Manuel Baixauli i “L’home manuscrit”: l’obsessió per l’escriptura

Fragment de la novel.la:

“Pugí una escala que em dugué a un cambró fosc de planta rectangular, allargada, que feia tuf de pixats. A un extrem del rectangle hi havia una porta blindada -l’accés al far?-, infranquejable; a l’altre, un finestró sense batents oferia una vista impressionant de la mar i de la costa escabrosa. L’estretor de la cambra, el trespol massa baix -tres pams només per dalt de mi-, produïen claustrofòbia. Sembla un taüt, pensí. Recorde que pensí exactament això: un taüt, i que hi vaig inspeccionar cada mil.límetre, com qui s’hi troba pres. I recorde que aleshores ho vaig veure: el to gris del sostre, un to més fosc que no el blanc brut, envellit, de les parets. El to d’un text. D’un text escrit en llapis.

És clar que hi havia grafits arreu de la casa, cors amb noms i fletxes, obscenitats dibuixades i escrites, reivindicacions polítiques, signatures amb data i procedència …, així com també hi havia mocadors de paper arrugats, burilles, pots de cervesa, excrements endurits … Petges del passavolant. Aquell sostre, però, era una altra cosa. El text estava escrit amb cura, en lletra sòbria, entenedora, i atapeïa el rectangle en sentit vertical, sense deixar espais ni marges. Empresa impossible sense una gran paciència i determinació, atesa la incomoditat que suposava. Fins i tot llegir-ho era incòmode, i la llum era escassa. Però com podia llegir-ho?”

Aquest article ha estat publicat en FRAGMENTS NARRATIUS. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *