Category Archives: Europa

Hispani per Campanorum fines eunt III: Pèstum

3) Lloc arqueològic de Paestum

Situat al sud-est del golf de Salern, a la part sud de la Piana del Sele, Paestum és un lloc arqueològic de gran importància, reconegut per la Unesco com “Patrimoni de la Humanitat”.

Fundada pels Grecs de Síbaris al voltant del segle VII. a.C. amb el nom de Posidònia (Poseidonia). La ciutat va ser ocupada successivament per diferents pobles fins que, en 273 aC, Roma la va fer una colònia pròspera, donant-li el seu nom actual Paestum, potser per una corrupció del nom grec. El començament de l’Edat Mitjana va marcar el seu declivi irreversible.

A més dels valors culturals, la importància de Paestum està relacionada amb l’excel·lent estat de conservació dels béns a partir dels murs, construïts pels grecs i després reforçada pels lucans i romans.

El més sorprenent és la visió de tres majestuosos temples col·locats en una plana verda, que reflecteixen la llum de forma diferent segons les hores i les estacions. Molts escriptors, poetes i artistes com Goethe, Shelley, Canova i Piranesi estaven fascinats per l’espectacle, que ha demostrat ser una font d’inspiració per a ells.
Aquests grans edificis són un extraordinari exemple d’estil dòric. Les antigues ruïnes de Paestum estan entre les úniques ruïnes gregues que queden a la part continental d’Itàlia, i són sens dubte les millor conservades.

Temple d’Hera

El Temple d’Hera, anomenat basílica, que es remunta al segle VI aC, és el més antic. Pertany a la primera generació de grans temples de pedra i es va iniciar aproximadament al 560 aC. És l’únic temple grec d’un període d’importància crucial per a la formació de l’arquitectura grega que s’ha conservat en tan bon estat.

temple d’Hera

Els frontons estan desapareguts i el disseny no és l’estàndard; la part interior està dividida per una fila de columnes centrals, com era costum en les obres antigues de l’arquitectura construïdes en fusta. Aquest aspecte significava que la seva funció segueix sent poc clara durant un temps considerable i és coneguda com la “basílica” avui dia, tot i que s’ha demostrat que es tractava d’un edifici de culte. A més de ser el primer temple dels tres, va ser dels primers dedicats a Hera. Ho sabem pels ex-vots, la majoria són estàtues de terracota de sexe femení amb les lletres gregues Η (eta) + P (ro) + A (alfa) =Hera. Al principi, els arqueòlegs van pensar que era un edifici públic romà, d’aquí el seu sobrenom de “basílica”.

El temple de Neptú
Aquest és el major temple de Paestum i el millor conservat. Construït al voltant de la meitat del segle V aC, sintetitza les característiques de l’arquitectura del temple grec. El gran temple de Zeus s’estava construint en el mateix període a Olímpia, a Grècia, tot i que no està tan ben conservat.

Temple de Neptú

El temple està construït d’enormes blocs units amb clavilles simples sense l’ús de morter. Aquesta tècnica ha permès la construcció d’edificis que suporten terratrèmols i altres desastres naturals.
Com és habitual en molt casos, les parets de l’estructura interna o cella estan incompletes a causa de la reutilització dels blocs pels habitants durant les èpoques medieval i moderna. La cella estava dividida en tres naus per dues columnes altes en dos nivells que encara es poden admirar. Igual que en el cas d’altres temples, el sostre estava sostingut per bigues de fusta (les ranures dels blocs de pedra encara es poden veure). Les teules i ràfecs estaven fetes de fang cuit amb una elaborada decoració acolorida.

Durant el segle XVIII es pensava que el temple més gran de la ciutat hauria de ser el temple de Posidó-Neptú, el déu que va donar a la ciutat grega del seu nom (Poseidonia).

No obstant això, l’atribució del temple a Neptú és encara un tema de debat; pot haver estat dedicat a Hera, la deïtat principal de la ciutat; una altra hipòtesi és que el temple estava dedicat a Zeus, el marit d’Hera i pare d’Atena; una altra hipòtesi és que el temple va estar dedicat a Apol·lo.

Temple de Neptú

Sigui com sigui, la veritat és que el Temple de Neptú, amb el seu càlid color daurat que varia en els diferents moments del dia, és una joia de l’arquitectura dòrica, majestuós i al mateix temps elegant.

El temple d’Atena (Temple de Ceres)

Tot i que aquest és l’únic temple en el qual es pot estar segur sobre la identitat de la deïtat a la qual es dedica -Atena, deessa de la saviesa, l’artesania i la guerra- se’el coneix com el temple de Ceres.

El temple de la deessa protectora està situat al punt més alt de la ciutat, al nord de la zona pública que té visites. La primera generació de colons va construir un petit edifici en honor de la deessa, conegut com l’“oikos”, (οἶκος). Al 500 aC es va construir un monumental temple que s’ha conservat fins a la cornisa de la teulada. La part interna, ”cella”, era accessible a través d’una gran avantcambra, “pronaos”, decorada amb columnes jòniques. El temple d’Atena en l’època medieval es va transformar en una església i té, adossades a la paret exterior, tres tombes cristianes.

Temple d’Atena.

A més de gaudir d’aquests tres temples, no has d’ignorar la resta del recinte arqueològic, l’amfiteatre romà, la plaça del forum, les restes de les termes, el comitium, el districte residencial, etc.

fòrum i via sacra

També s’ha de visitar la muralla de la ciutat, recentment restaurada; gairebé 5 km de llarg que haurien estat originalment al voltant de 7m d’alçada i que descobreixen la grandesa de Paestum. Us heu de permetre una hora a peu a l’ombra dels blocs que guarden la ciutat en una abraçada de pedra

A l’estiu, una caminada nocturna, en aquest magnífic escenari, amb música i llums que animen als visitants la ruta, ofereix l’oportunitat de submergir-se en un ambient únic, entre les obres de les grans civilitzacions del passat.

Ningú pot anar-se’n sense fer una ullada al museu arqueològic de Paestum i visitar, entre altres obres, una reproducció -l’original és al museu Arqueològic de Nàpols- de la “Tomba del Capbussador” que data del 480 aC època que no ens ha deixat cap altra pintura funerària grega. Això fa que sigui ”l’únic exemple de pintura grega amb escenes figuratives que han pervingut de forma completa. Entre els milers de tombes gregues conegudes d’aquest període (aproximadament entre el 700–400 aC), aquesta és l’única decorada amb frescos de subjectes humans” [1]

Durant molt de temps, es va acusar de manera injusta els antics grecs de oblidar-se de la pintura, que només la utilitzaven en la ceràmica. En realitat una cultura tan florent i sensible a l’art mai se’n va oblidar, però la gran pintura grega a la fresca es va perdre per sempre i tan sols es conserven algunes cròniques que fan referència a pintors. Això es va fer palès va canviar el dia 3 de juny de 1968, moment en què Mario Napoli va descobrir la coneguda Tomba del Capbussador al jaciment arqueològic de Paestum.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Tomba_del_capbussador

La tomba rep aquesta curiosa denominació per l’escena que representa un jove planejant entre el cel i l’aigua després de llançar-se des d’un trampolí, aquesta escena es troba a la cara interna de la llosa que serveix de tapa al sepulcre. Es tracta d’una tomba de caixa formada per un total de cinc lloses de pedra calcària de travertí, les parets de la tomba estan decorades amb pintures al fresc que estan datades entre els anys 480 i 470 aC. Les escenes que es representen recorden a les ceràmiques àtiques amb figures vermelles.

El difunt era probablement un mercader etrusc instal·lat a Posidònia. Les quatre parets laterals representen l’escena d’un banquet, destinat a acompanyar-lo en el més enllà. En el conjunt de l’escena es veuen representats tres déus fonamentals del panteó grec, Apol·lo, que dirigia les Muses (música), Afrodita, la deessa de l’amor, i Dionís, déu del vi i també del renaixement. El simposi és lloc de confluències; als plaers del vi i la música se sumen els de l’amor. “Junts van Afrodita i Dionís”, diu el proverbi grec; en el banquet, s’unifiquen els déus de la vida, la sexualitat, la fecunditat i el renaixement. No és casual que se’ls recordi en un sepulcre. Es tracta d’una composició d’una gran bellesa, amb un fort significat simbòlic: el capbussador és molt probablement la imatge dels límits del món i el seu salt representa el pas al més enllà.

Aconsello aprofundir en les escenes del banquet amb l’interessant article de Cora Dukelsky “IMÁGENES DE UN VIAJE SIMBÓLICO: LA TUMBA DEL ZAMBULLIDOR” que va ser presentat a la segona trobada anual “Las Metáforas del Viaje y sus Imágenes. La literatura de viajeros como problemática”. Universitat de Rosario. 18,19 i 20 de maig 2005. Publicat al CD-rom amb les Actes de la Trobada. Maig 2005.

http://www.formseven.co.uk/etruscans-a-forgotten-civilisation/

[1](R. Ross Holloway. “The Tomb of the Diver”, in American Journal of Archaeology, Vol. 110, n. 3, juliol 2006 (pp. 365–388)

Text i fotografies d’Alfonso Campo

[Si t’has quedat amb ganes de més, el periple continua a Hispani per Campanorum fines eunt IV: Capri]

Hispani per Campanorum fines eunt II: Pompeia

1 Reply

2) La segona etapa, i parada obligatòria, del nostre periple és Pompeia:

Salut, pompeians, on sigui que us trobeu.

Història

Pompeia sorgeix sobre un altiplà per controlar la vall del riu Sarn, a la seva desembocadura es trobava emplaçat un port amb gran activitat. La informació sobre l’origen de la ciutat és incerta. Segons les troballes més antics, entre finals del segle VII aC i la primera meitat del segle VI aC és quan es va construir la primera muralla que delimitava una àrea de 63,5 hectàrees.

Una civilització “mixta”, en la qual es fonien elements nadius, etruscs i grecs, va contribuir al desenvolupament de la ciutat i a la construcció d’una muralla fortificada de pedra calcària segons el sistema grec.

Durant l’època samnita, segle IV, les obres d’urbanització van rebre un gran impuls. A finals del segle IV aC, l’organització política va patir la interferència dels moviments d’expansió dels pobles samnites, fins a provocar la intervenció de Roma al sud d’Itàlia. Un sistema d’aliances i una sèrie de campanyes militars victorioses li donarien l’hegemonia (343-290 aC) sobre tot el territori de la Campània. Així Pompeia, com “aliada”, va passar a formar part de l’organització política de la res publica romana.

Als voltants dels anys 90-89 aC es va rebel·lar juntament amb altres pobles itàlics que exigien una dignitat social i política igual a la de Roma. Després del setge de les tropes de Luci Corneli Sul·la, la ciutat va capitular i va passar a ser una colònia romana amb el nom de Colonia Cornelia Veneria Pompeianorum (80 aC). Arran d’aquest estatus, a Pompeia es van construir edificis públics i privats, sobretot, en l’època dels emperadors Octavià August (27 aC -14 dC) i Tiberi (14-37 dC).

