Author Archives: M. Teresa Abellan Pérez

M. Teresa Abellan Pérez

About M. Teresa Abellan Pérez

Sóc mare, mestra d'educació especial, psicopedagoga i formadora en educació emocional; per mestres, infants i famílies. Des de fa molt de temps m'entusiasma, investigo i aprenc sobre temes socioemocionals. Crec imprescindible treballar l'educació emocional per a formar persones humanes, íntegres i amb habilitats socials suficients per afrontar els reptes socials i viure una vida plena. La meva altra gran afició: córrer i caminar per la muntanya.

VAIVÉ DE L’EDUCACIÓ I CONFIANÇA EN ELS MESTRES

Llegim al Carles Capdevila, periodista, sempre clar i divertit, que ens ajuda a crèixer en aquesta meravellosa tasca educativa:

Educar debe de ser una cosa parecida a espabilar a los niños y frenar
a los adolescentes. Justo lo contrario de lo que hacemos: no es
extraño ver niños de cuatro años con cochecito y chupete hablando por
el móvil, ni tampoco lo es ver algunos de catorce sin hora de volver a
casa. Lo hemos llamado sobreprotección, pero es la desprotección más
absoluta: el niño llega al insti sin haber ido a comprar una triste
barra de pan, justo cuando un amigo ya se ha pasado a la coca.

Sorprende que haya tanta literatura médica y psicopedagógica para
afrontar el embarazo, el parto y el primer año de vida, y que exista
un vacío que llega hasta los libros de socorro para padres de
adolescentes, esos que lucen títulos tan sugerentes como Mi hijo me
pega o Mi hijo se droga. Los niños de entre dos y doce años no tienen
quien les escriba. Desde que abandonan el pañal (¡ya era hora!) hasta
que llegan las compresas (y que duren), desde que los
desenganchas del chupete hasta que te hueles que se han enganchado al
tabaco, los padres hacemos una cosa fantástica: descansamos. Reponemos
fuerzas del estrés de haberlos parido y enseñado a andar y nos
desentendemos hasta que toca irlos a buscar de madrugada a la disco.
Ahora que al fin volvemos a poder dormir, y hasta que el miedo al
accidente de moto nos vuelva a desvelar, hacemos una siesta educativa
de diez o doce años.

Alguien se estremecerá pensando que este período es precisamente el
momento clave para educarlos. Tranquilo, que por algo los llevamos a
la escuela. Y si llegan inmaduros a primero de
ESO que nadie sufra, allá los esperan los colegas de bachillerato que
nos los sobreespabilarán en un curso y medio, máximo dos. Al modelo de
padres que sobreprotege a los pequeños y abandona los adolescentes
nadie los podrá acusar de haber fracasado educando a sus hijos. No lo
han intentado siquiera. Los maestros hacen algo más que huelga o
vacaciones, y la educación es bastante más que un problema. Pido
perdón tres veces: por colocar en un título tres palabras tan cursis y
pasadas de moda, por haberlo hecho para hablar de los maestros, y,
sobre todo sobre todo, porque mi idea es -lo siento mucho- hablar bien
de ellos. Sé que mi doble condición de padre y periodista, tan radical
que sus siglas son PP, me invita a criticarlos por hacer demasiadas
vacaciones (como padre) y me sugiere que hable de temas importantes,
como la ley de educación (es lo mínimo que se le pide a un periodista
esta semana). Pero estoy harto de que la palabra más utilizada junto a
escuela sea ‘fracaso’ y delante de educación acostumbre a aparecer
siempre el concepto ‘problema’, y que ‘maestro’ suela compartir
titular con ‘huelga’. La escuela hace algo más que fracasar, los
maestros hacen algo más que hacer huelga (y vacaciones) y la educación
es bastante más que un problema. De hecho es la única solución, pero
esto nos lo tenemos muy callado, por si acaso.

