Benvolguts artistes de la Crispeta,
No tot és nodrir el cos en aquesta vida, també cal nodrir l’ànima i, què millor que l’art per fer-ho? Perquè sense estètica no hi ha ètica, com diu el subtítol del cicle que ara us presentaré.
El dia 30 de juny La Caixa va endegar un cicle de cinema anomenat Cinema i Art Contemporani que es desenvoluparà fins el 16 de juliol. Malauradament, no us ho he pogut fer saber fins avui però, encara ens queden algunes propostes:
Dimecres 9 de juliol a les 19,30 h
L’amor és el dimoni. Estudi per un retrat de Francis Bacon (1988) de John Maybury.
Dilluns, 14 de juliola les 19,30 h
Basquiat (1997) de Julian Schnabel
Dimecres 16 de juliol a les 19,30 h
Fraude (F for Fake )1973 d’Orson Welles que és, no cal dir-ho, totalment imprescindible.
(Pollock)
Hola Esther!
Interessant cicle, sens dubte.
Finalment vaig sucumbir cap a la teva banda en el debat intern en el que em vau situar el Marc i tu entorn El Incidente i vaig anar al cinema a veure la darrera peli de l’amic Shyamalan.
Suposo que influeix en la meva valoració final el fet d’anar a veure la pel.lícula amb totes les reserves prèvies activades i pensant que si no m’acabava agradant gens, el Marc ja m’hauria avisat. I influeix també haver llegit el teu post sobre la pel.lícula, lectura que em va suggerir una interpretació més metafísica que la que jo n’hagués fet segurament anant-la a veure buit de prejudicis (n’has parlat, també, d’anar a veure aquestes pel.lícules sense haver llegit res abans d’elles)
En qualsevol cas. Mark Whalberg és un pèssim actor que com a Shooter em sembla perfecte però com a científic torturat per la manca de respostes que no troba al seu voltant i com a meitat d’una parella en crisi que s’intenta recuperar no me’l crec gens. a Zooey Deschanel, me la crec una mica més, tot i que la mirada psicopàtica que posa, no l’entenc. La nena, correcta. Però el director de càsting s’hi podia haver lluït més.
Interpretacions, fotografia i muntatge al marge -Shyamalan, no ha mirat mai gaire pels actors, ni per les qüestions tècniques – el cert és que la història em va semblar també prou correcta. Evidentment, queda ja claríssim que de Sexto Sentido no n’hi haurà cap més en mans d’aquest director i que el seu camí ara és explorar la part més oculta de la condició humana, aquelles inquietuds, preocupacions i fins i tot paranoies -col.lectives, gairebé sempre- del món del segle XXI. Se’n surt prou bé en aquesta història que planteja més preguntes que respostes i que respon amb la mateixa incertesa i silenci amb què es desenvolupa a la gran pregunta que formula: què li passa a la gent i per què? (més enllà dels suicidis, la pregunta es pot extrapol.lar a l’ésser humà del segle XXI. Què li passa? Cap a on va? Què vol? Per què?
Em van agradar molt els títols de crèdit inicials, per la seva senzillesa i alhora pel seu significat (els núvols van passant, es van enfosquint… com bé dius things happen. Per què? Qui sap?
El incidente, doncs, m’ha agradat més del que em pensava i ho sé perquè ja m’ha passat un parell de vegade en aquests darrers dos dies. Vaig pel carrer, miro els arbres i penso, en veure les fulles bressolar-se emportades per la brisa… ens voldran dir alguna cosa?