Els carrers de la Colònia. per Joan Català

 

 

 

La Colònia tenia una fisonomia que no corresponia a la dels pobles en general i el seu creixement. De ben segur  que no va créixer com ho feien els pobles  d’economia agrícola. Al segle XX, les  cases i els tres carrers, envoltaven la fàbrica que era el nucli central. No hi havia un carrer originari vinculat a cap estructura productiva, sinó que era el canal i el salt d’aigua, que marcaven les fites d’Al-Kanís.  Ja  fàbrica de fil, qua nosaltres  sempre hem vist,  era el resultat  d’altres  intents d’arrelar al paisatge. El salt  d’aigua d’onze metres, que no podia ser anterior al segle XIV, hagués pogut significar  a l’època medieval  una  aprofitament moliner, o tal vegada  una possible  serradora.  A la zona   hi han models  semblants.  El canal de Pinyana  deuria transformar  la zona,  que abans del segle XIV, ja era habitada.

La història de la Colònia no comença  ahir.  Jo només  tinc record  de no molts anys enllà, quan ja hi havien  carrers,  i hi havia la fàbrica de fil.  Al-Kanís  va néixer  molt abans del canal de Pinyana.  Tres segles abans, dos segles,  topem  amb  la dificultat  de trobar  estudis  particulars  i  dels indrets que ens  ocupa.

M.Lladanosa situa  el poblat d’Al-Kanís, d’origen sarraí, igual que  Alandir  a Banavent, com a  nucli de població  medieval, anterior al  poble  de Rosselló fundat al segle XIV. Aquest poblament, possiblement  centralitzat a la Torre de la Llet, en un tossal àmpliament  obert a la plana   i  a prop  d’aigua  i  recursos. 

Abans  del període medieval, possiblement,  la zona  restés influenciada  per la iberització dels segles  IV i III   abans de la nostra era. Lleida envoltada  de tossals i turons importants, podia mantenir població  per la seva  p0ossibilitat d’oferir recursos, en especial aigua  i menjar. Terres al·luvials, riques  i  productives  a la vora  dels corrents d’aigua.

El canal de Pinyana des de l’edat mitjana i des d’Alfarràs, havia estat en el temps, l’impulsor de les transformacions i les diferents activitats productives. No només el canal havia nodrit la terra amb nous regatges, sinó que se’n feia més us. Els molins hi eren presents, serradores, i altres petites empreses que tenien en la força de l’aigua i en el mateix líquid, possibilitats d’energia.

Si féssim una radiografia de la fàbrica, la turbina en seria el centre neuràlgic. Els diferents edificis seguien el patró de les filatures. El carrer Cuartel, a l’oest, encarades les cases a ponent, el separava de la fàbrica la branca del canal i s’entrava a la fàbrica per la porteta, a la vora de les escoles, o pel pont del Portal, creuant un magnífic pont de pedra. El carrer del davant, amb les casetes de planta baixa, en direcció oest-est, acabava just fins el pont del Portal.

els-carreres-de-la-colonia_html_3d70196b

 

La mare de la Maria Jesús Carrillo, a la barana de pont  del Portal. Podem veure  al seu darrera part de la fàbrica  i de l’església.

Les Cases Noves, havien estat construïdes les últimes, en direcció oest  a est,  i eren a l’entrada natural des de Rosselló, pel camí que connectava amb la carretera N-230. Eren tres blocs amb quatre pisos  cadascú i és, tot els canvis soferts, una part de la Colònia que encara es conserva sencera. Al morir la fàbrica, amb el temps els pisos han estat condicionats pels propietaris, de manera que el bloc ara compta amb sis pisos.

A les Cases Noves hi van viure   també el metge Dr. Francino i més tard el mossèn Murillo, tots dos personatges molt importants en les vessants que afecten les persones. Recordo  amb claredat, la família Catllar, Hernández, la famíla Barbecho,  Moncasi, Torrelles, Molina, Torrent, Mingot,  i moltes altres famílies que em deixo i que  amb els anys  van viure a les  Cases Noves.

cases-noves 

Les Cases Noves, la construcció més nova de la Colònia, des del camí de la cruïlla  de l’empalme, com anomenàvem  l’intersecció amb  la Nacional 230. 

