Avui hem arribat a la Vall del Crepuscle. La Vall del Crepuscle és un congost estret com un carrer, on el terra és llis i de pedra vermella. Un cop ja érem allà hem baixat de la locomotora i hem sentit un gran silenci. En Jim al no sentir res ha dit:
-Només hi ha silenci!
I de cop la seva frase s’ha anat repetint i repetint, en Jim tot espantat ha dit:
-Què és això?
I s’ha tornat a repetir i a repetir…
Jo l’he contestat, dient-li que era eco, però la meva frase també s’ha anat repetint. L’eco marxava d’esquerra a dreta i així fins al final però després tornava més fort. Al veure que passava això, he agafat una espelma i he fet boletes de cera per tapar-nos les orelles. Després hem pujat a la locomotora per marxar, però com que portàvem les orelles tapades no sentíem el soroll que feia l’Emma i el seu eco, sort d’en Jim que s’ha girat i ha vist que la Vall del Crepuscle s’enfonsava i m’ho ha comunicat. Jo, tot espantat, he tibat una palanca vermella, que era només per emergències. A l’haver tibat la palanca ens hem pogut alliberar del perill.