Author Archives: M. Teresa Abellan Pérez

M. Teresa Abellan Pérez

About M. Teresa Abellan Pérez

Sóc mare, mestra d'educació especial, psicopedagoga i formadora en educació emocional; per mestres, infants i famílies. Des de fa molt de temps m'entusiasma, investigo i aprenc sobre temes socioemocionals. Crec imprescindible treballar l'educació emocional per a formar persones humanes, íntegres i amb habilitats socials suficients per afrontar els reptes socials i viure una vida plena. La meva altra gran afició: córrer i caminar per la muntanya.

Tus hijos

Us deixo un poema per reflexionar sobre els fills;una visió i un concepte.

Tus hijos no son tus hijos

son hijos e hijas de la vida

deseosa de sí misma.

No vienen de ti, sino a través de ti

y aunque estén contigo

no te pertenecen.

Puedes darles tu amor,

pero no tus pensamientos, pues,

ellos tienen sus propios pensamientos.

Puedes abrigar sus cuerpos,

pero no sus almas, porque ellas,

viven en la casa del mañana,

que no pueden visitar

ni siquiera en sueños.

Puedes esforzarte en ser como ellos,

pero no procures hacerlos semejantes a ti

porque la vida no retrocede,

ni se detiene en el ayer.

Tú eres el arco del cual,  tus hijos, como flechas vivas, son lanzados.

Deja que la inclinación

en tu mano de arquero

sea para la felicidad.           

Khalil Gibran

Parlar amb els fills davant els conflictes

La comunicació és la millor manera d’intentar resoldre els conflictes i el diàleg  un mitjà adequat per aconseguir una possible negociació.

Tots els pares i mares volen aconseguir educar fills  responsables, tolerants… i preparats per afrontar els reptes que la societat del futur els depari; però com fer-ho? Amb autoritat, llibertat, limitant i posant normes, amb afecte…

Les famílies que davant les dificultats i els conflictes imposen una disciplina autoritària amb els seus fills pateixen menys la crisi i l’angoixa del moment; però, generalment, les conseqüències afloren més tard, perquè no s’ha donat als fills la possibilitat d’implicar-se i prendre decisions. Es reprimeix la personalitat de l’adolescent i es pot convertir en una persona dòcil. Les famílies que opten per una actitud no autoritària han d’afrontar abans les dificultats i col·laboren a convertir el fill en una persona capritxosa; és freqüent en aquests casos el sentiment de por oculta.  

Els pares han d’afrontar totes i cadascuna de les dificultats que van sorgint amb els fills i saben que aquestes augmenten quan els fills creixen i tenen criteris propis. Els fills adolescents passen per una etapa de contradiccions,  autoafirmació, autocontrol i autonomia personal. Intenten autoregular els canvis propis de la seva edat amb el que els adults i la societat proposem. El diàleg i la comunicació, tot combinant-los amb l’afecte i la disciplina, poden ser la interacció i punt de partida des d’on els pares poden incidir per contactar amb el món dels fills i acompanyar-los en el seu procés de desenvolupament. Situacions de diàleg on l’escolta activa, les mirades i observacions i la paraula són molt importants en la interacció bidireccional. 

A vegades la comunicació té forma de discussió i conversa alterada, amb crits o sense, però no deixa de ser comunicació. Són discussions que els joves necessiten per reafirmar-se. Uns i altres diem el que pensem, i establim paràmetres i acords a través del diàleg i la negociació. Els pares tenen l’oportunitat d’ensenyar als fills un model d’actuació per resoldre conflictes que especificaré més endavant.

L’objectiu fora comunicar valors, establir acords o compromisos i valorar les cotes d’autoexigència i d’autonomia aconseguits. Marcar normes i límits sense que això vulgui dir només censures i represàlies. Si alguna vegada cal sancionar, perquè s’ha trencat un compromís o norma pactada, cada família ha de decidir què i com fer-ho.