Mi proceso, íntimo y personal, ha sido el siguiente: empecé siendo
padre, a partir de mis hijos
aprendí a querer el hecho educativo, el trabajo de criarlos, de
encarrilarlos, y, mira por donde, ahora aprecio a los maestros, mis
cómplices. ¿Cómo no he de querer a una gente que se dedica a educar a
mis hijos? Por esto me duele que se hable mal por sistema de mis
queridos maestros, que no son todos los que cobran por hacerlo, claro
está, sino los que son, los que suman a la profesión las tres palabras
del título, los que mientras muchos padres se los imaginan en una
playa de Hawai están encerrados en alguna escuela de verano, haciendo
formación, buscando herramientas nuevas, métodos más adecuados. Os
deseo que aprovechéis estos días para rearmaros moralmente. Porque
hace falta mucha moral para ser maestro. Moral en el sentido de los
valores y moral para afrontar el día a día sin sentir el aprecio y la
confianza imprescindibles. Ni los de la sociedad en general, ni los de
los padres que os transferimos las criaturas pero no la autoridad. ¿Os
imagináis un país que dejara su material más sensible, las criaturas,
en sus años más importantes, de los cero a los dieciséis, y con la
misión más decisiva, formarlos, en manos de unas personas en quienes
no confía?

Las leyes pasan, y las pizarras dejan de ensuciarnos los dedos de tiza
para convertirse en digitales. Pero la fuerza y la influencia de un
buen maestro siempre marcará la diferencia: el que es capaz de colgar
la mochila de un desaliento justificado junto a las mochilas de los
alumnos y, ya liberado de peso, asume de buen humor que no será
recordado por lo que le toca enseñar, sino por lo que aprenderán de
él.

Gràcies Carles per les teves paraules i la teva mirada compresiva cap els mestres.


UNIVERSITAT DE PARES I MARES

Adjunto el link d’un bloc que us pot interessar.

¿Qué es la universidad de padres?

Proyecto pedagógico dirigido por José Antonio Marina para colaborar con los padres durante todo el proceso educativo de sus hijos. La idea fundamental de este proyecto es que toda la sociedad debe ayudar en esta tarea. Aspiramos a recuperar un discurso educativo optimista y alegre, que en la actualidad se ha olvidado.

Para educar a un niño, hace falta la tribu entera

Universidad de Padres (UP) es una fundación sin ánimo de lucro sin ninguna relación religiosa o política, y financiada por personas e instituciones privadas cuyos nombres serán públicos. En muchas ocasiones los padres se sienten solos ante sus responsabilidades educativas y desbordados por la complejidad de las situaciones. No pretendemos dar recetas de consultorio, sino poner a disposición de los padres los conocimientos que la experiencia pedagógica y las ciencias del niño nos proporcionan. Los cuatro objetivos principales son:

 

  • Proporcionar información rigurosa sobre la educación de los hijos
  • Asesorarles para que desempeñen bien sus responsabilidades educativas. Los padres tienen que encontrar su propia manera de educar.
  • Informarles sobre los recursos educativos que tienen a su disposición.
  • Crear una comunidad de padres interesados por mejorar la educación familiar, que compartan sus inquietudes y experiencias.

Entreu! http://www.universidaddepadres.es/

Continuem creixent i educant junts!

 

PARES I MARES DE P-4 FARAN TEATRE

Ahir, passava pel pati de l’escola per anar a la cuina, i , de manera gratificant, vaig poder gaudir veient com un grupet de pares i mares de P-4 estaven asseguts a les taules del pati. Vaig sentir una emoció estètica.  Previ permís, els vaig fer una fotografia per contagiar-vos d’aquesta alegria interna que vaig sentit. Veure un grup de pares i mares preparant una obra de teatre que oferiran als seus fills em va alegrar. Vaig pensar que l’escola està canviant i que anem pel camí que jo crec necessari i que completa el sentit d’aquest bloc: Eduquem junts!

Les mestres de P-4 va tenir la genial idea de demanar a les famílies que preparessin una representació teatral per als seus fills. El mes de maig ens portarà la represetació d’un conte, barreja dels contes populars de la rateta que escombrava l’escaleta i els tres porquets.

Eduquem i creixem junts!

EDUCAR DES DEL COR


Us adjunto dos links interessants per continuar educant i creixent junts des del cor. Eduquem persones!

1) DE LA ESCUELA DEL CONOCIMIENTO A LA SABIDURÍA.

