Diesel idea una campanya de publicitat per a Youtube
MIREYA ROCA
BARCELONA
La firma Diesel, cèlebre pels seus pantalons texans i les seves transgressores campanyes publicitàries, ironitza amb el desig de deixar-se veure i fer-se famós a través del portal Youtube, la web de vídeos més visitada, amb l’objectiu d’ensenyar al món durant una setmana la seva col.lecció de roba interior.
Aquesta marca italiana, que és al mercat des dels anys 70, ha fet realitat aquesta innovadora estratègia tancant tres models en una habitació amb sis càmeres, al més pur estil reality show. Qui ho vulgui pot connectar en directe amb l’habitació, xatejar i interactuar amb els protagonistes d’aquesta campanya que parodia el món d’aquest gènere televisiu que segueix enganxant l’audiència.
Els visitants de la pàgina web diesel.com tindran l’oportunitat de contemplar fins demà el que passa dins aquesta habitació, ocupada per dues noies i un noi vestits amb minúscules peces de roba interior dissenyades per un equip creatiu encapçalat pel director de la firma, Wibert Das, que descriu la roba com “una àmplia gamma de models, des de dissenys sexis a l’última moda, fins a altres de còmodes per portar diàriament”.
Per involucrar el públic, Diesel ha escollit la plataforma Youtube i una excusa argumental. Dues noies segresten un model i el retenen vestit únicament amb un eslip a l’habitació d’un hotel.
Youtube permet als usuaris veure o penjar vídeos a la web de forma gratuïta. Creada l’any 2005, rep fins a 40 milions de visites diàries i, segons els experts, pot arribar a ser el canal més rendible per anunciar-se, per sobre fins i tot dels espots publicitaris emesos per qualsevol canal de televisió.
Demà a les onze en punt de la nit, culminarà el vídeo amb els avatars d’aquests tres joves tancats. Però aquí no s’acaba el llançament de la col.lecció de roba interior. La firma mostrarà el 2 de febrer a la nit a París els seus dissenys més íntims en una festa que se celebrarà a les habitacions de l’Hotel Amour.

