Fa uns dies parlava amb un pare de les preocupacions per la filla i les actituds que aquesta pren mentre es va fent gran i experimenta episodis de la vida. Em feia reviure situacions que jo també he passat amb la meva filla.

Vaig començar a pensar els condicionants i les variables que ens fan plantejar la similitud de comportaments de l’espècie humana i les càrregues genètiques i l’herència com a espècie humana que tots, i sense pensar-hi gens, portem i ens fan actuar i sentir de forma similar.

Per començar, recapitularem als nostres orígens

Genèticament, des que naixem, iniciem el procés de vida amb un caràcter, un temperament determinat i unes capacitats i habilitats pròpies, que ens diferencien com a éssers humans; no hi ha cap persona idèntica a nosaltres mateixos i això sempre m’ha meravellat. Més tard, i mentre creixem, l’entorn va modificant i construint la personalitat de l’individu i acotant-ne les característiques personals. Caràcter, temperament i personalitat limiten i diferencien les actituds de les persones, cosa que fa encarar les dificultats, motivacions, vivències i experiències de forma diversa. Uns amb actituds positives i altres amb actituds negatives, que donen resultats diferents, és clar.

És convenient d’entretenir-nos-hi i fer una curta reflexió dins els processos de desenvolupament psicològic apuntats per Sigmund Freud i altres psicòlegs. Ells ens ajudaran a entendre els diferents sistemes comportamentals i, sobretot, comprendre que l’evolució que fan els fills per créixer psicològicament i comportamentalment és complexa. Eric Berne els descriu com a sistemes coherents de pensaments i sentiments que es manifesten per uns patrons de comportament determinats.

Uns i altres, defineixen els processos psicològics amb l’esquema i representació de tres estats del jo intern: el Nen, el Pare i l’Adult, sota la teoria que cada persona té una naturalesa múltiple d’actuació segons el grau de maduresa i nivell de desenvolupament psicològic i independentment de l’edat que tingui. Tres posicions antagòniques i simbòliques diferents que les persones utilitzem per solucionar una mateixa situació conflictiva.

El Nen, seguint el principi de plaer i egoisme que el defineix, fa allò que li ve de gust.

El Pare actua amb el principi del deure i antagonitza per seguir els models d’actuació que la societat imposa als ciutadans. Allunya dels perills: no corris, no tallis amb les tisores, etc.  També és qui fiança les nostres inconsistències: no diguis mentides, no fumis, etc.

L’Adult, que segueix el principi de la realitat i que busca sempre el que convé, acaba analitzant, calculant i decidint el que farà la persona en qüestió.

Posaré com a exemple un home que vol prendre droga. L’home Nen vol prendre droga per diferents motius, el Pare que hi ha dins l’home li diu que això és perillós i està prohibit i l’Adult de l’home decidirà si acaba prenent o no la droga depenent del grau de maduresa personal.

Els processos de desenvolupament psicològic, en general, són els d’anar avançant, prendre decisions i actuar seguin uns criteris d’anàlisi previs, però pot ser que una persona adulta actuï amb un rol de Nen per manca de maduració personal. En aquest cas, l’home pot acabar prenent la droga per plaer personal.

Els fills van creixent i desenvolupant-se a tots els nivells sense ser conscients dels processos necessaris per arribar a ser una persona segura, equilibrada, i amb harmonia personal. Els queda tot un procés llarg de temps de confrontar, provar, barallar-se, equivocar-se i aprendre immersos en processos difícils d’entendre i resoldre. Han de passar per aquest camí i ningú pot fer aquest recorregut per ells. L’han d’experimentar per ells mateixos i els pares no hi podem fer més que ser-hi presents, observar, ser pacients i oferir ajut en moments concrets, però han de ser ells qui amb l’assaig-error es van fent grans.

Fa poc vaig llegir un aforisme que, amb altres paraules, deia: Ofereix un problema cada dia al teu fill i l’ajudaràs a créixer.

Som egoistes o bones persones per naturalesa?