 

 

El carrer de les casetes de planta baixa, carrer que donava al Portal, el Sr. Josep Torrent en aquest bloc, ja ha donat cura de les cases i de les famílies que hi vivien.  Carrer del Davant, ara s’anomena Carrer D’Al-Kanís, i el carrer Cuartel  Carrer del Fronton. Perpendicular a aquest  hi ha el Camí de l’Horta.

carrer-del-davat 

Canalla de la Colònia, Torrelles, Nieto, Puñal,…. damunt de la neu  al  carrer del Davant, ara Camí dAl-kanís.

 

 

La nit de Sant Joan per Joan Català

 

A la Colònia celebràvem la festa de San Joan de manera especial. Era una nit no només màgica per la força que la joventut tenia en aquella fàbrica, sinó per la il·lusió que hi posava la gent més gran per tal que la festa fos lluïda. La fàbrica era el centre més important de la Colònia, donava vida a tothom. Vida que no deixava de ser senzilla, vida que tenia l’amplitud del desig de complir i poder fer arribar la setmanada a casa, vida, que no tenia altre mirall, que una situació pagesa que només alguns en podien fruir. Vida que era molt jove perquè la gent que treballava a la fàbrica, en general, ho eren de molt joves, i entre els joves, els més, eren moltes noies. No cal dir de la bellesa de la joventut, ni de l’atractiu que feia veure les fabricantes termini que assenyalava aquelles noies d’origen diferent i extracció social sovint ben diferenciada. Hi havia persones que havien vingut d’altres províncies i altres només dels pobles de la vora, filles de la pagesia. La vida de la Còlonia era rica en bategar per la gent jove que hi vivia, i més rica encara, per les il·lusions que respirava la gent nova, que era i és futur, que és desig de viure i de veure el sol. La nit de Sant Joan era especial. A la Colònia la celebràvem de manera especial i amb moltes ganes. Es preparaven grans fogueres, no sempre en el mateix indret, , però segur que al carrer Cuartel se’n feia una de curulla. La canalla voltarem com vespes darrere de les brases, esperonats per les vacances que tot just començaven, era una nit plena de ganes d’estar contents i rodar per la nit amb els ulls oberts a les flames igualment que la música, les noies, els nois i tothom que representava el ritual de la vida, perquè ho eren de vius, galants, joves i feliços de respirar aquella nit que s’endevinava curta. Jo recordo un d’aquells solsticis amb gran emoció, encara amb certa temor i disgust del que podria haver estat un motiu trist. Saltàvem la foguera quan les brases havien baixat d’intensitat, fumejava la foguera talment que no es veia a l’altre cantó. Hi va haver connexió tan negativa que el Luisito del Quintas, germà de la Tere, casada amb el Jordi, i jo mateix vam xocar a l’aire quan tos dos volíem esprémer la sort creuant aquella foguera que semblava ja bastant inofensiva. Damunt de les brases, recordo que jo vaig caure al seu damunt, ell va patir cremades que va haver de curar al llit, i jo me’n vaig sortir només espantat.. Mai n’he pogut parlar amb ell, espero un dia, quan el vegi, si encara recorda l’emoció de tantes endevinalles que la vida ens explicava a la Colònia. Joan Català Codina.

LA COLONIA ESTÀ DE DOL. En memòria del Pere Arazola

El passat 24 d’Abril  el Pere  va perdre la vida  quan feinejava amb el tractor. Volia preparar  la terra  per  plantar,   com havia fet des de sempre, ensumant que  venia el bon temps  i la lluna  era  favorable. Els Amics de la Colònia  també  el trobarem a faltar.  El Jaume  tenia raó  quan em va dir  que a la Colònia  havíem  perdut un puntal important. El Pere  era  un bon amic,  generós  i proper. No  només  insubstituïble  per a la família, sinó  un company   fidel. 
La Colònia   és ja una tira cronològica   on podríem   inscriure-hi  persones  molt properes, que han viscut  intensament   el paisatge  i les relacions  interpersonals,  com el Pere,  que era  arrelat  a l’entorn  i  a la gent  de manera profunda.  El seu país,  el seu món  era a
la Colònia,  el Pere era de la Colònia d’abans i de la d’ara.  Amb la  Maria Rosa  i les seves filles,  en   són  una part molt  important de referència  humana. Si les persones  són  marques  significatives  d’un territori  físic  i les relacions humanes  són les  expressions més preuades,  el Pere  complia  el perfil al màxim   de veí compromès  i disposat a  ajudar.  Em sento trist  per la seva absència i  feliç a la vegada    per  haver estat amic seu. Joan Català  Codina

PLÀNOL DE LA COLÒNIA de J. Torrent

planol

En  aquest  plànol de la Colònia, fet per Josep Torrent, podem veure les dependències més importants. Més endevant  tindrem ocasió  de poder  comentar cadascuna. Faltaria  la part de les  escoles,  frontó,  casa del director, etc..  fonteta, que eren  parts igualment  importants  de la Colònia.

