VOCABULARI: ALMOGÀVER, LLIBRE D’AMIC E AMAT

almogàver

Terme d’origen àrab (mugâwir, “incursor, home que pren part en una expedició en terra enemiga”) que designa el soldat de xoc, devastador i saquejador, de molt baixa condició social.

Desclot, al capítol 79 del seu llibre, en fa una descripció bastant precisa: “Aquestes gents qui han nom ‘almogàvers’ són unes gents qui no viuen sinó d’armes, e no estan en ciutats ne en viles, sinó en muntanyes e en boscs, e guerregen tots jorns ab sarraïns e entren dins la terra dels sarraïns una jornada o dues, enlladroint e apresent, e en traen molts sarraïns preses e molt d’altre haver. E d’aquell gasany viuen, e soferen de grans malenances que altre hom no podria sofrir; que ben estaran dos jorns sens menjar, si mester llur és, o menjaran de les herbes dels camps, que sol no s’ho preen res. E los adalils són cells qui els guien, qui saben les terres e els camins. E no porten mas una o una , sia estiu o hivern, molt curta, e en les cames unes calces ben estretes de cuir e als peus bones avarques de cuir; e porten bon coltell, e bona correja e un foguer a la centura, e porta cascú una bona llança, e dos dards e un sarró de cuir a l’esquena en què porta son pa a dos o a tres jorns. E són molt forts gents e lleuger per fugir o per encalçar; e són catalans, e aragonesos e serrans“.

La rudesa i la ferotgia d’aquests guerrers està relacionada directament amb el fet que viuen només del botí i que no reben cap altra paga ni del rei ni de ningú. Aquesta necessitat de rapinya els fa, per això mateix, difícils de controlar; un exemple paradigmàtic d’aquesta característica és el saqueig i l’incendi de Perelada en un moment crític de la invasió francesa de Catalunya.
amic i amat

La de l’amic i l’amat és una metàfora recurrent a l’obra de Ramon Llull per a expressar en termes d’amistat la relació entre l’home (l’amic) i Déu (l’amat). Les primeres aparicions del tema són al Llibre de contemplació (1274), però és a Blaquerna (1283) on rebrà una formulació definitiva. La introdueix Ramon lo foll (al capítol 79), una veritable contrafigura de Llull, i és al “Llibre d’amic e amat”, una obra que suposadament escriu el protagonista ja vell al seu ermitatge, que són definitivament concretats els personatges i les seves relacions. Després, el tema reapareixerà en diverses obres més: l’Art amativa (1290), les Flors d’amors e flors d’entel·ligència (1294) i l’Arbre de filosofia d’amor (1298).

 

Aquest article s'ha publicat dins de ARTICLES i etiquetat amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *