Mirar més enllà

Creixent amb els fills s’aprèn a observar, reflexionar, cedir o limitar i, molt important, “mirar més enllà”. Què vol dir mirar més enllà? Doncs, vol dir que  una discussió, rebequeria, tossuderia, problema o baralla, per exemple, a vegades no és el que sembla. Un mal de panxa pot representar un examen poc preparat. Una fugida de casa pot representar un reclam, o bé, demostrar als altres, i a sí mateixos que són grans i no necessiten els pares. Una rebequeria pot estar disfressada i pretén ser un reclam de més dedicació i afecte, o un atac de gelosia, etc.

Hauríem de ser capaços d’analitzar els casos de forma detallada, però hem d’estar atents a la vida dels fills: Què fan? Què senten? Amb qui surten i què fan amb els iguals? Què està passant realment a la vida dels meus fills? Estic al cas de tot allò que fa? Les seves aspiracions? Parlo amb els professors amb freqüència?

Cal delimitar exactament on ens trobem, ells i nosaltres. Quin moment és el meu? Estic bé? Faig tot el que puc? M’hi haig de dedicar més? Menys?

A mesura que els fills creixen, els pares aprenem a mirar i interpretar el sentit veritable de les seves actuacions de forma intencionada, tot i que no és gens fàcil.

La comunicació i el diàleg

El món dels infants, adolescents i joves, que, recordem-ho, s’estan formant, no és tan senzill i ni ells mateixos entenen les seves pròpies actuacions. Una bona manera per arribar al diàleg i la comunicació és fer preguntes. Els joves, especialment, necessiten sentir-se autònoms i portar a terme les pròpies decisions i actuacions. Volen portar el seu propi timó per comprovar que són grans i capaços de fer la seva vida sense els protectors. Cerquen la independència i la pròpia identitat. No creieu que ha de ser més fàcil per a ells trencar el vincle afectiu que els uneix als pares amb discussions i amb una actitud de distanciament? Com, si no, es pot trencar un sentiment tan especial i fort? Sovint necessiten demostrar la seva vàlua, la seva manera de fer… amb enfrontaments i conductes extremes; i nosaltres, els pares, podem comprovar la força que tenen. Mirem com les actituds més extremes ens deixen entreveure la força interior dels nostres fills. Ells tenen força perquè nosaltres els hem educat perquè siguin forts i les conseqüències són aquestes. Mirat des de l’amor que professem als fills, tot és comprensible. La nostra actitud per comprendre’ls és bàsica; una combinació de flexibilitat, limitacions i relaxació.

Equilibri educacional i emocional

L’objectiu fóra comunicar valors, establir compromisos i valorar les cotes d’autoexigència i d’autonomia aconseguides. Marcar normes i límits sense que això vulgui dir només censures i represàlies autoritàries. I, si alguna vegada cal sancionar perquè s’ha trencat un compromís o norma pactada, cada família ha de decidir què i com fer-ho amb criteri. No sentis remordiments perquè és el teu rol i ells necessiten els límits. Comproven que tens cura d’ells.

De manera progressiva hem d’anar deixant anar la corda que ens lliga i responsabilitza com a pares i mares per deixar que siguin ells mateixos qui decideixin i s’equivoquin. Donar dosis de llibertat basades en el diàleg i la comunicació, que s’aniran ampliant en funció de la responsabilitat i de la coherència que cadascun d’ells demostri.

El vincle afectiu que ens uneix als fills crea un tapís que cal anar teixint de forma continuada. Les emocions formen part de la vida de les persones. No són ni bones ni dolentes, simplement hi són i formen part de la persona. És important i necessari contemplar-les, identificar-les, reconèixer-les, acceptar-les i, molt important, canalitzar-les. Preferim estar contents sempre, però no és possible ni real. Si els fills estan tristos o volen plorar perquè passen una mala època o tenen problemes, recomaneu-los que plorin i es desfoguin; les llàgrimes tenen el poder químic d’aportar sensació de plaer. Vosaltres estareu allà per consolar-los i oferir-los ajut si podeu. Les emocions tractades des de la naturalitat permeten l’autoconeixement; i ajudeu-los en aquest procés perquè és bàsic per aconseguir una autoestima, autoimatge i autoconcepte que els permetin ser persones segures, amb decisions i creativitat. Persones emprenedores, que volaran perquè hi ha un teixit fort: l’amor dels pares.

