US ADJUNTO UN RECULL DE “Eldiario.es” I UN ARTICLE TROBAT TELEMÀTICAMENT SOBRE LES FANTÀSTIQUES TEORIES D’EN FRANCESCO TONUCCI.

Tonucci defensa una educació basada en la llibertat de joc, ja que aquesta és l’eina principal de l’aprenentatge, diu. Assegura que els nens estan més que capacitats per elaborar teories científiques. Per Tonucci, l’escola hauria de ser un espai on nens i nenes debatin i discuteixin sobre teories i que aquest debat i intercanvi d’idees hauria de ser més important que no pas arribar a la veritat científica.

El pedagog italià assegura que els nens aprenen més al pati que dins l’aula. Per això, ha dit, ‘somnio una escola sense pati’, amb propostes que permetin avançar en el coneixement. En aquest sentit planteja diferents alternatives, com convertir el pati en un espai educatiu, el cultiu d’un hort, la gestió i el funcionament de la cuina i el menjador de l’escola, el treball amb fang enlloc de plastilina, cuidar animals o fins i tot, un taller de bicicletes a partir dels quals els nens aprenguin conceptes tant relacionats amb la física com amb la mecànica.

Tonucci defensa una escola sense llibres de text per estudiar ciència, ja que els llibres són instruments anticientífics. La ciència, diu, es mou a partir de dubtes i un llibre és només un recull de respostes que no incentiven les preguntes dels infants.

Per a Tonucci, una de les assignatures pendents de l’escola és també aconseguir que cada nen desenvolupi les seves habilitats i interessos. Només així, ha explicat, els nens es realitzaran i seran feliços.

ELS NENS NO SÓN RUCS

A primer cop d’ull sembla un avi entranyable, innocent i càndid i molt amic dels nens, als quals fa anys que escolta. La seva generosa barba blanca fins i tot li dóna una certa semblança amb el Pare Noël, un personatge molt estimat pels nens. Però a mesura que va desenvolupant el seu discurs, el professor Francesco Tonucci (Itàlia, 1954) fixa la mirada en els ulls de qui l’escolta que, només en aquest moment, comença a descobrir que l’entranyable avi és en realitat un savi, que posseeix els coneixements científics i la seguretat de l’experiència. A mesura que el professor va proposant canvis en l’educació i argumentant-los amb exemples concrets, l’atònit espectador descobreix que Francesco Tonucci és un revolucionari. És llavors quan un l’observa detalladament i comença a pensar que aquesta barba s’assembla més a la de Karl Marx que a la del Pare Noël.

El professor Tonucci és pedagog, dibuixant i un gran pensador. Ha escrit nombrosos llibres, com ara La ciutat dels nens (1991) i ha publicat articles en diaris catòlics i comunistes. Visita molt sovint Barcelona, sempre per feina, lamenta. En aquesta última ocasió, ha vingut convidat per la Facultat de Pedagogia de la UB per assistir a unes jornades sobre Participació Infantil i Construcció de la Ciutadania que s’han celebrat al CosmoCaixa. Per una casualitat romana, Tonucci i jo tenim una amiga en comú, pedagoga com ell, que m’ha permès apuntar-me a un sopar.

Barrejar nens de diferents edats

Amb prou feines ens hem assegut i ja discutim d’educació. “No té sentit agrupar els nens en classes en funció de la seva edat”, afirma el pedagog. Li responc que si s’ajunten nens de cinc anys amb altres de sis, caldrà reduir el temari perquè alguns seran massa petits per seguir la resta. La seva resposta em desarma: “És que jo no parlo de nens de cinc anys amb nens de sis: parlo de nens de cinc anys amb nens de dotze”. No cal que li respongui. Descobreix la meva incredulitat i argumenta la seva tesi: “L’homogeneïtat no existeix enlloc. A la vida no hi ha llocs on se separi en funció de l’edat, només es fa a l’escola. Avui acceptem que nens i nenes vagin junts a classe i també que ho facin nens de diferents races o amb alguna disminució… Però no acceptem que hi hagi nens de diferents edats”. Començo a seguir-lo. El professor argumenta que “ni tots els nens tenen el mateix nivell, ni tan sols els de la mateixa edat” i que, per tant, “no tots els nens poden arribar al mateix nivell”. L’afirmació és evident, però tira per terra el sistema d’avaluació actual, que, segons vaig aprendre a l’escola, era el més important. “Es tracta d’escoltar cada nen i oferir-li el millor camí perquè progressi”, defensa.

Un mateix professor per a tot un cicle

“Els amos d’aquest restaurant fa molt de temps que viuen a Barcelona… Mira, han escrit parmigiano amb dues g”, diu el professor amb una carta de pizzes a les mans. El restaurant és italià i, com sol passar a Barcelona, ​​el gestiona un italià, però això no és garantia de res: ni que s’escrigui bé el seu propi idioma (com passa amb els catalans) ni que les pizzes siguin delicioses. Al final, una amanida de mozzarella de búfala per compartir i dues pizzes. Som tres.

