Per a l’home del segle XXI, resulta força curiosa la idea de la felicitat que es té a l’edat mitjana. En un món on tot és explicat mitjançant la presència omnipotent de Déu, no és estranya la concepció de la vida com a somni i mentida. Tan sols existeix plenitud en Déu, la qual cosa porta a considerar insignificants els plaers terrenals. La felicitat, doncs, no és a l’abast de l’home -a la terra-, sinó en el més enllà -en el cel. Cal renunciar, per tant, als falsos plaers amb què som temptats aquí a la terra per poder aspirar a la recompensa -felicitat- en el cel. Se li demana a l’home que suporti les misèries i els infortunis d’aquest món amb l’esperança d’una “gratificació” en el més enllà.
A grans trets, aquesta és la visió proposada pel cristianisme, una crida a la renúncia, a l’espera d’un temps millor en què serà recompensada la seva conducta aquí a la Terra. Crec que aquesta concepció de la felicitat pot exemplificar-se molt bé amb una citació dels Apòcrifs que diu: “Este mundo no es más que un puente. Crúzalo, pero no hagas en él tu morada” (Apòcrifs, 35)
Van anar passant els anys i la idea de la felicitat patí un gran canvi. Com assenyala l’assagista Pascal Bruckner, la llavor de la noció moderna de la felicitat la trobaríem en una frase de Voltaire, extreta d’un dels seus poemes, concretament “El mundano” (1736), en què diu: “El paradís terrenal és a qualsevol lloc on vagi”. Sentència revolucionària que aboliria la idea mantinguda durant tants segles de renúncia a la vida, a la capacitat de l’ésser humà de transformar el món que habita. Serà amb la Il.lustració del segle XVIII quan hi hagi una promesa de felicitat per a tothom i, el que és més important, ara la felicitat es buscarà “aquí” i “ara”.
Canvi de mentalitat espectacular, fruit de la confiança absoluta en les possibilitats de l’home, en el poder de la ciència i la instrucció. Una mentalitat similar a la nostra, en el sentit que és la Humanitat l’única responsable dels mals que hi ha el món i l’única que pot eradicar-los, sense esperar l’ajuda de cap entitat divina. Una frase que pot il.lustrar molt bé aquest estat d’eufòria col.lectiva seria la pronunciada pel pare de l’utilitarisme, l’anglès Bentham: “la major quantitat de felicitat per al major nombre de persones”
Una nova mirada, doncs, a la vida. El món deixa de ser un territori hostil i àrid per convertir-se en una terra fèrtil on s’hi podrà donar el dolor, però també el plaer -fins ara negat als homes.
continuarà
Reflexions extretes de l’assaig de Pascal Bruckner, La euforia perpetua (Sobre el deber de ser feliz), Ed. Tusquets, 2001
