Fa dies una mare va escriure en aquest bloc i m’exposava el seu desànim educant al seu fill. M’explicava com el seu fill feia tot al contrari del que ella li ensenyava.

Us deixo aquí mateix la meva resposta per crear consciència de que la llavors que plantem està fent el seu procés, s’està resguardant, està esperant que arribi el seu moment per sortir, veure la llum del sol i decidir que ja ha arribat el moment de créixer amb tota la força

Crec que els pares eduquen als fills educant i fent allò que saben i poden fer, amb la seva pròpia experiència i fent de model.

El teu escrit em fa pensar en que els nens necessiten provar el contrari del que els ensenyem, però això no vol dir que no s’estiguin impregnant d’allò que els ensenyem els adults. Cal esperar, cal confiar en que allò que ensenyem germinarà, segur!

Em fas pensar en que els nens ens posen a prova cada dia però que alhora necessiten de nosaltres i no podem tirar cap tovallola perquè sabem, del cert, que ens necessiten.

Em fas pensar que les provatures que fan els infants són un pas necessari per créixer; a vegades per constatar que ens tenen al costat per salvar-los de qualsevol situació.

Em fas pensar que és fàcil que ens desanimem com a pares però que no ho hauríem de fer i que aprendre estratègies per saltar situacions conflictives ens anirien bé. Deixa passar els minuts, les hores o els dies abans de decidir alguns càstigs, algunes actituds amb els fills.

I quan calgui, perquè és molt gros el que trobem que han fet, cal actuar; sense cridar, però de forma clara i inamovible.

Em fas pensar que reflexionis i que no li donis més importància del que pot tenir el cas que m’expliques.

Em fas pensar en la importància del diàleg i la negociació.

Em fas pensar en que creïs consciència en el teu fill i li preguntis el per què de les coses; el per què de les seves actuacions.

Em fas pensar en que cal dir als fills que els estimem.