Aquest estiu he viatjat a l’illa d’Irlanda, amb la meva família, perquè, en el meu TR, investigo la pervivència del gaèlic irlandès en el seu territori. Ja sabeu que les petjades clàssiques no són gaire visibles en aquells indrets atlàntics i oceànics. Però, de camí cap al nostre destí, he trobat molts senyals de cultura greco-llatina que us vull mostrar. Dedicaré un primer capítol a França, que vam visitar abans d’arribar a d’Irlanda; un segon capítol a la pròpia illa, que, tot i que no va ser romanitzada, té algunes pinzellades de civilització clàssica, portada, sobretot, pels monjos que van evangelitzar-la. No oblideu que Irlanda és molt catòlica, i que la qüestió religiosa ha pesat enormement en la seva història. En bona part, heu de saber que l’enfrontament amb Anglaterra -el 1921 l’illa va assolir la condició d’estat lliure associat, tret del territori d’Irlanda del Nord, que es manté com a enclavament britànic- es focalitza, entre altres, en l’aspecte religiós: anglicanisme contra catolicisme, que identifica unionistes partidaris de la permanència al Regne Unit contra republicans irlandesos. Finalment, hi haurà un tercer article sobre la petjada clàssica que vaig trobar en la ruta de tronada cap a Badalona, passant altre cop per França, però amb un recorregut diferent del de l’anada.

En ruta per França

Us explico la primera part del nostre viatge. Després de fer nit a Clermont Ferrand, un dia de molta calor, vam seguir pujant per l’interior del país, i vam fer parada a Blois. Volíem visitar el castell d’un rei emblemàtic: Francesc I, l’introductor del Renaixement a França. El rei Francesc va ser el primer monarca francès que va apreciar l’art i la cultura clàssiques, i va fer el possible per introduïr-les al seu país. Si us hi fixeu, l’escala que va fer construir al castell de Blois és plenament d’estil italianitzant: mireu els arcs, la decoració escultòrica, la construcció en espiral.

A més, hi va construir una biblioteca importantíssima per l’època que vam tenir la sort de poder visitar amb una exposició que mostrava alguns dels tresors que ell va col·leccionar. Es tractava d’obres clàssiques, i d’humanistes italians que prenien els clàssics com a model. Per tant, ens trobem plenament dins de la mentalitat del Renaixement clàssic, que considera que la font de tota cultura cal anar a buscar-la a Grècia i a Roma. Fixeu-vos en aquests detalls: obres dels tràgics grecs: Eurípides, de qui es veu que Francesc I admirava la Medea, Hipòlit i Alcestis.

També hi veiem les Heroïdes d’Ovidi, que van tenir una gran difusió durant l’edat mitjana, i, és clar, van seguir en primera línia quan va arribar el Renaixement.

Recordeu que es tracta d’un conjunt de poemes que, en forma epistolar, relaten històries de tema amorós protagonitzades per herois i heroïnes mitològics.

No hi falta una traducció de la Ilíada d’Homer al francès.

La narració dels combats clàssics sovint era inspiració per als monarques que volien triomfar com a herois èpics. Cal saber que Francesc I volia estendre el seu regne fins a Itàlia, per estar ben a prop de la font del classicisme que admirava, i també per motius polítics. En la lluita, però, el va aturar l’emperador Carles V, que el va derrotar i fer presoner a la batalla de Pavia.

La llista de llibres interessants no s’acabaria. Fixeu-vos com hi havia obres dels historiadors: Plutarc, Tit Livi. Del primer destaca el títol Vida dels homes il·lustres conegudes també amb el títol de Vides paral·leles, que conté els retrats de figures heroiques preuades pel seu valor, la seva transcendència històrica i el seu heroisme. Vegeu, per exemple, aquests capítols dedicats a Ròmul i Teseu.

La història de Grècia i de Roma era considerada un model per als monarques autoritaris del Renaixement, que aspiraven a construir un imperi i ser recordats per la posteritat com els homes il·lustres de l’antigor. Per això, quan trobem en la biblioteca de Francesc I l’obra algun humanista italià, notem que també s’ocupava d’aquests temes. Fixeu-vos en un dels llibres de Petrarca que es conserven a Blois, escrit en llatí i de clara referència clàssica: De viris illustribus. La font, ja us ho imagineu, és l’obra de Plutarc.

