MEMÒRIA HISTÒRICA 

Fa temps que es parla i s’escriu sobre la Memòria Històrica, uns a favor i els altres en contra. Les raons  d’uns i altres  em semblen  de molt bona intenció i fetes de bona fe. Els que van a favor, argumenten  que són perquè no torni a passar mai més els horrors de la Guerra Civil.  Els altres, els que van en contra, al·leguen que això pot portar a dividir les persones, i crea rancor,  que el cal ers reconciliar-nos, i així perdonar i oblidar.   Bé, molt bé, això de perdonar  i reconciliar,  em sembla superbé,  però, oblidar, .. que més voldria,  i us asseguro  que ho intentat.   Els records que tinc són molt tristos  i dolorosos, però no puc, no puc oblidar que quan tenia sis anys  i estava junt amb la meva germana i jugant amb uns altres nens a l’entrada de casa, en un instant  ens vam veure plens de runa fins al coll. Ferros  i vidres que les bombes   que les bombes que havien caigut a casa, havien ocasionat. Com puc oblidar la meva mare  al balcó  de casa, puix les bombes havien  enderrocat l’interior, cridant, desesperada, sense poder sortir  doncs era uns  segon pis,  pensant  que els seus fills  havien  mort  sota les runes.  Els mateixos voluntaris  que la van baixar  d’aquella  angoixa, van ser el mateixos  que ens  van treure  vius d’aquella muntanya  de  runa.  La meva germana i jo som supervivents  d’aquell bombardeig  del novembre del 37  que va ocasionar la mort a  nombroses persones, cinquanta de les  quals,nenes i nenes  del Liceu Escolar.

Se que els dos bàndols, abans i durant la Guerra Civil,  van fer moltes barbaritats, però encara no en va haver prou,  després va venir la repressió, i al meu entendre, es va perdre una gran oportunitat de reconciliació i perdó. Ara es torna a parlar de tot això, i jo repeteixo que no puc oblidar el calvari que vam passar la meva família, sobretot  la meva mare  en la postguerra. 

Postguerra, repressió  i fam, molta fam.

La meva  mare  es quedar amb quatre fills, d’ells  el gran i el petit, jo,  afectats de poliomielitis, a la cama dreta els dos. Sola, sense l’ajuda del meu pare, que per ser  guàrdia  civil i no compartir  les idees del nou  règim,  va  estar  reclòs a Astorga (Lleó) tres anys i tres mesos.  Quan va tornar la fam  i el fred  l’havien sentenciat, estava prim i molt trist.  A casa érem    tota la  família al menjador , i jo quan em va besar i que gairebé  no el coneixia, no sabia que dir-li. Vaig anar a la cuina  on havia deixat la maleta  i ple  de curiositat la vaig obrir  i només hi havia  un didal, un rodet  de fil  i quatre botons  i una agulla, res més.  A l’hora de sopar la meva  mare va partir  dos arengades  i el cap el va llançar.  El meu pare es va posar a cridar : “  Per amor de déu  no llanceu  el cap  de les arengades, no les  llanceu,    també alimenten.

El meu pare  encara va viure uns quants anys. A la seva mort,  sortint del  cementiri , no vaig poder  aguantar-me  més  i cridant deia  :” Al meu pare  me l’han  matat, me l’han matat”. Jo sabia molt bé el que  em deia.. No,no  puc oblidar aquests records  i això que ja fa més  de setanta anys.  Fam, molta fam,  no em cansaré de repetir-ho . Quan m’aixecava al matí per anar a l’escola, alguns dies la mare em deia:” Avui hauràs  d’anar a l’escola  sense  esmorzar, no tinc res per donar-te, aniré al poble i si trobo alguna  cosa te la portaré a l’hora del  recreo.  Hi havia dies que si trobava  alguna cosa,  altres no.  Hi havia molt escassetat  d’aliments, sobretot  de pa.  A Catalunya, a la zona nostra  no hi havia pa, mentre a l’Aragó si que n’hi havia. Com  nosaltres som molt a la vora, hi havia gent que s’arriscava   i n’anaven a buscar.  Si els enxampaven  els prenien  el pa que portessin acusant-los  d’estraperlo. Fins i tot a alguns els van ataconar  a  la caserna.

