Psicomotricitat (Educació Infantil i Primer d’Educació Primària)
A l’escola 30 Passos les sessions de psicomotricitat segueixen la metodologia que va desenvolupar el pedagog francès Bernard Aucouturier. Aquesta pràctica psicomotriu té com a objectiu primordial el desenvolupament psíquic de l’infant a través del cos, entenent a la persona en la seva globalitat.
Aquesta metodologia promou i acompanya l’infant en el desenvolupament de diversos processos cognitius com l’accés la funció simbòlica i a la representació, i afavoreix els processos de segurització i descentració, indispensables per accedir al pensament operatori.
Durant les sessions de psicomotricitat s’afavoreix que l’infant experimenti lliurement a través del joc i del moviment, explorant les seves potencialitats motrius sense pressions. Mitjançant les seves pròpies sensacions l’infant anirà percebent el seu cos i alhora tindrà l’oportunitat d’expressar-se a nivell motriu, simbòlic, emocional, comunicatiu i relacional.
Aquesta manera d’aproximar-se a l’expressivitat motriu potencia el desenvolupament dels recursos propis de l’infant i l’acompanya en el seu camí cap a l’autonomia, ja que l’infant està constantment decidint “què, com i amb qui” vol relacionar-se durant l’estona de psicomotricitat. Aquest tipus de pràctica psicomotriu permet que aflorin emocions viscudes a partir de les relacions que l’infant ha tingut prèviament amb l’entorn, recordant a vegades frustracions, angoixes i d’altres moments emocionalment significatius.
Les sessions de psicomotricitat no són dirigides però tenen una estructura seqüenciada clara:
Ritual d’entrada: és un moment de benvinguda i acollida, els infants es treuen les sabates i es posen els mitjons de psicomotricitat o si ho prefereixen es descalcen.
Els infants entren a la sala de psicomotricitat i, un cop dins, la mestre explica les tres normes a respectar durant les sessions de psicomotricitat. Aquestes normes són bàsicament: intentar no fer-se mal a un mateix, no fer mal als altres i respectar els material. Juntament amb aquesta última norma, la mestra reflexiona amb el grup per la importància de respectar els altres infants quan estan fent servir un material, de manera que aquest material no se’ls hi pot agafar sense més.
Fase d’impulsivitat: just abans de l’inici de l’activitat motriu espontània es proposa als infants que destrossin una muralla de blocs d’escuma que es troben muntada al mig de la sala.
Quan la mestra ho indica arriba el moment de destruir la muralla, aquest és un moment de molta impaciència, emoció i impulsivitat. La majoria d’infants corren desinhibits a tirar la muralla, tot i que n’hi ha que no volen tirar-la o s’acosten caminant a poc a poc i tiren algun bloc final. A vegades les mestres ens posem a darrera de la muralla per tal que simbòlicament aquest “destrossar la muralla” prengui encara més significat, i s’aproximi encara més a trencar amb les exigències que sovint els adults imposem als infants.
Fase d’expressivitat motriu: és a partir d’aquest plaer de destruir que s’inicia el joc espontani. En un primer moment se sol viure una fase més de descàrrega, els infants fan jocs i moviments que els hi proporcionen un plaer sensoriomotriu. Aquests moviments solen ser córrer, saltar, apartar blocs del seu voltant, escalar, provar girs, caigudes, rodolar… aquests moviments segons Aucouturier tenen la funció de seguritzar i crear una imatge ajustada d’un mateix.
Aquesta sensació de caos inicial que pot percebre l’adult es va ordenant i va canviant de forma. Aquests moviments tan propis dels primers moments de la sessió poc a poc van evolucionant cap a un joc més simbòlic, ja sigui de forma individual, en parella o en grup. És a partir d’aquest moment quan l’infant es dedica a jugar “com si…” i entra en un món de gran riquesa imaginaria, on cada dia es creen accions, rols i un joc simbòlic totalment diferent a cada sessió.
A la part final de la fase d’expressivitat motriu (5 minuts) es dedica un temps a la relaxació, on cada infant busca un lloc on pugui sentir-se tranquil i descansar de tota l’activitat psicomotriu que ha dut a terme. Seguidament es recull el material utilitzat i es posa al seu lloc.
Fase de representació: Després de gaudir del plaer de destruir, moure’s i fer joc simbòlic, entre d’altres, arriba el moment on predomina el plaer de pensar i de representar. Les mestres conviden als infants a representar alguna vivència experimentada durant la sessió, ja sigui parlant, dibuixant, escrivint, amb construccions, plastilina… L’objectiu és que els infants es puguin distanciar del que acaben de viure i ho puguin relatar o representar. El dibuix en sí no és l’objectiu d’aquesta fase, sinó que el que és important són les històries que els acompanyen i la reestructuració cognitiva que ha de fer cada infant per relatar el que acaba de viure. Aquesta etapa demana un nivell més elaborat de simbolització ja que l’infant expressa amb el seu propi llenguatge el que ha viscut prèviament via corporal.
Ritual de sortida: quan la sessió es dóna per acabada, els infants es treuen els mitjons de psicomotricitat, es posen les sabates i ens acomiadem.
Per tal de dur a terme aquestes sessions de psicomotricitat, cal donar temps i un espai propici als infants. Aquest espai hauria d’incloure materials diversos com figures geomètriques d’escuma, matalassos, miralls, cèrcols, túnels, materials rígids, espatlleres, teles o gronxadors que els infants puguin utilitzar per construir, escalar, gronxar-se o simplement amagar-se una estona.
Un dels papers que té el mestre a la sala de psicomotricitat és el de posar les mesures de seguretat necessàries per tal de que els infants no es trobin materials o espais on s’hi puguin fer mal. Tot i així, sovint son els adults els que senten més pors durant la sessió. Per aquest motiu és fonamental que els adults prenguin consciència de no transmetre les pròpies pors als infants, i deixar que siguin ells els que construeixin les seves pròpies pors i decideixin quins riscos vol córrer. Cada infant valora en quina situació es vol arriscar i en quina no, de quina manera vol posar a prova les seves capacitats o si se sent preparat per fer un salt o un moviment concret. L’autèntic perill és prendre riscos desconeixent les pròpies capacitats o limitacions. Per aquest motiu, cal donar a l’infant l’oportunitat de provar-se a un mateix, córrer riscos i valorar el perill de cada situació, perquè pugui saber de primera mà la el que és (o no és) capaç de fer.(encara no)
Per últim, és clau que a les sessions de psicomotricitat hi hagi la presència de dos adults amb cada grup (tutora i especialista de psicomotricitat). La manera com els adults estan presents a la sala de psicomotricitat és fonamental per tal de donar seguretat tant física com emocional als infants. L’adult sovint haurà d’acompanyar la resolució de conflictes entre infants i alhora haurà de propiciar una comunicació fluida infant-adult. Els adults han de ser sensibles a les emocions i a les necessitats de les nenes i els nens, els infants han de percebre el plaer i les ganes que té l’adult d’estar amb ells compartint aquesta estona.