L’any 62 dC, un violent terratrèmol va sacsejar tota la zona del Vesuvi. La reconstrucció es va iniciar immediatament, però, a causa dels danys tan greus i dels moviments sísmics successius, va durar molt de temps. Quan 17 anys després, el 24 agost del 79 dC, va quedar coberta per cendres després d’una sobtada erupció del Vesuvi, Pompeia encara estava en plena reconstrucció. Tenim el testimoni de Plini el Jove qui, en dues cartes al seu amic l’historiador Tàcit (Epistulae VI, 16 i Epistulae VI, 20), explica les seves impressions enfront d’aquests fets.

El seu descobriment es va produir a la fi del segle XVI. Tot i que les exploracions no van començar fins al 1748, van continuar sistemàticament durant el segle XIX, fins als anys més recents.

L’àrea arqueològica de Pompeia abasta al voltant de 66 hectàrees, però tan sols unes 45 estan excavades. La ciutat està subdividida en “regio” (barris) i “insulae” (illes) des de 1858, obra de Giuseppe Fiorelli, per raons d’estudi i perquè resultés més fàcil orientar-se.

La denominació de les cases, quan es desconeixia el nom del seu propietari, va ser encunyada pels excavadors segons les troballes particulars o altres circumstàncies.

Santuari d’Apol.lo

No hi hauria vida per a visitar tota Pompeia amb detall ja que cada cantonada és una finestra a un món misteriós, màgic i llunyà. A l’hora de visitar Pompeia s’ha de calcular un mínim de cinc hores i un màxim… ja ho he dit, no hi ha màxim.

El visitant pot accedir a menys d’un terç de la seva superfície real a l’espera de més excavacions, però malgrat això, les zones visitables són àmplies i serien necessaris diversos dies per a una visita en profunditat.

A l’entrada et donen unes guies i el plànol del recinte, aquest documents t’ajudaran a situar-te i a planificar la teva visita. Assenyalaré alguns del recintes de visita obligada, aprofundint en algunes curiositats.

Fòrum

Fòrum

El fòrum civil representa el centre de la vida quotidiana de la ciutat, cap a ell miren tots els edificis públics per a l’administració de la ciutat i de la justícia; la gestió dels negocis i les activitats comercials; els mercats i els principals llocs de culte ciutadà.

La plaça del fòrum era, en origen, una zona senzilla més o menys regular. El costat occidental s’obria cap al Santuari d’Apol·lo, mentre que el costat oriental presentava una filera de tallers. El fòrum va ser modificat profundament entre els segles III i II aC quan la forma de la plaça es va regularitzar, envoltada per pòrtics i el terra pavimentat amb plaques de tova. L’eix de la plaça es va transformar en la façana del Temple de Júpiter. Al principi de l’època imperial el Fòrum va ser pavimentat de nou amb plaques de travertí; algunes plaques que ja no són a la col·locació originària, tenen un buit per acollir les lletres en bronze pertanyents a una gran inscripció.

Al fòrum hi havia tauletes exposades al públic on s’escrivien notícies importants de l’època, com el resultat de les últimes eleccions o la data d’algun espectacle, hi havia gent que aprofitava per exposar les seves queixes o per fer publicitat del seu establiment, la més coneguda és “Macerior prega a l’edil que prohibeixi a la gent fer soroll al carrer i molesti a les persones decents que estan dormint”.

Mensa ponderaria

S’ha de destacar que dins d’un nínxol al mur perimetral occidental del Santuari d’Apol·lo hi ha una còpia de la Mensa ponderaria, l’original es conserva al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols. Es tracta d’un banc utilitzat per comprovar les mesures de capacitat emprades per a les mercaderies en els intercanvis comercials. Es podien mesurar tant aliments líquids i sòlids com els cereals. Aquests s’abocaven en els recipients corresponents, es tancaven amb taps i es buidaven després de la comprovació. Aquest banc era present ja en l’edat preromana, com indiquen les tres inscripcions en osc que després s’han esborrat quan va tenir lloc la fundació de la colònia (80 aC), i de la corresponent actualització al sistema de pesos i mesures romà, com a prova la inscripció encara visible.

mensa pondedaria

Com es veu a la foto la taula presenta la inscripció:

A CLODIUS A F FLACCUS, N ARCAEUS N F ARELLIAN CALEDUS D V I D MENSURAS EXAEQUANDAS EX DEC DECR

A(ulus) Clodius A(uli) f(ilius) Flaccus N(umerius) Arcaeus N(umeri) f(ilius) Arellian(us) Caledus / d(uum)v(iri) i(ure) d(icundo) mensuras exaequandas ex dec(urionum) decr(eto)

“Auló Clodi Flac, fill d’Auló, [i] Numeri Arcàs Arellià Caledó, fill de Numeri, els dos magistrats amb poder judicial van fer aquestes unitats de control dels mesuraments per decret del consell dels decurions “

Aquesta inscripció té un paper d’important ja que atorga legitimitat a la mensa; els dos decurions nomenats, Flac i Caledó, són els que van certificar l’equivalència del nou sistema de mesurament imposat per August amb les mesures originals samnites escrites en llengua osca al mateix banc esborrades quan es van adaptar. Així doncs, aquests magistrats van ser els que van canviar les mesures per adequar-les a les reformes de l’any 20 que unificaven totes les mesures de l’Imperi.

Termes del fòrum

Termes del fòrum

Les Termes del Fòrum, es troben a la part posterior del Temple de Júpiter i es remunten als anys immediatament successius a la fundació de la colònia de veterans per part del general Sul·la (80 a.C.). La zona per a dones i la zona per a homes tenien entrades diferenciades. La secció per a homes presenta seqüència d’apodyterium (vestuari), usat també com tepidarium (per als banys de mitja temperatura), frigidarium (per al bany fred) i caldarium o calidarium (per al bany calent). Com molts edificis a Pompeia, les termes van patir greus danys durant el terratrèmol de l’any 62 d.C. L’estat actual és en gran part el resultat dels successius treballs de restauració.

Termes del fòrum

Va ser important la cura i l’esforç dedicats a la decoració de les habitacions, com per exemple els nínxols per guardar roba i objectes per al bany, decorats amb figures d’homes en terracota (telamoni) i la volta amb estucs elaborats en relleu de l’apodyterium-tepidarium. A la mateixa habitació es pot veure un gran braser de bronze que servia per a la calefacció. La part per a les dones, més petita, s’estava reestructurant en el moment del’erupció. Més de 500 llums d’oli s’han trobat a la zona d’entrada de la part dels homes que servien per a la il·luminació durant l’obertura a la tarda.

L’amfiteatre

Aquest amfiteatre és el més antic entre els coneguts en el món romà. Construït l’any 80 a.C., poc després de la fundació de la colònia, per iniciativa dels magistrats Gai Quincti Valgus i Marc Porci, que van fer construir també l’odèon. Podia contenir fins a 20.000 espectadors provinents no només de Pompeia sinó també de les ciutats limítrofes. L’edifici es troba a una zona perifèrica i això facilita el desplaçament d’un nombre tan alt de persones. Les escales exteriors de doble rampa asseguren l’accés a les grades superiors i un passadís en baixada condueix a les grades més baixes. L’arena està separada de l’espai destinat als espectadors per un podium decorat amb frescos d’escenes del món dels gladiadors; a la part superior es poden llegir encara inscripcions amb els noms dels magistrats que van fer construir les grades. L’any 59 d.C. un grup de “aficionats” pompeians i un altres de Nocera van protagonitzar una violenta baralla. Després d’aquest succés el Senat de Roma va decidir tancar durant deu anys l’arena de Pompeia, però la decisió va ser revocada a l’any 62 d.C., després del greu terratrèmol que va sacsejar la ciutat.

Amfiteatre

Castellum aquae

Aquest repartidor hídric està en el punt més alt de Pompeia (42 m) i, mitjançant la connexió amb l’aqüeducte del Serino (època d’August), garantia el servei d’aigua a tota la ciutat. El funcionament de l’estructura permet apreciar l’elevat grau de desenvolupament assolit per l’enginyeria hidràulica antiga: el castellum estava ocupat en el seu interior per una gran pica circular, proveïda per un conducte situat a la banda nord, i amb un sistema de comportes i parets per conduir l’aigua, que establia la distribució de la mateixa segons les necessitats. L’aigua, aprofitant la pressió de caiguda, es conduïa cap a tres conductes situats en altures diferents. Aquests, si calia, es podien tancar amb falques de tronc.

L’estructura va ser afectada pel terratrèmol de l’any 62 d.C. i en el moment de l’erupció l’any 79 d.C. no sembla que es fes servir, com les quaranta fonts distribuïdes a la ciutat.

Necròpolis de la Porta Nocera

La necròpolis es troba als costats d’una calçada paral·lela a la muralla de la ciutat. Hi ha diversos monuments funeraris com a exemple dels models més difosos entre el principi del segle I a.C., període en el qual la necròpolis comença a ser visitada, i el 79 d.C. Entre ells destaca la tomba de Eumàquia, la sacerdotessa que va dedicar un gran edifici al fòrum. Aquí, dins d’un recinte, es troba l’alt podi sobre el qual es crea una estructura semicircular (ἐξέδρα), dins de la qual es troba la cambra sepulcral. Als costats de la tomba d’Eumàquia es poden veure dos sepulcres amb podi rematat per un templet que alberga les estàtues dels difunts. No obstant això, les tombes amb recinte estan caracteritzades per una gran senzillesa, on les cendres dels difunts col·locades a les urnes s’enterren o es col·loquen a la base del monument. Les tombes més pobres es reconeixen per la presència de bustos de pedra rudes, anomenats “Columelle”. Gairebé al centre de la cruïlla entre la calçada que surt de Porta Nocera i la via sobre la qual se situa la necròpolis es pot veure el cap de Titus Suedius Clemens, el magistrat enviat per l’emperador Vespasià per resoldre els abusos en la construcció comesos en la ciutat després del terratrèmol de l’any 62 dC

Necròpolis de la Porta d’Herculà

Tomba semicircular

La necròpolis de la Porta d’Herculà, que s’estén al llarg de la calçada que condueix a Nàpols, s’utilitzava ja durant els primers segles de vida de Pompeia, encara que els edificis funeraris actualment visibles es poden datar a partir del segle I aC. Les tombes monumentals il·lustren els tipus funeraris de l’època. En sortir per la Porta de Herculà, a l’esquerra, es poden veure dues tombes constituïdes per un seient semicircular, anomenat schola (del grec σχολή, ῆς, ἡ, arrel de la paraula escola), característiques de Pompeia i dedicades per l’assemblea de la ciutat als ciutadans il·lustres. Un d’aquests conserva la inscripció amb lletres grans de l’amo de la tomba, la sacerdotessa pública Mamia, morta voltant de l’any 29 d.C., que va fer construir el Temple del Geni d’August al fòrum. Altres sepultures s’han construït en un alt podi amb la forma d’altar, com la de Naevoleia Tyche i Munatius Faustus amb la representació del doble seient, símbol de l’honor concedit de seure a primera fila al teatre. Més endavant, entre les tombes comença el suburbium (perifèria urbana) de la ciutat.

Bordell, lupanar
Al lupanar les prostitutes, normalment esclaves gregues i orientals, exercien la seva professió pel preu de dos i vuit asos (una copa de vi en costava un).

