Després de les reflexions sobre el procés d’aprenentatge i els objectes que metafòricament el poden representar, el Salvador Juanpere elabora la memòria del projecte: comença la segona fase de treball.

El Salvador Juanpere elabora un document dedicat a les escales. Hi recull obres d’artistes, textos, fotografies, grans escales i escales quotidianes.

Laura: Jo també m’he posat a reflexionar després de fer un repàs al text tant ben resumit que m’envieu. La meva intenció era posar-vos en situació d’ajudar-me a projectar i realitzar una obra, tal vegada ha estat una mica feixuc aquest inici, per vosaltres; devíeu tenir la sensació de buscar alguna cosa sense saber què… Però jo buscava una idea que conjugués les diverses circumstàncies que aquest encàrrec m’ha posat al davant: vosaltres, el vostre Institut, els vostres professors, un petit conte d’un escriptor que he llegit últimament i em va agradar molt, i una referència d’un sociòleg…

Fer-vos treballar a vosaltres perseguint una idea “al voltant del creixement personal, de la formació, de l’aprenentatge, de la recerca de la personalitat i del vostre moment de la vida…” també era una manera de donar seguretat a la meva idea, de posar-la a prova i de veure si aquesta podria ser compartida, podria funcionar… Una obra d’art també vol ser compartida, entesa, vol sortir d’una realitat més àmplia que no sigui únicament el món íntim del seu autor.

Tots els dibuixos vostres crec que representen molt bé aquesta recerca que heu fet d’una situació de la vostra vida actual, del vostre període de formació, de creixement. Crec que heu pogut experimentar com els objectes més propers a la nostra vida (i que quasi de tan propers i utilitaris no veiem…) poden ser “metàfora” i representació de la nostra voluntat expressiva, de les nostres idees i les nostres ambicions i utopies.

La veritat és que, uns més que altres, però tots els vostres dibuixos em semblen possibles per a representar-se i convertir-se en escultura. Però per la meva manera de fer i per la intenció que jo porto i la idea que me’n vaig fer per aquest treball he de dir que em decanto per tres: la planta de Goretti, el pòdium del LLuís i l’escala de la Isabel. Tots tres son capaços de representar molt bé aquesta idea de creixement, d’elevació, d’instrument o objecte que ens pot ajudar a pujar (físicament o mentalment). I els tres es poden resumir en la idea d’escala, d’un objecte físic que creix, que eleva, que metaforitza la idea de transcendir d’una realitat cap a una altra…

Un projecte que m’ha cridat molt l’atenció és la làmpada de la Miriam perquè jo també havia pensat que en aquesta obra hauria de tenir una part important la llum, la il•luminació. Les escales (o les plantes) ens ajuden a pujar metafòricament i la llum té el sentit de coneixement “d’il•lustració” –com deia ella– o de vida, així que entre la idea d’escala i (potser més endavant) la idea de llum, podria anar el projecte total.

Ara podreu parlar-ne amb el Miquel que és un professor excel•lent que posa molt d’entusiasme en el projecte i quan vingueu a casa meva el dimecres 9 quedarem entre tots com començar a treballar i concretar què fer. Ara quedaria la part del treball físic.

Aquest projecte el vull titular 10.000 hores que és un temps que es considera necessari per aprendre qualsevol ofici o habilitat. Segurament (ni entre tots…) hi haurem dedicat tantes hores (jo, per culpa de l’accident, tampoc) però sí que m’agrada fer servir aquest títol. A partir d’ara ha de venir la part més física del treball, començarem a concretar, a dibuixar i projectar per després construir… La part d’aprenentatge físic, de com construir aquests objectes (escales), amb quin material, de quina manera fer-ho entre tots, com enganxar-les, fer les maquetes, etc.

Ara comença la segona part del treball. Fins aviat!

