Author Archives: mcendra1

About mcendra1

Dedicat a les meves exalumnes marroquines de l'IES Campclar, aquest bloc vol afavorir la interculturalitat i està adreçat a tots aquells que vulguin conèixer la rica tradició rondallística del Marroc. Ha estat possible gràcies a una llicència retribuïda concedida pel Departament d'Educació; enllestida aquesta part de la investigació, compta amb més de 50 contes i continuarà creixent amb noves incorporacions. Montserrat Cenra

Quan els fills donen lliçons morals als pares

Leave a reply

L’avi, el pare i el nét

Vet aquí una vegada un home vell que vivia amb el seu fill casat des de feia molt de temps. Un dia la nora va dir al seu marit:
– Per què no proposes al teu pare que se’n vagi a viure a la pallissa, es cuidi de l’hort i ens deixi tranquils?
I el pobre home, que no sabia com oposar-se als desitjos de la seva dona, va dir al seu fillet:
– Dóna a l’avi la manta vella que tenim al magatzem i digues-li que se’n vagi a la pallissa.
Però el nét només va donar a l’avi la meitat de la manta, i va deixar l’altra meitat al magatzem. El pare, en veure-ho, el va renyar:
– Per què només li n’has donat la meitat, a l’avi ?
– He pensat que tu necessitaries l’altra meitat quan siguis tan vell com l’avi i la meva dona et faci fora de casa.

Margarida Castells, arabista ens parla del món àrab

Leave a reply

Margarida Castells, coautora amb Dolors Cinca, de la traducció de Les 1001 nits en català, ens parla de la llengua àrab ( i de l’amaziga), de la cultura àrab, a voltes de la presentació del primer diccionari Àrab-Català, al programa L’hora de les bruixes de Catalunya Ràdio, si la voleu sentir només cal que us adreceu a la web d’aquest programa. Us ho recomanem!!!

Massa gent al mateix llit

1 Reply
En Joha es va tornar a casar poc després d’haver quedat vidu. Semblava que no hagués superat la mort de la seva primera esposa: no parava d’elogiar-la i recordar-la. La casualitat va voler que la seva nova esposa també fos vídua i es trobés en la mateixa situació: tothora parlava del seu marit mort.

Una nit en Joha estava estirat al llit, descansant, quan, sense voler, va donar una empenta a la seva dona i la va fer caure a terra, amb tanta mala sort que es va trencar un braç.

Al dia següent va venir el pare de la dona a visitar-la i en veure-la ferida, va voler saber què havia passat exactament. Va preguntar-ho a en Joha, que li va contestar:

– Veureu, us ho explicaré amb detall i espero que em jutgeu amb honestedat. Jo, amb la meva primera dona, en fèiem dos, si hi sumem la vostra filla, la meva dona actual, ja en tenim tres, si, a més a més, hi afegim el seu primer espòs, ja en som quatre. Naturalment un llit d’un pobre home com jo no té prou amplada per a quatre persones juntes. Ella, que dorm a una punta del llit, ha caigut. ¿Creieu que algú me’n pot demanar responsabilitats?

Tot fent volar coloms

Leave a reply

Aquest conte que procedeix de les 1001 nits planteja l’etern dilema entre “fer volar coloms” o “tocar de peus de terra”. Amb quin us quedeu vosaltres?

En una ciutat molt llunyana, que potser ni tan sols coneixeu, hi havia un asceta que vivia gràcies a la caritat d’un noble. No és que tingués grans luxes, no, els ascetes ja ho tenen això que viuen dedicats a la meditació. Cada dia rebia dos rosegons de pa, una mica de mantega i de mel. Però no se sentia molt desafortunat perquè en aquella època poca gent tenia mantega i es comprava molt cara. Prudent i estalviador, la guardava en un tupí que tenia penjat sostre de la seva cabana. Una nit que se sentia molt sol va començar a fer cabòries
Quan el tupí sigui ple, vendré la mantega i com que me la pagaran molt bé, podré comprar una ovella i un marrà. De ben segur que amb el temps criaran i acabaré tenint un ramat. Llavors me’l vendré per adquirir un terreny on faré construir una mansió amb un gran jardí. Per tenir-ne cura, necessitaré un bon servei. Un senyor com aquest necessitarà un armari nou amb vestits de valor. Quan ho sàpiga el rei, no s’ho pensarà dos cops i em casarà amb la seva filla preferida. Farem un gran convit sense estalviar despeses: un gran banquet, músics, saltimbanquis… La meva esposa serà tan feliç vivint amb un home tan ric que m’honorarà amb un fill al cap de nou mesos. De tal pare no podrà sortir un fill menys valuós, serà un savi que dominarà totes les àrees de la ciència i pobre d’ell que no m’obeeixi”
Mentre pensava això, de forma instintiva, va aixecar el bastó per amenaçar-lo i , de forma accidental va donar un cop al tupí, que es va esmicolar.
– Alça, tota mantega per sobre meu- va exclamar.
– Per això, majestat, l’home no s’ha de deixar dur per la fantasia, sinó trepitjar amb els peus a terra.