Habitació

L’edifici és de dos pisos. En el superior hi ha les habitacions de l’amo i de les esclaves, en l’inferior cinc habitacions amb un llit, d’obra, cadascuna.

Es distribueixen als costats del passadís que connecta les dues entrades de la planta baixa. Les habitacions estaven tancades amb una cortina. En el fons del passadís, sota el forat de l’escala, es veu una latrina. A les parets del passadís central, quadres amb representacions eròtiques expliquen als clients les activitats que s’hi desenvolupaven.

Fresc del lupanar

Casa i thermopolium de Vetutius Placidus

Thermopolium

El thermopolium (del terme grec θερμοπώλιον) de Vetutius Placidus obert a la via de l’Abundància és un exemple del moviment social de Pompeia en època romana, on els comerciants i artesans gaudien d’un estatus social alt, reservat en èpoques més antigues només als terratinents. En aquest local es servien begudes i menjars calents, com indica el nom, conservades en flascons grans guardats al taulell d’obra, decorat profusament, on es servia. És interessant el quiosc en el mur del fons, molt ben conservat, que constitueix un larari dedicat als déus protectors de la casa (Lares), al Genius protector de l’amo, al déu del comerç, Mercuri, i al déu del vi, Dionís. A la part de darrere, a la casa contigua a l’establiment, es troba una decoració amb preuats frescos i un triclini per a banquets a l’aire lliure. En una de les grans atuells de fang guardades al taulell es va trobar un petit tresor de gairebé tres quilos de monedes, probablement els últims guanys de l’hostaler, que confirmen la rendibilitat d’aquesta activitat.

Casa del Faune

Estàtua del sàtir dansaire

És una de les cases més grans de Pompeia, ocupa tota una illa de 3.000 metres quadrats aproximadament, i la seva planta original es pot datar aproximadament al segle II a.C.
Des del carrer es poden percebre la riquesa i el nivell social del propietari: la vorera porta la inscripció de benvinguda en llatí, AVE; la majestuosa porta està enquadrada per pilars amb capitells decorats, el sòl de l’entrada està realitzat amb incrustacions de triangles policroms de marbres grocs, verds, vermells i rosa (opus sectile). La part alta de les parets, en ambdós costats, està embellida per templets en relleu en els quals es reconeix el larari de la casa. La casa té dos atris i dos peristils al voltant dels quals es disposen altres compartiments: alguns per rebre invitats, altres reservats per a l’ús de la família i altres per al servei. Una còpia de la famosa estàtua del sàtir dansaire, o faune, al centre de l’impluvi de l’atri principal ha donat nom a la casa, ja que fa al·lusió al nom de l’estirp del propietari: els Satiri.

Mosaic d’Issos.

A la sala d’estar, entre el primer i segon peristil, es troba una còpia del famós mosaic del segle II a.C. de la decisiva batalla d’Issos entre Alexandre el Gran i el rei de Pèrsia, Darios, que va canviar el curs de la història. Els originals dels mosaics i de l’estàtua del Faune es troben exposats al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.

Casa del Poeta Tràgic

La casa, que conserva la forma tradicional d’una domus, és famosa pel mosaic amb el text CAVE CANEM (“compte amb el gos“), situat a l’entrada principal i protegit amb un vidre.

S’accedeix des d’una entrada lateral directament al peristil. L’atrium i el tablinium tenien mosaics refinats, concretament el de l’escena amb actors que es preparen per actuar, que ha donat el nom a la casa.

Una gran atenció es va dedicar a la decoració de la casa: grans quadres de tema mitològic amb episodis presos de la Ilíada, encara es pot veure el d’Ariadna abandonada per Teseu; a la paret oposada la “Bena dels amorets”, tema molt popular al principi del segle XIX, després de les excavacions de la casa.
Al peristil es pot veure un templet petit, es tracta del lararium, present en gairebé totes les cases i dedicat al culte de les divinitats protectores de la família. Els originals dels mosaics i de les pintures estan conservats en el Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.

S’ha de destacar que a la casa està ambientada una part de la novel·la “Els últims dies de Pompeia” d’Edward Bulwer- Lytton (1838).

Casa de Casca Longus o dels “Quadretti teatrali”

Casa dels dels “Quadretti teatrali”

Aquesta casa està formada per la unió de dues cases adjacents del segle II aC. Les pintures de l’atri principal són d’una gran qualitat i van substituir en edat augusta les decoracions precedents que representaven escenes teatrals inspirades a les Comèdies de Menandre.

L’ambient que es respira a la casa és molt luxós: l’impluvium recobert amb marbre vermell i el complivium decorat amb escorredors figurats en terracota. A un costat de l’impluvi es troba una taula recolzada sobre tres subjeccions de marbre amb forma de pota de lleó, que porten gravat el nom del propietari original, Publius Servilius Casca Long(us), un dels conspiradors que van assassinar Cèsar en l’any 44 a.C. La valuosa peça, pertanyent als béns confiscats del “Liberator” (nom que es va donar als que van confabular contra Juli Cèsar), va arribar entre el mobiliari del ric propietari d’aquesta casa, col·leccionista d’objectes de valor.

La Vil·la dels Misteris

La Vil.la dels Misteris a Pompeia és un dels conjunts més complets d’iconografia romana d’època imperial que es conserven avui i una de les visites que són obligatòries a Pompeia. Es tracta de una vil·la patrícia situada als afores de Pompeia, pròxima a la Porta Herculana. No coneixem amb exactitud quan es va construir, però sembla que va ser cap a la meitat del segle II aC. Es tractava d’un habitatge luxós de planta rectangular, amb grans habitacions, atri, peristil, etc. En l’erupció del 62 dC va patir greus danys i és a partir d’aquesta catàstrofe quan perd el seu caràcter de domus patrícia i va començar a transformar-se en el centre d’una gran explotació agropecuària, període al qual pertany també el fris dels misteris.

Columnas “opus mixtum”

No era estrany incloure zones per a la producció de vi, oli d’oliva o altres productes agrícoles, especialment des que molts romans de l’elit eren propietaris de granges o horts en la proximitat de les seves vil·les.

La seva integració al paisatge mitjançant grans pòrtics i galeries que donen a jardins aporten a la Vil.la dels Misteris un tret diferenciador amb la resta de les vil.les trobades a la ciutat.

Pren el seu nom de la sala dels misteris (triclinium), situada a la part residencial de l’edifici i que mira al mar. Es tracta d’un gran fresc continu que cobreix les tres parets. Encara que el tema real és objecte de controvèrsia, la interpretació més usual (Amadeo Maiuri) és que es tracta de la iniciació d’una dona en un culte especial a Dionís, un culte mistèric que requeria ritus i rituals específics per esdevenir-ne membre, es tractaria d’un ritus molt estès a la Campània. L’escena s’associa a Dionís ja que apareix a la paret central amb la seva dona Ariadna. A les parets laterals les figures femenines, a més de faunes, mènades i éssers alats, estan ocupades en diferents activitats del ritual. A part de la dansa i el consum del vi, expressions de l’èxtasi dionisíac, es pot veure la flagel·lació ritual d’una donzella recolzada als genolls d’una dona asseguda (a la cantonada del fons a la dreta). De la resta d’interpretacions, la més destacada és la de Paul Veyne, que creu que representa una jove passant pels ritus del matrimoni.

Fresc de la Vil·la dels Misteris

El fresc, que es llegeix d’esquerra a dreta, compren 10 escenes que cobreixen les parets nord, est i sud. Tota l’escena està sota la supervisió d’una dona asseguda que contempla des d’un lloc privilegiat amb un mirada serena ja que ella, òbviament, ha estat ja iniciada en el ritual al que se sotmet la jove.

Les imatges són molt eloqüents. La composició comença amb un nen, possiblement la representació de Dionís, llegint el ritual sota la supervisió d’una jove asseguda amb un rotllo de papir a la mà. Una esclava que porta una safata amb ofrenes va cap a un grup de senyores en una celebració sacramental. Es tractaria del menjar ritual, ha de servir el menjar en el lloc on estan les joves que fan el ritus iniciàtic. La figura principal és la que està d’esquena, asseguda en un tamboret, mentre que una altra jove para taula i una altra prepara el vi de la libació.

Fresc de la Vil.la dels Misteris

La següent escena representa un Silè mig nu que toca la lira juntament amb un sàtir i una mènada que descobreix el pit dret per alletar una cabra. Al costat d’aquest grup una, en estat de trànsit, executa una dansa amb vels i, suposadament, al compàs de la música. A la cinquena escena el sàtir llegeix el futur en els pòsits que els vins de ha Deixat al bol. Darrere n’hi ha un altre que porta una màscara de Bacus. Què pot significar aquesta màscara? Que la veritat del futur s’amaga darrere les màscares del present.

Segueix l’escena del casament sagrat en la qual Dionís, gairebé nu, es recolza sobre la falda de la iniciada presentada sota l’advocació d’Ariadna. Després del casament apareix el gran fal·lus ritual, cobert amb un vel, que és descobert per una bacant semi-agenollada. Aquest fal·lus gegant era el que s’adorava i besava en processió.

La següent escena, una de les més conegudes, representa una jove alada, amb el tors nu i amb botes altes, que agita el flagellum amb què fustigarà l’esquena de la iniciada que, agenollada i nua, espera per patir la humiliació. La novena escena és una escena de dansa de les joves, una nua, coberta amb un vel transparent toca els cròtals, mentre que una altra, encara vestida, contempla la cruel escena de la flagel·lació.

Escena del tocador

Finalment, l’última escena és la del tocador. La jove, una vegada iniciada en els misteris i consumada la unió ritual del casament, es pentina i s’empolaina. Un amoret li sosté el mirall, una serventa l’ajuda a recompondre’s i un altre amoret la contempla indolentment.

Les altres habitacions també conserven esplèndids exemples de decoració parietal de segon estil, és a dir, amb representacions d’arquitectures. S’ha de destacar que al tablinium es poden veure pintures d’inspiració egípcia.

Com he dit al principi, Pompeia és visita obligada i no et deixarà indiferent, ja siguis un amat del món clàssic, de la història i del coneixement, o simplement de la bellesa i de descobrir mons nous. Passejant pels seus carrers sentiràs el bullici sord d’una ciutat adormida.

Text i fotos d’Alfonso Campo

[Si t’has quedat amb ganes de més, el periple continua a Hispani per Campanorum fines eunt III: Pèstum]

Nadal a la Selva Negra

6 Replies

La meva família i jo hem passat uns dies de Nadal i de Cap d’Any a la Selva Negra, a Alemanya. Hem convertit Stuttgart en el centre de la nostra excursió, després d’haver passat per Avinyó i Belfort. La veritat és que l’hivern d’aquest any està essent molt rigorós, i ja des de la sortida de Belfort ens vam enfrontar a temperatures negatives, paisatges emboirats i arbres gebrats. Aquesta circumstància ha fet que la meva recerca de referents clàssics es veiés limitada pel fred extrem.

Paisatge gebrat a Würzburg

De tota manera, us vull presentar algunes imatges que m’han cridat l’atenció. La primera té a veure amb la poesia. Jo hi sóc molt aficionat, i Alemanya és la pàtria de molts poetes romàntics. En la nostra visita, vam passejar per Tübingen, on va residir molts anys el poeta Hölderlin.