Fam,  molta fam,  el lector dirà que em repeteixo molt , però és veritat, i va durar anys. Un germà d’un amic que tenia  dos o tres anys més gran que nosaltres, va anar en bicicleta a  Binèfar (Aragó)  a buscar pa. Abans  ja  he dir  que aquí no n’hi havia de pa. Aquest noi quan tornava  el van enxampar  la guàrdia  civil i li van dir :” Què portes en aquesta bossa ?”-“Hi porto cinc quilos de pa, que al nostre poble fa molt de temps  que no n’hi ha.” va contestar. Ells van dir :”  Tens moltes ganes de menjar-ne”. Va contestar ell: “ Si que tinc moltes ganes de menjar-ne”. –“Ara mateix  menjat  un pa dels que portes”. van  ordenar els guàrdies.  El noi es va exclamar  i va demanar per favor que no li fessin menjar que eren molt grossos  i eren per a la seva família.  Els guàrdies  no estaven  per raons i li van fer menjar tot un pa.  Sort encara,  aquell dia els guàrdies  deurien  d’estar de bones,  puix quan va acabar, que no trigà gaire,  el van advertir   :  ves en compte , a dos quilòmetres   d’aquí  hi un altre control. Has d’agafar el  trencall  que hi ha  abans   per tal que els  puguis esquivar. Fins  al teu  poble no n’hi ha més de controls”

Un dia quan  anàvem a l’escola amb el meu  amic i veí  Mario, jo li explicava  que aquell  matí tampoc no havia esmorzat ,  la meva mare  no tenia res que donar-me. Passàvem  per davant  de la caserna  de la  Guàrdia Civil  i es veu que la dona d’un guàrdia   va escoltar la conversa i em cridà. :” Pepito !!  entra  que t’he de dir una cosa “ Vaig  creure i em va entrar al seu pis.  Em va fer un   badall  de mig pa  amb pitillo. Em va semblar que tenia  els ulls  humits, plorosos, potser pensant  que per res del món  voldria  que els seus fills  pesessin per aquella  experiència  que jo patia, això  és el que pensava   als nous anys.

Quan tenia tretze anys   la meva  mare va portar-me  a la  torre de Tabac, que era una gran finca de secà al terme  d’Alguaire.  A la vora dels termes de Rosselló i de Vilanova  del Segrià.  Els masovers  tenien un ramat de corders. La meva mare  m’hi va portar   amb el propòsit  que em lloguessin  d’ajudantet  del pastor.  Quan vam arribar  la masovera  era a la porta  i la meva mare li explicà el motiu de la visita.  La masovera li va  dir que ho sentia  molt però el ramat el tenien a Almacelles, allí hi havia més bona pastura. Aquella  bona dona va endevinar el vertader  motiu d’aquella visita, que no era altre   que a veure si en podia   escapar de la  fam.  Va dir si ens podíem  esperar un moment. Va entrar  dins de la casa  i  a l’estona va sortir amb un pa  i ens el va donar, i la meva mare  agraïda li va donar les gràcies. Vam marxar, jo una mica avergonyit  puix ja era grandet.  Quan ja érem  a una distància prudencial de la casa  ens vam ficar davall d’un pont  d’un barranc  on hi havia una bona ombra. Allí ens  el  vam menjar   a seques, sense un glop d’aigua, ni falta que ens va fer. No cal dir  que la meva mare en va menjar molt menys que jo.  Jo tenia tretze anys  i encara us podria  explicar  més  anècdotes  on la fam sempre hi era present.  No obstant, guaitaré  perquè   el proper escrit  sigui l’últim,  per no gastar  la paciència del lector,  que serà  quan tenia quinze anys, mireu si va durar  aquesta   maleïda    fam.

Crec que ja és hora de no cansar més  els que llegeixen  aquestes lletres, per tant posaré  punt final, però abans permeteu-me, que una vegada més  recordi que a la Reconciliació  i al Perdó  m’hi adhereix-ho plenament, amb tot el cor. Però oblidar, com puc oblidar els sofriment de la meva mare  durant tants anys? Com  puc oblidar el meu pare com va tornar  d’Astorga,  amb poca salut, pel sofriment, la fam i el fred? Com puc oblidar el meu padrí matern   desterrat  injustament, morint lluny del seu poble, d’enyorança i de tristesa.? En un altre sentit no familiar, com puc oblidar l’afusellament  del nostre President de la Generalitat, Lluís Companys ? Com puc oblidar   el gran poeta  Federico  G. Lorca ? Com puc oblidar l’afusellament  de José Antonio Primo de Rivera, tot i no compartir  la seva filosofia política. Tot i això em va impressionar  les seves paraules  en testimoni  polític  poques hores abans  de ser executat.  “ Ojala  fuera la  mía, la última  sangre española  derramada en discordias  civiles” I jo  afegeixo  :   Quina hauria estat  si  els màxims responsables  de la Guerra  haguessin previst  i evitat    el vessament  de sang  buscant altres  solucions  a les “discòrdies  civils”, perquè  una vegada  començades, el  vessament de sang  de miler i milers de persones és inevitable. De   seguir  d’una altra manera, per a  res caldria  parlar de memòria històrica . Com he dit abans , encara que jo ho he intentat, no puc oblidar de cap manera  aquests terribles records. Si algú  ha  té la formula  per poder oblidar, per favor que  m’ho digui, li estaré  molt agraït. JOSEP  TORRENT.