A la Colònia celebràvem la festa de San Joan de manera especial. Era una nit no només màgica per la força que la joventut tenia en aquella fàbrica, sinó per la il·lusió que hi posava la gent més gran per tal que la festa fos lluïda. La fàbrica era el centre més important de la Colònia, donava vida a tothom. Vida que no deixava de ser senzilla, vida que tenia l’amplitud del desig de complir i poder fer arribar la setmanada a casa, vida, que no tenia altre mirall, que una situació pagesa que només alguns en podien fruir. Vida que era molt jove perquè la gent que treballava a la fàbrica, en general, ho eren de molt joves, i entre els joves, els més, eren moltes noies. No cal dir de la bellesa de la joventut, ni de l’atractiu que feia veure les fabricantes termini que assenyalava aquelles noies d’origen diferent i extracció social sovint ben diferenciada. Hi havia persones que havien vingut d’altres províncies i altres només dels pobles de la vora, filles de la pagesia. La vida de la Còlonia era rica en bategar per la gent jove que hi vivia, i més rica encara, per les il·lusions que respirava la gent nova, que era i és futur, que és desig de viure i de veure el sol. La nit de Sant Joan era especial. A la Colònia la celebràvem de manera especial i amb moltes ganes. Es preparaven grans fogueres, no sempre en el mateix indret, , però segur que al carrer Cuartel se’n feia una de curulla. La canalla voltarem com vespes darrere de les brases, esperonats per les vacances que tot just començaven, era una nit plena de ganes d’estar contents i rodar per la nit amb els ulls oberts a les flames igualment que la música, les noies, els nois i tothom que representava el ritual de la vida, perquè ho eren de vius, galants, joves i feliços de respirar aquella nit que s’endevinava curta. Jo recordo un d’aquells solsticis amb gran emoció, encara amb certa temor i disgust del que podria haver estat un motiu trist. Saltàvem la foguera quan les brases havien baixat d’intensitat, fumejava la foguera talment que no es veia a l’altre cantó. Hi va haver connexió tan negativa que el Luisito del Quintas, germà de la Tere, casada amb el Jordi, i jo mateix vam xocar a l’aire quan tos dos volíem esprémer la sort creuant aquella foguera que semblava ja bastant inofensiva. Damunt de les brases, recordo que jo vaig caure al seu damunt, ell va patir cremades que va haver de curar al llit, i jo me’n vaig sortir només espantat.. Mai n’he pogut parlar amb ell, espero un dia, quan el vegi, si encara recorda l’emoció de tantes endevinalles que la vida ens explicava a la Colònia. Joan Català Codina.