Estimats devoradors d’ombres,

 Tot i que no m’agrada gaire  recórrer a les tradicions forànies, les circumstàncies de la setmana em fan viatjar fins els USA perquè dos dies després del dia Acció de Gràcies han aconseguit ser tan i tant “progres” que els ha arribat un president una mica fosquet. Tot fa pensar en la fi del racisme, la pau, l’harmonia mundials i en un lema que no para de ballar-me  pel cap i que diu així: “Abans un negre que una dona”. En fi, tot sigui a honor i glòria de la igualtat (de color que no de sexe!). Així que anem totes preparant un bon gall d’indi que sembla que no sortirem de la cuina: unes per massa preparades, com al pobreta Hillary a qui no s’ha perdonat ni el gènere ni les banyes, altres per massa poc. I honrem el nostre govern que segueix celebrant la igualtat amb insignes plans de coeducació per a l’escola pública mentre renova el concert econòmic a les escoles privades que pensen que “los niños con los niños i las niñas con las niñas”.

I mentre cuinem el nostre estimat gall d’indi –que tardarà unes horetes- podem degustar  Red de mentiras que ve a ser, més o menys,  tot allò que han dit els candidats a president del món mundial durant dos anys de campanya. Ridley Scott ens torna a presentar dos ingredients molt saborosos que no havien estat junts en un plat des de fa 12 anys,  quan Sam Raimi els va posar a fer de comparses de Sharon Stone a Ràpida i mortal: són  Leonardo Di Caprio i Russell Crowe. Un plat típicament americà amb un altre ingredient fonamental com és la CIA i la xarxa d’espionatge i recontraespionatge i conflictes finançats per la Casa Blanca. Això sí que ho tenen, els americans: es fan autocrítica!

 Anant una mica més cap al sud podrem trobar un “platillo mejicano” amb frijoles, burritos i guacamole. Bella ens presenta un dels chamaquitos més requetelindos al sud de Rio Grande. Apunteu-vos el nom perquè sonarà: Eduardo Verástegui. La pel·lícula, feta amb la modesta quantitat de 3 milions de dòlars, va arribar va travessar la frontera del gran riu i va encapçalar les llistes USA durant setmanes. El cuiner Alejandro Monteverde ens presenta una història de vençuts –perdedors als USA- que fan dels mals individuals un mal comú per tirar endavant.

 A l’Antiga Audiència This is England,  de Shane Meadows, un plat a base de nens marginals, skinds, i de superació que  malgrat tot,  a mi, ja em repeteix una mica però que agrada als amants de la cuina social. I finalment, una de les meves cuines preferides:  la cuina turca amb les seves albergínies farcides i les baclaves amb té a la menta. Al otro lado és la darrera pel·lícula de Fatih Akin que parla, sense acabar de submergir-se en les aigües autobiogràfiques, de la seva experiència personal  de viure a cavall entre dues cultures: l’alemanya i la turca.

 Històries creuades que s’arriben a forçar en excés i final dels que a mi m’agraden.

 I això és tot, bon appétit i fins la propera!

RATATOUILLE

Estimats en la foscor,

Aneu pensant en una castanyada amb els amics i coneguts, aneu a comprar ametlles i feu els vostres panellets segons la recepta adjunta perquè molta cosa més no us puc aconsellar si voleu passar un cap de setmana entretingut.

He de dir-vos que una bona llimonada de Los limoneros encara us la podríeu prendre a Les Gavarres i la resta són apostes que us diré amb la boqueta petita perquè després no voldria que ningú em vingui a reclamar els 7 € de l’entrada.

Uns entrants a base de “montadito Donosti” ens els serveix Jonathan Demme que va ser president del jurat d’aquest darrer festival de San Sebastián i va presentar La boda de Rachel en la Secció Oficial fora de concurs. Es va veure, es va degustar i va passar sense pena ni glòria.

Per començar una mena de remembrança de temps passats, quan les teles emetien propostes de qualitat. Es tracta de Retorno a Brideshead que és el remake de la sèrie que ens els 80 ens va formar com a televidents amb un Jeremy Irons jove i impecable. Aquesta proposta com és evident podrà decebre els seguidors de l’esmentada sèrie, una mica com quan després d’anar a un bon restaurant i degustar un plat exquisit, pretenem cuinar-lo a casa i mai ens surt igual.

Qui tingui ganes d’engreixar-se, segueix tenint la seva oportunitat perquè el cinema americà sembla que darrerament a posat a treballar la màquina de trinxar i ja només fan hamburgueses i hot dogs. Hermanos por pelotas és una gran bretolada protagonitzada per Will Ferrel -que tot sigui dit, també té els seus fans-, i John C Reilly. L’altra oferta de l’hamburgueseria és Disaster Movie de la que en veure el tràiler els meus fills em van dir amb mirada estorada: “Mama això és una còpia, no?” Pobres innocents que encara no saben que el cinema porta copiant-se a sí mateix fa més de 50 anys, si fa no fa la mitat del temps de la seva existència.