De manera progressiva hem d’anar deixant anar la corda que ens lliga i responsabilitza com a pares i mares per deixar que siguin ells mateixos qui decideixin. Donar dosis de llibertat basades en el diàleg i la comunicació. Dosis que s’aniran ampliant en funció de la responsabilitat i de la coherència que cadascun d’ells vagin demostrant.

Què podem fer quan hi ha una relació tensa a casa?:

  • Primer de tot, no desanimar-nos.
  • Posar tota la confiança que s’aconseguirà algun canvi. No sempre serà fàcil, però és possible.
  • Indagar en els motius que provoquen el malestar, incomunicació o conflicte al nostre fill.
  • Planificar i decidir amb la parella les actuacions educatives.

Intentar resoldre un conflicte mitjançant el diàleg suposa:

  • Definir i comprendre clarament el problema; cal abordar els problemes amb la seqüència lògica dels sis pensaments: buscar les causes del problema, imaginar les alternatives de possibles solucions, anticipar les conseqüències de cada alternativa, posar-se en el lloc de tots els implicats, comprovar si es tenen els mitjans de què disposem per aconseguir els fins proposats i finalment decidir quina alternativa es tria per actuar.
  • Expressar els conflictes legitimant les emocions i els sentiments de les diferents parts i amb respecte, tant dels pares com dels fills.
  • Trobar acords mutus possibles de pares i fills.

 Algunes idees que els autors Brunet i Negre suggereixen:

  • Cal trobar el temps i el moment oportú necessaris.
  • Tan important com parlar és saber escoltar: la clau de saber escoltar està a intentar comprendre el punt de vista del fill.
  • Reconèixer que ens hem equivocat i demanar perdó, si és el cas. Això ensenyarà al fill que les persones i les coses no són perfectes.
  • No infravalorar mai la importància dels problemes dels fills; per a ells és important.
  • Tractar de proposar o suggerir metes als fills més que no pas imposar-les. Però no renunciar a oferir-los el suport i la seva exigència.

 Sabem que no és una tasca fàcil ser pares i mares, però estem aquí i intentem fer-ho el millor possible. Pretenem educar els fills de la millor manera; educant l’esforç, la tolerància, el respecte, la responsabilitat… Hi ha moments que ens sentim bé i satisfets amb el nostre rol de pare o mare; altres, en canvi, ens sentim derrotats per les discussions típiques d’horaris, sortides, diners, immediateses, etc.; però el més important és ser-hi i trobar aquell espai i temps per compartir amb els fills.

Un viatge educatiu conjunt

frontal
Tímidament iniciem un nou bloc educatiu amb la intenció de compartir preocupacions, dubtes, iniciatives, il•lusions, projectes, orientacions i tot allò que tingui a veure amb l’educació dels infants.
Ha arribat l’hora de començar a mirar i veure des de les possibilitats de canvi, amb optimisme i ganes d’iniciar projectes de millora. Mirem el nostre espai educatiu, la nostra comunitat educativa i iniciem un viatge de forma conjunta; infants, pares, mares, avis, avies, mestres i totes les persones vinculades, d’una o altra manera, al nostre centre.
No hem deixat de viatjar mai i des de fa temps hi posem energies per fer de l’escola un projecte bonic, enriquidor, creatiu i amb un clima distés que permeti ensenyar i educar els infants de forma integral; educar emocional, social i acadèmicament. Un espai on els infants aprenguin i se sentin vinculats afectivament per poder aprendre, créixer i desenvolupar-se per ser persones humanes i capaces d’afrontar els reptes socials que la vida els depari. Un viatge amb objectius conjunts; clars, alternatius, creatius i competencials, per formar persones amb valors, sentit comú, crítiques, responsables, humils, solidàries, autònomes, amb autoestima i, molt especialment, per ser persones lliures i felices.
Us convidem al nostre viatge educatiu, el viatge de l’escola Josep Gras.