CARRER CUARTEL

lluisa2

Al carrer Cuartel  mataven  el  “ tosino”.   Bé   el de  Tragó,  o la tieta  Maria,  al carrer  Cuartel  alguns hiverns,   un porc  era  un present  d’abundància, que assegurava   alguns mesos de  teca,  i a la vegada, una festa  per a la panxa.Altres  cases  també  fruïen  d’aquesta festassa,  i no cal dir, el divertiment de la canalla que mig  espaordits,  fèiem un partit amb la bufeta de l’animal.La Lluïsa  era de  cal Tragó. Havien  baixat de Tragó, el poble que va quedar als braços  del pantà de Santa Anna, i ara vivien a Al-Kanís. El seu home era els Sisco. Amb el seu fill i la Tereseta   compartien  la casa. 
La Lluïsa  era una dona treballadora,  valenta,  jo la recordo  com una persona  que sabia resoldre  tots els avatars  que la vida  lluny de la ciutat  disposava. Per a mi la LLuïsa  sabia  els remeis  que comportava  viure   sense especialistes. Ella sabia ajudar  a venir al món  i també  se la demanava per ajudar   a passar a l’altre. A les fotos se la pot veure segura, disposta,  atenta, ella  era  un far que  il.luminava,  algú  imprescindible
.  

 

 

 

MEMÒRIA HISTÒRICA PER JOSEP TORRENT

MEMÒRIA HISTÒRICA 

Fa temps que es parla i s’escriu sobre la Memòria Històrica, uns a favor i els altres en contra. Les raons  d’uns i altres  em semblen  de molt bona intenció i fetes de bona fe. Els que van a favor, argumenten  que són perquè no torni a passar mai més els horrors de la Guerra Civil.  Els altres, els que van en contra, al·leguen que això pot portar a dividir les persones, i crea rancor,  que el cal ers reconciliar-nos, i així perdonar i oblidar.   Bé, molt bé, això de perdonar  i reconciliar,  em sembla superbé,  però, oblidar, .. que més voldria,  i us asseguro  que ho intentat.   Els records que tinc són molt tristos  i dolorosos, però no puc, no puc oblidar que quan tenia sis anys  i estava junt amb la meva germana i jugant amb uns altres nens a l’entrada de casa, en un instant  ens vam veure plens de runa fins al coll. Ferros  i vidres que les bombes   que les bombes que havien caigut a casa, havien ocasionat. Com puc oblidar la meva mare  al balcó  de casa, puix les bombes havien  enderrocat l’interior, cridant, desesperada, sense poder sortir  doncs era uns  segon pis,  pensant  que els seus fills  havien  mort  sota les runes.  Els mateixos voluntaris  que la van baixar  d’aquella  angoixa, van ser el mateixos  que ens  van treure  vius d’aquella muntanya  de  runa.  La meva germana i jo som supervivents  d’aquell bombardeig  del novembre del 37  que va ocasionar la mort a  nombroses persones, cinquanta de les  quals,nenes i nenes  del Liceu Escolar.

Se que els dos bàndols, abans i durant la Guerra Civil,  van fer moltes barbaritats, però encara no en va haver prou,  després va venir la repressió, i al meu entendre, es va perdre una gran oportunitat de reconciliació i perdó. Ara es torna a parlar de tot això, i jo repeteixo que no puc oblidar el calvari que vam passar la meva família, sobretot  la meva mare  en la postguerra. 

Postguerra, repressió  i fam, molta fam.