Agustín Días Yañez que des de Nadie hablarà de nosotras cuando estemos muertas ens va servir un àpat tant contundent que ens va tallar la gana de socarre. A Solo quiero caminar torna a comptar amb Victoria Abril que a més està acompanyada per Ariadna Gil -sembla que torna a treballar!-, Diego Luna i Pilar López de Ayala. Història dura que parla de dones dures que cerque el seu camí -com a mi m’agraden-.

Per a estómacs molt sensibles un plat servit per un heroi que salva 60 nens d’un orfenat i que té per títol Los niños de Huang Shi. Absteniu-vos detractors de Los chicos del coro.

Cuina d’alçada al TCC, per l’alçada sobre el nivell del mar de l’Antiga Audiència i per les propostes. La primera requereix portar les sals a la butxaca per si ens calen a la sortida del cinema. És un títol recuperat del receptari de Gus van Sant del anys 80. Mala noche és una pel·lícula feta amb els diners del mateix van Sant on hi ha tota la seva radicalitat dels primers anys. I diumenge un plat francès però cuinat per un americà. El pintor Julian Schnabel ens porta Le scaphandre et le papillon. Una història real d’un home aparentment superficial i profundament profund, una història que no podreu deixar de viure en primera persona perquè el director utilitza la càmera subjectiva amb un precisió miraculosa.

I com que tot no ha de ser menjar i als humans cal recordar-nos que som mortals aquí us embedeixo El dia de los muertos perquè els mexicans d’això en saben molt.
Bon appétit, mons cheris!

RATATOUILLE

Estimats Crispetaires,

La setmana passada us vaig deixar sense menú i us demano disculpes però els meus remordiments no van massa més lluny perquè les menges que us podia oferir i la dieta Pronokal de 700 calories, si fa no fa, no difereixen gaire.

Aquesta setmana però us proposo un primer plat portat directament de la cuina de Sitges, preparat per Brad Anderson (recordeu El maquinista amb Christian Bale?), amb un repartiment internacional que torna a posar Eduardo Noriega a l’alçada de qualsevol star de Hollywood com ara Woody Harrelson. Es tracta de Transsiberian i ja podeu suposar que el que comença com un agradable sopar a bord del famós tren pot acabar amb els nostres nervis destrossats. Intriga ben construïda i també bones actuacions.

Després greixos i hamburgueses servits a la High School Musical -em fa tanta engúnia que ni us poso l’URL- , uns hot dogs pestilents servits pel rei de la gosòfia Mike Meyers i el seu Guru del buen rollo. Una truita espanyola amb les patates mal fregides i l’ou sense quallar anomenada Los años desnudos que només serveix per deixar lluir les hores de gimnàs de la senyora -que no actriu- Mar Flores. En fi un desastre!

Em resta servir-vos un plat pera senyores a qui comencin a sortir cabells blanca i pensin que en Richard Gere encara és aquell d‘Oficial i caballero. Es tracta de Noches de tormenta. Un plat cuinat amb tots els ingredients d’una comèdia romàntia i d’una història impossible perquè, de fet, els amors impossibles són els únics que en les llargues i fredes nits d’hivern, ens permeten enyorar el que podrien haver estat i no van ser.

I per desembafar una proposta intel·ligent i sòbria com una bona llimonada que porta per títol Shajarat limon , servida per un bon cuiner d’origen israelià com Eran Riklis (La novia siria, 2004). Una història sobre una vídua palestina enfrontada a tot un senyor ministre de l’exèrcit israelià per uns llimoners que són la seva vida. Tot plegat podria semblar una història lacrimògena i melodramàtica però res de res: sobrietat, dues magnífiques actrius donant-se la rèplica i regust a llimonada amb certa amargor que no us penedireu de tastar.

A la cuina de la part alta, al TCC, podrem tornar a degustar un dels millors plats de l’hivern passat, una recepta  plena de regustos i  cites cinèfiles, un plat sobri però a l’hora desbordant i fort com una bona olla barrejada: There will be blood que promet sang i en dóna -no entenc pas per què es va traduir per Pozos de ambición– de Paul Thomas Anderson amb un Daniel Day-Lewis totalment insuperable. I per no carregar-vos tant l’estómac, diumenge un producte més light Irina Palm, un plat amb un bon guió que, d’entrada, pot semblar per a gustos forts però que, al final, deixa un regust endolcit, ideal per afrontar dilluns amb optimisme.

Bon profit!

