Centre d'Educació Especial l'Àngel (Amposta)

Fa molts anys en un lloc on hi havien molts volcans en molt de foc, es trobaven els Dipredators. Uns dinosaures molt grans i de color verd amb el coll molt llarg que pareixien girafes. Tenien el coll tant llarg per poder menjar les fulles dels arbres.

Dos d’ells, Adon i Dippetit estaven molt tristos perquè havien perdut al seu pare i l’avi en un accident. Estaven molt sols perquè no tenien més família. El seu pare i l’avi, van caure en un precipici que tenia un torrent d’aigua quan els perseguien una manada de dinosaures molt dolents de l’espècie Rex amb una cua molt llarga. Els dinosaures de l’espècie Rex tenien el coll petit i no arribaven als arbres per menjar les fulles i estaven molt enfadats.

Els dinosaures de l’espècie Rex van marxar però volien tornar per agafar a Adon i Ditpetit. Un matí quan Adon i Ditpetit es van aixecar de dormir per anar a buscar menjar als arbres van sentir un soroll molt fort. Eren una manada de dinosaures que venien a caçar-los.

Adon i Ditpetit molt espantats se’n van anar al zoo i allí es van fer amics de tots els animals. Quan els altres animals van saber que els volien agafar els van deixar quedar al zoo. Allí al zoo van trobar una nova família i amics per poder viure.

AUTORS: Laura Camps, Martín Guimerà, Mohamed Bensellan, Èrika Balagué, Xavier Martínez, Loredana Luca, Younes El Hadri, Aleix Duran

Hi havia una vegada una noia que es deia Júlia. Ella tenia 20 anys i treballava de professora de Zumba en un gimnàs de Barcelona.

Júlia tenia moltes ganes d’anar de vacances a algun lloc del món. Va decidir anar a les famoses platges del Carib. Va comprar el bitllet d’avió, va preparar les maletes un mes abans i es va treure el passaport.

Era el seu primer viatge en avió i la nit abans no va poder dormir dels nervis que tenia. Va pujar dalt de l’avió i es va adormir del cansada que estava. Va dormir les vuit hores del trajecte. Quan va arribar a l’aeroport de Cancún es va sorprendre de la calor que feia.

Allí l’esperava un taxi per portar-la a l’hotel i a l’arribar allí li va obrir la porta Antonio. Ella es va enamorar d’aquell noi tan guapo, moreno i simpàtic.

Antonio tenia 20 anys i treballava de cambrer a l’hotel servint als turistes que passaven les vacances allí. La seva vida era molt avorrida fins que un estiu va arribar de vacances la Júlia.

Les vacances que la Júlia va passar al Carib no les oblidarà mai i cada any voldria tornar per trobar a Antonio.

Hi havia una vegada un aventurer que es deia Roger. Roger estava a dalt d’un avió direcció Madagascar.

Quan l’avió va arribar a Madagascar va aterritzar a l’aeroport de la zona urbana, però ell no volia estar a la ciutat així que va agafar la seva motxilla i va començar a caminar.

Primer va anar al punt d’informació i allí li van dir que a dalt de la muntanya havia unes ruïnes. Roger l’aventurer va decidir anar a explorar les antigues ruïnes i va començar a pujar la muntanya per un camí estret i de terra.

A l’arribar a dalt de la muntanya va veure les ruïnes que li havien dit anomenades les Ruïnes del Déu del Sol i eren molt boniques i molt antigues. Roger va entrar dins l’edifici antic i va poder veure una habitació plena de monedes d’or. Va entrar a veure l’or i es va espantar quan va veure també uns esquelets, arquers, amb armadures de diamants. Tot això no es podia tocar, només veure.

Va continuar caminant i va veure una porta de fusta plena de fletxes i a l’entrar es va trobar amb el tron del rei però que estava trencat. A un costat hi havia una pedra roja i va agafar-la. Quan la tenia a les mans va començar a caure el sostre del temple.

L’aventurer va sortir corrents per la tercera porta i va tenir molta sort perquè les altres dues van caure. Roger va sortir del temple sa i estalvi però va aprendre una cosa: s’ha de fer cas a les indicacions.

