Us imagineu Ferran Adrià deconstruint-se a sí mateix? Doncs Michael Haneke és capaç de fer-ho perquè és un dels grans genis del cinema europeu. Us poso en antecedents recordant-vos sabors especials del mateix xef com com Código desconocido, La Pianiste, Le Temps du Loup o Caché?

Funny Games (1997)) va ser una pel·lícula que va remoure les butaques de les sales especialitzades en llepafilms. Ens va posar contra les cordes interrogant-nos sobre les nostres responsabilitats en la generació de la violència com a espectacle.

Deu anys després, la indústria americana li proposa rodar la pel·lícula Funny Games a Hollywood i Haneke diu que sí. Llavors, molts “hanekeans” impenitents, dubtem de les motivacions del director (diners, fama, una mica de tot…?) i recordem un experiment similar en mans de Gus van Sant que va rodar la seva Psyco (1997), seguint pla a pla la Psicosis del mestre Hitchcock, rodada el 1960. És evident que Gus van Sant no és un home sense idees ni recursos que necessiti copiar un story board al complert; es tractava d’un experiment que pretenia forçar el palimpsest fins les últimes conseqüències.

El perfil de “voyeur” de Haneke es fa evident en la seva filmografia més recent, com per exemple: Caché o La Pianista però, amb el re-remake, s’observa a si mateix com a director i tot fa pensar que després de revisar la seva pel·lícula del 1997 arriba a la conclusió que no és pot dir res més sobre la violència ni la postura abjecta de qui mira la violència -nosaltres espectadors assenyats-.  I és per aquest motiu que no hi canvia ni un sol pla, ni el camí, ni la casa, ni la tanca, ni els mobles la cuina o la disposició del menjar dins la nevera. Tots i cada un d’aquests elements són necessaris tal i com estaven disposats en la primera escena del crim. No hem d’oblidar que l’assassí sempre torna a escena.

Tots els objectes que recordem i paraules que vàrem escoltar en la primera versió, prenen una dimensió premonitòria que els dota de més força en la representació personal que els  espectadors ens fem  de la tragèdia, -encara més anunciada que la primera vegada-.  Acostumats com estem a l’ús del fora camp i els talls del racord de continuïtat tots els recursos utilitzats en la primera versió es sobredimensionen en la segona i reforcen uns significats que ja coneixem. Només canvien els personatges que representen els primers personatges representats. Tot plegat amb l’objectiu de fer-nos sentir tan culpables com sigui possible perquè, a la fi, tota la representació i l’espectacle sanguinari, només es fa per nosaltres.

Així que, estimats meus, ja podeu començar a cercar dins les vostres farmacioles alguna mena de protector estomacal d’aquells que es prenen quan un consumeix molts antiinflamatoris perquè, d’altra manera, l’úlcera d’estómac està assegurada. I per anar-vos preparant, ja podeu mirar els dos vídeos que us he embedit: el primer és un estudi comparatiu, pla a pla, de les dues pel·lícules i el segon, la primera part d’una entrevista amb el mateix Michael Hanneke que, si us agrada, podreu continuar veient a Youtube perquè té segona i tercera part.

Malgrat tot, bon apetit!

RATATOUILLE