Vista de la ciutat de Tübingen

I vam admirar Stuttgart enmig de la primera nevada de l’any; en una de les places de la ciutat, vam descobrir el monument en homenatge a Schiller, un dels precursors del moviment romàntic.

Escultura dedicada al poeta Schiller

Doncs bé, fent la volta a l’escultura, vaig poder confirmar que el romanticisme alemany es nodria de fonts clàssiques. Fixeu-vos en aquests relleus, que representen al·legories de la poesia.

Relleus al·legòrics en l’escultura de Schiller

D’altra banda, les visites a les esglésies, monestirs i catedrals ens van proporcionar un munt d’inscripcions que he seleccionat perquè practiqueu el vostre llatí. Ambdues pertanyen a la catedral de Würzburg, una ciutat preciosa, famosa pel pont monumental que travessa el riu Main.

Vista del pont de Würzburg

Començo amb la inscripció més breu; es tracta d’un fragment extret de la Vulgata [Lluc (1, 17)], que comença amb una forma verbal en infinitiu, però que la inscripció elideix: es tracta de parare.

Làpida sepulcral en la catedral de Würzburg

[Parare] Domino plebem perfectam.

El significat és una invocació als pastors de l’Església catòlica: la seva tasca consisteix a preparar per al Senyor un poble perfecte. Llegiu el darrer paràgraf del missatge de Nadal que el papa Joan XXIII va dirigir als creients l’any 1959, i ho entendreu. Precisament l’escrit duia per títol la citació de la Vulgata que he traduït: Domino plebem perfectam.

La segona inscripció és més llarga, per als que ja domineu a fons la llengua i la gramàtica llatines. Fixeu-vos en les formes d’imperatiu, en la concordança de casos i en el pronom quem:

Epitafi en el monument funerari dedicat a Franz Ludwig Faust von Stromberg, a la catedral de Würzburg

Siste, viator! Vide et audi quem lapis hic mortuum exprimit ad vivum.

Aquesta és la traducció que proposo: Atura’t, vianant! Mira i escolta quin mort aquí la làpida mostra al viu.

Podeu observar que la inscripció exalta el valor i el relleu social del personatge enterrat, el nom del qual ja he citat en el peu de foto: Franz Ludwig Faust von Stromberg, un noble alemany i prebost de la catedral, on reposa en una magnífica sepultura.

Doncs bé, no acabaré el meu article sense unes imatges dels mercats de Nadal de Baden-Baden i d’Espira, que vam poder visitar i gaudir intensament, malgrat el fred de les terres germàniques.

Una parada al mercat de Nadal de Baden-Baden

Objectes de Nadal en una parada del mercat d’Espira

Qüestions:

Identifiqueu les figures mitològiques que, en el monument a Schiller, són al·legories de la poesia.
Feu l’anàlisi gramatical de les dues inscripcions de l’article.

Nota: Totes les fotos de l’article són del meu pare, Joan Molar.

Pau Molar, 1r de Filologia Clàssica. UB.

De la Bàrcino material a la digital

79 Replies

Després de la visita que hem fet a la Barcelona romana, de veure les pedres i els vestigis que queden dels orígens de la gran ciutat, us proposo que fem un viatge a través de la xarxa, aquesta gran aliada de la nostra imaginació.

Si les paraules del vostres guies durant la sortida us van apropar una mica al passat, ara us proposo que aprofitem les tècniques de futur per fer-vos una idea encara més precisa d’aquesta petita però prestigiosa ciutat fundada per August a finals del segle I aC.

A la web del Servei d’Arqueologia de Barcelona, trobareu una sèrie de materials de reconstrucció digital que donaran forma a les paraules escoltades durant la sortida, entre ells aquest vídeo:

Feu-hi un cop d’ull i comenteu-lo, tot descrivint-lo i destacant els llocs que vam visitar i els que no. Us serà de molta utilitat a l’hora de fer la correcció i estudiar el tema.

Remeneu els diferents espais de la pàgina. A part d’aquesta reproducció en 3D, quin altres serveis ofereix? Entreu als que us permeti el PC i comenteu-los.

D’altra banda, aprofiteu per investigar en què consisteix aquest servei municipal: origen, història, objectius… Què creieu que pot aportar a una urbs com Barcelona un servei d’aquestes característiques?

La tecnologia més punta al servei del coneixement del passat a través d’una disciplina com l’Arqueologia, que fa parlar les pedres. Què us sembla?

TERESA

Viatge a Sicília. Estiu 2016

16 Replies

Us presento els meus records del viatge a Sicília de l’estiu 2016. He tardat una mica a fer l’article, però aquest any he començat el meu primer curs universitari. La novetat, l’adaptació als horaris, i la feina de cada assignatura m’han ocupat força temps. Però, finalment, he pogut reunir unes imatges que trobo molt boniques, i que us presento:

En primer lloc, Paestum, una ciutat a prop de Salern i de Nàpols, a la regió de la Campània, que conserva un conjunt monumental impressionant, especialment remarcable pel que fa als tres temples, dedicats a Ceres, Posidó i Hera. El més ben conservat és el del déu dels oceans.

En el museu arqueològic de Paestum es conserven molts objectes d’interès artístic; el més important és la pintura d’un sepulcre que representa un nedador llançant-se a l’aigua; és conegut com la tomba del tuffatore. No la vam poder fotografiar perquè les normes del museu ho prohibien, però us enllaço aquesta imatge:

Font: WiKipedia.org.

Per passar des d’Itàlia a Sicília, vam travessar l’estret de Messina, entre les mítiques Escil·la i Caribdis. La veritat és que el paisatge és encantador. Admireu-lo:

Un cop arribats a l’illa de Sicília, el primer destí va ser Taormina. Fixeu-vos en el detall del petit teatre, l’odèon. El gran teatre ens va ser de molt difícil accés: hi vam anar en plena temporada turística, i la calor quasi africana, a més de les aglomeracions ens van jugar una mala passada.

Siracusa és un altre lloc de visita obligada. La ciutat és preciosa i les platges fantàstiques, però jo vaig quedar sorprès quan vaig entrar a la catedral i vaig veure que les naus de l’edifici barroc se sostenien sobre les columnes d’un temple grec dedicat a Atena. Ja ho veieu: aprofitament de recursos i eclecticisme artístic.

La vil·la romana del Casale és impressionant. Els mosaics que conserva aquesta casa senyorial són dels millors que jo he vist mai. N’hi ha a totes les estances de l’edifici, estan molt ben conservats, i per això el conjunt és Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Admireu-ne alguns, com aquests de les noies en biquini, que s’han fet famosos arreu del món perquè retraten escenes d’esbarjo juvenil.

Les escenes de caça són freqüents a la vil·la, ja que, situada en un espai de bosc, aquesta era una activitat habitual dels convidats de l’amfitrió. La Gran caccia ocupa tot un corredor i té figures espectaculars: animals exòtics, plens de simbolisme. Us ho podeu imaginar, tot i que la imatge que us presento no és gaire detallada; les condicions de llum no eren les més apropiades per a la fotografia.

Palerm és la capital de l’illa siciliana i va ser un dels centres del nostre viatge. Val la pena visitar-la a fons. És una ciutat sobretot barroca, però conserva força records de la seva època normanda. Em van impressionar els mosaics bizantins l’església de la Martorana, amb inscripcions en grec, que podeu llegir: com aquesta, que fa al·lusió al naixement de Jesús.

Impressionant com els temples de Paestum, ho és el de Segesta, inacabat, però situat dalt d’un turó, que li dóna una majestuositat especial.

La nostra estada a l’illa es va acabar amb una tornada digna del viatge clàssic que havíem fet: visita a Roma. No era la primera vegada, però vam aprofitar per refrescar la memòria. Aquí teniu unes imatges del fòrum:

I, per acabar, aquesta del Panteó:

Les fotografies de l’article són de Joan Molar.

Qüestions:

Documenteu-vos sobre els monuments esmentats en l’article.
Repasseu els temes d’art, de mitologia i de vida quotidiana amb l’ajuda de les imatges.

Pau Molar

Redescobrint la petjada clàssica a l’Alsàcia i la Lorena

8 Replies

Aquest Nadal, la meva família i jo hem fet un viatge a les regions franceses d’Alsàcia i Lorena per poder veure els bonics mercats de Nadal que són tradicionals en aquestes terres de centre Europa.

La nostra primera parada va ser Viena del Delfinat, encara en ruta. Tot i que no teníem gaire temps, vam aprofitar l’ocasió per veure alguns monuments gal·lo-romans força ben conservats. Contempleu el temple d’August i Lívia, que formava part d’un conjunt urbà molt ampli.

El temple d’August i Lívia, a Viena del Delfinat

Aquest edifici religiós se situava en el fòrum, del qual avui no se’n conserven gaires restes, només un parell d’arcades, que ens en fan imaginar les dimensions. Actualment, l’espai és anomenat Jardí arqueològic de Cíbele.

Jardí de Cíbele, a Viena del Delfinat

En època gal·loromana, aquestes arcades eren una de les entrades al fòrum, on tenien lloc les activitats comercials de la vila. El temple complia una funció de culte religiós. Ja sabeu que en el fòrum es desplegava una gran diversitat d’activitats.

La nostra següent parada va ser Belfort, una bonica ciutat del Franc Comtat, famosa per la seva estructura urbanística: el nucli històric es troba dins de les muralles d’una ciutadella militar construïda pel cèlebre enginyer Sébastien Le Prestre Vauban.

Belfort, de nit

Cal dir que Belfort s’aixeca damunt d’un turó, a la vora del riu Savoureuse, entre el Rin i el Roine; per tant, és un important nucli de comunicacions. Ja us podeu imaginar, doncs, que la ciutadella s’ha construït sobre les restes d’un antic assentament romà. La nostra ruta per un dels eixos vertebrals d’Europa (Alsàcia-Lorena), ens va permetre observar que els romans tenien molt clara la importància de les vies fluvials.

El nostre destí era la ciutat de Metz, capital de la regió de Lorena. Tot fent via, però, ens vam aturar a Nancy per admirar la plaça Estanislau, que rep aquest nom en honor al rei de Polònia, Estanislau I Leszczynski, que va ser destronat i es refugià, primer a Suècia, i després al ducat de Lorena. El rei de França, Lluís XV, es va casar amb la seva filla Maria i el va nomenar duc de Lorena. Estanislau va ser un gran benefactor de la ciutat, i va ordenar la construcció de la gran plaça que duu el seu nom, envoltada d’edificis d’estil neoclàssic, i amb unes treballadíssimes reixes de forja, entre les quals destaquen dues portes adornades amb fonts de motius clàssics. Fixeu-vos en els atributs de Posidó i d’Afrodita, que es poden contemplar en les imatges.

