Us adjunto el curt relat que m’ha fet arribar la Sunsi, una amiga i veïna, a través d’un comentari fet a l’altre bloc emocional. Ella planteja una reflexió interessant que em fa pensar en la distància existent entre la sobreprotecció i l’autoritarisme  i en el que a mi personal i professionalment em sembla bàsic que és l’ordre, el sentit comú i la responsabilitat de fer de pares i mares. Aprofito el seu relat per afegir una experiència personal viscuda fa pocs dies.

El relat : Això era un petit eriçó que plorava perquè tenia molt de fred i la seva mare per tapar-lo s’hi va acostar tant, que els dos es van punxar i es van fer mal, després la mare es va allunyar, però es va separar tant, que el petit eriçó continuava tremolant i patint de fred, finalment la mare es va col·locar just al costat, per proporcionar-li l’escalfor suficient per estar tots dos agradablement confortables.

La Sunsi acaba apuntant: A vegades, es difícil trobar la distància justa, però val la pena intentar trobar-la i perdonar-nos quan no ho aconseguim, el que importa és haver-ho intentat.

Sempre dic que les coses no ens arriben perquè sí i ara aprofitaré el comentari de la Sunsi per explicar-vos l’experiència d’un dia de vacances comprant en uns grans magatzems suecs que tots coneixeu bé. Us en faig cinc cèntims.

Entro al magatzem i al cap de ben poc, m’adono d’uns diferència important. Hi ha molts infants amb els pares i dedueixo que són vacances; no hi ha escola, és dissabte hi no deu haver els Casals d’Estiu, els pares i mares han cobrat (poc o molt degut a la crisi) i decideixen fer millores a les llars, ja que no és fàcil sortir de viatge. Vaig seguint rigorosament el camí marcat pels directius del magatzem i quan arribo a l’espai de matalassos, i molt especialment a l’espai de llits infantils, m’adono del que fan els infants, i més encara, el que fan els pares i mares. Nens i nenes estirats als llits i embrutant els cobrellits amb les sabates, menjant entrepans mentre jugaven amb les joguines de mostra, asseguts en les cadires folrades de roba i on arribaven perfectament les sabates dels infants,… Fins aquí podria ser normal: pares, mares i fills van de compres. El problema comença quan pares i mares; persones joves preferentment, no cridessin l’atenció dels seus fills mentre aquests embrutaven i feien malbé un material que no era seu. Haurien llegit els pares el rètol de prudència amb els més petits, ben gran, per cert,  que els responsables del magatzem de forma correcta havien penjat? Sabran aquests pares de la importànica i la necessitat de posar normes i límits als infants?

La tasca dels infants és experimentar, conèixer, provar, opinar, si cal, però la dels educadors és la de controlar o posar ordre de forma responsable. Ells no veuen el perill ni les prohibicions perquè alguns encara no sabien llegir, segur, però, i els pares, van llegir el rètol? On és el sentit comú? Potser ensenyen als seus fills que el que no és d’un es pot fer malbé? Moltes altres preguntes em van venir al cap; mai millor dit, amb les mans al cap.

La Sunsi apuntava que és difícil trobar la distància justa, però val la pena intentar trobar-la, i jo afegiria, de forma més contundent, que l’obligació dels pares i mares educadors i models d’actuació per als seus fills; persones responsables, amb sentit comú, coherència i respectuoses amb les coses i materials propis i dels altres, és la de posar ordre i ensenyar als fills a diferenciar el que està bé del que no ho és. Per amor hem d’esforçar-nos en educar els infants, encara que, com bé diu la Sunsi, no sempre resulta fàcil fer-ho de forma responsable.