La comunicació és la millor manera d’intentar resoldre els conflictes i el diàleg  un mitjà adequat per aconseguir una possible negociació.

Tots els pares i mares volen aconseguir educar fills  responsables, tolerants… i preparats per afrontar els reptes que la societat del futur els depari; però com fer-ho? Amb autoritat, llibertat, limitant i posant normes, amb afecte…

Les famílies que davant les dificultats i els conflictes imposen una disciplina autoritària amb els seus fills pateixen menys la crisi i l’angoixa del moment; però, generalment, les conseqüències afloren més tard, perquè no s’ha donat als fills la possibilitat d’implicar-se i prendre decisions. Es reprimeix la personalitat de l’adolescent i es pot convertir en una persona dòcil. Les famílies que opten per una actitud no autoritària han d’afrontar abans les dificultats i col·laboren a convertir el fill en una persona capritxosa; és freqüent en aquests casos el sentiment de por oculta.  

Els pares han d’afrontar totes i cadascuna de les dificultats que van sorgint amb els fills i saben que aquestes augmenten quan els fills creixen i tenen criteris propis. Els fills adolescents passen per una etapa de contradiccions,  autoafirmació, autocontrol i autonomia personal. Intenten autoregular els canvis propis de la seva edat amb el que els adults i la societat proposem. El diàleg i la comunicació, tot combinant-los amb l’afecte i la disciplina, poden ser la interacció i punt de partida des d’on els pares poden incidir per contactar amb el món dels fills i acompanyar-los en el seu procés de desenvolupament. Situacions de diàleg on l’escolta activa, les mirades i observacions i la paraula són molt importants en la interacció bidireccional. 

A vegades la comunicació té forma de discussió i conversa alterada, amb crits o sense, però no deixa de ser comunicació. Són discussions que els joves necessiten per reafirmar-se. Uns i altres diem el que pensem, i establim paràmetres i acords a través del diàleg i la negociació. Els pares tenen l’oportunitat d’ensenyar als fills un model d’actuació per resoldre conflictes que especificaré més endavant.

L’objectiu fora comunicar valors, establir acords o compromisos i valorar les cotes d’autoexigència i d’autonomia aconseguits. Marcar normes i límits sense que això vulgui dir només censures i represàlies. Si alguna vegada cal sancionar, perquè s’ha trencat un compromís o norma pactada, cada família ha de decidir què i com fer-ho.

De manera progressiva hem d’anar deixant anar la corda que ens lliga i responsabilitza com a pares i mares per deixar que siguin ells mateixos qui decideixin. Donar dosis de llibertat basades en el diàleg i la comunicació. Dosis que s’aniran ampliant en funció de la responsabilitat i de la coherència que cadascun d’ells vagin demostrant.

Què podem fer quan hi ha una relació tensa a casa?:

• Primer de tot, no desanimar-nos.
• Posar tota la confiança que s’aconseguirà algun canvi. No sempre serà fàcil, però és possible.
• Indagar en els motius que provoquen el malestar, incomunicació o conflicte al nostre fill.
• Planificar i decidir amb la parella les actuacions educatives.

Intentar resoldre un conflicte mitjançant el diàleg suposa:

• Definir i comprendre clarament el problema; cal abordar els problemes amb la seqüència lògica dels sis pensaments: buscar les causes del problema, imaginar les alternatives de possibles solucions, anticipar les conseqüències de cada alternativa, posar-se en el lloc de tots els implicats, comprovar si es tenen els mitjans de què disposem per aconseguir els fins proposats i finalment decidir quina alternativa es tria per actuar.
• Expressar els conflictes legitimant les emocions i els sentiments de les diferents parts i amb respecte, tant dels pares com dels fills.
• Trobar acords mutus possibles de pares i fills.

 Algunes idees que els autors Brunet i Negre suggereixen:

• Cal trobar el temps i el moment oportú necessaris.
• Tan important com parlar és saber escoltar: la clau de saber escoltar està a intentar comprendre el punt de vista del fill.
• Reconèixer que ens hem equivocat i demanar perdó, si és el cas. Això ensenyarà al fill que les persones i les coses no són perfectes.
• No infravalorar mai la importància dels problemes dels fills; per a ells és important.
• Tractar de proposar o suggerir metes als fills més que no pas imposar-les. Però no renunciar a oferir-los el suport i la seva exigència.

 Sabem que no és una tasca fàcil ser pares i mares, però estem aquí i intentem fer-ho el millor possible. Pretenem educar els fills de la millor manera; educant l’esforç, la tolerància, el respecte, la responsabilitat… Hi ha moments que ens sentim bé i satisfets amb el nostre rol de pare o mare; altres, en canvi, ens sentim derrotats per les discussions típiques d’horaris, sortides, diners, immediateses, etc.; però el més important és ser-hi i trobar aquell espai i temps per compartir amb els fills.