LA LLEUGERESA DE SER NOVAMENT UN PRINCIPIANT

http://paper.avui.cat/article/dialeg/75545/la/vida/segons/jobs.html
La vida segons Jobs (2)
Steve Jobs, l’emprenedor empresari i ideòleg de l’era digital, creador i alma mater d’Apple, va explicar als alumnes llicenciats de Stanford, en el discurs de graduació, tres històries que parlen de la seva filosofia davant la vida. A la primera d’aquestes històries, que es va publicar diumenge passat, Job explicava com era d’important “lligar caps”, “connectar els punts” a la vida. Posava com a exemple la seva pròpia experiència quan va decidir de deixar la universitat perquè els seus pares feien un gran esforç per pagar-la i ell no l’aprofitava prou. Aleshores va assistir només a les classes de la facultat que realment li interessaven. Una d’aquestes classes era la de tipografia i, gràcies a això, quan va idear l’ordinador Apple, va fer-ho amb una gran riquesa de tipografies, amb l’estil i el cos de lletres precioses. Jobs mai no s’hauria imaginat que aquelles classes tindrien tanta importància en la seva vida. “Com que Microsoft sempre copia el que fa Apple”, va dir Jobs, les lletres, les tipografies dels ordinadors són avui potents, sòlides i belles. Aquelles classes substitutives, doncs, van resultar ser definitives. El temps va acabar connectant els punts, lligant caps.
LA SEGONA HISTÒRIA DE JOBS TRACTA sobre “l’amor i la pèrdua”.
“VAIG TENIR SORT -VAIG SABER AVIAT en la meva vida què era allò que volia fer-. Woz i jo vam crear Apple al garatge dels meus pares quan jo tenia vint anys. Treballàvem molt, i en deu anys Apple va créixer, va passar de comptar només amb nosaltres dos a ser una companyia valorada en dos milions de dòlars i que comptava amb quatre mil empleats. Feia just un any que havíem llançat la nostra millor creació – el Macintosh-, i feia poc que havia fet trenta anys, quan em van despatxar. ¿Com et poden fer fora de l’empresa que has creat tu mateix? Doncs bé, mentre Apple creixia, vam contractar algú que jo creia molt capacitat per portar la companyia amb mi i, durant el primer any, més o menys, les coses van anar bé. Però més tard, la nostra perspectiva de futur va començar a ser diferent i, finalment, ens vam apartar completament. Quan va passar això, la junta directiva d’Apple es va posar de part seva, així que amb trenta anys, jo era fora, i de forma molt notòria.
“EL QUE HAVIA ESTAT EL CENTRE DE LA MEVA VIDA adulta se n’havia anat, i per a mi va ser devastador. Realment no vaig saber què fer durant uns mesos. Sentia que havia fallat a l’anterior generació d’emprenedors, que havia deixat anar el testimoni en el moment en què me’l passaven. Vaig reunir-me amb David Packard [de HP] i Bob Noyce [d’Intel], i vaig intentar disculpar-me per haver-los fastiguejat d’aquella manera. Va ser un fracàs molt notori i fins i tot vaig pensar a fugir de la vall [Silicon Valley]. Alguna cosa, però, va començar a obrir-se pas en mi -encara estimava el que feia. El resultat dels esdeveniments a Apple no havia canviat això gens ni mica. Havia estat rebutjat, però encara estava enamorat. Així doncs, vaig decidir començar de nou.
“EN AQUELL MOMENT NO HO VAIG VEURE d’aquesta manera, però va resultar que el fet de fer-me fora d’Apple va ser el millor que em podia haver passat. Havia canviat el pes de l’èxit per la lleugeresa de ser novament un principiant, menys segur de les coses. Això em va alliberar i em va fer encetar un dels períodes més creatius de la meva vida. Durant els següents cinc anys vaig crear l’empresa anomenada NeXT, una altra que es deia Pixar i em vaig enamorar d’una dona admirable que es convertiria, més tard, en la meva esposa.
“PIXAR VA SER L’EMPRESA QUE VA ARRIBAR A CREAR el primer llargmetratge animat per ordinador: Toy Story, i a hores d’ara és l’estudi d’animació de més èxit del món. En un notable gir dels esdeveniments, Apple va comprar NeXT i jo vaig tornar a Apple, i la tecnologia que vam desenvolupar a NeXT és el cor de l’actual renaixement d’Apple. I Laurence i jo tenim una meravellosa família.
“ESTIC BASTANT SEGUR QUE RES D’AIXÒ no hauria passat si no m’haguessin acomiadat d’Apple. Crec que va ser una medecina horrible, però suposo que el pacient la necessitava. A vegades, la vida et dóna un cop al cap amb un totxo. No perdeu la fe. Estic convençut que l’única cosa que va mantenir-me en marxa va ser el meu amor pel que feia. Heu de trobar allò que més us agrada, i això val tant per a la vostra feina com per a les persones a qui estimeu.
“LA FEINA OMPLIRÀ GRAN PART DE LA VOSTRA VIDA i l’única manera d’estar realment satisfet és fer el que considereu un treball genial. I l’única manera de tenir una feina genial és estimar el que feu. Si encara no l’heu trobat, continueu buscant. No us conformeu. Com tot allò que té a veure amb el cor, ho sabreu quan l’hàgiu trobat. I com en totes les relacions genials, les coses milloren i milloren amb els anys. Així que seguiu buscant fins que la trobeu. No us conformeu”.

Com detectar maquillatges comptables?

Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra

Els maquillatges comptables, que poden ser legals quan es fan sense vulnerar la normativa comptable, impliquen que l’empresa no informa de la realitat i enganya als usuaris dels comptes. Per exemple, optar per l’alternativa de comptabilització més avantatjosa d’una determinada transacció pot ser un maquillatge legal, quan es pretén oferir l’imatge que més interessa enlloc d’oferir una imatge real de l’empresa. En canvi, amagar transaccions o comptabilitzar transaccions inexistents són maquillatges il.legals.
Tot seguit es relacionen les tènciques de detecció de maquillatges comptables més habituals.
-Canvis de criteris. Hi ha maquillatges que es poden detectar a partir dels comptes anuals de l’empresa. Per a això, convé analitzar els criteris comptables utilitzats, que s’exposen en la memòria que forma part dels comptes anuals. Cal contrastar aquests criteris amb els dels anys anteriors i amb els dels competidors. D’aquesta manera es poden identificar canvis de criteris en relació a anys anteriors, o bé practiques comptables més (o menys) conservadores que les dels competidors.
-Salvetats dels auditors. També cal revisar l’informe d’auditoria per si hi ha salvetats. L’existència de salvetats posa de manifest que els auditors discrepen d’algún aspecte inclòs als comptes anuals i que l’empresa no ha corregit. Les salvetats poden referir-se a canvis de criteris en relació amb l’any anterior o a altres contingències no recollides en els comptes.
-Resultats extraordinaris. Una altra tècnica de detecció de maquillatges és l’anàlisi dels resultats extraordinaris i d’exercicis anteriors ja que es poden deure a l’intent d’amagar una variació no desitjada dels resultats ordinaris.
-Anàlisi de ratios. També es recomanable l’anàlisi de l’evolució dels terminis de clients, estocs i proveïdors, per tal de detectar maquillatges que puguin afectar a aquestes partides.
-Operacions amb empreses vinculades. A vegades, els maquillatges es fan a través d’empreses vinculades realitzant operacions irreals o a preus diferents del de mercat. Per tant, cal analitzar les operacions amb aquestes empreses.
-Tractaments especials autoritzats. Ocasionalment, la comptabilitat creativa es fa amb les autoritzacions pertinents dels organismes supervisors. Per això, cal revisar possibles autoritzacions de tractaments especials, que tot i que siguin legals no deixen de ser maquillatges. Per exemple, ocasionalment, el Banc d’Espanya ha autoritzat a algun banc en dificultats a deixar d’aplicar alguna norma relativa a la dotació de provisions per morositat. Aquesta circumstància es va produir en el cas de Banesto l’any 1992, poc abans de la intervenció del Banc d’Espanya i de la detenció del Sr. Mario Conde, president de Banesto. En moments de devaluació de la moneda, l’ICAC també va autoritzar a les empreses de determinats sectors econòmics, com l’elèctric, per exemple, a deixar d’aplicar la normativa sobre les pèrdues per diferències de canvi.
Hi han altres maquillatges que ja no es detecten a partir dels comptes anuals de l’empresa i, per tant, cal revisar els llibres de comptabilitat. De tota manera, es tracta de revisions que s’espera que siguin fetes pels auditors.
A vegades els maquillatges es poden fer sense vulnerar la normativa comptable vigent

Algunes tècniques de maquillatge, impacte en els comptes anuals i sistemes de detecció

Volem comptes fiables?
Oriol Amat
No sempre ens podem fiar dels comptes de les empreses. Per una banda, les normes comptables canvien molt en funció del país del que es tracti. Per l’altra, la legislació vigent no impedeix la denominada comptabilitat creativa.
Aquest tipus de maquillatge es fa per a aconseguir que els comptes reflecteixin el que interessa als directius. D’aquesta manera, no s’informa de la realitat i s’enganya als usuaris dels comptes. La comptabilitat creativa s’aprofita de que d’acord amb la legislació moltes transaccions es poden reflectir de diverses formes. Triant les alternatives permeses que més convinguin en cada cas, algunes empreses maquillen els seus comptes emparant-se en la normativa comptable. Segons un estudi de l’ACCID (Associació Catalana de Comptabilitat) el resultat d’una empresa que segons la normativa comptable espanyola més utilitzada es de 100, podria augmentar-se fins a 133 o reduir-se fins a declarar unes pèrdues de 31, simplement jugant amb diverses normes legals. En el mateix estudi, si s’utilitzen les Normes Internacionals de Comptabilitat (NIC), que estan sent adoptades per molts paisos, la situació empitjora perque el problema que tenen les NIC és que ofereixen més possibilitats de tractaments alternatius. Per tant, les NIC poden afavorir un increment dels maquillatges comptables. Continuant amb l’estudi realitzat per l’ACCID, l’empresa que tenia un resultat de 100 podria establir el seu resultat si utilitza les NIC entre unes pèrdues de 68 i un benefici de 247. Cal recordar que que aquestes modificacions en el resultat s’obtindrien simplement utilitzant les alternatives més convenients incloses en la normativa. Per tant, encara que s’aconsegueixi que tots els països apliquin les NIC, si aquestes no redueixen la gran varietat de tractaments alternatius admesos seguiran havent diferències comptables i maquillatges, i de tant en tant esclataran els escàndols.
En conclusió, si volem comptes més fiables hem de tenir una única normativa comptable. Si el món está apostant per les NIC cal que aquest sigui el nou llenguatge comptable arreu. Això vol dir que el govern espanyol ha de deixar de regular per tal que les empreses segueixin les NIC, com ja passa a d’altres paisos. Pero per tal que la comptabilitat sigui més fiable és imprescindible que es redueixi al mínim l’ampli ventall d’alternatives que s’ofereixen per a comptabilitzar de maneres diferents una mateixa realitat econòmica. Aquest problema és el qual explica que una empresa un dia ens digui que està guanyant diners i poc després se’ns informi que, encara que les xifres anteriors eren legals, en realitat l’empresa estava perdent diners. En cas contrari, no es resoldran sinó que es poden agreujar els problemes actuals i seguiran produint-se de forma periòdica situacions que fan que la fiabilitat de la informació comptable estigui en qüestió.

Uno de los principales pilares de inversión de los grandes del ‘software’ que nos “venden” ‘software’ “desde la nube” es la infraestructura para mantener esos servicios. Facebook es una de las redes sociales más importantes del mundo e invierte una buena cantidad de millones en funcionar pero sólo es aproximadamente el 3,5 por ciento de lo que destina Google a sus centros de datos.
Buscador, correo, traductor, libros digitales, telefonía, calendarios, documentos, cartografía, fotos… Y también experimentos fallidos como mundos sociales persistentes en línea. Google sostiene una cantidad ingente de servicios on-line que le obligan a invertir una auténtica millonada en centros de datos. La compañía destinó 2.300 millones de dólares (1.668 millones de euros) en instalaciones, servidores y ‘hardware’ de almacenamiento.
Otro gigante del ‘software’ con un creciente interés en servicios de ‘software’ “en la nube” -que no se instalan en el ordenador sino que se accede a ellos desde Internet- como es Microsoft gasta otra fortuna: 500 millones de dólares (363 millones de euros). Una cifra que también incluye gasto en servidores, instalaciones y almacenamiento.
Una emergente compañía de Internet como es Facebook ofrece un servicio mucho menos ambicioso que los de Microsoft y Google y, en consecuencia, precisa de menor inversión en centros de datos. Otro motivo por el que los gastos de Facebook son menores es que en lugar de construir sus propios centros, los alquila.
Sin embargo, su meteórica ascensión de los últimos dos años -recientemente superó los 200 millones de usuarios- ha hecho que multiplique el gasto, (…)En 2007, la red social creada por Mark Zuckerberg invirtió 30 millones de dólares (21,7 millones de euros) en servidores y almacenamiento, que aumentarán a 60 este año. Unas cifras que no incluyen gastos en infraestructuras. A su vez, responsables de almacenamiento de datos en Facebook estimaron en el portal ‘Data Center Knowledge’ que en 2009, Facebook invertirá entre 20 (14,5 millones de euros) y 25 millones (18,1 millones de euros) en instalaciones.(…)