SALVADOR JUANPERE

Danny: Et dono la raó en l’objecte que finalment has triat. A mi també em sembla el millor dels tres. Com la teva companya Isabel, has triat un objecte de l’arquitectura. Una finestra pot metaforitzar molt clarament la mirada que volem fer cap al món. Obrir la finestra és símbol de connectar-se amb l’exterior, de rebre estímuls enriquidors. I una finestra també pot ser metàfora de la creació, moltes vegades s’ha fet el símil entre la pintura i una finestra. (Penso en el pintor Cézanne).  De fet, la finestra, com la pintura, emmarca una part precisa del paisatge exterior, de la realitat… és també una representació d’allò “que hi ha a fora”, a fora de nosaltres, de la realitat exterior que nosaltres podem observar, pensar i crear. I pot representar molt bé aquesta obertura a una nova etapa, a una nova evolució… Veig que en la teva finestra s’hi insinua molt tènuement un paisatge..(?) És un paisatge només imaginat, o dibuixat i esborrat, o només insinuat? Semblen dues muntanyes nevades ? De fet, si en fessis una obra artística d’aquesta finestra podries jugar molt bé a insinuar un paisatge de somni… Un paisatge com un record…?

SALVADOR

Elisabeth: Aquest dibuix teu i el que tu expliques d’una bombeta m’ha fet pensar en una idea d’un pedagog que va dir que l’educació (ell parlava de l’educació en l’art…) no consisteixi a encendre a dins de cada estudiant una bombeta, sinó a netejar-la. Cadascú ja porta a dins una bombeta encesa d’origen. La feina del professor d’art (potser de tots els professors) consisteix en fer que la llum brilli.  Aquesta energia de que tu parles com aprenentatge i coneixements, és el deixar-se “netejar”, és a dir, deixar-se “alimentar” culturalment perquè la nostra llum ens il·lumini durant tota la vida. El teu treball té una certa relació amb el de la Miriam, que també va escollir una eina de llum. Tant el teu com el seu, potser em donaran una nova idea de com acabar l’escultura que tinc pensada de fer…

SALVADOR

Goretti: És molt interessant l’anàlisi que fas de l’objecte que has escollit. I la metàfora que hi trobes en els diferents processos i parts de la planta em sembla molt ben reflexionada. Tot i que et pugui semblar rar, hi ha força artistes que han utilitzat plantes vives o arbres vius per a fer escultures; penso en Giuseppe Penone, Joseph Beuys, Giovanni Anselmo, David Nash… cadascú amb motivacions diferents.

Tu has fet una classificació de les diferents parts de la planta per a fer analogia amb el creixement de la persona. I et veus identificada amb aquesta planta que veus cada dia i que veus créixer, de la mateixa forma que tu et sents créixer com a persona i sents augmentar els teus coneixements i la teva curiositat per les coses del món. Les plantes tenen un influx molt directe de les condicions del seu entorn i alhora modifiquen aquest entorn amb la seva aportació d’oxigen, igual que les persones que interactuem amb el medi. Que som influïts i influïm alhora en el medi. De fet, jo crec que en el teu cas, identificar-se amb una planta mostra una gran sensibilitat pel medi natural i la Terra, tal com dius al final. També les persones tenim clavades les arrels, és una complicitat amb Gaia, la deesa grega. És una bona elecció.

SALVADOR

Beatriz: És maco de veure com els objectes que triem ens poden trair! (Triar-trair) Tu has triat un candau que és un objecte que fem servir per a tancar, per a lligar, per ocultar, per a immobilitzar…Però tu, en canvi, a través d’ell obres el teu comentari cap a nosaltres i ens comuniques un aspecte molt íntim de la teva personalitat (crec). Dius que et consideres (o consideraves) una persona tancada, retreta i ens dius com l’Escola t’ha ajudat a obrir-te, a trobar camins. Fixa’t quina paradoxa! En aquest cas el candau fa de petit objecte, de petit instrument per obrir el teu mon. I en ell es troben el teu mon de dins i el de fora. L’objecte-candau es converteix en un objecte que allibera, que obre. Podries haver dibuixar també el candau obert, al costat.

També parles de la llibreta, que és un objecte que altres han citat i a mi m’agrada pel que té de fulls en blanc, per escriure, per omplir…. És com si estès esperant tot allò que s’expressarà quan el candau s’obri i que potser escriuràs amb la (teva) ploma. Un objecte, també molt íntim (que no prestes..)