La meva  mare  es quedar amb quatre fills, d’ells  el gran i el petit, jo,  afectats de poliomielitis, a la cama dreta els dos. Sola, sense l’ajuda del meu pare, que per ser  guàrdia  civil i no compartir  les idees del nou  règim,  va  estar  reclòs a Astorga (Lleó) tres anys i tres mesos.  Quan va tornar la fam  i el fred  l’havien sentenciat, estava prim i molt trist.  A casa érem    tota la  família al menjador , i jo quan em va besar i que gairebé  no el coneixia, no sabia que dir-li. Vaig anar a la cuina  on havia deixat la maleta  i ple  de curiositat la vaig obrir  i només hi havia  un didal, un rodet  de fil  i quatre botons  i una agulla, res més.  A l’hora de sopar la meva  mare va partir  dos arengades  i el cap el va llançar.  El meu pare es va posar a cridar : “  Per amor de déu  no llanceu  el cap  de les arengades, no les  llanceu,    també alimenten.

El meu pare  encara va viure uns quants anys. A la seva mort,  sortint del  cementiri , no vaig poder  aguantar-me  més  i cridant deia  :” Al meu pare  me l’han  matat, me l’han matat”. Jo sabia molt bé el que  em deia.. No,no  puc oblidar aquests records  i això que ja fa més  de setanta anys.  Fam, molta fam,  no em cansaré de repetir-ho . Quan m’aixecava al matí per anar a l’escola, alguns dies la mare em deia:” Avui hauràs  d’anar a l’escola  sense  esmorzar, no tinc res per donar-te, aniré al poble i si trobo alguna  cosa te la portaré a l’hora del  recreo.  Hi havia dies que si trobava  alguna cosa,  altres no.  Hi havia molt escassetat  d’aliments, sobretot  de pa.  A Catalunya, a la zona nostra  no hi havia pa, mentre a l’Aragó si que n’hi havia. Com  nosaltres som molt a la vora, hi havia gent que s’arriscava   i n’anaven a buscar.  Si els enxampaven  els prenien  el pa que portessin acusant-los  d’estraperlo. Fins i tot a alguns els van ataconar  a  la caserna.

Fam,  molta fam,  el lector dirà que em repeteixo molt , però és veritat, i va durar anys. Un germà d’un amic que tenia  dos o tres anys més gran que nosaltres, va anar en bicicleta a  Binèfar (Aragó)  a buscar pa. Abans  ja  he dir  que aquí no n’hi havia de pa. Aquest noi quan tornava  el van enxampar  la guàrdia  civil i li van dir :” Què portes en aquesta bossa ?”-“Hi porto cinc quilos de pa, que al nostre poble fa molt de temps  que no n’hi ha.” va contestar. Ells van dir :”  Tens moltes ganes de menjar-ne”. Va contestar ell: “ Si que tinc moltes ganes de menjar-ne”. –“Ara mateix  menjat  un pa dels que portes”. van  ordenar els guàrdies.  El noi es va exclamar  i va demanar per favor que no li fessin menjar que eren molt grossos  i eren per a la seva família.  Els guàrdies  no estaven  per raons i li van fer menjar tot un pa.  Sort encara,  aquell dia els guàrdies  deurien  d’estar de bones,  puix quan va acabar, que no trigà gaire,  el van advertir   :  ves en compte , a dos quilòmetres   d’aquí  hi un altre control. Has d’agafar el  trencall  que hi ha  abans   per tal que els  puguis esquivar. Fins  al teu  poble no n’hi ha més de controls”

Un dia quan  anàvem a l’escola amb el meu  amic i veí  Mario, jo li explicava  que aquell  matí tampoc no havia esmorzat ,  la meva mare  no tenia res que donar-me. Passàvem  per davant  de la caserna  de la  Guàrdia Civil  i es veu que la dona d’un guàrdia   va escoltar la conversa i em cridà. :” Pepito !!  entra  que t’he de dir una cosa “ Vaig  creure i em va entrar al seu pis.  Em va fer un   badall  de mig pa  amb pitillo. Em va semblar que tenia  els ulls  humits, plorosos, potser pensant  que per res del món  voldria  que els seus fills  pesessin per aquella  experiència  que jo patia, això  és el que pensava   als nous anys.