Un informe recent dels professors Hulme i Mosley va analitzar el treball de 13 institucions de microcrèdit en set països diferents que proporcionen petites quantitats de crèdit per ajudar a les microempreses. Les seves conclusions són molt clares i possiblement tinguin gran influència sobre les agrupacions que proveeixin crèdit en el futur. Arriben a tres importants conclusions:
• Les institucions amb programes de préstec efectius inclouen el Bangladeshi Grameen Bank, BancoSol de Bolívia i Bank Rakyat d’Indonèsia. Aquestes institucions gaudeixen d’èxit i la majoria dels seus clients són capaços de retornar els seus préstecs i consolidar les seves microempreses. Tenen un nombre de característiques, les quals inclouen:
• Taxes d’interès més altes que prevenen que la gent més pobre demani préstecs.
• En general tenen esquemes d’estalvi que proporcionen a la gent una xarxa de seguretat (els seus estalvis) si pateixen problemes.
• Tenen sucursals a prop d’on viuen els prestataris, el que fa possible que la gent pagui les seves quotes regularment.
• Recol lecten les quotes amb regularitat.
• El crèdit té més possibilitats d’elevar l’ingrés de les llars que estan per sobre o al llindar de la pobresa – en altres paraules, no el dels molt pobres (que estan sota del llindar de la pobresa). La investigació indica que els prestataris que estan en el llindar de la pobresa o per sobre d’aquest tenen més possibilitats de prendre riscos i invertir en equip, mà d’obra o tecnologia addicionals.
• En el cas dels molt pobres, el microcrèdit sovint no ajuda a la gent a millorar el seu ingrés. Els prestataris molt pobres són incapaços de prendre aquests riscos. Sens dubte, algunes vegades es gasten els préstecs en necessitats familiars immediates i poden acabar més endeutats que abans del préstec. Pot ser que els préstecs no proporcionin respostes a tots els problemes i de vegades pot empitjorar, especialment si la gent no té una xarxa de seguretat d’estalvis o d’experiència.
Aquestes conclusions no són molt estimulants per a la gent que tracta d’elevar per sobre del llindar de la pobresa i que poden trobar encara més difícil obtenir crèdit en el futur com a resultat d’aquesta recerca. Tanmateix, encara queden passos positius per donar. En visites recents que la directora va fer a agrupacions de gent del camp a Uganda i Ghana es va mostrar que els grups actius amb membres que es reuneixen regularment i treballen sovint junts, poden operar esquemes simples de crèdit en forma efectiva sense ajuda exterior. Els membres es posen d’acord per contribuir amb una petita suma de diners a la setmana i fan torn per beneficiar-se, ja que un membre s’emporta tots els diners aquesta setmana. La majoria fa servir els diners per comprar roba, pagar matrícules escolars o petites activitats de generació d’ingressos. Els grups han d’estar ben establerts per a que els membres confiïn en que cadascú farà contribucions regulars.
Finance Against Poverty per David Hulme i Paul Mosley va ser publicat per Routledge, London el 1996. El resum de les conclusions del llibre es va prendre de Focus No 5 publicat per CGAP, 1818 H Street NW, Room G4115, Washington DC 20433, EUA.

“El Crèdit dels Pobres” és un documental que ens mostra l’evolució i influència del microcrèdit en els països pobres.
Esta “solución a la pobreza” -como es llamada en el documental- que comenzó hace más de tres décadas, consiste en realizar préstamos de bajas cantidades de dinero a personas que no tienen acceso a la banca comercial por carecer de cualquier tipo de aval. Aquesta “solució a la pobresa” que va començar fa més de tres dècades, consisteix en realitzar préstecs de baixes quantitats de diners a persones que no tenen accés a la banca comercial per mancar de qualsevol tipus d’aval.
Nos muestra ejemplos de personas que han mejorado notablemente su calidad de vida gracias a estos microcréditos, al poder emprender un pequeño negocio -convirtiéndose en “microempresarios”- y así disponer de un medio que les asegure unos ingresos que les garantice una vía para escapar del hambre o mejorar su vida. Ens mostra exemples de persones que han millorat notablement la seva qualitat de vida gràcies a aquests microcrèdits, al poder emprendre un petit negoci-convertint-se en “microempresaris” – i així disposar d’un mitjà que els asseguri uns ingressos que els garanteixi una via per escapar del fam o millorar la seva vida. Según el documental, 100 millones de personas han sido beneficiadas por este sistema. Segons el documental, 100 milions de persones han estat beneficiades per aquest sistema.
Eso sí, este no es un sistema de caridad, el préstamo debe ser reembolsado con intereses, siempre más ventajosos que los solicitados por los usureros locales. Això sí, aquest no és un sistema de caritat, el préstec ha de ser reemborsat amb interessos, sempre més avantatjosos que els sol licitats pels usurers locals.