Aquest objecte mecànic, (o objectes) vist per la teva sensibilitat, ha pres vida, ha deixat de ser un simple candau, (o una simple ploma). Aquí hi ha la màgia de l’art, o de la poesia…

SALVADOR

Luís: El podi.. Em sembla que has dibuixat un objecte carregat de significats. És el lloc de reconeixement del triomf. És un objecte molt lligat a l’esport i la competició i on només pugen aquells pocs que han anat per davant de tots els altres. Aquí dalt hi acostumem a veure el reconeixement de l’esforç, segurament de molts anys d’entrenaments, d’esforç i sacrificis. És un instant de glòria, el públic els aplaudirà…Està ben escollit en els termes d’ascensió cap al número 1. Però fixa’t, tal com el veiem, sense ningú a dalt, buit, pot tenir també un sentit i un simbolisme molt diferent. Ens sembla abandonat. Pot semblar que està a punt de ser ocupat o que ja els guanyadors han marxat. No ho sabem. Sense res més, sense el seu context (fora de context) és una simple idea. Sembla que ens convidi a reflexionar sobre el valor del triomf, o sobre la fugacitat de l’èxit, o sobre el sentit de la competència. Uns conceptes que son molt presents al nostre mon. El podi que dibuixes és una simple idea, i com que no sabem de quin material és (o seria), cas de que en féssim una obra d’art, ens deixa una mica inquiets. Imagina’t que aquest pòdium el construïm amb un material tant fràgil com paper, o de goma-espuma, o només és un dibuix en una paret, de manera que o no hi podem pujar o si hi pugem no servirà, o el trencarem…

M’agrada perquè te moltes possibilitats artístiques. És un objecte que podria metaforitzar l’objectiu del triomf, de la superació, però a l’hora, podria ser critica d’un sistema de vida que basa la felicitat, o l’èxit en la competència ferotge, en arribar primer, abans que arribar bé, tranquil i amb saviesa…(O arribar acompanyat d’altres..com diu algun poeta)

S’acosta bastant (per diverses raons) a l’objecte que jo havia pensat treballar amb vosaltres…

Molt bé.

SALVADOR

L’ESCALA DE L’INSTITUT

D’aquets tres objectes he escollit l’escala de l’institut.

Aquest objecte és el que més ens identifica amb aquesta etapa, ja que cada vegada que pugem un esglaó ampliem el nostre coneixement. Aquests “esglaons” són els que ens fan arribar a la intel·ligència, l’ educació etc.. I com més coneixements tinguis més gran seran les possibilitats d’aconseguir el teu projecte de futur.

És el que fem quan pugem una escala: pugem i pugem, fins arribar al lloc on volem anar.

Isabel Montoya Roca.

Fernando: primer felicitar-te per ser el primer noi a enviar-me “els deures”, el més treballador… M’ha semblat interessant el teu metrònom, a mi, com a artista em porta records d’una galeria molt important que hi va haver a Barcelona que es deia METRÒNOM i que durant molts anys va ser una de les millors de la ciutat en art contemporani. Era darrera mateix de l’antic mercat del Born… i es deia així perquè volia ser qui marqués el “compàs” de l’art contemporani. M’agrada que hagis triat aquest objecte que està relacionat amb la música, amb el so i especialment amb el ritme. La reflexió que fas de per què l’has escollit em sembla molt encertada… portar un ritme lent et permet pensar, meditar, no precipitar-te i fer les coses amb més “nivell”, dius tu. Un “nivell” també seria un bon objecte per a metaforitzar això del que parles… El metrònom pot ser metàfora del propi cor, també, i el ritme de l’aprenentatge és primordial, és com aconseguir un rigor, una disciplina… De més lent, es pot anar accelerant a mesura que un guanya confiança i seguretat. Tampoc estaria malament que intentessis tornar a dibuixar-lo, insistint, i fer-ho des de diferents punts de vista. El metrònom marca el ritme d’un temps, un temps que pot semblar el d’una composició musical, però també el d’una vida, o d’un període de la vida, el període de l’aprenentatge, sí, i ens dóna consciència també d’una quantitat de temps, d’una densitat…
Molt bé.
SALVADOR