Fragment de “Tòquio Blues”, d’Haruki Murakami

“LA MORT EXISTEIX, NO PAS COM EL CONTRARI DE LA VIDA, SINÓ COM UNA PART DE LA VIDA.
Expressat amb paraules no és res de l’altre món, però en aquell moment no ho sentia pas com si fossin paraules, sinó com una massa d’aire que tenia a dins. La mort existia dins un petjapapers, dins les boles blanques i vermelles escampades damunt la taula de billar, i nosaltres vivíem aspirant-la cap als pulmons com si fos una pols fina.
Fins llavors m’havia imaginat la mort com una cosa que estava separada de la vida i que existia de manera independent. És a dir, sabia que la mort era inexorable, però em pensava que no ens afectava fins el dia que ens arribava. Era una manera de veure-ho absolutament lògica: la vida era en aquesta banda i la mort a l’altra. Jo era aquí i no pas allà.
Però a partir de la nit en què es va morir en Kizuki ja no vaig poder pensar en la mort (ni en la vida) d’una manera tan senzilla. La mort ja no era el contrari de la vida, sinó que havia començat a existir, formava part de mi i, encara que volgués, em seria impossible ignorar-la. Quan la mort es va endur en Kizuki aquell vespre de maig, també se’m va endur a mi”