Quan tenia tretze anys   la meva  mare va portar-me  a la  torre de Tabac, que era una gran finca de secà al terme  d’Alguaire.  A la vora dels termes de Rosselló i de Vilanova  del Segrià.  Els masovers  tenien un ramat de corders. La meva mare  m’hi va portar   amb el propòsit  que em lloguessin  d’ajudantet  del pastor.  Quan vam arribar  la masovera  era a la porta  i la meva mare li explicà el motiu de la visita.  La masovera li va  dir que ho sentia  molt però el ramat el tenien a Almacelles, allí hi havia més bona pastura. Aquella  bona dona va endevinar el vertader  motiu d’aquella visita, que no era altre   que a veure si en podia   escapar de la  fam.  Va dir si ens podíem  esperar un moment. Va entrar  dins de la casa  i  a l’estona va sortir amb un pa  i ens el va donar, i la meva mare  agraïda li va donar les gràcies. Vam marxar, jo una mica avergonyit  puix ja era grandet.  Quan ja érem  a una distància prudencial de la casa  ens vam ficar davall d’un pont  d’un barranc  on hi havia una bona ombra. Allí ens  el  vam menjar   a seques, sense un glop d’aigua, ni falta que ens va fer. No cal dir  que la meva mare en va menjar molt menys que jo.  Jo tenia tretze anys  i encara us podria  explicar  més  anècdotes  on la fam sempre hi era present.  No obstant, guaitaré  perquè   el proper escrit  sigui l’últim,  per no gastar  la paciència del lector,  que serà  quan tenia quinze anys, mireu si va durar  aquesta   maleïda    fam.

Crec que ja és hora de no cansar més  els que llegeixen  aquestes lletres, per tant posaré  punt final, però abans permeteu-me, que una vegada més  recordi que a la Reconciliació  i al Perdó  m’hi adhereix-ho plenament, amb tot el cor. Però oblidar, com puc oblidar els sofriment de la meva mare  durant tants anys? Com  puc oblidar el meu pare com va tornar  d’Astorga,  amb poca salut, pel sofriment, la fam i el fred? Com puc oblidar el meu padrí matern   desterrat  injustament, morint lluny del seu poble, d’enyorança i de tristesa.? En un altre sentit no familiar, com puc oblidar l’afusellament  del nostre President de la Generalitat, Lluís Companys ? Com puc oblidar   el gran poeta  Federico  G. Lorca ? Com puc oblidar l’afusellament  de José Antonio Primo de Rivera, tot i no compartir  la seva filosofia política. Tot i això em va impressionar  les seves paraules  en testimoni  polític  poques hores abans  de ser executat.  “ Ojala  fuera la  mía, la última  sangre española  derramada en discordias  civiles” I jo  afegeixo  :   Quina hauria estat  si  els màxims responsables  de la Guerra  haguessin previst  i evitat    el vessament  de sang  buscant altres  solucions  a les “discòrdies  civils”, perquè  una vegada  començades, el  vessament de sang  de miler i milers de persones és inevitable. De   seguir  d’una altra manera, per a  res caldria  parlar de memòria històrica . Com he dit abans , encara que jo ho he intentat, no puc oblidar de cap manera  aquests terribles records. Si algú  ha  té la formula  per poder oblidar, per favor que  m’ho digui, li estaré  molt agraït. JOSEP  TORRENT.

GENT DE D’AL-KANÍS

EL TON DE CAL NAVARRO, per Josep Torrent.

Es deia Antonio Torrelles, ell i la seva família van  venir de Vilanova del Segrià,  lloc  de provinença    de Cal Navarro.  El Ton, com tothom el coneixia, era home poc parlador. Jo l’admirava, puix sense dubte era un “ artista,” un artista de la pagesia i del cant. M’he explico. Ja he dir que era poc parlador, però cantava  molt bé ( l’opinió era generalitzada). Tenia una veu de baix molt agradable, i era fixo  a cantar als enterraments, cobrant molt poc, també cantava als oficis de setmana santa. També  era una artista de la pagesia  perquè  feia anar l’aixada  com ningú. El Ton feia   boics,  que  eren com una piràmide  de terrossos  d’un metre aproximadament. A l’interior s’hi posava  brossa seca  i s’hi calava foc. D’aquesta manera  es mataven les males  llavors de les herbes. Era una feina molt pesada  que molt pocs volien fer.  De l’aixada, ja he dit que al meu parer, era un “artista”. Quan jo anava al  nostre hort, havia de passar pel costat del seu  i mai he vist uns cavallons  tan perfectes com ell els feia,  i sense cordes, i  n’he  vist fer molts.  El  Ton treballava  quatre horts,   donat que en aquell temps en sobraven. Quan jo el vaig conèixer,  ja era viudo, i els seus fills i filles que eren deu es deien: Tonet, Ramon, Samuel, Miquel, Jordi, Maria, Ramona, Dolores, Carmeta i Filomena, i evidentment molts néts. JOSEP TORRENT.

