aparèixer Kuma, un tigre a ratlles taronja i negres amb barba blanca, que era molt dolent perquè li agradava caçar i menjar animals.

Un dia al de matí, quan Adek se’n va anar a treballar, va topar a la porta de la seva casa. A dintre es trobaven els fillets i la girafa amiga de les zebres petites, mentre Eks feia el dinar, ells jugaven. La mare feia espaguetis per dinar perquè els agradaven molt, va deixar l’olla un moment al foc per anar a obrir la porta i quan la va obrir es va quedar molt espantada perquè va veure que li havia obert la porta al tigre més ferotge de la selva. Kuma va esgarrapar a Eks amb les seves ungles, la zebra va començar a cridar demanant ajuda als elefants grans que vivien a prop. Va cridar molt fort i va vindre en la seva ajuda un elefant molt gran i valent, llavors Kuma se li va tirar al damunt clavant-li les seves dents afilades i l’elefant es va defensar amb la seva trompa, el va fer fora de la casa dient-li que si tornava a molestar a la família d’Adek el perseguiria.

A la tarda quan va tornar Adek va estar molt agraït de l’ajuda de l’elefant i li va donar a canvi una caixa de pomes roges precioses que eren màgiques.

I conte contat conte acabat.

Un dia d’hivern al país dels insectes feia molt de fred i va començar a nevar. No es veia cap insecte per cap lloc, fins i tot una eruga i una papallona que estaven en una flor van decidir marxar corrents a casa.

Les formigues que havien estat buscant menjar tot l’estiu, estaven amagades dins el formiguer. Llavors, van sentir una música que venia des de fora. Una de les formigues, va treure el cap pel forat i va veure una cigala tocant un acordió. Era una cigala de color verd que voltava per tot el món cantant moltes cançons amb el seu acordió. La cigala tenia molt fred i no portava abric.

Quan les formigues van veure que la cigala tenia molt de fred, la van cridar i la van deixar entrar al seu formiguer.

Però que passava? Què la cigala era molt gran i no entrava al formiguer.

La cigala va intentar entrar, però després d’intentar-ho moltes vegades es va cansar i se’n volia anar.

Les formigues eren molt llestes i van tenir una gran idea:

• Estira’t al terra i ves arrossegant-te com nosaltres fem i així podràs entrar pel forat.

La cigala així ho va fer, es va posar estirada al terra i amb el seu acordió va poder entrar.

La cigala estava tant contenta que va agafar el seu acordió i va començar a tocar una cançó i un altra i un altra,…. mentre les formigues ballaven i cantaven.

Tots van acabar fent una gran festa amb el menjar que les formigues tenien guardat.

Aleix anava caminant per Amposta i es va trobar a Susana i Claudia. Van quedar d’anar un dia d’excursió a la muntanya.

Van anar passant els dies fins que va arribar el dia de l’esperada excursió d’amics. Era un dissabte al matí i Aleix es va aixecar molt content, després d’haver esmorzat un got de llet es va preparar la motxilla i es va posar dintre l’entrepà que li havia preparat la seva mare, una botella d’aigua i una gorra per al sol. Llavors va sentir el timbre i va sortir corrents de casa: eren la Claudia i la Susana que el venien a buscar!

Els tres amics van començar a caminar muntanya amunt i pel camí, de repent, es van trobar una libèl·lula. Aleix la va voler agafar però de seguida es va escapar volant.

Els tres amics van tenir una idea: anirem a caçar libèl·lules!

Durant el camí buscaven i buscaven però no trobaven cap libèl·lula. Només van veure mosquits, mosques, abelles,…. Però no apareixia cap libèl·lula.

Quan ja estaven arribant dalt de tot de la muntanya, van veure una flor molt bonica i molt gran de color blau i feia molta olor. A la Claudia li agradaven molt les flors i va anar corrents a olorar-la. Li va agradar tant l’olor que la va voler agafar, però al agafar-la li va sortir la libèl·lula que se li va escapar a Aleix. Llavors van córrer per veure si la podien tornar a agafar però volava molt alt i no van arribar.

La libèl·lula tenia ganes de jugar i anava perseguint als tres amics però no es deixava agafar. Van jugar molta estona fins que es va fer de nit. Llavors Susana va dir:

• Com arribarem a casa? No trobarem el camí!

Tots tres no sabien com tornar a casa però la libèl·lula els va acompanyar.