Després de 30 anys de docència mirant en perspectiva haig de dir que les meves relacions personals amb la resta del professorat han estat, parlant en termes generals, menys riques i menys satisfactòries que amb l’alumnat, la qual cosa no m’ha resultat agradable precisament, i em fa pensar per què ha anat així.
Per què ho afirmo això? Sabem que la relació interpersonal en el lloc de treball té diferents aspectes i dimensions, però que emocionalment no la analitzem si no que tenim una percepció global que pot ser més o menys positiva o negativa més enllà de qualsevol anàlisi intel·lectual, i en primer lloc em refereixo a aquesta sensació global.
Alumnat disruptiu?
Òbviament he tingut alumnes “disruptius” a classe tot sent docent de FP i per tant de post-obligatòria, però han estat pocs i malgrat la conducta d’aquell alumnat a classe no era la adequada, a mi personalment no hem’ha resultat un problema si no més aviat un repte, amb excepció d’un parell de casos tots dos en els meus primers anys de docència, però es que llavors la disrupció que forçaven en el meu ritme de classe m’ho prenia una mica de forma personal, degut clarament a la meva inexperiència i inseguretat m’ho prenia com una mostra de no era capaç de mantenir el clima d’aula correcte, això em generava por de perdre el control i la meva reacció era negativa. Als pocs anys de docència ja era conscient de que l’alumnat disruptiu era el que tenia un problema no pas jo. I curiosament des de llavors tals alumnes no m’han causat grans problemes com en canvi si ho han fet amb altres companys/es docents.
Però a banda dels pocs alumnes “complicats” la sensació global que em deixen els grups d’alumnat amb que he treballat és molt bona; poden ser més o menys actius/passius, aplicats i treballadors o no, poden tenir o mancar de diverses qualitats desitjables en un estudiant, però personalment la relació ha estat cordial i fins i tot amistosa, i la meva actitud amb l’alumnat sempre a estat de servei, de donar-lis un bon servei educatiu en totes les seves facetes, doncs d’això tracta la docència en secundària.
Alumnat universitari
En quant a nivell universitari on he estat 15 anys (!) com a professor associat (un altre dia potser en parlarem del despropòsit dels contractes de professor associat de Universitat i de com s’abusa d’ells per tenir ma d’obra barata i de “usar y tirar”) la relació amb l’alumnat ha estat molt més distant degut a la massificació amb aules d’un centenar d’estudiants de primers cursos, de vegades simplement per que la matèria era molt pesada per ells (com ara Estadística Aplicada a la Enginyeria) i la relació era només de estar dues hores omplint de formules la pissarra i adeu ciau fins la propera setmana. Però així i tot la poca relació que vaig tenir amb l’alumnat universitari, doncs alguns venien a hores de consulta al despatx, i també en els darrers anys feia laboratori d’Estadística i allí sí hi havia un tracte proper, va ser més agradable que no pas amb la resta de docents de la Universitat.
Relació amb el professorat de secundària
I què ha passat amb els companys i companyes docents? Val a dir que sempre he separat ben separat el meu entorn familiar del laboral, quan estic a casa estic a casa i quan estic a la feina, estic a la feina, no fem trobades, sortides, sopars, etc on mescli tot plegat, i de fet vaig molt poc a esdeveniments socials laborals, de jove hi anava més, però amb els anys m’he anat distanciant, ves a saber si precisament per cert desencís amb el professorat. I es que malgrat la meva actitud base amb el professorat és la mateixa que amb l’alumnat, donar un bon servei educatiu, ser cooperatiu, positiu i actiu, els resultats són ben diferents, parlant en termes globals. Concretant, sí he tingut problemes personals (i algun encara dura a hores d’ara) amb companys i companyes. A banda dels malentesos també hi ha una sensació de manca de cooperació, de no anar tots plegats a buscar l’objectiu comú, més aviat cadascú va a la seva excepte en casos puntuals de col·laboració quan ha hagut una bona sintonia personal o ha estat per necessitat, no com a norma general.
Així, els “piques” i la mala maror entre docents són relativament freqüents; com ara el cas d’un i una docent del meu departament que van estar anys sense parlar-se per un enfrontament que va durar un minut. En altre cas personal meu, li vaig fer notar a un company que estava passant-me per sobre en un tema que jo coordinava, sabia que ell ho feia amb bona intenció però no de la forma adequada, doncs bé, crec que no m’ho ha perdonat mai, per que des de llavors, i ja fa uns anys, el tracte ha anat variant entre distant i clarament hostil, i sembla ser que així es quedarà, una llàstima per que es una persona intel·ligent i capaç però potser té un orgull desmesurat o ves a saber què, el cas és que ja no col·laborarem mai més en res. Sense entrar en més exemples personals, dir que la resta de relacions personals meves amb docents, en general, és distant, de vegades es parla entre classes, de vegades (actualment poques, vaig poc a la cantina) es parla sense aturador al temps de descans, però després de tants anys pocs, molt pocs companys/es s’interessen si saben que tinc algun problema professional o personal greu, com ara una greu malaltia de la meva dona per la que només una companya m’ha preguntat, la resta callen i eviten el tema.
Relació amb el professorat de Universitat
Aquesta va pràcticament només de professor associat a professor titular; no entro en la relació que vaig tenir com doctorand i com a investigador post-doctoral a la UPC que va ser molt bona però no com a docent si no com a investigador. El titular que me va tocar em tractava com suposo creia que mereixia un contractat laboral per un any renovable i sense cap dret laboral: com un peó de docència, que li feia les classes menys agraïdes, massificades, alliberant-lo per que es pugues dedicar a tasques més interessants. Mai va mostrar cap interès pel material docent que vaig preparar, ni mai va fer res per ajudar-me a promocionar-me a la Universitat sabent que vaig fer el doctorat amb la idea de quedar-me, de arribar a ser professor a temps complet, ell anava a la seva i punt. Quan vaig plegar, cansat, després de 15 anys, no em va dir ni adeu, simplement vaig acabar la darrera classe i vaig sortir per no tornar més. Sort que en aquella darrera classe en acabar, una alumna em va donar una abraçada d’acomiadament! Allò em va compensar de tot plegat.
Conclusió
Ja veritat es que no tinc clar que concloure, que treure en clar de tot plegat. Potser la joventut de l’alumnat els fa ser més transparents, se’n adonen de que estic per ells i són agraïts, mentre que el professorat, més vell, s’omple de punyetes estil competitivitat, no em compliquis la vida, o què sé jo, i la relació canvia completament? No ho sé, però el que sí sé és que potser quan ja estava a meitat de la meva trajectòria professional hauria d’haver provat escenaris diferents com ara instituts petits (sempre he estat en grans instituts de +100 docents) o centres privats per tastar altres entorns, ves a saber si ara tindria una sensació global més positiva, com la tinc respecte a l’alumnat. També crec que hi ha de tot, fins i tot pot haver professorat amb millors relacions entre docents que amb l’alumnat, però en el meu cas ha anat així.