En Joha vivia a una casa de dos pisos, en l’altre hi vivia un avar molt burleta. Com que en Joha coneixia bé el caràcter del seu veí , va voler gastar-li una broma que li servís d’alliçonament pel seus dos grans defectes. Per això es va posar a resar en veu alta, cridant molt i demanant a déu que li donés mil monedes d’or, però de cap de les maneres només nou-centes noranta-nou.

– Si me’n dónes només nou-centes noranta-nou, no les acceptaré Senyor!
Es va passar dies i dies repetint exactament la mateixa pregària, fins que un matí l’avar, que havia estat escoltant l’estranya oració, va llançar pel canó de la xemeneia que compartien els dos pisos una bossa amb 999 monedes d’or. La bossa va caure als peus d’en Joha , que la va agafar , va donar les gràcies a Déu per haver-lo escoltat , i es va posar a comptar les monedes.
– …. nou-centes noranta-vuit, i nou-centes noranta-nou. Bé. No són mil , com jo et demanava, però comprenc que aquesta petició era un pecat d’orgull i supèrbia, i , per tant, em conformo amb el que m’has donat, oh Senyor!
– Déu meu, no pot ser- cridà l’avar , mentre baixava corrents a casa d’en Joha- Torna’m les meves monedes d’or , jo només volia fer-te una broma!
– Que et torni què?
– El meu or! Les meves monedes d’or! La bossa que t’ha baixat per la xemeneia és meva!
– Segur que has perdut el senderi- va contestar en Joha- ¿On s’és vist que un avar faci ploure monedes per una xemeneia només per gastar una broma?
I se’l mirava de fita a fit, tot acariciant-se la barba. L’avar va plorar, cridar, i finalment va dir a Joha:
– Anem davant del jutge!
– D’acord! Però no sé com puc anar-hi si ni tan sols tinc una djelaba decent i encara menys un cavall- es lamentà Joha.

L’avar, però, estava tan enfadat que estava disposat fins i tot a prestar-li les dues coses. I així va ser. Quan el jutge els va rebre, l’avar va començar a explicar la seva història, que si volia gastar una broma al seu veí, que si li havia llançat la bossa amb les 999 monedes per la xemeneia…El jutge no sabia quina cara posar-hi, aleshores va intervenir en Joha:
– ¿Qui es pot creure que un avar reconegut com és el meu veí, es desprengui dels seus diners per fer una broma?
– Doncs tens raó- comentà el jutge.
– Aquest veí meu és tan avar que fins i tot voldrà fer creure que aquesta djellaba que porto és seva- afegí en Joha.
– És que ho és, l’hi he deixat perquè no en tenia cap per venir .

Però el jutge feia cara de no acabar de creure-se’l.
– I no content amb això, segur que diu que el cavall també és de la seva propietat.
– I tant que sí- replicà el veí.
Finalment el jutge va dictar sentència: no s’havia cregut res del que havia dit el veí que se’n va tornar cap a casa tot moix.

Aquest conte va ser recollit per Rodolfo Gil Grimau, un dels més experts folkloristes espanyols del món àrab, concretament al llibre Cuentos al sur del Mediterráneo.

La llegenda diu que Iblis, príncep dels genis condemnat per la seva rebel.lió a romandre a la terra i en les ombres, utilitzava el so de la flauta com a mitjà per expressar els seus encantaments. Iblis, quan vol alleugerir la seva angoixa i les seves penes, recorre a la flauta que fa sonar com el vent entre els canyissars dels aiguamolls. Per això a molt gent no els agrada el so de la flauta i la música.

A Sidi Abd Al-Rahmán , home just i sant que vivia prop d’Argel, d’això ja fa molts anys, li passava el mateix. Diuen que tenia per costum navegar, fregant les ones, assegut senzillament a la seva estora de les oracions. I així anava de platja en platja , provant així la seva santedat.

Un dia es va trobar a una platja un pastor que tocava la seva flauta de canya sense aturar-se mai. Tan concentrat estava en la música que no va adonar-se que el sant se li acostava surant sobre les aigües i tampoc no va sentir com el saludava.

– Què et passa, que no contestes quan et saluden? –li preguntà Sidi Ab
– Perdona, però vaig prometre a Déu que si em concedia tenir un fill del meu matrimoni, tal com havia estat desitjant durant anys, li ho agrairia tocant la flauta durant tres dies seguits. No tinc cap altra cosa per oferir-li. Déu m’ha donat el fill i fa quaranta dies i quaranta nits que toco sense parar ,però estic tan content que no sóc capaç de deixar de fer-ho.
– Quina absurditat, aquesta no és manera de donar gràcies a Déu.

I Sidi es va posar a ensenyar-li com havia de resar “Déu accepta les oracions de bon gust, no pas aquests estranys homenatges que tu li oferies”

Van passar les hores i finalment Sidi va poder tornar a la seva estora, cansat, però satisfet de la seva mestria. Després va navegar cap a alta mar, cap a l’horitzó.