Font de Posidó, a la plaça Estanislau, de Nancy

Font d’Afrodita, a la plaça Estanislau, de Nancy

I, finalment, podeu llegir aquesta inscripció en el timpà que corona l’arc de triomf pel qual s’entra al palau reial: Hostium terror, foederum cultor, gentisque decus et amor:

Timpà de l’arc de triomf, a l’entrada del palau reial de Nancy

Anàlisi: Hi ha tres construccions paral·leles, que són tres sintagmes nominals amb estructura: Genitiu + Nominatiu; l’última d’elles afegeix la partícula-conjunció que per relligar tot el conjunt. Els complements nominals són: hostium (gen. plur. 3a decl.), foederum (gen. plur. 3a decl.) i gentis (gen. sing. 3a decl.). Els nominatius que fan de nucli dels sintagmes són: terror, cultor, decus et amor (tots: 3a. decl.).

Traducció: Terror del enemics, protector de les aliances, i honor i amor del (seu) llinatge.

Com ja veieu, aquesta inscripció era una expressió d’elogi dirigida al “mecenes” de Nancy, el rei Estanislau; per això es destaquen les seves virtuts com a rei: la valentia, la diplomàcia.

Vam arribar a Metz, una de les ciutats del Mosel·la, en la ruta de Trèveris i de Magúncia, molt coneguda pels romans, i també pels lectors i lectores de l’Aracne fila i fila. Doncs bé, aquesta ciutat guarda algunes restes clàssiques ben interessants. Per començar, a la catedral, dedicada a Saint Étienne (Sant Esteve, el primer màrtir cristià), vam poder contemplar una pila baptismal, que era una autèntica banyera romana, de pedra de pòrfir, probablement extreta de les termes de la ciutat.

Pila baptismal a la catedral de Sant Esteve, de Metz

Observeu-la amb atenció, i, si algú de vosaltres ha visitat el monestir de Santes Creus, us adonareu que s’assembla molt al sarcòfag del rei Pere el Gran, que va decidir que l’obsequi que li arribava de l’emperador romà d’Orient, Miquel VIIIè Paleòleg, el faria servir de sepulcre.

Els vitralls són la joia principal de la catedral. Tant és així, que artistes moderns, com Marc Chagall, hi han deixat la seva empremta i també han fet la seva creació en alguns finestrals. Ara bé, jo em vaig fixar en una inscripció llatina, que es podia llegir molt bé en la nau central, just en els vitralls del presbiteri:

Vitralls a la nau central de la catedral de Metz

In manibus tuis sortes meae (Ps. 31, 116):

Anàlisi: Es tracta d’una oració amb el verb elidit (sunt). Primer trobem un sintagma preposicional, en funció de complement circumstancial de lloc (en sentit figurat) i en cas ablatiu plural: in manibus tuis: in és la preposició; manibus, el nom nucli del sintagma (4a decl.); tuis, el determinant possessiu que acompanya manibus. Sortes meae és el subjecte de l’oració, que està en cas nominatiu plural, i concordaria amb un elidit verb sunt; en aquest cas, el verb no tindria valor copulatiu, sinó intransitiu. Fixeu-vos que, en el vitrall, el possessiu meae apareix escrit en forma abreujada: mee.

Traducció: En les teves mans està la meva sort (el meu destí).

En la Vetus llatina (la versió de la Bíblia anterior a la Vulgata de Sant Jeroni), l’expressió era una mica diferent: “In manu tua tempora mea”; és a dir: En la teva mà estan els meus temps. Com podeu comprovar, és un vers extret del Llibre dels Salms, de l’Antic Testament, i conté una reflexió sobre el pas del temps i la fe en el més enllà, l’eternitat.

També nosaltres vam voler contemplar el pas del temps i ho vam fer passejant per la ciutat; a les ribes del riu Mosel·la, vam descobrir l’enclavament d’unes antigues termes del segle IV (possiblement, el lloc d’on provenia la pila baptismal de la catedral). Avui s’hi conserven les restes d’un monestir de l’època merovíngia (segle VIII), Saint-Pierre-aux-Nonnains. Es tracta d’una antiga abadia de monges benedictines, que va ser construïda sobre els fonaments de la palestra, que anava annexa a les termes.

Restes de les antigues termes romanes de Metz, amb la construcció d’una abadia benedictina del s. VIII

Com veieu, l’espai és impressionant; ampli i de murs ben alts. Per cert, a mi em va recordar les antigues termes de Constantí, de la ciutat de Trèveris, que us he enllaçat més amunt.

Ja instal·lats a Metz, vam visitar els mercats de Nadal que teníem més a prop, i que ens feia il·lusió de veure a tota la família. Aquest any, però, els atemptats de novembre a París van ser causa d’un desplegament molt seriós de mesures de seguretat, de manera que alguns mercats es van suspendre; entre ells, el que se celebrava en la ciutat d’Estrasburg. Ara bé, nosaltres vam visitar el d’Eguisheim, el de Colmar i el de Riquewihr, totes elles poblacions i ciutats alsacianes. Us deixo algunes boniques fotos d’aquests mercats nadalencs.

Mercat de Nadal a Colmar (Alsàcia)

Mercat de Nadal a Estrasburg (Alsàcia)

En la població de Riquewihr, mentre passejàvem admirant els edificis antics i molt ben conservats, ens vam topar amb una inscripció curiosa. Era en la casa d’un jueu del segle XVI, Jacob Baltz; i el text era un dels Salms bíblics que parlen del poble d’Israel:

Casa jueva del 1572 a Riquewihr (Alsàcia)

Ps. 121, 4: Non dormitabit nec dormiet qui custodit Israel (Jacob Baltz, 1572).

Anàlisi: Es tracta d’una oració composta; primer distingim dues coordinades copulatives que s’enllacen amb la conjunció nec (que es relaciona amb l’adverbi no de la primera oració): Non dormitabit nec dormiet. Després trobem una oració subordinada substantiva de relatiu que fa de subjecte dels dos verbs coordinats: qui custodit Israel. Els verbs principals estan en futur (3a pers. sing.): dormitabit i dormiet, mentre que el verb de l’oració subordinada es troba en present: custodit; el subjecte d’aquest darrer és el pronom relatiu qui, que es refereix a Déu (Jehovà, segons els israelites); i Israel és el complement directe de custodit. Encara que les formes dormitabit i dormiet s’assemblin molt, corresponen a dos verbs diferents. Per això també fan el futur de manera diferent: dormitabit pertany al verb dormito (1a conj.); dormiet pertany al verb dormio (4a conj.).

Traducció: No tindrà son ni s’adormirà aquell qui custodia Israel.

Finalment, vam visitar Estrasburg. Encara que estigués clausurat el mercat de Nadal, sempre val la pena fer una estada a la ciutat; és la capital europea per excel·lència. En la cèntrica plaça Kléber, en el lloc on havia d’haver-hi les paradetes, s’hi podia veure un munt d’espelmes i rams de flors en record dels morts de l’atemptat de París.

Plaça Kléber, a Estrasburg

Nosaltres vam fer un tomb per la catedral, i vam poder admirar l’edifici. A mi em va cridar l’atenció el rellotge astronòmic. Primer, perquè és una curiositat; i, segon, perquè hi vaig llegir aquesta inscripció llatina, que pertany també al Llibre dels Salms:

Rellotge astronòmic a la catedral d’Estrasburg

Dominus lux mea, quem timebo? (Ps. 26, I)

Anàlisi: Trobem dos sintagmes nominals: dominus (abreujat: DNS) i lux mea; cal sobreentendre un verb elidit, que seria el nucli de l’oració principal: est. L’oració és copulativa: dominus té funció de subjecte i lux mea d’atribut. L’un i l’altre concorden en cas i en nombre: estan en nominatiu singular; el primer és de gènere masculí (2a decl.); el segon, de gènere femení (3a decl.). A continuació, trobem una oració interrogativa, introduïda pel pronom quem i amb el verb timebo com a nucli de l’oració. El verb està en 1a pers. del sing. (futur imperfet); el seu subjecte és el·liptíc: ego; i el complement directe és el pronom quem (acusatiu sing.).

Traducció: El senyor és la meva llum, qui temeré?

Curiosament, quan sortíem de dinar, vaig poder comprovar que el llatí present a les ciutats, no és només el dels edificis antics. Just al costat del restaurant, vam trobar una òptica que havia penjat aquest rètol a la seva porta d’entrada:

Rètol en llatí en una òptica d’Estrasburg

Lunetorologisterie: Lunetorologista dicitur qui facit et vendit optica instrumenta vel perspicilia. Quod verbum a Claudio Fersing in Argentorato ad novi negotii rationem novam definiendam MMV a.D. institutum est.

Anàlisi: El primer terme és lunetorologista, un neologisme que fa de complement predicatiu del verb principal, dicitur (3a. pers. sing. del present d’indicatiu passiu del verb dico: 3a conj.). L’oració següent és subordinada substantiva de relatiu: qui facit et vendit optica instrumenta vel perspicilia. La seva funció és la de subjecte de dicitur. Aquesta oració és composta per coordinació copulativa, ja que té dos verbs: facit i vendit; el nexe que els uneix és la conjunció et. Després trobem dos acusatius: optica instrumenta vel perspicilia (neutre, plural), units per la conjuncio vel; tenen funció de complement directe dels dos verbs anteriors: facit i vendit. L’oració següent és passiva; el seu verb és institutum est (3a pers. sing. pret. perfet d’indic. passiu); i el subjecte, quod verbum (quod aquí no té valor de pronom relatiu, sinó que fa la funció de determinant demostratiu). El complement agent de l’oració passiva és a Claudio Fersing. Tot seguit, hi ha una sèrie de complements circumstancials. El primer és de lloc: in Argentorato; el segon és de finalitat: ad novi negotii rationem novam definiendam. Dins d’aquest complement, hi ha una forma de gerundiu: definiendam; i, com que és en el seu origen un verb, porta els seus complements; en aquest cas, un de directe: rationem novam. El gerundiu i el seu complement concorden en cas, gènere i nombre: acusatiu, femení, singular. Finalment, trobem un genitiu (sing. masc.), novi negotii, que complementa rationem novam. L’últim circumstancial és de temps. Observem primerament l’any escrit en xifres romanes, MMV; i després, les sigles (a.D) d’una locució llatina molt coneguda: anno Domini. El nucli d’aquest sintagma és el substantiu anno, en cas ablatiu (sing. masc. ); Domini és el genitiu que el complementa.

Traducció: És anomenat lunetorologista aquell qui fa i ven instruments òptics o ulleres. Aquest terme va ser instituït per Claudio Fersing, a Estrasburg, amb l’objectiu de definir la nova raó del nou negoci, el 2005, any del Senyor.

Ja veieu que el terme lunetorologista és una creació ex novo del propietari del negoci, que necessitava definir l’activitat a què es dedicava, i va encunyar el terme l’any 2005. Per deixar-ne constància, va redactar aquest text llatí, que ara tothom pot llegir quan entra a l’òptica.

Finalment, quan vam haver acabat la nostra estada a l’Alsàcia i Lorena, el dia 3 de gener de 2016 vam iniciar la ruta de tornada a casa per reincorporar-nos a la vida normal.

Qüestions

Què sabeu de Lívia, esposa d’August? Us he deixat un enllaç per buscar-ne informació.
Quins atributs de Posidó i d’Afrodita podeu veure en la imatge?
Quines ciutats coneixeu que conservin termes romanes? Per ampliar la informació podeu fer una cerca en el bloc De itinere (pàgina: Precedents).
Quin és el nom llatí de la ciutat d’Estrasburg?
Per als qui feu grec: Sabríeu dir quin és el significat etimològic de Paleòleg?