“En països com Espanya i l’Argentina teniu un costum molt estrany de posar un mestre a cada curs. Els mestres han de seguir a la classe, en cas contrari no es poden avaluar els progressos dels nens”. Em torno a perdre. “És cert que hi ha el risc que et toqui un professor dolent i el tinguis durant molts anys… però si et toquen cinc professors dolents és encara pitjor”. Descobreixo que a Itàlia i en molts altres països els mestres canvien de classe com els seus alumnes, cosa que els permet conèixer el nivell dels estudiants, observar els seus progressos i intentar ajudar-los amb més facilitat. Torno a comprar els seus arguments i recordo quan era petit i passava de curs i els preguntava als més grans què tal era la mestra de cinquè, la Maria Dolors.

Escoles sense classes

“M’encanta el costum que teniu de prendre una cervesa abans de menjar… Jo mai prenc cervesa a Itàlia, però quan vinc aquí, m’agrada”. L’amanida aguanta i les pizzes, per ser Barcelona, ​​també. Portar un italià a una trattoria a Barcelona és un error monumental, però al barri del Putget, on s’allotja, no conec cap restaurant. Ha prevalgut l’únic criteri de la proximitat.

“M’explicava que els mestres han de seguir la classe”, li recordo per seguir el fil i em dóna el titular de la nit: “Sí… bé una altra cosa és que les escoles no haurien de tenir classes”. A hores d’ara la meva cara és un poema. “Però professor, si no tenen classe, com… on …”, intento preguntar, però no cal, ell respon. “Cal renunciar a les aules i fer tallers. Ara mateix els nens són a classe, sona una campaneta, se’n va el professor de literatura, els nens guarden el llibre al calaix i entra el professor de matemàtiques o el de música i els nens treuen un altre llibre del calaix i en uns minuts han de canviar el xip per començar a parlar d’una matèria completament diferent. Seria molt més fàcil si es canviés els alumnes de lloc. I estiguessin primer en un laboratori on tot està molt net i hi ha instruments científics, i després en una classe amb una llum feble on el professor llegeix als alumnes o els ensenya música i després en un taller d’art amb colors, materials…”. Em torno a recordar de la Maria Dolors i del meu col.legi… sens dubte era un altre estil. Suposo que igual que la majoria de les escoles on entrava el mestre, llegia el llibre de l’assignatura en qüestió i després venia un altre mestre que feia el mateix i al final t’examinaven. Normalment era el mateix examen que en els cursos anteriors, un detall que, tot sigui dit de pas, facilitava l’aprovat.

Les postres són dolentíssimes però el menú ja m’és igual. No tornarem. La conversa mai no acaba però els italians van tancant el restaurant. Ens acomiadem. I arriba l’hora d’ordenar tot el que s’ha dit. Les idees de Francesco Tonucci parteixen de la premissa que els nens no són rucs i que, com els adults, són diferents entre si. Amb la qual cosa n’hi hauria prou amb preguntar-los què és el que volen. Però després, i és per aquest motiu que el professor Tonucci és revolucionari, cal fer-los cas. Fins i tot quan l’únic que demanen és jugar. Hi deu haver professors que opinin el contrari i que tindran arguments de pes, però sorprèn que, essent una cosa tan important, ni tan sols hi hagi un debat obert. Si realment ens estem equivocant, l’error és greu.

(Imatge baixada d’Internet)

Com a pares i mares que estimen i desitgen el millor per als seus fills/es ens sentim responsables de l’educació tot i que cap pare o mare ha estat preparat per a desenvolupar aquest rol tan bonic, important i de responsabilitat. El sentit comú ens dóna un gran ventall de solucions i possibilitats per donar respostes a situacions educatives i conflictives en alguns casos.

Els centres educatiu tenen la responsabilitat de desenvolupar les diferents capacitats i competències educatives dels infants des d’una visió molt més àmplia que fa un temps enrere. El nou paradigma educatiu aposta pel treball conjunt de famílies i centres educatius. Partim d’un nou paradigma educatiu d’educació integral dels infants on la formació inclourà continguts acadèmics i continguts per al desenvolupament personal, emocional i social dels infants.

Preparar els infants per afrontar els reptes socials que el mateix ritme de vida li posarà al davant. A les famílies se’ls hi demana cada vegada més participar en l’educació integral dels seus fills/es.  La intenció d’aquest escrit és la de col·laborar i orientar a les famílies per tal de facilitar el procés educatiu dels fills/es treballant conjuntament amb les escoles.