Una mirada educativa más allá de las creencias y centrada en el corazón, en la que cada alumno es como una estrella con luz propia…

http://realidadcuantica12.blogspot.com/

2) JOSE MARIA TORO. LA SABIDURÍA DEL CORAZÓN

http://jmtoroa.blogspot.com/

Gaudiu, com jo, llegint i constatant que l’educació canvia.

 

COM COMPARTIR LA RESPONSABILITAT EDUCATIVA ESCOLA I FAMÍLIA

Adjunto el link per veure en directe el vídeo del cinquè debat de: Què vol dir ser mestre avui? protagonitzat pel periodista i director del diaria ARA, Carles Capdevila; l’exdirectora de l’escola El Sagrer de Barcelona, Sunta Sogas, i el membre del Moviment Educatiu del Maresme de la FMRP, Ricard Aymerich.

http://www.youtube.com/watch?v=JuZUE4Ndnaw&feature=player_embedded

Continuem aprenent!

INFANTS AMB PROBLEMES D’APRENENTATGE

Com a pares i mares que estimen i desitgen el millor per als seus fills/es ens sentim responsables de l’educació tot i que cap pare o mare ha estat preparat per a desenvolupar aquest rol tan bonic, important i de responsabilitat. El sentit comú ens dóna un gran ventall de solucions i possibilitats per donar respostes a situacions educatives i conflictives en alguns casos.

Els centres educatiu tenen la responsabilitat de desenvolupar les diferents capacitats i competències educatives dels infants des d’una visió molt més àmplia que fa un temps enrere. El nou paradigma educatiu aposta pel treball conjunt de famílies i centres educatius. Partim d’un nou paradigma educatiu d’educació integral dels infants on la formació inclourà continguts acadèmics i continguts per al desenvolupament personal, emocional i social dels infants. Preparar els infants per afrontar els reptes socials que el mateix ritme de vida li posarà al davant. A les famílies se’ls hi demana cada vegada més participar en l’educació integral dels seus fills/es.  La intenció d’aquest escrit és la de col·laborar i orientar a les famílies per tal de facilitar el procés educatiu dels fills/es treballant conjuntament amb les escoles.

