L’obra de Friedrich té precedents en una llarga tradició de pintors alemanys que, abans d’ell, van pintar paisatges còsmics o sublims. Tingueren tendència a pintar grans paisatges amb altes muntanyes, enormes cels, etc, dins dels quals l’home se sentia perdut. L’esperit que domina l’obra de Friedrich és radicalment romàntic: hi apareixen escenes a la llum de la lluna, espais gèlids (mar de gel, camps gelats), la nit, paisatges muntanyencs i feréstecs, etc. Aquest “Monje a la orilla del mar” n’és un bon exemple.