Ben segur que de seguida l’heu identificat i relacionat amb el conte de la lletera. Una de les versions més conegudes és la de Samaniego, musicada per Paco Ibáñez, si la voleu llegir i sentir ho podeu fer a l’enllaç d’aquí sota. Si encara en voleu saber més, no dubteu a pitjar aquí

L’eriçó, un animal molt llest

Leave a reply

L’eriçó té fama de ser l’animal més savi de tots els que hi ha damunt la capa terrestre dins del món amazic. És per això que dins del regne animal, ostenta la categoria de jutge. Quant al xacal, es diu que també és força llest, però que no pot rivalitzar amb l’eriçó. Aquí en teniu un exemple
Dins del pou
Diuen que un dia l’eriçó es va trobar un xacal i li va preguntar cap on anava.
– Vaig de cacera.
Van caminar junts un bon tros, fins arribar a un pou que tenia una corda amb dues galledes per treure aigua. Les dues bèsties es van aturar per apagar la seva set. L’eriçó va saltar dins d’una de les galledes, i va baixar cap al pou. Saciada la seva set, va voler tornar cap a la superfície. Però com podia fer-ho?. Va cridar el xacal:
– Ei, xacal, aquí dins hi ha vuit cabretes amb els seus cabridets! Corre, vine !
L’ animal no s’ho va fer repetir, va saltar a l’altra galleda. Naturalment, mentre la galleda del xacal baixava, la de l’eriçó anava pujant.
– Què està passant? – va preguntar el xacal quan es va adonar que l’eriçó ja era per damunt seu, després d’haver-se creuat al mig del pou.
– Ai company,- respongué l’eriçó- les coses canvien sovint. La vida és així : de vegades uns són dalt de tot, i altres cops, a baix.
Trobareu una història molt similar a les faules de La Fontaine, probablement de l’altre gran mestre de les faules, Isop. Si voleu llegir-la en francès,ho podeu fer des d’aquí. En castellà, podeu trobar tant la d’ Isop, com la de Samaniego.

La guineu afamada

Leave a reply
Aquest conte procedeix de Les mil i una nits i tal com diu Xahrazad al final ens ensenya que no hem de desesperar-nos si les coses no ens acaben d’anar bé.

Vet aquí una vegada una guineu que cada matí sortia del seu cau per caçar. Va arribar un dia que la cacera va començar a anar de baixa i la guineu es va preocupar. Una nit, després de més de tres jornades de dejuni, va coincidir amb una altra guineu.
– Fa tres dies que no trobo res per caçar- li explicà
– No t’hi amoïnis. A mi em va passar el mateix fa una temporada, però gràcies a Déu poc després vaig trobar un ruc pasturant. Me li vaig abalançar i el vaig matar- va respondre l’altra, tot afegint- Tenia molta gana, però no em vaig descuidar d’agrair a Déu aquella oportunitat. La sort va voler que tingués un cor tan vermell i saborós que després d’haver-lo menjat mai més no he tingut gana.
La guineu va estar rumiant molt sobre el que havia dit la seva companya. No parava de pensar:
– Per què ella ha estat la privilegiada i no pas jo?
Al cap d’uns dies, la nostra guineu encara no havia caçat cap presa. De tant feble que estava que no es movia del seu cau. De sobte va sentir soroll de cavalls i llebres: es tractava de dos grangers que perseguien un poltre que havia atacat els seus ramats. Un d’ells li va disparar una fletxa que li va provocar la mort, tot caient just davant l’entrada del cau de la guineu. Els homes, quan ho van veure, s’hi van acostar, van arrencar la fletxa i se’n van anar, satisfets d’haver-se lliurat del flagell de les seves bèsties.
La guineu no podia estar més contenta:
– Lloat sigui Déu, que m’ha beneït amb aquesta fortuna!
I va clavar els ullals en el ventre de l’animal fins a arribar al cor. Llavors va recordar el que li havia dit la seva companya i el va mossegar. La desgràcia va voler que encara hi quedés la punta de la fletxa que se li va clavar a la gola. La guineu va morir.