  • Escolti al seu fill/a el màxim de temps possible mirant més enllà i captant el missatge que en realitat vol transmetre. A vegades els infants no tenen el vocabulari suficient ni les expressions o definicions de tot el que els passa o senten.
  • Parli amb el seu fill/a de com se sent quan ha viscut algun problema, frustració o conflicte.
  • Expressi el seu afecte als fills tocant-los, abraçant-los, fent-los pessigolles, etc. El contacte físic és important per crear vincles afectius.
  • Busqui i reforci les seves possibilitats, interessos, aptituds i qualitats positives que té el seu fill/a per equilibrar les seves limitacions i capacitats en activitats concretes. La informació necessària per als fills és la de que ningú ni res és perfecte.
  • Recompensi amb elogis i paraules de satisfacció quan el seu fill/a faci quelcom bé. És la millor manera per reforçar les bones actuacions i augmentar la seva autoestima.
  • Avaluï els seus propis progressos i no el compari amb ningú perquè no hi ha ningú en tot el món com el seu fill/a. Som únics! Som úniques!
  • Accepti al seu fill/a pel que és i no pel que voldria qui fos. A vegades posem desitjos del que a nosaltres ens hagués agradat quan éreu petits/es i ens confonem. Ell/a necessita que l’accepti tal i com és, amb els seus valors i les seves limitacions. Ell/a necessita que l’ajudi a conèixer-se a sí mateix/a tal i espera aprendre i a superar les seves limitacions amb els seu ajut.
  • Quan el seu fill/a es porti malament, cal parlar-hi i saber què ha passat i, igualment important és saber, com s’ha sentit. Si només crida davant una equivocació o conflicte, només aconseguirà desfogar-se, però no li mostrarà cap sortida al conflicte ni cap aprenentatge per altres vegades que es trobi en la mateixa situació.  Si dialoga,  pacta o troba alternatives l’ensenyarà a fer-se responsable i previsor/a dels seus actes. Recordi que el càstig i els crits no ensenyen als fills/es alternatives per solucionar conflictes i canviar actituds. A més ell/a repetirà el seu model d’actuació i davant els problemes o conflictes cridarà tal i com vostè ho fa.
  • És beneficiós que el seu fill/a aprengui que quan vol portar a la pràctica un projecte, aquest, pot sortir bé o malament. Si surt bé, el felicitarem i celebrarem els resultats agradables. Si surt malament, en canvi, l’ajudarem a superar la frustració i tindrà la possibilitat de comprovar com el  pare o la mare estan al seu costat quan ell/a ho necessita, per ajudar-lo/la.
  • Quan una tasca surt malament cal avaluar la tasca però no desqualificar a l’infant. D’aquesta manera l’autoestima del seu fill/a quedarà intacta.
  • La única manera d’ensenyar conductes és a través del modelatge. És bàsic que faci de model i prediqui amb l’exemple. Dir-los que llegeixin si el pare o la mare no agafen mai un llibre no els motivarà gens. Comparteixi pensaments  de les seves lectures.
  • Si parla amb el seu fill/a des de les seves emocions ell/a també ho farà. Estarà legitimant les emocions que ell necessita per a créixer coneixent qui i com és. Creixerà de manera autònoma i amb autoestima.
  • Els espais de treball i distracció s’han de diferenciar. Per fer els deures escolars o altres tasques de concentració, cal un espai tranquil per facilitar i augmentar el grau d’atenció. D’aquesta manera la concentració serà millor i es facilitarà l’aprenentatge.
  • És important que se senti responsable d’alguna tasca familiar perquè és una manera de sentir-se partícip i membre de la col·lectivitat.
  • Quan el seu fill/a té algun problema a l’escola o la classe parli amb ell del què ha passat i com s’ha sentit i després parli també amb el mestre/a per tal de contrastar el conflicte. A vegades els infants expliquen les seves situacions conflictives des de la seves pròpies vivències i poden transformar les explicacions dels seus fracassos i/o frustracions amb versions  dels fets incorporant algunes fantasies o exageracions per cridar l’atenció de l’adult i sentir-se protegits per ell.

CRÉIXER


Mireu quines maravelles fan els infants més petits! Observen, escolten, experimenten, es sorprenen, aprenen a aprendre i  fan la descoberta d’un mateix, dels altres i del món en definitiva; construeixen el món acompanyats pels adults.

Els infants aprenen i, a vegades, els adults,  no sabem ni com ho han fet i és que l’aprenentatge és quelcom més, imperceptible i subtil,  que l’escola, la família, l’entorn i la societat. És consciència, atenció plena, interès, sensibilitat, afectivitat, sentits, intuïció, emocions i molts més factors que hi intervenen en el creixement de les persones. I sense que ens adonem creix una llavor magnífica plena de vida. Els infants són vida i donen vida. Mirem els infants i aprenem d’ells perquè fan una mirada innocent del món. El món que jo vull.


CREANT CONDICIONS D’APRENENTATGE

He trobat aquestes dues frases interessants que us adjunto:

” L’art de ser mestre es basa fonamentalment en ser capaços de crear les condiciones necessàries per despertar el gust per aprendre. L’alumne no està a l’aula per instruir-se i per reproduir esquemes. L’alumne és el protagonista de l’acte educatiu

Novament recordem com el protagonista ha de ser l’infant; sempre acompanyat per l’adult, evidentment, però ell és el creador, protagonista, qui descobreix experimentant i el científic del seu propi aprenentatge.

Nosaltres, els adults, hi posem els mitjans i les il·lusions per entusiasmar, no sense fer-nos abans la gran pregunta: Per a què eduquem? És una pregunta bàsica per a qualsevol professional de l’educació i que no sempre hem tingut l’espai per fer-nos-la. Hi haurien moltes possibles respostes vinculades als valors socials, personals i emocionals, però destacaria alguna resposta amb visió global. Educar per formar persones segures i amb criteris, lliures, actives i responsables de les seves decisions i actuacions. Persones preparades per afrontar els reptes dels seu futur. Educar per tenir coneixements, per a ser, fer, estar i conviure, segons ja apuntava l’Informe Delors a la Unesco.