GENT D’AL-KANÍS PER JOSEP TORRENT

GENT D’AL-KANÍS  per Josep Torrent

LA GRAN  NEVADA.( 80 cms.)  22 de febrer de 1944 

El Joan de la Porteria era,  amb el Ramon Carnicé. qui treballava  els horts  dels amos de la Colònia i el Director de la fàbrica.  En Joan, també feia d’encarregat de tots els horts de  la Colònia  i responsable de tenir cura de tots  els arbres,  i per tant també,  de les arbredes  que hi havia. Aquestes eren tres:  una al costat de  casa seva, la Porteria,   i les altres dos al costat del canal,  una a la dreta i  l’altra a l’esquerra. Doncs  bé,  es donava el cas que l’arbreda  que tenia a la vora de casa, a més dels plataners  que eren majoria, hi havia dos pins pinyoners  grandiosos. També  hi havia dos noguers  que,  quan era la temporada,  tant els pinyons  com les nous queien a terra. Nosaltres, la pandilla, l’anàvem a  buscar, escorcollant entre l’herba.  Ens arriscàvem  molt, puix tots sabíem com les gastava el  Joan, que era un home molt gran i robust. Ens tenia  tant atemorits  que  anàvem  recelosos. Quan ens veia,  ens perseguia cridant  i amenaçant-nos  d’enterrar-nos  a l’arbreda. No obstant, nosaltres  hi tornàvem  posant  un company  d’espia; tot i les precaucions, ens va tocar córrer més d’una vegada.

Semblava que tenia molt malt geni, si, n’estava convençut.. …però l’any  1944, el dia 22 de  febrer, va caure la  Gran  Nevada, 80 cms.  ni els més vells  de la  Colònia  havien vist  una actuació meteorològica  tan colossal. Aleshores jo tenia  12 anys, n’han passat 65  i mai més n’he vist cap de tan gran.  Feia molt fred, a casa no teníem llenya per escalfar-nos. D’alguna manera el Joan se’n va assabentar, i al vespre  d’aquell mateix dia va trucar a la porta de casa. Portava  un gran sac d’ascles de  soques  d’olivera  a l’esquena, les va abocar  a la cuina i ens va dir :  “ Ja podeu fer foc, que aquesta és llenya bona. Demà veniu buscar feixos de “ ramilla “ de l’arbreda i  quan s’acabin, veniu a buscar-ne més”. Els  meus pares agraïts  li van donar les gràcies Abans de marxar de casa el Joan, ens va donar permís per esporgar els arbres que hi havia al costat de l’hort,  que treballava  vora el  canal de les comportes . “  Un any n’ esporgueu   uns quants, l’any següent  uns altres,  i així tindreu  llenya   a l’hivern”  ens va dir. Va marxar, nosaltres comentant  contents el que havia passat, vam començar a fer foc. Jo em vaig quedar amb sentiments contradictoris,  al  Joan  no l’havia  sentit mai parlar, només l’havia sentit cridar, perseguint-nos.

Aquell home que  havia marxat de casa  era completament diferent. Jo estava molt desconcertat, però era evident que en  Joan  tenia bon cor, el gest que  havia tingut  ho demostrava. Dins del meu cor vaig donar gràcies a Déu per la Gran Nevada que  em va donar l’oportunitat  de canviar de parer radicalment  respecte al Joan del Portal. Si més no, aquestes mal traçades línies, serveixin  com a petit  homenatge  i agraïment. Vaig aprendre que no es pot  jutjar a les persones  amb lleugeresa. JOSEP TORRENT. 

Imatges de la Mari Hernandez

FOTOS COLONIA1

En aquesta  fotografia de la Mari Hernandez, podem  veure  nois de la Colònia ben mudats,( d’esquerra  a dreta) :  El Daniel Català, el JosepA Visa, el Miquel Torrelles, el Josep  Guillaumet  i l’Oriol Rodrigo. Darrere d’ells, la fàbrica s’endivina   en moviment i en activitat. Era la dècada dels seixanta i  el futur podia  ser com els seus  rostres.

fotos-colonia2.jpg

La foto  de la Mari Hernandez,  feta a les  Cases Noves, on va viure amb els seus  pares Sr. Juan i Sra. Teodora. A la foto les germanes de  la Mari, la Consuelo  i la Pili, amb els germans Rafa, Juanito  i Antonio.