Encara queden alguns detalls interessants per comentar sobre el rei Francesc I; concretament, el seu emblema i el seu lema. El sobirà s’identificava amb una salamandra que duia aquest text escrit: Nutrisco et exstinguo. La imatge de l’animal, confós molt sovint amb el dragó, perquè durant l’edat mitjana es considerava que podia llançar foc per la boca, té un ressò mitològic: el drac de Cadme i Harmonia, fundadors de Tebes, que van inaugurar una llarga dinastia mítica, vinculada a aquesta ciutat. Potser per aquesta raó, el lema fa referència a la capacitat de la bèstia de nodrir i d’extingir alhora. Cal entendre que els reis de l’època, que concentraven tot el poder a les seves mans, també donaven vida i mort alhora, segons les seves ordres, victòries, derrotes, etc.

Finalment, hem de recordar com Francesc I va protegir i impulsar la cultura de l’època. Ell va ser qui va encomanar al poeta Pierre de Ronsard que “adornés” la llengua francesa amb un registre de mots cultes que l’embellís.

Ara que ja ho sabeu, segur que enteneu aquest text llatí que hi ha sota el bust del poeta francès:

Epitaphium Petri Ronsardi, poet. princ. et huius coenob. quondam prioris.

Fixeu-vos que el primer sintagma, que és nominal, està format pel nucli, epitaphium, i el complement nominal compost en aposició escrit en genitiu, Petri Ronsardi. La traducció és: Epitafi de Pierre de Ronsard (mantinc l’original francès del nom propi). La resta de la inscripció és un SN en aposició que, per tant, coincideix en cas amb el sintagma del qual depèn; per tant, el trobem en genitiu. Cal veure que hi ha força abreviatures: els dos nuclis són els substantius principis i prioris; aquests van complementats per dos genitius més: poetarum i huius coenobis (demostratiu + substantiu); quondam és l’adverbi temporal que hem de suposar que seria complement d’un verb sum elidit (fuit: 3a persona del singular del pretèrit perfet de l’indicatiu actiu).

Traducció completa: Epitafi de Pierre de Ronsard, (el qui fou) príncep dels poetes i en altre temps prior del seu cenobi.

Recordeu, tal com deveu haver llegit en l’enllaç, que Ronsard era clergue. En la seva època eren força els intel·lectuals o escriptors que rebien ordres, tot i que no exercien directament les funcions religioses. Tanmateix, fixeu-vos com en la imatge l’hàbit que porta Ronsard recorda el dels sacerdots del segle XVI.

La nostra parada següent va ser a la ciutat de Bayeux, ja en plena Normandia. Es tracta d’una ciutat que guarda, en el seu museu principal, un tapís excepcional: una tela brodada amb imatges i inscripcions que ocupen 70 metres de teixit i que daten del segle XI. Es tracta d’una obra d’art impressionant i d’un document únic. En el brodat es relaten i s’il·lustren, com en escenes d’un còmic modern, uns fets importants: l’arribada al tron d’Anglaterra per part de Guillem de Normandia, després de derrotar el seu cunyat Harold a la batalla de Hastings.

Les imatges, molt detallades, ofereixen informació sobre els preparatius de les batalles, el curs de la guerra, les cerimònies religioses, la trobada entre nobles, etc. Però no només hi ha imatges, en el tapís; el brodat també inclou inscripcions en llatí que són com un peu de foto dels que nosaltres veiem en la premsa actual.

Per tal que veieu com es combinava la lletra i la imatge en el tapís, em fixaré en diverses escenes.

Font: Wikipedia.org

En la primera imatge, que no es veu en la foto, és representat el rei Eduard d’Anglaterra en el seu tron; en la segona, un grup de soldats cavalcant: són l’exèrcit del duc Harold, que emprèn el viatge cap a Normandia per oferir la corona anglesa al duc normand Guillem. La llegenda llatina situa cadascuna de les imatges:

Edward Rex: Només hi figura el nom del monarca (és l’escena que queda tallada en la imatge).

Ubi Harold dux anglorum et sui milites equitant ad Bosham ecclesiam.