Totes les fotos de l’article són de Joan Molar.

Pau Molar. 2.2

AD HIBERNIAM III: Per Galliam. De retorn per França

21 Replies

Un cop acomplert el meu objectiu de visitar Irlanda per investigar la situació de la llengua irlandesa in situ, havíem de retornar altra vegada per França, fins arribar a casa. Doncs bé, en la ruta de tornada, vaig “col·leccionar” algunes mostres més de cultura clàssica.

La nostra primera parada, tornant de Rosslare (Comtat de Wexford), va ser el Mont Saint Michel, un meravellós monestir benedictí dalt d’un illot que s’aixeca enmig de l’Atlàntic, en una badia preciosa, a la qual es manté unit per un pont-passarel·la.

Cal tenir present que les marees oceàniques fan variar molt fortament el nivell de l’aigua, i en alguns moments del dia, hi ha indrets que poden trobar-se incomunicats; és el cas del Mont Saint Michel.

Recordeu que en el primer De itinere d’aquesta sèrie “estiu 2015” us parlava del tapís de Bayeux, analitzant i traduint algunes inscripcions que m’havien semblat interessants? Doncs he deixat per aquest darrer article una de les llegendes que esmenta justament l’indret que ara us comento. El duc Guillem de Normandia, quan va reunir el seu exèrcit per anar contra Harold d’Anglaterra, l’usurpador del tron que li havia estat concedit a ell, féu al Mont Saint Michel una de les primeres parades de la seva ruta. De fet, és un lloc de pelegrinatge per a fidels i viatgers de tot el món. A més, com que es troba situat en un indret tan espectacular, es va dedicar a l’arcàngel Sant Miquel, que ja sabeu que, en la història sagrada, és el vencedor de les forces del mal: se’l representa sempre armat amb escut, llança i espasa, sotmetent el diable, a qui trepitja i esclafa amb el seu peu.

Aquesta és la imatge i la llegenda del tapís de Bayeux que fa referència al Mont Saint Michel:

Font: Wikipedia.org

Hic Willem[us] dux et exercitus eius venerunt ad Montem Michaelis.

Anàlisi gramatical

Es tracta d’una oració simple; el verb és venerunt (3a pers. plur. Plur. Pret. Perf. Ind.; venio, veni, ventum. 4a conj.); el subjecte és compost: la conjunció copulativa et uneix els dos termes del sintagma nominal: Willem[us] dux i exercitus eius. El primer nucli, dux, porta el nom propi en aposició i el segon nucli, exercitus, té com a complement el genitiu eius, que és un determinant possessiu (referit a Willem[us): l’exèrcit d’aquest). El complement verbal, en aquest cas és circumstancial; es tracta d’un acusatiu de direcció, encapçalat per la preposició ad, el substantiu en acusatiu singular Montem i el seu complement nominal, en genitiu singular, Michaelis.

Traducció completa: Aquí el duc Guillem i el seu exèrcit anaren cap al Mont de [Sant] Miquel.

En el primer article, us vaig comentar que les abreviatures eren molt habituals; ara us explico que els noms propis presenten moltes variacions: Harold i Guillem són escrits de molt diverses formes, no pas segons el cas gramatical, sinó amb oscil·lacions en la seva grafia; trobem Wilgelm, Willem, Willelm…

Després de la visita al Mont Saint Michel, encara en la regió de Normandia, vam fer cap a la Bretanya francesa. El primer destí va ser Fougères, una vila medieval pintoresca, amb un castell molt ben conservat.

L’església també valia força la pena. Em vaig fixar, naturalment, en les llegendes dels vitralls. Una d’elles parlava de l’evangelització del territori, a càrrec de dos sants molt venerats en la regió, Sant Melaine i Sant Malo, considerats “fundadors”, entre d’altres, de l’església bretona.

Sanctus Melaine et Sanctus Malo erudierunt nos in lege Domini.

Anàlisi gramatical

Es tracta d’una oració simple; el verb és erudierunt (3a pers. plur. Pret. Perf. Ind.; erudio, erudivi, eruditum. 4a conj.). El subjecte és compost; els noms dels dos sants, units per la conjunció copulativa et formen el sintagma nominal. El sentit del verb és “il·lustrar, instruir”. Aquest verb porta un complement circumstancial, encapçalat per la preposició in i seguit per l’ablatiu singular lege. Aquest substantiu va acompanyat per un complement nominal en genitiu singular: Domini.

Traducció completa: Sant Melaine i Sant Malo ens van instruir en la llei del Senyor.

Després d’una aturada a la Bretanya, amb estada a Nantes, vam fer cap a Bordeus, que era el nostre darrer destí abans de tornar a Badalona. Pel camí, però, vam tenir temps de fer una parada a Saintes, un enclavament gal·lo-romà molt interessant.

Per començar, enmig de la població es conserva l’arc de Germànic, un arc de triomf, del segle I dC (anys 18-19), que es manté en força bon estat.

Tot i que és conegut amb aquest nom, perquè destaca especialment en les inscripcions,

l’arc és dedicat a l’emperador Tiberi, al seu fill Drus el Jove i al seu fill adoptiu Germànic.

Als afores de la població es conserva un amfiteatre romà, del segle I dC (anys 40-50). L’emperador Claudi el va manar construir, i avui es manté l’estructura de les grades, amb els anomenats vomitoris, per on es retirava la gentada, o bé per on accedien els actors.

També podem observar l’arena, on se celebraven els espectacles de gladiadors i animals, que era la principal funció d’aquest recinte gal·lo-romà.

En l’exterior, es poden reconèixer els arcs característics d’aquesta mena de construccions.

I, en l’interior, s’aprecien molt bé les dependències on les bèsties i els lluitadors esperaven per sortir a combatre davant del públic.

Ja veieu que es tracta d’un espai destinat a l’entreteniment dels espectadors.

Molt a prop d’aquest monument romà, hi ha una basílica molt bonica, romànica del segle XI, amb una cripta que conserva un sarcòfag amb les restes de Sant Eutropi, bisbe de la ciutat. Ho podeu veure en aquesta foto amb la qual acabo el meu article.

Nota: Les imatges que no tenen font són totes fotografies fetes pel meu pare, Joan Molar.

Qüestions:

Qui va ser l’emperador Tiberi? Quina relació hi ha entre els tres personatges esmentats en l’article: Tiberi, Drus el Jove i Germànic?
Coneixes algun altre exemple proper d’amfiteatre romà? En quin estat es conserva? Què en destacaries?
Per què el sarcòfag de Sant Eutropi de Saintes duu la inscripció Eutropii? En quin cas està aquest mot? Què significa?

Pau Molar Vilà. 2n batx.

AD HIBERNIAM II: Per Hiberniam. En ruta per Irlanda

4 Replies

Seguint el fil del primer article de la sèrie, després de prendre un ferri des de Cherbourg (França, Normandia) fins a Rosslare (República d’Irlanda, Comtat de Wexford), ja ens trobàvem situats en el destí principal del nostre viatge: l’illa d’Irlanda. La veritat és que els vestigis de cultura grega i romana no són, ni de lluny, tan abundants com a França o d’altres indrets d’Europa. Ara bé, com que l’illa és profundament catòlica, la llengua llatina hi és present, sobretot a través de l’església. Els evangelitzadors, Sant Patrici i Sant Columbà, són els introductors del cristianisme catòlic a Irlanda. Aquest va arrelar fortament entre els habitants i, quan Enric VIII d’Anglaterra va proclamar l’anglicanisme, els irlandesos hi van fer front amb la bandera de la seva fe catòlica. Com que el fet religiós també és cultural i, per tant, lingüístic, hem trobat moltes mostres de llatí medieval escampades arreu de l’illa.

Comencem per un espai natural preciós, la badia de Gougane Barra, adscrita a la població de Ballingeary, en el comtat de Cork. Es tracta d’un escenari natural, amb un llac i muntanyes verdes que l’envolten.

En una de les ribes del llac, hi ha una església del segle XIX, molt coneguda i visitada pels habitants de la zona, i les restes d’un monestir del XVIII, tot i que es parla d’un primitiu assentament religiós en el segle VI, obra de Sant Finbarr. Precisament la traducció de l’irlandès Gougane Barra és “la roca de Finbarr”.

Del monestir en queda poca cosa, tret d’un cementiri amb les tombes dels darrers monjos que van viure i morir en aquest indret. En les tombes, podem llegir les inscripcions del Via Crucis en gaèlic irlandès; els sepulcres estan distribuïts en forma de cercle i, enmig, hi trobem una creu de fusta amb una llegenda trilingüe: llengua llatina, irlandesa i anglesa. Reprodueixo la primera:

Hic saeculo sexto stetit cella Sancti Barrii qui Corcagiae primus sedit episcopus.

Anàlisi gramatical: Oració composta. Trobem una oració principal: Hic saeculo sexto stetit cella Sancti Barrii; i una oració subordinada adjectiva, encapçalada pel pronom relatiu qui.

El verb principal és stetit, i, el de l’oració subordinada, sedit. El subjecte del primer verb (3a pers. sing. Pret. Perf. Ind.; sto, steti, stantum), és cella Sancti Barrii. El nucli del subjecte és el nominatiu cella i el seu complement, en genitiu, és Sancti Barrii. En l’oració principal hi ha, també, dos CC: un de lloc, l’adverbi hic; i un altre de temps, saeculo sexto, en ablatiu singular.

L’oració subordinada comença amb el relatiu qui, pronom que substitueix l’antecedent Sancti Barrii; aquest pronom actua com a subjecte de sedit (3a pers. sing. Pret. Perf. Ind; sedeo, sedi, sessum: 2a conj.). Veiem un altre sintagma en nominatiu masculí singular, concordant amb el subjecte, és un complement predicatiu: primus episcopus. El genitiu Corcagiae és complement nominal del sintagma anterior.

Traducció completa: Aquí, en el segle sisè, hi va haver la cel·la de Sant Finbarr, el qual va seure (va ocupar la càtedra) com a primer bisbe de Cork.

Vam seguir la nostra ruta cap al comtat de Galway, on jo havia d’investigar a fons la pervivència de l’irlandès a la zona de Connemara. Pel camí vam fer parada a la ciutat de Limerick. És una de les més importants d’Irlanda; volíem visitar la catedral de Santa Maria i el castell del rei Joan. Per cert, fixeu-vos com és la paraula rei en irlandès gaèlic: rí.

Ja veieu que l’origen celta d’aquesta llengua antiga la situa com una branca descendent del tronc indoeuropeu. Doncs bé, tot just havíem acabat d’aparcar el cotxe -conduint per l’esquerra, que era força estrany per a tots, especialment per al meu pare, el xofer de la família-, quan vaig llegir aquesta inscripció, corresponent a l’escut de la ciutat:

Font: wikipedia.org

Urbs antiqua fuit studiisque asperrima belli.

Anàlisi gramatical: Es tracta d’una oració simple; el verb és fuit (3a pers. sing. Pret. Perf. Ind. V. sum). Els seu subjecte és urbs, nominatiu singular femení. Coincidint en cas, gènere i nombre, trobem dos adjectius que, en l’oració, fan d’atributs: antiqua i asperrima; estan units per la conjunció que, darrere d’studiis. Aquest mot està en ablatiu plural i és complement de l’adjectiu en grau superlatiu asperrima (asper, -a,- um); per la seva banda, studiis està complementat per un genitiu singular, belli.