FOTOS COLONIA3

La Mari  Hernandez, molt joveneta,   amb bicicleta i darrere la imatge de la Fàbrica,  amb els plataners  ben esporgats,  encalats els murs  i  la porta   per on molt de temps  van entrar i sortir  els fabricants. 

MIS MEJORES RECUERDOS per Maria Hernandez Hernandez

            “MIS MEJORES RECUERDOS “ per Maria Hernandez  Hernandez  

Cuando me pongo a pensar tengo tantos recuerdos, como el día que dejamos  mi pueblo  y tan solo tenía 12 años. Nunca olvidaré  como vino la gente a despedirnos,  se  que cuando  me despedí de mi tíos Tomás y  Clemente,  el corazón se me paró de tener que dejarlos, pues ellos eran los abuelos  que no conocimos  y a los que les teníamos un gran cariño. A mí y a mis  hermanos  más pequeños   nos subieron en dos burros  y nos trasladamos con toda mi familia a la estación  de Baños de Montemayor  que era el pueblo más cerca  de la Garganta  con estación de tren.

Recuerdo que era de noche  y  hacía mucho frío  y mis padres nos arropaban como podían, se que a mí  me pusieron una manta por encima. Mi hermano Juanito sólo tenía  dos años, Antonio  cuatro y  Rafa  seis, mis  otros hermanos  estaban en edad de trabajar.Vinimos   en tren, los asientos eran de madera y por las ventanas  entraba  el humo del carbón, las maletas  era de cartón. En los años cincuenta y seis, que fue cuando  vinimos, no había  gente  extranjera  emigrante, éramos  los mismos  españoles  que cambiábamos  de provincia  para poder trabajar.

Nosotros  vinimos a la Colonia de Rosselló  por  el párroco Manuel, que era un gran amigo  de mis tíos  Antolin Mojada  y Gregoria Hernández  y su hijo Rafael  que tenía  el corazón de oro  como sus padres.  Ellos nos acogieron  en su casa, con mucho cariño, pues todos ellos, junto con Maria, mujer de Rafael y que no era de nuestra sangre,  pues si mis tíos  nos  lo daba con una mano, ella con las dos, chapo  por ella,  no lo olvidaremos. Llegamos a Lérida  el  día 22  de Diciembre  de 1956, en la estación  ya nos esperaba  mi primo  Rafael  con una furgoneta de madera  y después de estar  en su casa unos días  a primeros de año, nos vinimos a la Colonia de Rosselló. No hace falta que diga  la añoranza  que teníamos de nuestro pueblo La Garganta, un pueblo pequeño  que está  en la provincia de Cáceres, tocando  con Bejar, más cerca de Salamanca que de Cáceres.  En La garganta dejamos  nuestra casa y la tierra  que teníamos  que era la herencia  que mi padre recibió de  mi abuela Maria,  su madre. Una vez enla Colonia, a primeros del años  cincuenta y siete, empezaron a trabajar en la fábrica  mis hermanas Consuelo  y Pili, junto con mi madre. Mis hermanos  pequeños y yo, fuimos a la escuela.  

Cuando empezamos  en la escuela, estaba de maestra la Sra. Margarita, una maestra que  nos enseñaba de todo, a coser, a hacer bolillo, era una gran maestra, luego se retiró,  y vino otra que se llamaba Mercè, que también  la quisimos mucho. Recuerdo que cuando íbamos a la escuela  pasábamos por la “porteta”  y en la hora del patio jugábamos  en el frontón. Al salir de la clase, con la Remei  nos íbamos  a aprender a nadar  las dos solas,  como de traje de baño no teníamos, nos poníamos un vestido viejo  y nos íbamos a  la acequia, otras veces a su huerto  a comer  cerezas  o higos. Remei fue la amiga que más quise, junto con Tomasita otra gran amiga que dejé en La Garganta. Si cuando vinimos  aun lloraba  mi pueblo, ahora si me voy,  añoro Rosselló, pues en donde nací soy forastera, mi pueblo es la Colonia, aquí hemos  vivido muchos años, mis padres  están enterrados aquí. Aquí nos casamos y nacieron nuestros hijos, y también  bautizamos a nuestra  hija en la Colonia, entonces teníamos al “ mosen “ Murillo  que fue quien nos casó  y el primero en tener televisión. La ponía en la puerta de las Casas  Nuevas   y todos acudíamos  a  ver la tele  con la  silla en la mano.