Moltes inscripcions, com aquesta, començaven amb un adverbi de lloc (locatiu): ubi, hic. D’aquesta manera, situaven el públic que contemplava el tapís en l’escena exacta que es descrivia. Cal dir que a vegades les lletres brodades costen d’interpretar correctament. Per exemple, en el nom del duc Harold, la o i la d no es distingeixen amb prou precisió. També abunden les abreviatures i les pèrdues de sons a final de mot, com la m d’ecclesiam.

Aquesta és l’anàlisi gramatical de la inscripció:

Es tracta d’una oració simple; el verb principal és equitant, cavalquen (3a pers. plur. Pres. Ind. Act.). El subjecte és compost: Harold et sui milites. La conjunció copulativa et enllaça els dos nominatius: Harold i sui milites; sui és el possessiu que acompanya milites, i es refereix a Harold (els seus cavallers). El substantiu que encapaçala l’oració, Harold, duu un sintagma nominal en aposició: dux anglorum; el nucli d’aquest sintagma és el nominatiu dux, complementat pel genitiu anglorum (Harold, duc dels anglesos). Finalment, hem de veure el complement adverbial (CC). En aquest cas, és un acusatiu de direcció, encapçalat per la preposició ad i amb el terme de destinació en acusatiu: Bosham ecclesiam.

La traducció completa és: On Harold, duc dels anglesos, i els seus soldats, cavalquen cap a l’església de Bosham.

Ara que ja us heu introduït en el relat, fixeu-vos en aquestes dues imatges amb les llegendes corresponents, que ja us situen enmig de la història: Harold fent jurament de vassallatge al duc normand Guillem, a qui lliura la corona d’Anglaterra, per ordre del rei Eduard; i l’enterrament solemne d’aquest últim, que suposà l’inici de la batalla entre Harold i Guillem per ocupar el tron de l’illa.

Ubi Harold sacramentum fecit Willelmo duci.

Anàlisi gramatical

El locatiu ubi encapçala la inscripció per situar bé la relació entre imatge i lletra. Per tant, l’oració té un valor adverbial; podem sobreentendre un verb principal: aquí és on … El verb de la proposició subordinada adverbial és fecit (3a pers. sing. Pret. Perf. d’Ind. Act.) i el subjecte Harold. Com que el verb és transitiu (facio, feci, factum, 4a conj., irregular), tenim un CD en acusatiu singular: sacramentum (jurament). Finalment, també trobem un CI, en datiu singular: Willelmo duci. 

Traducció completa: On Harold fa jurament (de fidelitat) al duc Guillem.

I ara l’altra escena:

Font: wikipedia.org

Hic portatur corpus Eadwardi regis ad ecclesiam Sci. Petri Apli.

Anàlisi gramatical

Tornem a trobar un adverbi de lloc, hic, orientador per al públic. Després comença la frase. Es tracta d’una oració passiva; el verb és portatur (3a pers. sing. pres. ind. passiu: porto, -avi, -atum. 1a conj.); el subjecte és corpus Eadwardi regis, format per un SN, corpus, i un complement nominal en genitiu: Eadwardi regis. Trobem, com a complement verbal (CC), un acusatiu de direcció: preposició ad + acusatiu singular femení: ad ecclesiam. Com a complement del substantiu ecclesiam, hi ha un genitiu masculí singular, que apareix en forma abreujada. Aquí el mostro en la seva versió completa: Sancti Petri Apostoli.

Traducció completa: Aquí el cos del rei Eduard és portat cap a l’església de Sant Pere Apòstol.

Ja veieu que la nostra ruta d’anada cap a Irlanda va ser ben profitosa.

[Nota: Les imatges que no tenen font són totes fotografies fetes pel meu pare, Joan Molar.]

Qüestions:

• Durant el curs 14-15 hem estudiat l’obra d’Eurípides, Medea. Què sabeu d’Hipòlit i d’Alcestis? 
• Per quina raó creieu que Ròmul i Teseu són considerats per Plutarc homes il·lustres?
• Recordeu el capítol de les Metamorfosis d’Ovidi en què es parla de Cadme i Harmonia? Expliqueu-lo breument.

Pau Molar Vilà. 2n batx