Traducció completa: Va existir una ciutat antiga i molt entrenada en les arts de la guerra.

En la nostra estada a Connemara, vam visitar l’Abadia de Kylemore, un dels centres d’atracció principals de la zona. Es tracta d’un espai immens de bosc, jardins, llac, abadia, església i mausoleu. Actualment, l’abadia, que és al centre de Kylemore, està habitada per una comunitat de monges benedictines.

Ara bé, si s’ha convertit en focus de pelegrinatge per a tot el país és perquè l’envolta una història molt romàntica. El terreny va ser adquirit per Mitchell Henry a mitjans del segle XIX (concretament, el 1850). La compra va ser un regal que va fer a la seva dona, Margaret, que després de visitar la zona durant la lluna de mel, havia quedat impressionada per la bellesa del paisatge. El senyor Henry, que era industrial, magnat i pioner, va fer construir un castell en aquell parc immens i va engegar un seguit de reformes que van modernitzar enormement la zona. Va fer que el conjunt d’edificis (castell, cases dels treballadors i jardiners) generessin la seva pròpia electricitat amb l’energia provinent d’un llac situat a la part alta dels cims de Kylemore. Va organitzar una granja i va conrear jardins que donaven feina als veïns de la regió. El matrimoni es va establir en el castell i van arribar a tenir nou fills, però l’esposa de Henry va morir prematurament, el 1874, a causa d’una disenteria que va contreure en un viatge a Egipte. El seu espòs li va construir, a prop del castell, una església i un mausoleu perquè hi reposés eternament.

Ell també hi va ser enterrat, quan va morir el 1910. Pocs anys després va esclatar la primera guerra mundial i una comunitat de monges benedictines, que fugien de la ciutat belga d’Ypres, bombardejada pels alemanys, es va establir en el castell: és l’origen de l’actual abadia.

Aquesta explicació serveix com a context per al document que ara us presentaré. Es tracta de dos cantorals conservats a la Biblioteca de l’abadia, que segurament servien a les religioses per als seus oficis. Penseu que, a més de l’ora et labora, les benedictines de Kylemore van obrir una escola internat que va gaudir de gran prestigi a Irlanda: moltes filles de famílies nobles i benestants, tant del país com de l’estranger, hi venien a estudiar. Doncs bé, aquests són alguns dels cants religiosos de la comunitat:

Timete Dominum sancti ejus: quoniam nihil deest timentibus eum. 33: 10

Inquirentes autem Dominum, non deficient omni bono. 33: 11

Es tracta de dos salms; la numeració correspon al Llibre de Salms, de l’Antic Testament.

Anàlisi gramatical (33: 10): Trobem dues oracions, la principal i la subordinada adverbial de causa; el nexe és la conjunció causal quoniam (perquè). El verb de la principal és timete (2a pers. plur. Imperatiu; timeo, timui, timitum: 2a conj.). Dominum és l’acusatiu singular que fa funció de CD (Temeu el Senyor). El subjecte d’aquesta oració és un vocatiu plural (sancti) i el determinant possessiu que l’acompanya, en cas genitiu singular (ejus; de is, ea, id): els seus sants (referit a Dominum: sants del Senyor). El verb de l’oració subordinada és deest (3a pers. sing. Pres. Ind.; compost de sum: desum). El seu subjecte és el pronom indeclinable nihil. Després trobem un datiu plural, timentibus, amb funció de CI, que és un participi de present actiu, provinent de timeo (2a conj.; timens, -ntis). Per aquest darrer motiu, timentibus porta un complement verbal, un acusatiu singular, funció CD, eum: pronom demostratiu que es refereix novament a Dominum.

Traducció completa: Temeu el Senyor, els seus sants: perquè res no manca als que el temen.

Anàlisi gramatical (33: 11): Trobem un sol verb en forma personal: deficient (3a pers. plur. Futur imp.). El seu subjecte és un participi de present actiu que prové del verb inquiro (3a conj.; inquirens, -ntis). Aquest adjectiu (inquirens, -tis), en cas nominatiu plural, té el seu complement verbal, Dominum (els que busquen el Senyor). L’adverbi autem (també, per altra banda) completa aquesta primera clàusula, amb funció global de subjecte de deficient. Aquest verb és intransitiu i, per tant, trobem que el seu complement és un ablatiu singular, en funció de complement de règim, omni bono. El nucli del sintagma és bono, que aquí actua com un adjectiu substantivat. Hem de recordar que l’adverbi de negació non dóna sentit negatiu a l’oració; per tant, haurem de traduir omni no pas per tot, sinó per cap.

Traducció completa: D’altra banda, els que busquen el Senyor, no seran privats de cap cosa bona.

Vam seguir la nostra ruta, després d’aquesta visita, cap al comtat de Donegal, força al nord de l’illa, ja limitant amb Irlanda del Nord, territori anglès i de religió anglicana. No hi vaig trobar gaire senyals destacats de classicisme. Ara bé, la nostra darrera parada important, Dublín, la capital del país, sí que em va proporcionar algunes mostres de cultura clàssica.

El meu primer objectiu va ser el Trinity College, on vaig comprovar el nivell de llengua irlandesa entre els estudiants universitaris.

Després vam visitar la Galeria nacional. Allí vaig trobar alguns elements interessants. Mireu aquest quadre de Giordano, un pintor napolità del XVII, que va representar els amors de Venus i Mart en un racó de la forja de Vulcà.

Ja sabeu que Vulcà era déu del foc; sovint és caracteritzat com un personatge vell, rude i brusc. Vulcà estava casat, per ordre de Júpiter, amb l’atractiva Venus. Aquesta, no gaire satisfeta del seu matrimoni, va deixar-se seduir pel déu guerrer Mart, molt més jove i atlètic que el seu marit. D’aquests amors en va néixer Cupido, que en el quadre està recolzat en el braç de Venus. Ja veieu que una història d’adulteri entre déus (una de tantes) va interessar Giordano per a la seva pintura. De fet, aquest tema mitològic ha estat molt tractat en la pintura de totes les èpoques.

L’estil, com podeu comprovar, és plenament barroc, amb presència de clarobscurs i jocs d’ombres (Mart queda gairebé ocult, mentre que el cos de Venus i l’esquena de Vulcà estan intensament il·luminats). També és molt del gust barroc el volum dels cossos, arrodonits i grassos, segons la moda de l’època (penseu en els quadres de Rubens, per exemple) i la decoració amb angelets puttis, que solen situar-se en algun angle de la tela (mireu la banda dreta).

Altres detalls interessants del quadre són els acompanyants dels déus. Fixeu-vos que Cupido, i un bon estol d’angelets acompanyen Venus en els seus amors adúlters amb Mart. Per la seva banda, Vulcà, en la forja, on elaborava trons, llamps i llampecs per a Júpiter, està acompanyat dels ciclops, que l’ajuden en la tasca. He utilitzat la terminologia romana per referir-me a les divinitats, ja que Giordano també ho va fer per donar títol al seu quadre: Venus, Mart i la forja de Vulcà (1660).

Seguint la visita, vaig veure una escultura molt bonica d’un artista neoclàssic, Antonio Canova, del segle XVIII, que representa un amoret (recordeu els que omplien el mosaic de la villa romana del jaciment de Càstulo, a prop d’Úbeda?)

És una figura molt delicada, de marbre blanc, que ens mostra un noi jove, de cabell arrissat i cos nu, molt proporcionat. A la mà porta un arc, i en un tronc proper ha dipositat el seu carcaix ple de fletxes: són els atributs d’Eros, la divinitat que propicia l’amor.

Finalment, passejant pels carrers de la ciutat, vaig poder admirar un edifici imponent, que és el que us mostro a la imatge. No és pas el Parlament, tot i que ho sembla, sinó la seu de l’Oficina Postal de Dublín.

La construcció és d’estil neoclàssic. Podeu observar-hi tots els elements característics: columnata, capitells jònics, fris decorat, cornisa, timpà. Els acroteris corresponen a imatges de diferents divinitats clàssiques: Hermes, Atena i Àrtemis. Fixeu-vos en la simbologia d’aquests déus: Hermes, divinitat del comerç i de l’intercanvi, ja que l’edifici és el de correus; la deessa Atena, en referència al combat dels irlandesos per la llibertat; finalment, Àrtemis, deessa de la caça i dels boscos, com a al·legoria d’Irlanda, país rural.

L’edifici sembla la rèplica d’un temple antic, però és conegut a tot el país i arreu del món perquè va ser l’escenari de la lluita dels irlandesos per la seva independència de l’imperi britànic. Aquí es van “atrinxerar” els seguidors d’Edmon de Valera i de Michel Collins la Pasqua de l’any 1916 per revoltar-se contra el domini britànic a Irlanda. Però l’exèrcit de Sa Graciosa Majestat va destruir l’edifici a canonades fins a deixar-lo en ruïnes. Per això, avui, un cop reconstruït, a la façana principal i ben a prop de l’entrada, es pot llegir una placa que proclama el dret del poble irlandès a regir els seus destins.

Nota: Les imatges que no tenen font són totes fotografies fetes pel meu pare, Joan Molar.

Qüestions:

Coneixeu artistes que s’hagin inspirat en el mite de Venus i Mart per a les seves obres? Quins són? Com l’han tractat?
Esmenteu edificis moderns que segueixin el model de l’arquitectura clàssica. Quins elements hi reconeixeu?
En un moment de l’article he utilitzat una expressió llatina d’origen religiós, podeu dir-me quina és i definir-la? Potser podeu afegir el comentari a Llatinismes “in situ”.

Pau Molar Vilà. 2n batx.

AD HIBERNIAM I: Per Galliam. En ruta per França

13 Replies

Aquest estiu he viatjat a l’illa d’Irlanda, amb la meva família, perquè, en el meu TR, investigo la pervivència del gaèlic irlandès en el seu territori. Ja sabeu que les petjades clàssiques no són gaire visibles en aquells indrets atlàntics i oceànics. Però, de camí cap al nostre destí, he trobat molts senyals de cultura greco-llatina que us vull mostrar. Dedicaré un primer capítol a França, que vam visitar abans d’arribar a d’Irlanda; un segon capítol a la pròpia illa, que, tot i que no va ser romanitzada, té algunes pinzellades de civilització clàssica, portada, sobretot, pels monjos que van evangelitzar-la. No oblideu que Irlanda és molt catòlica, i que la qüestió religiosa ha pesat enormement en la seva història. En bona part, heu de saber que l’enfrontament amb Anglaterra -el 1921 l’illa va assolir la condició d’estat lliure associat, tret del territori d’Irlanda del Nord, que es manté com a enclavament britànic- es focalitza, entre altres, en l’aspecte religiós: anglicanisme contra catolicisme, que identifica unionistes partidaris de la permanència al Regne Unit contra republicans irlandesos. Finalment, hi haurà un tercer article sobre la petjada clàssica que vaig trobar en la ruta de tronada cap a Badalona, passant altre cop per França, però amb un recorregut diferent del de l’anada.

