Què hi ha en les obres del pintor Francis Bacon que ens inquieten i ens provoquen reaccions tan diferents com poden ser les de seducció i ,alhora, repulsió? Què sembla voler-nos dir amb aquesta presència constant de cossos mutilats, monstruosos? No serà el qüestionament de la racionalitat de l´ésser humà i de la identitat sense conflictes? Obsessió pel cos, un cos que en altre temps era morada d’una identitat única i que després de la segona guerra mundial s’esquinça en mil trossos. A partir d’aquell moment, res serà el mateix.
Una tornada a l’animalitat, a la bestialitat? Potser sí. Veient molts dels quadres de Bacon, un no pot deixar de sentir calfreds davant l’intens sentiment d’atracció per aquests cossos que semblen remetre’ns a una època remota de l’home. Però, al mateix temps, hi ha un sentiment oposat: la repulsió que provoquen en fer-nos conscients de l’existència d’una part que creiem plenament oblidada i que ens és molesta. Crec que com tota gran obra d’art, l’ambigüitat i l’ambivalència es fan presents en l’obra de Bacon.
Cossos deformes, contorsionats, monstruosos, que vomiten, copul.len, i deixen enrere la racionalitat de l’ésser humà. Com assenyala el Dr. Adolfo Vásquez, en l’obra de Bacon “el cos es fa carn, es dessacralitza, trenca amb l’harmonia de la superfície i la forma, esdevenint un ésser amenaçat per la seva pròpia definició, és a dir, per la dispersió de la seva identitat”. Penso que un dels objectius principals de l’artista, doncs, és mostrar-nos la fragilitat i la vulnerabilitat de l’home contemporani.
Reflexions a partir de l’interessant article d’Adolfo Vásquez, “Francis Bacon: de la metamorfosis a la disgregación” (es pot trobar a Internet)