RATATOUILLE

Estimats,

Hi ha setmanes tristes pels devoradors d’ombres i com que aquesta n’és una, en lloc de recomanar-vos un menú amb entrants, dos plats i postres us explicaré una història: la història de com Werner Herzog es va menjar una sabata. La vaig llegir al suplement Cultures de La Vanguardia (1-10-08) dedicat a Errol Morris: El documentalista invisible, un home que ha declarat la guerra al cinema veritè, demostrant que no hi ha cap documental sota el sol que no estigui mediatitzat pel seu autor. Però, anem al gra; el cas és que Errol Morris volia fer un documental i va demanar en Werner Herzog que l’acompanyés a les localitzacions que estava triant. Herzog es va enamorar del paisatge que havia descobert Morris i llavors hi va rodar la seva pel·lícula. Aquest fet va provocar el trencament d’una llarga amistat perquè Morris tenia la teoria que a un director se li pot robar, l’actriu, el director de fotografia i fins i tot el guió però mai, mai, un paisatge.

Al cap d’uns anys Herzog va voler tornar a recuperar l’amistat amb Morris i li va proposar una juguesca: si acabava la pel·lícula que havia deixat a mig fer a causa del robatori del paisatge, ell es menjaria públicament una sabata en honor a la suculenta menja que ja havia degustat anys abans en Xarlot. Morris no ho va dubtar; va acabar la pel·lícula i Herzog es va menjar la sabata després de bullir-la durant cinc hores i de declarar que a MacDonalds menjava coses més dures. La famosa cadena de restauració mai va saber aprofitar la publicitat gratuïta que representava això però jo us convido a veure l’enregistrament de l’àpat que ha restat per la posteritat al cel de You-tube

I si, malgrat tot, encara voleu anar al cinema aquí teniu unes petites recomanacions. Burn after reading, la darrera aportació dels Coen que no és, ni de bon tros, No es país para viejos, perquè d’entrada el guió és dels germans i no pas basat en una novel·la de Cormac McCarthy, però de ben segur us farà passar una bona estona.

L’altra recomanació és Aliento de Kim Ki-duk, diumenge a les 8 a l’Antiga Audiència. Ja sabeu que la cuina asiàtica m’encanta i els plats d’aquest xef encara més. Aquesta és una cuina difícil d’assaborir però si hom està disposat a degustar-la sense prejudicis deixa bon sabor de boca per a molts dies. Una història d’amor al límit que ens posarà la carn de gallina.

Bon appétit!

Estimats,

Com que l’estiu fa estralls a les nostres bàscules i també a les nostres butxaques aquesta primera setmana de Menú Crispetaire us faré una proposta sense calories però molt gustosa.

Avui dijous comença el Festival de Cinema de Sitges i la primera pel·lícula que es presenta és Mirrors d’Alexandre Aja -l’home que ens va aterroritzar amb Las colinas tienen ojos-. Es tracta d’una proposta tan baixa en calories que us arribarà a fer pensar que el que esteu veient possiblement no sigui cert. Al director se li va acudir fer el remake d’una cinta de terror coreana Geoul sokeuro a partir de la cèlebre seqüència de Sopa de Ganso on Groucho Marx -amb camisa de dormir i gorra- creu veure’s reflectit en un mirall però, en realitat, es tracta del seu germà Harpo que va repetint els mateixos moviments que ell. És evident que, en aquest cas, el director no ens farà riure, ni molt menys, però si que ens farà posar en dubte la realitat del que veiem o del que creiem veure….

En segon lloc us proposo que us desplaceu al restaurant de l’Antiga Audiència que obre temporada de tardor el proper divendres dia 10 a les 8,30h  amb En un mundo libre, pel·lícula molt coherent amb al línia del seu director. Un plat sobri, amb un sabor que reconeixerem de seguida perquè és el tipus de cuina que li agrada fer a Ken Loach tot i que a alguns, el cinema social del 68,  ens comença a repetir.

I de moment, no tindrem la sort de poder degustar Tiro en la cabeza de Jaime Rosales que es va emportar el Premi Fipresci de la Crítica a Donostia la setmana passada i de la que ja us he parlat a bastament però,  us deixo amb una entrevisa amb el director que us permetrà fer-vos una idea mes aproximada d’una obra que s’estrena en cinemes però també al Centre d’Art Reina Sofia.

¡Bon appétit!

Ratatuille

Estimats Crispetaires,

Quan ja pensava retirar-me al meu cau d’estiu per començar les meves vacances rosegaires, el Xef de les Gavarres, va i em posa un formatge emmental davant dels meus sensibles bigotis. I, com podeu endevinar, no me n’he pogut estar de tastar-lo perquè les flaires arribaven fins el meu cau. Però quina ha estat la meva sorpresa quan he descobert que era un plant d’autèntic emmental suís servit amb dauets de codonyat: quina delícia!

Els que em coneixeu sabeu, perfectament, que no m’agraden les ensucramentes però aquesta exquisidesa suïssa VOS, anomenada “Las chicas de la lenceria”, (Die herbszeitlosen) que signa una directora anomenada Bettina Oberli, m’ha alegrat una tarda de dilluns.

És un d’aquells plats que pot agradar a tothom perquè té bones matèries primeres: pura llet de vaca suïssa per elaborar un bon formatge i  uns codonys de primera qualitat i sucre  amb els quals  les àvies preparaven un codonyat deliciós, per posar un contrapunt dolç al plat. Aborda temes com la vellesa, les il·lusions, fins quan tenim dret a esperar coses de la vida… i es manté en aquella línia que no permet llagrimetes fàcils ni sensibleries. En fi, un cant a l’esperança i a la vida que ens fa apropar a la gent gran que tots volem arribar a ser algun dia.

L’altre plat de la setmana ve de l’est i el serveix un xef una mica juganer i experimental: es tracta d’Emir Kusturika, l’home que juntament amb Goran Bregovic, ha popularitzar la música dels Balcans. La juguesca culinària que ens presenta es diu Prométeme (Zavet) i és una mena de conte infantil, a estones molt adult, un pèl surrealista i totalment desmesurat que ofereix imatges d’una poesia que es desborda per la pantalla. I si no,  poseu atenció a l’escena entre l’avi i la mestra penjats dels dos extrems de la corda que subjecta la campana del poble, o en el moment del descobriment del sexe d’un adolescent  a través del voyeurisme , o també, el mateix  protagonista ,banyant-se en una bassa plena de pomes surant…

Amants de la crispeta, no perdeu ni un segon i sortiu cap al cinema, no sigui que quan arribeu ja no es servissin aquests plats.

RATATOUILLE

Estimats Crispetaires,

Així d’astorats us quedareu si feu un passeig pels cinemes de Tarragona aquests dies. Hi ha tal varietat de plats exquisits que no sabreu per on començar a clavar queixalada. Jo mateixa, he deixat d’escriure aquesta secció per fer deconstruccions després d’haver gaudit d’alguna de les especialitats que, ara, us passo a comentar.

Comencem amb un autèntic carpaccio italià: un plat que se serveix cru com el tema que presenta Antonello Grimaldi. Com afrontar la pèrdua de la parella i mare de la teva filla? Doncs, seient en un banc i veient passar la vida i descobrint que, molts cops, quant menys capficats estem en els atzucacs de la quotidianitat, més interès despertem en els altres.

Caos Calmo -mai un títol ha estat tan ben trobat- avança sense estridències, amb girs humorístics i mà ferma. Quan sortim de la sala de cinema haurem constatat que, com a El incidente, les coses passen i no podem fer res més que esperar perquè, molts cops, les respostes venen soles i per camins insospitats.

Els sabors francesos vénen, de la cuina de Jacques Rivette , que agafa el relleu del seu vell company de la Nouvelle Vague, Claude Chabrol que, les darreres setmanes, ens havia partit una xicota en dues.

La Duchese de Langeois és la posta en escena de la novel·la homònima de Balzac. Naturalisme sense destil·lar: fred, sec i descarnat. Passió despullada de tot romanticisme i radicalitat en el desenllaç. Història explicada a través d’un flashback que comença i acaba en un convent de l’illa de Mallorca.

L’altre plat és americà i és l’aposta d’un cuiner experimental. Noah Baumbach que ja ens havia servit altres propostes d’aires radicals com Una historia de Brooklin.  Margot i la boda és, sens dubte, una història que no agradarà als que us deliu menjant amb la família perquè es tracta d’un torpede en la línia de flotació de la digna institució social.

Dels actors podem dir que Nicole Kidman és un monstre quan es posa davant la càmera: capaç de transformar-se en el que convingui i, en aquest cas, perfecta com a histèrica, egocèntrica, desorientada, impulsiva, mare amant i saturnal a la vegada -pareu atenció a les ulleres de sol que regala al seu fill-. I el fill…, un jovenet anomenat Zane Pais, que en sentireu parlar amb la seva fina intuïció actoral. Jack Black, impecablement fastigós, Jennifer Jason Leigh al límit de la desintegració, gràcies al seu marit i director Noah Boumbach, en fi, una altra cuina americana que ens fa tenir esperances en el futur.

Si creieu en algun Déu de les penombres i la foscor, ja podeu començar a resar perquè la propera setmana tinguem la sort de poder veure, a Tarragona, Aliento de Kim Ki-duk -aquell coreà petitet, que porta una gorreta i que no deixa que els actors parlin-. Jo, ja la vaig veure al BAFF i és la resposta al que tots esperem del director que sempre és capaç de donar una mica més.

QUE TINGUEM SORT!

RATATOUILLE