Els pares, per la nostra banda, hem d’aprendre a viure les situacions de neguit i baralles de forma pausada i pacient. Controlar el que els fills ens belluguen visceralment quan es rebel·len amb actituds d’indisciplina. Formen part del procés i a alguns els toca viure’ls més intensament. Aquí és important el treball de les emocions i la pròpia regulació emocional.

Ens equivoquem? I tant! Tenim tot el dret a equivocar-nos o dubtar perquè no som perfectes i ningú ens ha ensenyat a fer aquesta fantàstica i alhora delicada tasca. Podem equivocar-nos, però no desanimar-nos ni llançar la tovallola, perquè ells ens necessiten i confien en nosaltres, tot i que a vegades aparenten un cert passotisme. És la nostra responsabilitat i necessitem ser-hi. Ells saben que hi som, no només pel que diem, sinó pel que mirem, callem i estimem. I si ens equivoquem, demanem perdó i així ells aprendran també a demanar-ne.

Cada inconvenient, cada indisciplina o conducta disruptiva és una oportunitat per aprofundir i estabilitzar la confiança amb els fills. Una oportunitat per conèixer-los i comprendre’ls i millorar-hi la relació. A l’igual que les emocions desagradables, cal manifestar-les i és un èxit arribar a parlar-ne.

Potser ens cal pensar més en el sentit de l’educació i no només en la finalitat perquè a vegades els resultats estan lluny. Diuen que la planta del bambú tarda trenta anys a deixar veure les primeres fulles. Anem regant i acompanyant els nostres fills o alumnes i els resultats donaran fruit, segur. El coratge, voluntat, confiança i persistència que hi posem com a pares i mares seran un model d’actuació que els nostres fills imitaran quan ells siguin més grans. És claríssim que els pares som el model dels fills i tard o d’hora ens acaben imitant. Normalment, els fills no volen assemblar-se als pares, però els pares formen part física dels fills perquè viuen en ells. Tots ens assemblem als pares perquè en formem part. Els pares representen la identitat.

Hi ha moments que ens sentim bé i satisfets amb el nostre rol de pare o mare; en d’altres, en canvi, ens sentim derrotats per les discussions típiques d’horaris, sortides, diners, etc; però el més important és ser-hi per acompanyar-los i, sobretot dir-los explícitament que els estimem. És el rol de pare o mare i és per això que és bàsica la nostra actitud tranquil·la i persistent.

I, de tant en tant, com si d’un llibre es tractés, repassa la vida, els moments que la vida ofereix, les gratificacions que has sentit en tants moments. Constataràs com ha estat de preciós el trajecte. Queda’t amb allò bo, perquè sempre és bo el procés que segueixen. És el seu propi procés, amb allò bo i allò que et va semblar no tan bo.

Per acabar

Confiança en el seu propi procés de desenvolupament; es tractar de veure el got mig ple i no mig buit, perquè les nostres pors ho són també d’ells.

Reconèixer i elogiar-los els valors, capacitats, habilitats i talents reals per augmentar-los l’autoestima; perquè arribin a ser persones coherents, equilibrades, segures i lliures en aquesta vida.

Parlar dels sentiments i emocions. Els adults són el model d’actuació dels fills. Els infants entenen millor una actuació que una paraula. Parla de les teves emocions i ells també ho faran.

Estimular l’esforç, la responsabilitat, la voluntat, la col·laboració, el compartir  familiar i la conversa.

Marcar límits i normes clares. El llibertinatge desordena la ment de les persones.

Impulsar el pensament positiu i optimista per a la solució dels problemes fent de model; una actitud positiva, activa, responsable i amb sentit d’humor.

DEIXA QUE ELS FILLS S’EQUIVOQUIN I CREIXIN.

DEIXA QUE TROBIN EL SENTIT DE LA VIDA PER ELLS MATEIXOS.

VIBRA PELS TEUS FILLS I ELLS VIBRARAN AMB TU, PERÒ RECORDA QUE TU TENS LA TEVA VIDA I L’HAS DE VIURE SATISFACTÒRIAMENT.