El dilema està servit i hi ha opinions per a tots els gustos. Els pensadors grecs ja s’ho plantejaven.

L’Annie Marquier[1]ens diu: El ego se ha formado a partir de las experiencias que ha vivido la raza humana a lo largo de los siglos. Experiencias que, al ser comunes a toda la humanidad, han estructurado el inconsciente personal y colectivo de una determinada manera.

Moltes persones opinen que els joves i adolescents són egoistes. Jo diria que tots ho som en moments determinats i m’atreveixo a dir que, com les emocions, l’egoisme no és ni bo ni dolent, simplement existeix i tots, en un moment o altre de la vida, l’exercim. Un mecanisme de protecció personal vinculat a les emocions i l’autoestima que actua de manera mecànica i involuntària; no podem controlar-ho. Observem els nens petits i ho podrem constatar de forma molt clara. Ells, quan volen una joguina, l’agafen i ja està. D’entrada, no es plantegen si la joguina és d’un altre nen o si l’altre nen l’hi vol deixar. És més, encara que no sigui seva, la pren i tant és si ha d’etzibar-li un cop o tirar a terra el propietari de la joguina. Així doncs, podem dir que no només els joves són egoistes. Els infants petits i moltes persones adultes també són egoistes. Tot està orquestrat per l’ego –diu l’Annie Marquier– i, quan aquest actua, ho fa com si d’un robot mecànic es tractés on les emocions no tenen cabuda. Totes les persones ho som i les nostres actuacions es regeixen per les tres “p”: por, plaer i poder per aconseguir la tan desitjada felicitat.  

Condicionants socials desestabilitzadors

En el procés educatiu, sovint els pares amb possibilitats econòmiques, i amb tot l’amor que sentim pels fills, i influenciats per la societat de consum i la seva força ofegadora, ens confonem i els fem confondre a ells donant-los tot allò que demanen, i més, si cal.

Vivim en una societat de consum i ens deixem influenciar sense pensar gaire si volem formar part o no d’aquest engranatge. No pensem en les conseqüències d’algunes actuacions amb els fills i, quan ho fem, ja és massa tard.

Quan es tracta dels fills, els pares comprem tot allò que demanin: regals, sortides, roba, mòbils, etc. Per què ho fem? Sempre hi ha una justificació: perquè aproven les assignatures acadèmiques, perquè tenim possibilitats econòmiques, perquè no sabem dir que no, perquè tenim por de ferir-los, per evitar problemes i discussions després d’una jornada de treball extenuant, etc.

Una observació que tots reconeixereu perquè l’heu constatada és que els fills, amb tants consentiments, acaben per no donar valor a allò aconseguit i, al cap de ben poc, ja estan demanant una altra cosa nova. A més, fan una associació entre regal i estimació: Si em compren regals és que estan contents amb mi, i, si no me’n compren, és que no ho estan, o bé m’he portat malament. Fins i tot, quan algun altre membre de la família rep un regal, poden sentir gelosia i arribar a pensar que estimen més l’altre que a ell. És l’egoisme, de què parlàvem a l’inici de l’article, que actua sense que ningú arribi a entendre el perquè d’aquell sentiment.

Existeixen altres motius inconscients, que provoquen que els pares donin tot allò que els fills volen i estan vinculats al sistema social, laboral i econòmic existent, cosa que impossibilita poder passar temps de qualitat amb els fills. El sentiment de culpabilitat és el que fa comprar tot allò que els fills demanen. No es diu que no a certes demandes per evitar frustracions sota la justificació que  es passa poc temps amb els fills, obviant que les frustracions són també educatives. Els fills han d’aprendre, al més aviat possible, que davant un projecte, una il·lusió, una demanda, pot ser que l’aconsegueixin o no en un 50% de possibilitats. La vida no és una bassa d’oli i ho han d’aprendre. La vida de petits i de grans té inconvenients i tots plegats hem d’aprendre a ballar amb els problemes. Doneu-los la possibilitat de vivenciar les frustracions.