En ruta per França

Us explico la primera part del nostre viatge. Després de fer nit a Clermont Ferrand, un dia de molta calor, vam seguir pujant per l’interior del país, i vam fer parada a Blois. Volíem visitar el castell d’un rei emblemàtic: Francesc I, l’introductor del Renaixement a França. El rei Francesc va ser el primer monarca francès que va apreciar l’art i la cultura clàssiques, i va fer el possible per introduïr-les al seu país. Si us hi fixeu, l’escala que va fer construir al castell de Blois és plenament d’estil italianitzant: mireu els arcs, la decoració escultòrica, la construcció en espiral.

A més, hi va construir una biblioteca importantíssima per l’època que vam tenir la sort de poder visitar amb una exposició que mostrava alguns dels tresors que ell va col·leccionar. Es tractava d’obres clàssiques, i d’humanistes italians que prenien els clàssics com a model. Per tant, ens trobem plenament dins de la mentalitat del Renaixement clàssic, que considera que la font de tota cultura cal anar a buscar-la a Grècia i a Roma. Fixeu-vos en aquests detalls: obres dels tràgics grecs: Eurípides, de qui es veu que Francesc I admirava la Medea, Hipòlit i Alcestis.

També hi veiem les Heroïdes d’Ovidi, que van tenir una gran difusió durant l’edat mitjana, i, és clar, van seguir en primera línia quan va arribar el Renaixement.

Recordeu que es tracta d’un conjunt de poemes que, en forma epistolar, relaten històries de tema amorós protagonitzades per herois i heroïnes mitològics.

No hi falta una traducció de la Ilíada d’Homer al francès.

La narració dels combats clàssics sovint era inspiració per als monarques que volien triomfar com a herois èpics. Cal saber que Francesc I volia estendre el seu regne fins a Itàlia, per estar ben a prop de la font del classicisme que admirava, i també per motius polítics. En la lluita, però, el va aturar l’emperador Carles V, que el va derrotar i fer presoner a la batalla de Pavia.

La llista de llibres interessants no s’acabaria. Fixeu-vos com hi havia obres dels historiadors: Plutarc, Tit Livi. Del primer destaca el títol Vida dels homes il·lustres conegudes també amb el títol de Vides paral·leles, que conté els retrats de figures heroiques preuades pel seu valor, la seva transcendència històrica i el seu heroisme. Vegeu, per exemple, aquests capítols dedicats a Ròmul i Teseu.

La història de Grècia i de Roma era considerada un model per als monarques autoritaris del Renaixement, que aspiraven a construir un imperi i ser recordats per la posteritat com els homes il·lustres de l’antigor. Per això, quan trobem en la biblioteca de Francesc I l’obra algun humanista italià, notem que també s’ocupava d’aquests temes. Fixeu-vos en un dels llibres de Petrarca que es conserven a Blois, escrit en llatí i de clara referència clàssica: De viris illustribus. La font, ja us ho imagineu, és l’obra de Plutarc.

Encara queden alguns detalls interessants per comentar sobre el rei Francesc I; concretament, el seu emblema i el seu lema. El sobirà s’identificava amb una salamandra que duia aquest text escrit: Nutrisco et exstinguo. La imatge de l’animal, confós molt sovint amb el dragó, perquè durant l’edat mitjana es considerava que podia llançar foc per la boca, té un ressò mitològic: el drac de Cadme i Harmonia, fundadors de Tebes, que van inaugurar una llarga dinastia mítica, vinculada a aquesta ciutat. Potser per aquesta raó, el lema fa referència a la capacitat de la bèstia de nodrir i d’extingir alhora. Cal entendre que els reis de l’època, que concentraven tot el poder a les seves mans, també donaven vida i mort alhora, segons les seves ordres, victòries, derrotes, etc.

Finalment, hem de recordar com Francesc I va protegir i impulsar la cultura de l’època. Ell va ser qui va encomanar al poeta Pierre de Ronsard que “adornés” la llengua francesa amb un registre de mots cultes que l’embellís.

Ara que ja ho sabeu, segur que enteneu aquest text llatí que hi ha sota el bust del poeta francès:

Epitaphium Petri Ronsardi, poet. princ. et huius coenob. quondam prioris.

Fixeu-vos que el primer sintagma, que és nominal, està format pel nucli, epitaphium, i el complement nominal compost en aposició escrit en genitiu, Petri Ronsardi. La traducció és: Epitafi de Pierre de Ronsard (mantinc l’original francès del nom propi). La resta de la inscripció és un SN en aposició que, per tant, coincideix en cas amb el sintagma del qual depèn; per tant, el trobem en genitiu. Cal veure que hi ha força abreviatures: els dos nuclis són els substantius principis i prioris; aquests van complementats per dos genitius més: poetarum i huius coenobis (demostratiu + substantiu); quondam és l’adverbi temporal que hem de suposar que seria complement d’un verb sum elidit (fuit: 3a persona del singular del pretèrit perfet de l’indicatiu actiu).

Traducció completa: Epitafi de Pierre de Ronsard, (el qui fou) príncep dels poetes i en altre temps prior del seu cenobi.

Recordeu, tal com deveu haver llegit en l’enllaç, que Ronsard era clergue. En la seva època eren força els intel·lectuals o escriptors que rebien ordres, tot i que no exercien directament les funcions religioses. Tanmateix, fixeu-vos com en la imatge l’hàbit que porta Ronsard recorda el dels sacerdots del segle XVI.

La nostra parada següent va ser a la ciutat de Bayeux, ja en plena Normandia. Es tracta d’una ciutat que guarda, en el seu museu principal, un tapís excepcional: una tela brodada amb imatges i inscripcions que ocupen 70 metres de teixit i que daten del segle XI. Es tracta d’una obra d’art impressionant i d’un document únic. En el brodat es relaten i s’il·lustren, com en escenes d’un còmic modern, uns fets importants: l’arribada al tron d’Anglaterra per part de Guillem de Normandia, després de derrotar el seu cunyat Harold a la batalla de Hastings.

Les imatges, molt detallades, ofereixen informació sobre els preparatius de les batalles, el curs de la guerra, les cerimònies religioses, la trobada entre nobles, etc. Però no només hi ha imatges, en el tapís; el brodat també inclou inscripcions en llatí que són com un peu de foto dels que nosaltres veiem en la premsa actual.

Per tal que veieu com es combinava la lletra i la imatge en el tapís, em fixaré en diverses escenes.

Font: Wikipedia.org

En la primera imatge, que no es veu en la foto, és representat el rei Eduard d’Anglaterra en el seu tron; en la segona, un grup de soldats cavalcant: són l’exèrcit del duc Harold, que emprèn el viatge cap a Normandia per oferir la corona anglesa al duc normand Guillem. La llegenda llatina situa cadascuna de les imatges:

Edward Rex: Només hi figura el nom del monarca (és l’escena que queda tallada en la imatge).

Ubi Harold dux anglorum et sui milites equitant ad Bosham ecclesiam.

Moltes inscripcions, com aquesta, començaven amb un adverbi de lloc (locatiu): ubi, hic. D’aquesta manera, situaven el públic que contemplava el tapís en l’escena exacta que es descrivia. Cal dir que a vegades les lletres brodades costen d’interpretar correctament. Per exemple, en el nom del duc Harold, la o i la d no es distingeixen amb prou precisió. També abunden les abreviatures i les pèrdues de sons a final de mot, com la m d’ecclesiam.

Aquesta és l’anàlisi gramatical de la inscripció:

Es tracta d’una oració simple; el verb principal és equitant, cavalquen (3a pers. plur. Pres. Ind. Act.). El subjecte és compost: Harold et sui milites. La conjunció copulativa et enllaça els dos nominatius: Harold i sui milites; sui és el possessiu que acompanya milites, i es refereix a Harold (els seus cavallers). El substantiu que encapaçala l’oració, Harold, duu un sintagma nominal en aposició: dux anglorum; el nucli d’aquest sintagma és el nominatiu dux, complementat pel genitiu anglorum (Harold, duc dels anglesos). Finalment, hem de veure el complement adverbial (CC). En aquest cas, és un acusatiu de direcció, encapçalat per la preposició ad i amb el terme de destinació en acusatiu: Bosham ecclesiam.

La traducció completa és: On Harold, duc dels anglesos, i els seus soldats, cavalquen cap a l’església de Bosham.

Ara que ja us heu introduït en el relat, fixeu-vos en aquestes dues imatges amb les llegendes corresponents, que ja us situen enmig de la història: Harold fent jurament de vassallatge al duc normand Guillem, a qui lliura la corona d’Anglaterra, per ordre del rei Eduard; i l’enterrament solemne d’aquest últim, que suposà l’inici de la batalla entre Harold i Guillem per ocupar el tron de l’illa.

Ubi Harold sacramentum fecit Willelmo duci.

Anàlisi gramatical

El locatiu ubi encapçala la inscripció per situar bé la relació entre imatge i lletra. Per tant, l’oració té un valor adverbial; podem sobreentendre un verb principal: aquí és on … El verb de la proposició subordinada adverbial és fecit (3a pers. sing. Pret. Perf. d’Ind. Act.) i el subjecte Harold. Com que el verb és transitiu (facio, feci, factum, 4a conj., irregular), tenim un CD en acusatiu singular: sacramentum (jurament). Finalment, també trobem un CI, en datiu singular: Willelmo duci.

Traducció completa: On Harold fa jurament (de fidelitat) al duc Guillem.

I ara l’altra escena:

Font: wikipedia.org

Hic portatur corpus Eadwardi regis ad ecclesiam Sci. Petri Apli.

Anàlisi gramatical

Tornem a trobar un adverbi de lloc, hic, orientador per al públic. Després comença la frase. Es tracta d’una oració passiva; el verb és portatur (3a pers. sing. pres. ind. passiu: porto, -avi, -atum. 1a conj.); el subjecte és corpus Eadwardi regis, format per un SN, corpus, i un complement nominal en genitiu: Eadwardi regis. Trobem, com a complement verbal (CC), un acusatiu de direcció: preposició ad + acusatiu singular femení: ad ecclesiam. Com a complement del substantiu ecclesiam, hi ha un genitiu masculí singular, que apareix en forma abreujada. Aquí el mostro en la seva versió completa: Sancti Petri Apostoli.

Traducció completa: Aquí el cos del rei Eduard és portat cap a l’església de Sant Pere Apòstol.

Ja veieu que la nostra ruta d’anada cap a Irlanda va ser ben profitosa.

[Nota: Les imatges que no tenen font són totes fotografies fetes pel meu pare, Joan Molar.]

Qüestions:

Durant el curs 14-15 hem estudiat l’obra d’Eurípides, Medea. Què sabeu d’Hipòlit i d’Alcestis?
Per quina raó creieu que Ròmul i Teseu són considerats per Plutarc homes il·lustres?
Recordeu el capítol de les Metamorfosis d’Ovidi en què es parla de Cadme i Harmonia? Expliqueu-lo breument.

Pau Molar Vilà. 2n batx

octubre 2025
dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
« ag.
		1	2	3	4	5
6	7	8	9	10	11	12
13	14	15	16	17	18	19
20	21	22	23	24	25	26
27	28	29	30	31