[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/0Q5qucgIaew" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Benvolguts devoradors d’ombres,

Aquesta setmana celebrem  un dinar de casament perquè s’acaba la temporada de la 8 i Mig,  però no sempre els casaments volen dir  final feliç.  Melinda i Nik dei­xen Albània per anar en vaixell a Ità­lia i poder viure allí el seu amor pro­hibit. Vera i Marko marxen de Sèrbia per anar a Àustria, on ell podrà des­en­volupar la seva carrera de violon­cel·lista a l’Orquestra Filharmònica de Viena. Veuran com els seus somnis es compliquen quan pretenen travessar unes línies arbitràries  anomenades fronteres.

Durant molts anys Emir Kusturica (Underground, 1995) va ser, gairebé, l’únic director de l’antiga Iugoslàvia, conegut  més enllà de l’Europa de l’Est i juntament amb les seves pel·lícules va introduir la música dels Balcans de Goran Bregovich. Posteriorment,  Danis Tanovic i la seva En terra de ningú (No man’s Land, 2001), ens oferia la visió del conflicte balcànic des del cantó bosnià i concretament,  des d’una trinxera, descrivia una situació del tot surrealista de la qual ningú en podia sortir airós. Ara, Goran Paskaljevic construeix el relat perfecte,  amb un visió molt naturalista i el recurs del muntatge paral·lel,  de dos casaments que,  segur que ens recordaran els de Kusturica però que, més enllà de la referència etnogràfica,   serveixen per escriure la història d’una impossible Europa sense fronteres que s’ha pretès construir en els darrers anys i que cau, com un gegant amb peus de fang,  a conseqüència de les batzegades del  terratrèmol econòmic.

Paskaljevic construeix un retrat molt crític de la situació d’Europa que ens arriba profundament perquè compta amb un seguit d’actors capaços de transmetre’ns unes històries molt humanes i rabiosament actuals. Certament,  una pel·lícula que cal veure i meditar,  si més no, fins al mes de setembre; quan  la Sala 8 i Mig tornarà a obrir les portes a la versió original amb noves propostes de bon cinema.

Bon profit, bones vacances i bon cinema que no ens falti!

RATATOUILLE

Ciutadans de la Colonia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco, i de la Hispania Citerior Tarraconesis,

Aquesta setmana que Tarragona es converteix en Tarraco,  el cinema també celebra una bacanal de les bones que omplirà les panxes, fins i tot,  dels més exigents. Per començar una sorpresa en forma de tapa que aquesta setmana m’ha fet arribar l’Ana Mortensen, una amiga amb perfil de “connaisseur”.   Veureu que per fer art en imatges  i comunicar,  no cal una hora i mitja de pel·lícula.  Això és: Atreveix-te. Canvia. [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/kNeTeudeygQ" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Un àgape fraternal entre França i Japó, cuinat per dues nenes anomenades Yuki i Nina,  és la proposta de la sala 8 i Mig.

Yuki és una nena de nou anys, filla de pare francès i mare japonesa. Els seus pares es volen separar i la mare vol tornar a viure al Japó, després de la separació.

Aquesta decisió canviarà la vida de la nena perquè, entre d’altres coses, haurà de deixar la Nina, que és la seva millor amiga. Per aquest motiu, totes dues decideixen escapar al bosc per poder estar juntes per sempre.

Yuki i Nina ens ofereix la possibilitat de veure Hippolyte Girardot i Nobuhiro Suwa codirigint una pel·lícula que ens recorda les essències del cinema japonès, lligat a la natura i la senzillesa minimalista i, per altra banda, el novíssim cinema francès.

Hippolyte Girardot va començar com documentalista i posteriorment ha actuat a les ordres de Jean-Luc Godard,  Arnaud Desplechin i Hou Hsiao Hsien, fins que l’any 2006 va conèixer Nobuhiro Suwa al rodatge de Paris Je t’aime i d’aquesta confluència en va néixer el projecte de Yuki i Nina.

Nobuhiro Suwa va descobrir Nouvelle Vague a la Universitat de Tokio. Posteriorment s’inicià al món del documental i més tard, al cinema en 35 mm. Es va donar a conèixer al nostre país amb la pel·lícula Una parella perfecta premiada a Locarno. També ha estat present a la Quinzaine des Réalisateurs de Cannes amb Yuki i Nina i amb la seva anterio H Story (2001), una mena de remake d’ Hiroshima mon amour d’Alain Resnais

La història que construeixen és petita, delicada i profunda i ens remet al “cinema de la pèrdua” que tan bé ha treballat la directora japonesa Naomi Kawase. La desintegració de la família, la pèrdua de l’espai de referència, de l’amistat i sobretot la pèrdua de la infància, són temes cabdals a les nostres biografies que, en aquesta pel·lícula, ens retornen transformats en imatges amb tot l’enyor dels millors anys de les nostre vides.

L’altra proposta és  Baarìa; cuina romana portada per Giuseppe Tornatore -director de Cinema Paradisso– que, aquest cop,  ens situa en els temps en què el fascisme dominava Itàlia. Una amanida de les clàssiques dels director amb tendresa, poesia, injustícia i amor triomfant. Altament recomanable per a esperits sensibles.

Dimecres Opera amb L’or del Rhin (Der Ring des Nibelungen) en una línia molt més dura de cuina alemanaya,  sota la batuta de Richard Wagner des del Teatro alla Sacala de Milano.

I res més,  que encara us empatxareu!

Bon profit en la companyia de Yuki i Nina.

RATATOUILLE


[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/x2EQVV0dacE" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Estimats,

Aquest proper divendres dia 14, a les 10 del vespre, tornarem a tenir sopar de gala a la Sala 8 i Mig. El nostre convidat serà Esteve Riambau que ens portarà la pel·lícula Màscares i s’estarà una bona estona amb nosaltres per parlar-ne tranquil·lament,  després del passi.

Després de La doble vida del faquir, Elisabet Cabeza i Esteve Riambau tornen a fer un duet per explicar-nos, des de les bambolines, com es gesta el procés de creació d’un personatge. I quan el mateix actor és tota una personalitat, com ara Josep Maria Pou, el procés es torna doblement apassionant.

Aquesta és la història de la gestació de l’obra de teatre Su seguro servidor: Orson Welles. Pou hi interpretava un Welles excessiu, vell, cansat i arruïnat que parlava de cinema i de teatre mentre esperava que li telefonés Stephen Spielberg per poder aixecar cap i acabar el seu Quixot.

El que ens proposen Esteve Riambau i Elisabet Cabeza és un apassionant viatge pels camins de la creació, la interpretació i la posta en escena. Josep Maria Pou es despulla davant la càmera per explicar-nos com n’és de dur deixar un personatge amb el que s’ha conviscut durant mesos, fins i tot anys, per passar a posar-se dins la pell d’un altre. Concretament, Pou acabava de representar La cabra de Edward Albee, on interpretava el paper d’un home de classe alta amb certes inclinacions zoofíliques, quan va haver de convertir-se en Orson Welles i afrontar, gairebé en solitari, una obra de teatre sobre el genial director de cinema.

Aquest procés metamòrfic és un d’etern retorn per als actors; com una mena de mort i de dol pel personatge perdut que contribueix a la gestació del nou i pera quest motiu. Màscares és, sens dubte, una proposta ineludible per a tots els cinèfils que tenen el cor partit entre l’escena i la pantalla, com el mateix Riambau que va dirigir l’obra de teatre alhora que feia el documental. Teatre dins del cinema; cinema dins del teatre: sens dubte un maridatge extraordinari.

Bon profit,

RATATOUILLE