Escolti al seu fill/a el màxim de temps possible mirant més enllà i captant el missatge que en realitat vol transmetre. A vegades els infants no tenen el vocabulari suficient ni les expressions o definicions de tot el que els passa o senten.

• Parli amb el seu fill/a de com se sent quan ha viscut algun problema, frustració o conflicte.
• Expressi el seu afecte als fills tocant-los, abraçant-los, fent-los pessigolles, etc. El contacte físic és important per crear vincles afectius.
• Busqui i reforci les seves possibilitats, interessos, aptituds i qualitats positives que té el seu fill/a per equilibrar les seves limitacions i capacitats en activitats concretes. La informació necessària per als fills és la de que ningú ni res és perfecte.
• Recompensi amb elogis i paraules de satisfacció quan el seu fill/a faci quelcom bé. És la millor manera per reforçar les bones actuacions i augmentar la seva autoestima.
• Avaluï els seus propis progressos i no el compari amb ningú perquè no hi ha ningú en tot el món com el seu fill/a. Som únics! Som úniques!
• Accepti al seu fill/a pel que és i no pel que voldria qui fos. A vegades posem desitjos del que a nosaltres ens hagués agradat quan éreu petits/es i ens confonem. Ell/a necessita que l’accepti tal i com és, amb els seus valors i les seves limitacions. Ell/a necessita que l’ajudi a conèixer-se a sí mateix/a tal i espera aprendre i a superar les seves limitacions amb els seu ajut.
• Quan el seu fill/a es porti malament, cal parlar-hi i saber què ha passat i, igualment important és saber, com s’ha sentit. Si només crida davant una equivocació o conflicte, només aconseguirà desfogar-se, però no li mostrarà cap sortida al conflicte ni cap aprenentatge per altres vegades que es trobi en la mateixa situació.  Si dialoga,  pacta o troba alternatives l’ensenyarà a fer-se responsable i previsor/a dels seus actes. Recordi que el càstig i els crits no ensenyen als fills/es alternatives per solucionar conflictes i canviar actituds. A més ell/a repetirà el seu model d’actuació i davant els problemes o conflictes cridarà tal i com vostè ho fa.
• És beneficiós que el seu fill/a aprengui que quan vol portar a la pràctica un projecte, aquest, pot sortir bé o malament. Si surt bé, el felicitarem i celebrarem els resultats agradables. Si surt malament, en canvi, l’ajudarem a superar la frustració i tindrà la possibilitat de comprovar com el  pare o la mare estan al seu costat quan ell/a ho necessita, per ajudar-lo/la.
• Quan una tasca surt malament cal avaluar la tasca però no desqualificar a l’infant. D’aquesta manera l’autoestima del seu fill/a quedarà intacta.
• La única manera d’ensenyar conductes és a través del modelatge. És bàsic que faci de model i prediqui amb l’exemple. Dir-los que llegeixin si el pare o la mare no agafen mai un llibre no els motivarà gens. Comparteixi pensaments  de les seves lectures.
• Si parla amb el seu fill/a des de les seves emocions ell/a també ho farà. Estarà legitimant les emocions que ell necessita per a créixer coneixent qui i com és. Creixerà de manera autònoma i amb autoestima.
• Els espais de treball i distracció s’han de diferenciar. Per fer els deures escolars o altres tasques de concentració, cal un espai tranquil per facilitar i augmentar el grau d’atenció. D’aquesta manera la concentració serà millor i es facilitarà l’aprenentatge.
• És important que se senti responsable d’alguna tasca familiar perquè és una manera de sentir-se partícip i membre de la col·lectivitat.
• Quan el seu fill/a té algun problema a l’escola o la classe parli amb ell del què ha passat i com s’ha sentit i després parli també amb el mestre/a per tal de contrastar el conflicte. A vegades els infants expliquen les seves situacions conflictives des de la seves pròpies vivències i poden transformar les explicacions dels seus fracassos i/o frustracions amb versions  dels fets incorporant algunes fantasies o exageracions per cridar l’atenció de l’adult i sentir-se protegits per ell.

Adjunto un article publicat a la revista Valors en família i titulat: CREIXEM PLEGATS.
Desitjo que la lectura,com sempre, ens ajudi a continuar creixent i aprenent. (per llegir les pàgines, cliqueu sobre la imatge i la visualitzareu més gran)

Adjunto un vídeo força representatiu del funcionament del sistema educatiu i planteja reflexions i preguntes per crear un nou paradigma educatiu; critica el funcionament polític i organitzatiu de l’actual sistema educatiu.

De tot el missatge que ens anuncia el vídeo, alguns temes ja estan canviant a les escoles. La nostra escola, l’Escola Josep Gras, està introduint canvis importants per millorar l’educació tradicional.

Continuem treballant junts!