I conte contat, conte acabat.

Hi havia una vegada una parella de prínceps que van anar a donar una volta pel poble. Pel camí es van trobar a una dona molt guapa i mal vestida, anomenada Carina. Al veure-la tan guapa però tan pobra, la van invitar a dinar al seu castell.

Quan Carina va entrar al castell es va quedar sorpresa de veure un castell tan bonic. Mentre sopaven i bevien va veure que hi havia una anell d’or molt valuosa a dintre de la seva copa. Llavors el príncep li va dir que se la podia quedar.

Carina es va posar a plorar d’alegria perquè sabia que aquella anell tenia molt de valor i si la venia mai més patiria gana, ni ella ni els seus fills.

Conte contat, conte acabat.

Hi havia una vegada una xiqueta que es deia Ruth. La Ruth vivia a Amposta amb la mama, el papa i Ivan.

La Ruth estava molt contenta perquè venia Nadal però no sabia si tindria regals el dia del tió. Així que cada nit amb el seu germà Ivan li donaven de menjar fruita. Cada matí es trobaven que el tió s’havia menjat la fruita que li deixaven.

La nit de Nadal la Ruth i Ivan van cantar i van fer el cagatió. Estaven molt contents perquè van sortir dos regals per a ells que eren els nens de la casa. Ivan va tenir un jersei de color blau i la Ruth un jersei de color lila.

Hi havia una vegada un noi que vivia en una ciutat d’Espanya. Cada dia anava a classe però no anava gens a gust. La seva mare l’obligava cada dia anar-hi. El motiu perquè no volia anar era que hi havia un professor que se li portava molt malament. L’insultava quan no sabia fer un exercici, en comptes d’ajudar-lo i ensenyar-li. Els altres companys es reien d’ell i acabaven insultant-lo.

Jonathan tenia pocs amics i es relacionava poc amb els altres nens de la seva edat. A la classe hi havia una nena que era l’única amiga de veritat que tenia i també l’única persona que l’entenia.

Una tarda Jonathan va arribar a casa plorant i molt trist, la seva mare quan el va veure així es va sorprendre i va entendre que alguna cosa passava a l’escola. A l’endemà els pares del noi van anar a parlar amb el director de l’escola.

El director va escoltar-los atentament i després de parlar amb el professor va veure que tenien raó. El professor es va adonar que no feia la feina ben feta i va canviar de feina. Al seu lloc va vindre una professora que entenia als nois i noies. Es van acabar les burles i els insults i tota la classe va treballar i aprendre molt. Una cosa molt important que van aprendre tots va ser que tenien de respectar a tothom.

Hi havia una vegada un armari ple de coses. Cada vegada que algú obria l’armari les coses anaven al terra.

L’armari estava pleníssim de roba, caixes, sabates, necessers, bosses, … i molt més. Així que un dia vam decidir arreglar-lo.

Primer vam treure les coses, després el vam netejar i per últim vam ordenar-lo. Però no vam posar tot el que hi havia. Vam donar la roba petita i que estava bé, vam posar les sabates dins les caixes i vam posar els necessers dins les bosses.

Així es com vam arreglar l’armari i ara cada cop que l’obrim trobem el que hi ha i no van les coses al terra.

Hi havia una vegada un xic que es deia Joan i que era pilot de carreres. Li agradava molt conduir i el seu cotxe era blau clar.

Tots els dies sortia a conduir per la carretera i s’ho passava molt bé. Un dia se li va trencar el cotxe i, a més, els policies el van multar perquè portava la música molt forta. Llavors va baixar la veu i va trucar al mecànic. El mecànic va arribar de seguida i va poder arreglar el cotxe.

Al final, tot i la multa, es va posar molt content i va anar a prendre un refresc al bar per celebrar que estava el cotxe arreglat.

Hi havia una vegada un director que es deia Enric i que gravava una pel·lícula d’acció. Un dels actors que treballava amb Enric es deia Miquel i era un xic molt fort, ros i guapo però tenia un problema: tenia molt mala sort.

El primer dia de rodatge va anar a esmorzar i es va demanar un cafè i un pastís de nata i xocolata. Quan es va anar a asseure a la cadira es va trencar una pota i va caure ell i el cafè i el pastís al damunt. Com que el cafè estava cremant es va posar a cridar com una gallina.

• Aaahhhh! M’he cremat la panxa! – va dir el Miquel.

• Estàs bé Miquel? – li va preguntar una actriu que es diu Michelle.

Miquel es posa vergonyós i contesta:

• Estic bé, gràcies per preguntar – li va contestar Miquel.

Més tard, quan va anar a canviar-se de roba, va trepitjar sense voler una pell de plàtan i va caure de morros.

• Aaaaauuuuu! Quin cop m’he pegat a la boca! – va dir tapant-se la boca.

Miquel se’n va anar corrents a buscar gel i se va curar els llavis tots inflats. Després de tot això, se’n va anar a casa.

El dia següent, es va trobar millor i va anar a gravar una escena. Miquel estava molt content perquè estaria la Michelle, la xica que li agrada. Quan va aparcar el cotxe, va veure que estaven tots allí parlant i va sortir corrents del cotxe. De cop, es va tancar la porta i se li va quedar el cinturó enganxat. A l’intentar treure’l, se li van descordar els pantalons i li van caure als peus. Tots els seus companys van veure els calçotets de corets que portava i se’n van riure.

• Ja ja ja ja ja ja! Miquel vas molt modern amb estos corets – va dir l’Enric.

• Puja’t els pantalons i no facis cas Miquel – li va dir la Michelle – Jo t’ajudaré a no tenir tanta mala sort.

• Com m’ajudaràs?

• Et donaré un amulet que et donarà bona sort i que t’ajudarà a fer les coses – li va contestar la Michelle.

• Moltes gràcies Michelle! –li va dir el Miquel.

Després de tres mesos Miquel ja no tenia mala sort i estava molt content. Per això, va anar a veure a la Michelle i li va donar les gràcies. També li va fer un petonet a la boca i es van fer novios.

AUTORS: Aiman Sette, Dídac Herraiz, Fàtima Ezzahra Fadil,  Ivan Quesada, Josep Maria Picot, Manel Zaragoza, Paula Pellicer

Els amics és la classe més xula i és la millor. Tot el curs parlàvem de les colònies i esperàvem que arribés el dia. I el dia pos ja estava aquí. La nit abans casi no dormo dels nervis. L’aventura va començar només pujar a l’autobús. Hi havia molt de soroll: estàvem rient, cantant, parlant i contant “chistes” i així el viatge se’ns  feia més curt. Vam fer una parada per esmorzar a una zona de pícnic de la carretera.

Després d’esmorzar ens van deixar jugar als gronxadors. Quan estava dalt del tobogan amb Arantxa vam sentir a un gat petit i vam baixar ràpid a buscar-lo .Era un gat petit de color blanc.Com estava sol es va posar molt content de vorens. Vam jugar amb una pilota i quan ens van cridar per a pujar a l’autobús no el volia deixar allí i el vaig amagar a la meva motxilla.

Ningú ho va vore i vam continuar el viatge fins arribar a l’hotel. A l’habitació estava amb Arantxa, Ana i Llum. Que bé!. Allí els vaig contar el meu secret i van dir que guardarien el secret i m’ajudarien a cuidar-lo. Vam posar-li nom: Pepe.

Per la nit vam fer una festa de pijama de princeses i també vam jugar “al escondite”. Estàvem tan enjogassades que ens vam deixar la porta oberta i Pepe es va escapar. Arantxa i jo vam anar corrents pel passadís a buscar-lo i Ana va començar a cridar. El gat es va assustar i va donar salts. Finalment el vam agafar i vam tornar a l’habitació.

Els dies següents vam anar a la discoteca a ballar i vam prendre suc per beure. Pels matins i les tardes jugàvem, rèiem, fèiem bromes… entre Ana, Arantxa, Llum i jo. Ens ho vam passar molt bé i vam arribar a casa molt cansades. El proper curs vull repetir i anar a colònies al mateix lloc.