Mentrestant, sobre la desolada platja , el pastor perdia la seva ànima tot pensant què havia de fer. Intentava resar, però no se’n sortia. Feia gestos sense sentit. Així que es va posar a córrer rere el sant, cridant-lo i preguntant-li tot el que acabava d’oblidar.

Sidi el va veure arribar corrents sobre les aigües, a grans passes. Aleshores ho va comprendre tot. Quan el pastor el va atrapar va dir:

– Germà meu, era jo el que estava equivocat. Segueix fent tot el que feies, toca la flauta, canta, oblida’t de tot el que t’he ensenyat. Tu estàs més a prop de Déu que qualsevol de nosaltres. Torna cap a la platja.

I probablement el mateix Ibis va somriure, mentre se sentia lliure durant uns breus segons.

Vet aquí una vegada un caçador, que es deia Mohammed, que un dia va aconseguir una magnífica presa: una perdiu grandiosa. Com que volia fer-ne un bon àpat, en arribar a casa va preparar-la amb cura. Va farcir-la i va assaonar-la amb tota mena d’espècies. Quan ja la tenia a punt, la va portar a coure al forn del poble.

– Bon dia, forner, avui et porto un plat molt especial.
– Caram, sí que ho és- va ratificar el forner en veure la perdiu- L’has caçada tu?
– Doncs què et penses? Jo solet i l’he preparada amb cura perquè aquest vespre tinc uns convidats especials. Així que mans a la feina, que vull quedar molt bé.

Dit això va marxar , no sense abans aclarir que tornaria al vespre. El forner va posar l’au a coure’s, i ben aviat es va començar a sentir l’aroma deliciós que desprenia.

– Hum, quina enveja… Ja m’agradaria menjar-me-la, aquesta perdiu!
La casualitat va voler que per allà passés el cadi just en aquell moment. Aquest, en sentir l’oloreta, no va poder evitar d’encaminar-se cap al forn, per veure quin plats estava cuinant.
– Sigues benvingut, cadi- el va saludar el forner- Què et porta a casa meva?
– Doncs, si t’he de dir la veritat… he vingut per la curiositat. Sí, la curiositat de saber què estàs cuinant que desprèn una olor tan bona.
El forner li va explicar la història d’en Mohammed.
– Hum, quina enveja…. – va exclamar el cadi- Saps què? M’esperaré una estona aquí assegut perquè vull veure aquest prodigi de perdiu quan ja estigui llesta.

El forner la va treure del forn va quedar meravellat, tant o més que el cadi. La veritat és que tenia un aspecte deliciós, tant o més que l’aroma.
– Dóna-me-la!- ordenà el cadi- Me l’enduc a casa meva!
Totes les protestes del cuiner van resultar inútils.
– Quan vingui en Mohammed, t’inventes qualsevol excusa i si no el convences, envia-me’l a casa!
No va tardar a arribar el caçador que ja es delia per menjar-se una au tan magnífica.
– Bona tarda, Mohammed. Què se t’ofereix?
Al primer moment el caçador no va acabar d’entendre les paraules del forner. Després va pensar que es tractava d’una broma.
– Ai, forner, sí que estàs plaga avui… Ja ho saps, vinc a recollir la perdiu que t’he portat per coure!
– Quina perdiu? – va preguntar el forner, tot fent-se el boig.
– Doncs la que he caçat , farcit i assaonat aquest matí.
Després d’una estona d’estira i arronses , com que en Mohammed no es deixava enredar, el forner va dir:
– Tu dius que m’has portat una perdiu per coure i jo dic que no és així. Com que no ens posem d’acord , et suggereixo que anem a veure el cadi.
I així ho van fer. Van arribar a casa d’aquest quan estava a punt d’asseure’s a taula.
– Quin problema teniu vosaltres dos? Deu ser prou greu si veniu a destorbar-me just a l’hora de sopar.

I li ho van explicar. El cadi , que ja tenia un pla per si es plantejava la qüestió, va suggerir que trobarien la resposta al Coran. I va simular que el consultava:

– Ja està. El Llibre diu que la teva perdiu ha volat.
Passats uns segons de reflexió, el caçador va protestar:

– Ja ho crec que una au, amb ales, pugui volar, ja. Però i tot el farciment, com és que ha desaparegut?
Aleshores va ser el cadi, el que va quedar desconcertat. Com que no sabia què inventar-se, va acabar confessant-ho tot i demanant disculpes.

– No pateixis- el va tranquil.litzar en Mohammed- Ja t’entenc. I per això et prego que vulguis acceptar la perdiu com un regal que et faig.
El cadi, sorprès , davant l’amabilitat del caçador, va demanar als seus criats que anessin a buscar una bossa de monedes d’or i li va donar. També va convidar en Mohammed i el forner i les seves esposes a sopar amb ell.

No cal dir que va resultar un àpat extraordinari i que mai, com en aquesta ocasió, és escaient allò de “ fueron felices y comieron perdices”

Aquest conte va ser enregistrat per Lola López Enamorado, i en podeu trobar la versió espanyola al recull Cuentos populares marroquíes