Hay tanto para recordar  y  tantos qua ya no están  pero que nos han dejado un gran recuerdo, como
la Remei  i la Carmina, queridas por todos, el Galán  nuestro médico  particular al que mi padre  le tenía un gran aprecio.La LLuisa de Tragó que echaba  una mano a  todo el  mundo, la Paca  buena entre las buenas , el Jordi, una persona  especial  que siempre estaba a punto  de hacer una caracolada  en la calle y su mujer la Mercè , los dos queridos  como buena gente  que eran  igual que la padrina del Rall, la Tereseta  ella  y la Visa , o más bien la Narcisa, que eran los padrinos de todos. Como tampoco olvidamos  de la  Remei i el Miquelet , a los que me gustaba escucharles  hablar  por su inteligencia  y sabiduría, así salieron sus hijos  Remei, Juanito y José  que son buenos como los padres. No podemos olvidarnos  de nuestros  queridos  vecinos los  Peron , los Fernandez, la Nuri ,  el Canari y la Irene, los Silas, el Juanito y la Maria, el siempre  tan peinado  y ella muy trabajadora. Los Taranta, la Claudia , los de Corbins, los Portomeus , toda esta gente vivió  en la calle Cuartel , igual que el Jordi y la Mercè.
 

Entre los que  aquí estaban  y los que vinimos  de otras provincias  de España  formamos  una gran familia. Mis   padres Juan  Hernández  y mi madre  Teodora  Hernández  hicieron de la Colonia  su pueblo, pues aunque   en un principio  lo pasaran mal puesto que  se ganaba muy poco  y era preciso  comprarlo todo. Mi padre quería volver a su pueblo, pues veía que no tenía  para mantener a sus  seis hijos.  Un día  se sintió  tan apesadumbrado  que se puso a  llorar,  cuando vivía   de lo que producía  la tierra  de comida no nos faltaba. Ahora  el dinero  del trabajo  apenas llegaba, suerte  que a final de mes  se cobraban  los puntos  y  esta ayuda hizo que nos quedásemos  aquí, pues falto poco para  volver  a nuestra tierra.Cada mañana se madrugaba para ir a trabajar  pues nos levantábamos a la cuatro y media. Yo ya trabajaba   también, nos llamábamos  las vecinas  unas a  otras. Primero tocaba la sirena una vez y a la segunda  vez, corríamos   hacia la fabrica.  En aquellos  tiempos se ganaba  a la semana  ciento  veinticinco  pesetas. Los  domingos, si podíamos, íbamos al cine del Carrillo y la entrada  valía  siete u ocho  pesetas.Al salir por la noche  el único que iba en coche era el  Sr. Guasch , que era el director de la fabrica,  despertaba    nuestra  envidia  al tener que ir andando con el frío que hacia  y con lo mal abrigados que íbamos, pero éramos felices  con lo poco que teníamos.  Durante el  trayecto del pueblo a
la Colonia, los novios más de un beso nos dimos, pues eran unos besos  robados, no como  ahora que se los dan  delante de todo el mundo  y no tienen porque  esconderse.

En la Colonia tenemos nuestros mejores recuerdos  de juventud y que nunca olvidaremos  y aunque allí ya no vivamos, cuando nos vemos  el saludo  es más  que de amigos, pues todos éramos una gran familia. Para que esto  no caiga en el baúl de los recuerdos  es preciso  que quede  constancia  escrita  para que nuestros hijos y nietos  y las raíces que vengan detrás  una día puedan leer  y sepan como fue  nuestra vida en la Colonia, pues no teníamos   nada y con  poco nos conformábamos. No puedo  acabar  sin desearos a todos  que allí vivimos  que tengamos mucha salud  y que nos continuemos  viendo muchos años  y el  día que no estemos , nuestra familias  tengan testimonio   de nuestra vida en la querida Colonia  de Al-Kanís.  MARIA HERNANDEZ HERNANDEZ