Us deixo ara que arriben les festes nadalenques amb un bonic poema de Salvat-Papasseit, poeta que després d’uns inicis lligats a l’avantguarda anirà evolucionant cap a un tipus de poesia en què reflectirà els aspectes més quotidians de la realitat. Malgrat la seva malaltia -recordem que morí als trenta anys-, la seva poesia ens ofereix una visió optimista de la vida, una lliçó de com gaudir plenament, malgrat totes les adversitats, de cada instant que vivim. Penso que és un missatge que en el context socioeconòmic en què ens trobem encara pren més força.
NADAL
A Emili Badiella
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Quina poesia mes maca, graciès per publicar-la
molt bonik
No entenc la referència al sistema socioeconòmic que vivim ara, comparat amb el que vivia el poeta. Per favor, una mica de realitat!!! Avui dia la gent viu mil vegades millor que abans. Hi ha matrimoni gai. Respecte pels drets del nen, de la dona, i ajuts a tothom. Menjadors públics i albergs públics. Un sistema sanitari maravellós. Unes autonomies molt àmplies, gaudim de pau i de botigues ben plenes.