La serp i l’home

Leave a reply

Vet aquí una vegada uns homes que estaven perseguint una serp que intentava escapolir-se’ls. La serp va trobar un home i li va dir:
– Ajuda’m uns homes m’estan perseguint.
– I jo què vols que faci per tu?
– Obre la teva boca i deixa’m entrar al teu estómac fins que hagin marxat.
I així ho va fer. Quan els homes que la perseguien van trobar el que l’havia ajudat van preguntar-li:
– Has vist una serp?
– No, no l’he vista.
I els homes van marxar.
– Ja pots sortir- digué l’home a la serp- Els qui et perseguien acaben de marxar.
– No sortiré, si no tinc res per menjar.
L’home li digué:
– Doncs portaré el nostre cas al jutge eriçó.
Hi van anar i l’home va explicar-li detalladament el conflicte que tenia amb la serp. Després va arribar el torn de la serp, però l’eriçó la va fer callar:
– Silenci, els que estan a l’interior no poden pas parlar amb els de l’exterior. Surt fora i parlarem.
La serp va sortir fora. L’eriçó digué a l’home:
– Tanca la teva boca ràpid i vés a treballar.
Quan la serp es va adonar que l’home havia marxat, també va marxar.
Al cap d’una estona, l’home va tornar on era l’eriçó i li va dir:
– Voldria que vinguessis amb mi a casa perquè els meus fills poguessin jugar amb tu.
– Estic vell i cansat, i també tinc fills petits. Vine tu a casa meva i porta-hi els teus fills.
L’home va acompanyar l’eriçó fins a una llosa que tapava l’entrada d’un forat.
– Posa les teves mans al forat i jo te les agafaré- proposà l’eriço.
L’animal va entrar a la cova, va agafar una serp i la va acostar a les mans de l’home. Aquest va sentir una forta picada .
– Així és com m’agraeixes el que he fet per tu? Doncs aquí tens la teva recompensa: de ben segur que els teus fills hi podran jugar.

La dona i el cadi

Leave a reply
Molts contes del Marroc tenen com a protagonista una dona molt llesta que és capaç de resoldre enigmes molt difícils, és el que coneixem com Clever Girl. En el conte que trobareu tot seguit veurem com aplica el seu enginy en la seva vida quotidiana per evitar les càrregues excessives que li volen imposar els homes.

Vet aquí una vegada un home que havia de moldre un sac de blat.
– Dona, has de moldre el blat!- ordenà a la seva esposa.
– I per què ho he de fer jo?- protestà ella- No veus que tinc molta feina amb els nens?
L’home es va anar a queixar al cadi.
– Envia-me-la, que ja l’alliçonaré jo- digué el jutge.
Quan la va tenir davant seu li va fer un gran sermó:
– La dona té l’obligació de moldre el blat. És molt millor, perquè si la porteu al moliner se’n quedarà la meitat.
Just en aquell moment la dona es va retocar el vel en un gest maquinal, tot deixant veure part del seu rostre. El cadi, que la va trobar molt bella, es va aixecar, s’hi va acostar i li va dir:
– Vindré demà a visitar-te a casa teva.
Van quedar per a l’endemà, doncs.
A l’hora establerta, el cadi es va presentar, però, just en aquell moment van trucar a la porta.
– És el meu marit- exclamà esgarrifada- Vinga, espavila, despulla’t, cobreix-te amb aquesta vànova i vés al molí. Tu moldràs el blat i jo diré al meu marit que ets una veïna que m’ha vingut a ajudar.
El cadi es va despullar tot seguit, es va embolicar amb la vànova i es va posar a fer girar la mola mentre el marit entrava. La dona, en comptes d’enllestir ràpid amb el seu marit, el va retenir amb excuses diverses fins al migdia. El “pobre” cadi , mentrestant, vinga moldre sense parar. Tant va treballar que pràcticament va acabar amb tota la feina. Ara bé, va quedar baldat. Quan el marit va marxar, el cadi va sortir del molí furiós, ja s’havia tornar a posar les seves robes i se’n va anar rebentat.
Al cap d’uns dies, el marit va tornar a portar un altre sac de blat i el va donar a la seva dona. Aquesta va protestar com l’altre cop, per això l’home va decidir tornar a queixar-se al cadi. Va exposar-li el seu problema davant de la seva dona.
– Oh cadi, tu saps molt bé que moldre és una tasca molt pesada- digué la dona, astuta- Digues al meu home que és molt millor portar el blat al molí.I com ja us deveu imaginar el cadi es va espavilar a aprovar tot el que havia dit la dona i va fer tornar cap a casa a l’home furiós i a la dona contenta del seu bon judici.

Dificultats de comunicació

Leave a reply

Aquest conte que s’acosta una mica a la picaresca, perquè ens mostra la dignitat del petit lladregot que se sent burlat, prova que de vegades la comunicació pot ser molt fàcil. Va ser recollit per Roux, en taixelhit, l’any 1942 i avui en dia el podeu trobar, en aquesta llengua i en anglès a l’antologia de Stroomer que he citat altres cops.

Diuen que Sidi Hmad u Musa era amic de Sidi Mdn Yaqub. Un dia el primer va enviar un missatger al segon i li va dir aquestes paraules:
– Vés a veure el meu amic i pregunta-li quants barnussos podria donar-me.
Tazerwalt, que era on vivia Musa, era a una distància de més de quatre dies a peu d’on vivia Yaqub. Quan el missatger va arribar, en Yaqub el va acollir molt bé.
– Què puc fer per tu?
– El meu amo m’ha encarregat que us demani que li envieu alguns barnussos perquè els necessita.
Yaqub en va agafar cinc i els va donar al missatger. Aquest els va agafar tots cinc però en va amagar un per a ell i només en va donar quatre a Musa.
– Quants barnussos t’ha donat el meu amic?
– Quatre, senyor.
Musa va tornar a repetir la pregunta al missatger i aquest va respondre de forma idèntica.
– Espera’t aquí fins que hagi acabat les meves ablucions- demanà al missatger.
Acabada la pregària, Musa va tornar a repetir la mateixa pregunta i la resposta va tornar a ser la mateixa:
– Quatre, senyor.
Llavors Musa va cridar:
– Hola Sidi Yaqub , quants barnussos has donat al missatger?
I aquest va respondre des de la distància:
– Cinc.
Quan el missatger va sentir la conversa entre els dos homes digué:
– Si sou capaços de mantenir una conversa en la distància, per què us vau molestar a enviar-m’hi, a mi? Estireu la vostra mà fins a la seva i ell us donarà el que necessiteu. I deixeu-me en pau!
El missatger va agafar el barnús que tenia amagat i li va llençar a la cara. I així s’acaba aquesta història.

En Joha i els cinc rucs

Leave a reply


En Joha(Djeha o Yeha) és un dels personatges més populars dels contes del Marroc, tant àrabs com amazics. Sovint als nenes i nenes se’ls escapa un somriure només sentir anomenar-lo. Ve a ser una mena de « Jaimito », un beneit divertit que sempre surt ben parat de les situacions més quotidianes. El seu abast és molt extens: el podem trobar a Turquia, a Egipte o a l’Iran, i no cal dir-ho a tot el Magreb; però fins i tot ha traspassat la Mediterrània, i a Sicília, el reconeixereu amb el nom de Giufa

Els cinc rucs d’en Joha

Vet aquí que un dia en Joha decideix portar els seus rucs al mercat, els lliga un rera l’altre i els compta: 5 en total. Munta sobre el primer i enfila el camí. Passada una estona, es neguiteja, vol assegurar-se que hi són tots, es gira i els compta:
– Un, dos, tres, quatre…. valga’m Déu, en falta un!
Els torna a comptar per estar-ne del tot segur:
– Un, dos, tres, quatre…. Déu meu, n’he perdut un!

S’espavila a arribar a ciutat, quan veu la porta, hi entra i s’acosta al mercat. De seguida troba l’home a qui pensa vendre els rucs desmunta i li diu:
– Mai no diries què m’ha passat!
– Ai, Joha, Joha, a veure quina una m’expliques- comenta l’home somrient- Mira que te n’arriben a passar de coses!
– Doncs mira: quan he sortit de casa portava 5 rucs i quan era a mig camí, només n’he comptat 4!
– Com?- respon el comprador, tot comptant-los- Si n’hi ha 5!
– Com pot ser?- se sorprèn en Joha- Si els he comptat bé…
– Ben mirat- afegeix el comprador burleta – acabo de veure el sisè ruc.
En Joha cada cop fa més cara de sorprès:
– Sis? Hi ha un sisè ruc ?On? Ara sí que no entenc res de res!

Aquesta versió prové d’un llibre francès Contes et histoires du Magreb de Jean-Paul Tauvel, però podeu trobar altres contes en català editats per La Galera, a la col.leció El Minaret